dimarts, 31 de desembre de 2013

Only God Forgives (Sólo Dios perdona)


La sorpresa i indignació amb què va ser rebuda en el passat Festival de Cannes la pel·lícula de Nicolas Winding Refn sembla indicar un cert desconeixement , per part d'un sector de la crítica i del públic, dels punts cardinals de l'imaginari d'aquest orfebre del cinema de culte. Potser a la cruïlla després del merescut èxit de la sensacional Drive , Nicolas Winding Refn ha escollit el  trajecte més complicat per seguir el seu camí per l'estudi de la violència en el cinema, per la seva concepció i la seva representació, pel seu (sense)sentit i la seva (in)evitabilitat .
I és que Only God Forgives  no fa altra cosa que sublimar la fascinació del realitzador danès per les conductes ritualitzades , el primitivisme masculí i un barroquisme visual de coordenades oníriques, una cosa particularment palpable en pel·lícules com Fear X (2003 ) i Bronson (2008). Sobre aquest trident conceptual , Winding Refn , més a prop de David Lynch que mai, elabora un relat edípic i grotesc en el qual els escenaris claustrofòbics de Bangkok esdevenen la plasmació visual del laberint psicològic pel qual passeja el protagonista, un estoic i babau Ryan Gosling .


Only God Forgives  és una tesi doctoral sobre la visualització del dolor, la imatge com a síntesi i com a catàleg. Lluny de la burla de Tarantino, i prop del cinema com a pura abstracció, el director danès ha realitzat una pel·lícula de temàtica i desenvolupament minimalistes, no apta per a totes les sensibilitats (de fet, és possible que per a molt poques, però que aconsegueix cotes de veritable virtuosisme sensorial en la majoria de les seves escenes .
En Only God Forgives  es reinventen els mites del samurai silenciós i de l'abella reina , en aquest cas mare i mantis religiosa al mateix temps, conformant una hipnòtica obra visual i sonora. Cal destacar, la fotografia del britànic Larry Smith i un disseny de decorats cuidat fins l'últim detal , des de les flors en els gerros fins la rèplica del David , de Miquel Àngel. Una partitura de Cliff Martínez que funciona més com disseny sonor que com a música en si, acompanyada a més d'esporàdiques cançons tailandeses, cantades en forma de karaoke, que acaben articulant alguns dels moments més somiadors i al·lucinants de la pel·lícula . Un tractament mestre de les el·lipsis. I una posada en escena on les simetries adquireixen una nova dimensió. 

Al director, tan brutal com a poeta en la seva visualització, només se li veu el llautó en una seqüència, la de la tortura, única relliscada en una obra en la qual prevalen el fora de camp i la poesia audiovisual a càmera lenta.
Un treball solemne, majúscul, més proper a les seves primeres obres que a Drive. Un estudi que reposa en la mirada que fixa la seva mirada en la violència : la nostra mirada, reflectida en la mirada d'un parell de nens que , ells sí, veuen l´(ir)representable . Pot ser que la pel·lícula es deixi portar per un cert excés caricaturesc, però el seu subjugant poder visual i la seva heterodòxia narrativa la converteixen en un interessant corol·lari de l'obra del seu director .











dissabte, 28 de desembre de 2013

Formació Teatral FRANCESC AMARO


Curs eminentment pràctic i vivencial on els exercicis serviran per desinhibir-nos, per desbloquejar-nos  i per expressar-nos, així com  introduir-nos en la tècnica actoral.
L´objectiu del curs és introduir a l´alumne a les tècniques teatrals bàsiques així com el domini de la improvisació com a eina per viure realment i sincerament situacions imaginàries, és a dir, per aconseguir el comportament orgànic en escena. L’alumne ha de ser conscient del concepte d’improvisació i la seva projecció cap a la interpretació apostant per la investigació, l’observació i el risc.

Continguts:
Exercicis de contacte i grup
Exercicis d´expressió corporal
Exercicis de respiració i veu
Exercicis d´expressió d´emocions i la seva dramatització
Introducció a la improvisació
Tècnica de la improvisació i treball per parelles
- Exercicis d’improvisacions i conflicte per evitar:
   a)Ignorar a l´altre i anar només al que ens interessa.
   b)Negar i reaccionar en contra del que se’ns proposa (bloqueig)
   c)Acceptar la qüestió i plantejar una reacció.
   - La improvisació ens ensenya adquirir més matisos, més subtileses, més propostes: la resposta només ha de ser sempre la paraula, també pot ser un so, un moviment, un gest, una postura, un objecte, un color, etc.
 - Estratègies per aconseguir l’objectiu.
 - Exercicis de plantejament, nus i desenllaç.

El curs està concebut per a gent que no vol dedicar-se professionalment i sense cap formació prèvia, però això no és una raó per no ensenyar una tècnica interpretativa dins de les possibilitats, les limitacions d´hores i disponibilitats de cadascú.
La durada d'aquest curs és de tres mesos i de dues hores a la setmana, entès com la primera presa de contacte de l'alumne amb la tècnica, però amb possibilitats de continuació si vol ampliar la seva pràctica amb tres o quatre mesos més. 
D'aquesta manera el curs continua amb l'aprofundiment en la tècnica de la improvisació creant al final del curs a través del seu aprenentatge veritables escenes que es presentaran en públic, com a exercici de final de curs. Les escenes es presentaran en l'espai de l'escola.


 El curs s´impartirà a l´Escola de Teatre Musical Youkali al C/ Ramon i Cajal, 88 baixos a prop de Travessera de Gràcia i Passeig de Sant Joan. 

Més informació a www.teatrefrancescamaro.com o al mòbil 626274092

dilluns, 23 de desembre de 2013

Marry me a Little


 L'adaptació catalana del musical del compositor i dramaturg Stephen Sondheim ha abordat la soledat i la necessitat de compartir la vida amb una altra persona del 27 de novembre al 22 de desembre al Teatre Lliure de Barcelona.
El musical de butxaca Marry me a Little de Craig Lucas i Norman Rene utilitza les cançons de Stephen Sondheim descartades, tallades, o oblidades, unides per crear una exquisida joia del gènere. Una successió de monòlegs interiors cantats el nexe del qual és la soledat. Un home i una dona –veïns sense saber-ho– abandonats a la seva sort de 'single' urbà un dissabte a la nit a la gran ciutat. Sense plans, sense companyia. Només amb els seus somnis, desitjos i esperances. En el número u de la seva llista: l'amor, o el que més s'hi assembli per no sentir-se morts. Aquests dos veïns --interpretats per Mone Terol i Toni Viñal-- que se senten sols,  tot i que estan molt a prop l'un de l'altre.
 L'obra es va estrenar a Nova York el 1981, i a Barcelona el 1993, i ha anat canviant al llarg dels anys perquè s´han anat descartant cançons i se n'han incorporat de noves i se n'han creat noves versions.Stephen Sondheim és un compositor i lletrista estatunidenc especialitzat en el teatre musical, i considerat com el creador principal de la seva generació en obres d'aquest gènere.

La selecció musical de Lucas-Rene per construir la deriva emocional de l'obra és impressionant. Tot i que el catàleg de cançons pot variar lleugerament d'una producció a una altra, el nucli dur, format per temes creats per a 'Company', 'Follies', 'Into the Woods' , 'A Little Night Music' i 'Saturday Night', desplega en poca més d'una hora un minuciós retrat de la fragilitat de l'ésser humà. Una cadena d'associacions  on el que compta és la idea que genera la suma d'emocions reflectides en les cançons.
Les veus dels protagonistes, que canten sols o duets, estan acompanyades per un piano, que interpreta la melodia de fons.És molt destacable  la dificultat vocal de la partitura, ja que al tenir peces d'obres molt diferents, obliga als intèrprets a canviar de registre contínuament, amb la dificultat afegida que Sondheim no produeix melodies fàcils.
Toni Martín , l'escenògraf Xavi Sastre i Joan Cisa en el disseny d'il·luminació han sabut utilitzar molt intel·ligentment l'espai escènic de l'Espai Lliure , amb el públic situat a tres bandes . És el personatge qui identifica el seu propi espai , jugant amb cinc únics elements escènics , el que els permet compartir en una mateixa escena el mateix lloc , estar en punts oposats o creuar-se en escena , explicant en tot moment cada un d'ells la seva pròpia història .



Els dos protagonistes realitzen un gran treball, amb una tremenda solidesa vocal , brillant en diversos moments de la funció que desperten el tímid aplaudiment del públic , que no s'atreveix a tallar la intensitat de les escenes .
En definitiva, Marry Me a Little és un excel·lent muntatge que puja un punt més el llistó del teatre musical al nostre país, i esperem que sigui també la primera d'altres propostes musicals del Teatre Lliure de Barcelona en aquesta nova etapa .

dijous, 12 de desembre de 2013

La vida de Adèle




A gran part dels crítics i periodistes al Festival de Cannes va sorprendre la contundència i el consens amb que " La vida d'Adèle ' va seduir gairebé tots els espectadors. Però qui ha seguit una mica la seva trajectòria d' Abdellatif Kechiche, l'entusiasme era previsible . En els seus anteriors llargmetratges  La Faut a Voltaire ( 2001 ), L'escurridiza ( 2004 ), Cuscús ( 2007 ), Vénus noire ( 2010 ), no tots estrenats a les nostres sales , el cineasta francès d'origen magribí ja va donar mostres del seu extraordinari talent per construir relats de vocació popular però amb un tractament profundament personal i artístic ( la magnífica  Cuscús  va ser un veritable èxit de taquilla a França), així com de la importància crucial que concedeix a la feina dels intèrprets i al cinema entès com l'aventura expressiva del cos. La seva obra sembla respondre a una recerca en la qual el valor de la paraula i de la imatge trobin la seva perfecta equivalència. Inspirada en el còmic de Julie Maroh ' El blau és un color càlid ' - , la pel·lícula amb la qual Kechiche obtenia la Palma d' Or semblava proposar una mirada insòlita, fins llavors mai vista al cinema, al voltant de la naturalesa carnal del desig en l'amor lèsbic .
Al meu parer la pel·lícula va ser una petita decepció. Massa expectatives i massa comentaris sobre la història d'amor definitiva. I no és així. L'evolució de la relació entre Adèle i Emma acaba convertint-se en un clixé rere l'altre i encara que alguns digueu que la vida és així , la veritat és que ja hem vist aquests tòpics més d'una i de dues vegades - i per veure el deteriorament d'una parella , jo em quedo amb Blue Valentine ( Derek Cianfrance 2010 ). Això no vol dir que  La vida d'Adele  sigui una mala pel·lícula , al contrari , i és que té diversos elements estilístics, narratius i interpretatius que fan que valgui la pena aguantar les tres hores de metratge .


La pel·lícula de Kechiche és llarga i pot arribar a resultar avorrida en la seva evolució fent que l'espectador perdi interès en la història d'amor d'Adèle i Emma i en el pas de la primera a l'edat adulta . I és que al final , el que resulta més interessant del film és això: el descobriment de la sexualitat i els problemes que poden comportar les preses de decisions que afectaran i canviaran la forma de veure la vida del personatge d'Adèle . Per això , la primera part i tot aquest conflicte interior de la jove Adèle que canviarà la seva vida per sempre és el millor de la pel·lícula Un descobriment que vindrà marcat pel color blau - el color del pèl del personatge d'Emma - i que des de la seva primera trobada, el blau anirà apareixent en la vida d'Adèle fins que acaba de trobar-se a si mateixa i que funciona a la perfecció com metàfora visual d'aquest canvi interior .
Però sens dubte el que ha fet de la pel·lícula el que és són les  dues protagonistes. D'una banda , Adèle Exarchopoulos , a la qual ja han batejat com la nova ' star francesa' i arrasa en la pel·lícula com una autèntica força de la natura. Exhala naturalitat per tots els seus porus i fa coses que ni els més experts podrien fer. I és aquí, precisament, on rau el seu punt feble : tanta naturalitat i inexperiència davant la càmera pot arribar a causar-li una mala passada en no saber treure recursos interpretatius en escenes que potser requeririen una mica més de tècnica .


Al costat d'ella, Léa Seydoux , que fins ara no havia demostrat del que era capaç. Encara que  Léa sap quedar-se en un segon pla per deixar que l´Àdele  desplegui els seus encants, a més d'establir -hi una connexió brutal . Una química poderosa en ajuntar la fragilitat de l'adolescent i inexperta Adèle amb la grandíssima presència en la pantalla de Léa Seydoux . Una llàstima que les tan comentades- i llargues- escenes de sexe siguin això, massa llargues , coreografiades i per tant, poc creïbles: vam acabar veient les dues actrius cansades de repetir una i altra vegada la mateixa seqüència en lloc de als seus personatges descobrint-se. De fet, la polèmica ha envoltat a la pel·lícula (els deplorables mètodes i condicions de treball denunciats per equip artístic i tècnic) després de la seva estrena a França.
Amb tot, La vida d'Adèle és un dels títols imprescindibles de l'any, que encara que sigui llarga i perdi el ritme i context en la seva segona part , no deixa de ser una proposta interessant sobre el descobriment de la sexualitat i el difícil que pot ser convertir en adult en una societat que no entén molt bé per què ets com ets. .


divendres, 6 de desembre de 2013

BOLXEVICS


La Companyia Solitària de Teatre diu que la seva filosofia es retroalimenta dels seus coneixements com a grup, la seva personalitat i el seu humor. I són i saben que són joves. Bolxevics, el seu últim muntatge a partir d'un satíric text d'Aleix Aguilà, és un bon reflex del seu autoretrat artístic. Diuen que és una tragicomèdia sobre com, qui , què, quan i on s'organitza un moviment revolucionari, per arribar a la conclusió final que la revolució està condemnada al fracàs perquè entre els de la seva generació i els seus iguals –creadors joves perfectament desesperats i precaritzats– la contradicció es menja a mossegades la coherència.
Bolxevics és una tragicomèdia social de ressò polític en clau contemporània que en alguns moments ratllaria el teatre de l'absurd del segle passat si no fos que el que s'hi esdevé connecta amb la percepció que els espectadors tenen ara mateix de l'aire enrarit que es respira a les places i els carrers amarats d'insatisfacció ciutadana.
Però que no es pensin els espectadors que 'Bolxevics' és una recreació de les modernes ocupacions urbanes del moviment 15M i de les accions reivindicatives com les de la PAH (Plataforma Afectats per la Hipoteca) sinó que s'acosta més a una reflexió sobre la voluntat minoritària d'un sector de la societat de canviar el món i de salvar la humanitat sense tenir en compte que la majoria de vegades és el món allò que els canvia a ells i acaba enfonsant-los.


Un text de desencís postmodern amb molta mala bava i molt més feridor del que podria semblar en un primer moment. Obra sorneguera que convida a la conya crítica tot i que la ironia no agafi en un públic que reacciona desconcertat i seriós davant l'enginyosa xerrameca que ridiculitza el pensament crític que neix en un bar hipster. Aguilà deixa en evidència als seus, mestres del fum quan l'únic que els importa de debò és superar els obstacles eterns i elementals que s'aixequen entre ells i l'amor i l'èxit
La jove companyia Solitària, amant d'actuar en terrats i espais insòlits, ha trobat damunt la sorra de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya —que els ha cedit La Perla 29 en sis funcions de tres caps de setmana— un marc idoni per reflectir escenogràficament la deixadesa en què s'ha convertit l'atmosfera ambiental en la qual es mouen els personatges de l'obra: un moviment revolucionari de tres personatges amb líder (Marc Rodriguez), militar (Pau Vinyals i cantant utòpica (Magda Puig) a punt d'estrenar 'Electra', tancats en una capella.
Els tres intèrprets —els tres fortament involucrats en els seus personatges extrems fent creïble el seu absurd— compten amb el reforç d'un cor d'una quinzena de membres que dóna amplitud al món tancat de Bolxevics i a la vegada fa de testimoni popular de tot el que s'esdevé, des de la discussió sobre els objectius del moviment revolucionari fins a la baralla a sang i fetge entre el gurú i el militar que acaba quan aquest està convençut que ha matat el gurú per poder finalment apropiar-se del seu lideratge.


Júlia Barceló dirigeix la cinquena obra de la itinerant Companyia Solitària, que ha presentat Nòmades en patis i terrats i Pollastres al cicle Aixopluc del Lliure. Barceló veu els tres personatges com tres herois per un destí que ells creuen just per a la humanitat. Tots volen salvar el món, però no es posen d'acord en com. De la mateixa manera que totes les religions tenen un himne, Bolxevics també el té i l´interpreta el cor.  I de la mateixa manera que tot partit té símbols, els Bolxevics tenen un ideal pur: Chewbacca de Star Wars.
Ni els actors  ni l'autor mostren la menor pietat pels seus personatges. Les entregades actuacions comporten molt més dificultats del que aparenten per la soterrada caricatura que tanquen les seves personalitats. Ridículs fins a l'exasperació sense perdre'ls el respecte. El personatge més interessant és el friqui interpretat per Vinyals, que es destapa davant el púbic com un caos humà de reaccions imprevisibles. Genial la seva última aparició amb una tassa de vàter als braços.

La Companyia Solitària de Teatre 




dimecres, 27 de novembre de 2013

TERRA DE NINGÚ


Harold Pinter va escriure Terra de ningú el 1974 en un moment delicat de la seva vida i a l’obra s’intueix una certa influència de Samuel Beckett. L’obra és fidel a les formes dramàtiques del teatre de Pinter i en aquest cas hi ha elements autobiogràfics en el sentiment genèric dels habitants d’aquesta terra despullada, contradictòria, desesperançada. Cal entrar en aquest text amb quatre orelles i intentant escoltar més enllà de les paraules que pronuncien els personatges.
 De fet, aquesta terra de ningú, aquest saló elegant però amb portes de cel·la i presidit per un gran moble bar amb tota mena de begudes, perquè a la fi només queda l’alcohol com a refugi del desencís, de l’ànima trencada. Aquest espai  està habitat per fantasmes, en el sentit que potser el que sentim és el ressò de les veus, el crit dolorós de qui pensa que no hi ha solució i que som a les portes de la mort.  Tot i que hi ha qui diu que l’obra no enraoni sobre la mort, crec que és una aproximació, un camí cap a ella i l’espai, un sepulcre amb una única esperança, l’aïllament.


Una obra com aquesta requereix dos pesos pesants per interpretar-la. I el director Xavier Albertí els ha trobat: Josep Maria Pou (Hirst) i Lluís Homar (Spooner), sense oblidar també que hi ha dos secundaris que hi juguen un paper important: Ramon Pujol (Foster) i Briggs (David Selvas). Un quartet de luxe.
Hirst és un gran escriptor entregat a la beguda. Un derrotat. Spooner és un seguidor, un poeta també. Es van conèixer a Oxford, però això, la veritat, no té tanta importància. Briggs i Foster  són els assistents de Hirst en tots els sentits. Són en funció del mestre. No passa res. Només la paraula (claríssima traducció de Joan Sallent). I uns quants temes. El llenguatge, l’amor, la traïció. Dures confessions. Tots plegats es mouen en aquest forat fosc d'on cap dels quatre personatges són capaços de sortir.
Xavier Alberti ha dirigit amb pulcritud un repartiment de primera, però sembla que ho hagi fet en una sola direcció, de manera que hi ha una prevalença de l’atmosfera sobre els actors de la que només es lliura la composició d’un enorme Lluís Homar. La severitat dels dos servents és uniforme, categòrica, sense matís. Així, l’humor, que hi és, gairebé desapareix ofegat per l’enigma, pel desconcert. El respecte d’Albertí allunya l’espectador d’un text exigent i a l’abast d’un públic molt interessat.


Harold Pinter devia considerar Terra de ningú la seva obra preferida. I, si no, ¿per què va deixar dit que en el seu funeral se'n llegís un fragment? Potser per fer escoltar això als que l’enterren : "Tractem els morts amb la mateixa tendresa amb què voldríem ser tractats, ara mateix, en el que descriuríem com la nostra vida." Celebrem-ho!, diu Hirst en un brindis final. I es fa el fosc. 


dijous, 21 de novembre de 2013

Acorar


I un dia va arribar Acorar. Ningú no sabia ben bé què volia dir ni què era ni qui el representava. I és que el porc, per als golafres del segle XXI, se serveix en safates de plàstic, envasades per a cuinar o llestes per a menjar.
El ritual ancestral de la matança del porc ha passat a millor vida per obra i gràcia de les normatives legals que regulen les matances animals als escorxadors oficials. Però queden les paraules. I l'autor i actor Toni Gomila s'hi agafa de la mateixa manera que un caminador assedegat s'ajup a beure a morro el doll d'aigua fresca.
Una veu sorgeix d’entre nosaltres per expressar el plany. Planyem la defunció d’un món, d’una realitat esvaïda, la qual anomenem ‘la nostra’, no tant perquè la posseïm, sinó perquè ens defineix.
Acorar és una reflexió sobre la identitat col·lectiva dels pobles, sobre què és allò que ens defineix, què és allò que fa que –encara- existeixi la nostra comunitat. El text pren per excusa narrativa la descripció d’una jornada de matances a Mallorca. I d’aquí el títol de l’espectacle. La d’acorar era una feina reservada al més expert, perquè no és gens senzilla de fer, i avui en dia ben pocs en saben. A partir d’un minúscul fet casolà, oferim una visió universal que provoca una reflexió a l’espectador sobre el seu món més íntim.


Arribarem a la secreta intimitat de cadascú perquè allò que oferim és universal.
Acorar és això: un doll de llengua fresca que sembla que vingui del passat, un passat encara no gaire llunyà, però que no ha perdut el sentit i que els parlants reinterpreten ni que no en tinguin consciència gràcies al context, l'expressió, el gest, la mirada de l'actor que durant una hora intenta fer de la matança del porc la metàfora de l'ànima d'un poble.
Des de la distància, pot semblar que Toni Gomila fa un monòleg críptic i espès, només per a gent entesa. Però no és així. L'actor beu de les fonts de la llengua escoltada i apresa des de la infància i baixa arran de terra per elevar-la de nou a la categoria de patrimoni lingüístic. I endolceix el seu relat amb ironia i bon humor fent reviure els personatges dels quals parla i mantenint-los en una capsa de vidre perquè siguin observats, però només per mirar-los i no tocar-los, de tan fràgils.


Gomila es refugia en els prodigis d'una llengua exuberant, pensada per aïllar (i vacil·lar) als forasters i fer-los comprendre que als que dominen els seus secrets no els preocupa la facilitat, una llengua que s'enriqueix amb varietats infinites de sinònims i malabarismes fonètics. I ens regala frases que, fins i tot quan no acabes de comprendre-les, pots assaborir durant hores: ("No deixis llobades i arriba an es cul des ribell" o "Cotxos arranquen i parteixen. Es ca, sadoll, ni lladra")
L'escorxador d'ofici sap que és el botxí que ha de clavar la ganiveta fins al fons del cor del porc i extreure'n tota la sang i el budellam. Sap també que ningú no té el secret de la sobrassada perquè no es torni blanca i esmorteïda. De la mateixa manera que sap que ha de clavar les paraules fins al fons de l'ànima dels que l'escolten perquè ningú no té tampoc el secret de la llengua perquè no es torni, com la sobrassada, blanca i esmorteïda. Llàstima que ja no hi sigui en la cartellera encara que La Seca l´ha tornat a repescar aquest novembre. Un plaer!!!!








divendres, 15 de novembre de 2013

GRAVITY


Un dels moments més bells de la filmografia de Brian De Palma és aquell de Misión a Marte (2002) en què l'astronauta Tim Robbins decideix tallar amb el cordó umbilical que l'uneix amb un dels seus companys. La pau ingràvida del cosmos esdevé bella representació d'una mort sense horitzó conegut. La pau és amenaçadora; l'espai exterior un claustrofòbic forat negre; el silenci és un túnel de llum negra en la qual només podem escoltar la nostra veu sense ressò.
Inquietant i bella, amb la bellesa indiferent de les estrelles, alienes a qualsevol sentiment. I al mateix temps, emocionant com una llarga persecució, on els seus protagonistes- tan sols dos, Sandra Bullock i George Clooney - corren contra si mateixos i contra les seves limitacions.
Així és Gravity, una meravellosa contradicció en si mateixa. D'una banda, la reconstrucció dels perills de l'espai, que són tots. Servits amb un realisme que fins ara no s'havia aconseguit en el cinema. I alhora, l'emocionant experiència de trobar-se amb uns personatges que planten cara a aquesta immensitat silenciosa, on suren enmig del no res. Especialment la Dra Ryan Stone (Sandra Bullock ), en què el negre de l'espai es fon amb el negre de la seva ànima, la força de gravetat a la que de veritat està lligada .


Alfonso Cuarón fa un memorable desplegament visual, crea tensió de primera classe i aconsegueix hipnotitzar-me explicant la història de supervivència de dos astronautes que després d'abandonar provisionalment la seva nau per arreglar una avaria i surar plàcidament per l'espai, descobreixen que el camí de retorn se'ls ha posat difícil per no dir impossible, que hauran de recórrer a l'epopeia si volen mantenir l'esperança de tornar alguna vegada a la Terra.
Gravity és una pel·lícula de lluita per la supervivència. No és, doncs, una proposta d'idees ni un exercici intel·lectual. Està lluny de l'hermetisme, per exemple, d'un film com 2001: una odissea de l' espai , de Kubrick. Film amb el qual, d'altra banda, té més d'un punt de contacte, sobretot la visió de l' home enmig de l'aridesa i grandesa de l'espai.


És més aviat una experiència gairebé física que el deixa a un feliçment esgotat.
Epidèrmica, claustrofòbica, asfixiant, transporta el nostre organisme a un estat que molt poques vegades hem experimentat en una sala de butaques. Levitem. Surem. Transpirem. Ens movem en gravetat zero atordits pel meravellós so de Steven Price i uns plans seqüència que semblen no tenir final.
Un film en el qual, a més, un té l'agradable sensació que les tres dimensions  en què ha estat rodada la nova pel·lícula d'Alfonso Cuarón són imprescindibles. Aquí el 3D no és circ: és drama. Per això és una pel·lícula profundament humana, encara que se suposi que el protagonisme li pertany en exclusivitat als efectes especials.


I és, i un no es cansa de subratllar-ho, una bella pel·lícula on la bellesa importa, on la llunyania de la Terra es veu enterbolida només per una pluja de deixalles còsmiques. També és una metàfora de reafirmació, de la necessitat de superació i de la renovada esperança en nosaltres mateixos. Un missatge senzill, narrat amb tensió narrativa i multiplicat pel innegable poder de la imatge. 


divendres, 8 de novembre de 2013

LA HERIDA


Els Trastorns Límit de Personalitat, autolesions incloses, han donat pàbul a incomptables films criminals, sense oblidar l´habitual recurs que d'ells sol fer el cinema de terror, però rarament han estat tractats amb la concisió, la manca de sensacionalisme i el rigor amb què són mostrats pel director Fernando Franco en  la seva òpera prima. És segurament el debut més excel·lent al qual assisteix el cinema espanyol des de fa diverses temporades. Ana , treballadora social, sembla tancada en una espiral de depressió, en el rebuig a la vida que porta amb la seva mare, i en el fracàs sentimental .
El seu caràcter s'ha forjat, s´intueix, sobre algun fet greu ocorregut en el seu passat, aquesta ferida del títol, però Franco, amb molt de pudor, evita els discursos i les explicacions verbals (la seva posada en escena, tan aclaparadora com la vida de la seva protagonista, és exemplarment enclaustrada ) : estem en el regne del suggeriment, no en el de la denúncia a viva veu. I el retrat que compon és d'una rotunda radicalitat : sense contemplacions, sense fàcils concessions.  Ana, a la qual Marian Álvarez dota d'una extraordinària coherència i una fragilitat emocionant, ens va mostrant les seves debilitats, fins aconseguir el miracle d'una empatia poderosa, una comprensió total cap a la seva desgraciada i malaurada existència.


Fins i tot al més temperat i serè li està permès tenir un mal dia d'aquells en què et xucla fins al precipici algun núvol amb urpes, com en moltes històries cinematogràfiques. Però a la protagonista de La herida,  tots els seus dies estan tallats pel mateix patró desesperant, disfuncional i insuportable per culpa d'una malaltia cruel anomenada trastorn límit de la personalitat; encara que el més cruel de tot és que ella mateixa no sap què dimonis l´està escanyant lentament.A aquest neguit íntim i delirant intenta donar llum Fernando Franco en el seu debut com a director .
Un exercici, per descomptat, arriscat i gairebé tan kamikaze com el modus operandi de l' (anti) heroïna de la seva història, a qui podríem seguir el rastre de la seva misèria quotidiana enumerant les ferides i cicatrius que es va autoinfligint al llarg dels anys. Tot i que la autèntica " ferida", fosca i insondable, ve de dins,  el talent de plantar-la davant del mirall i davant de l'espectador cal agrair-lo tant al director com, sobretot, a una Marian Álvarez sumida en un tour de force tan brutal que gairebé ens fa respirar d'alleujament un cop acabada la pel·lícula .



Tampoc cal estalviar elogis a la resta del repartiment, que ajuda a que rodi aquesta gran pedra de la bogeria : Rosana Pastor com a mare lobotomitzada , Manolo Solo com resignat company d'un treball que ella exerceix d'allò més bé, Ramón Barea com a malalt tan lluny i tan a prop dels curtcircuits mentals de la seva cuidadora.  Un estil àrid i una mica afectat pel timó de Jaime Rosales , i certes situacions una mica efectistes (el casament , el karaoke ... ) amb prou feines eclipsen a la peça més valuosa del cinema espanyol d´aquesta temporada. 


divendres, 1 de novembre de 2013

MUD


Mud gira a l´entorn d´Ellis, un adolescent d'una localitat d'Arkansas els pares del qual han decidit separar-se. Un dia, durant una excursió al costat del seu millor amic, descobreix a un home amagat en una illa al mig del riu Mississippi . Es diu Mud, està afamat i necessita ajuda per arreglar un vell vaixell que està penjat d´un arbre. Els nois necessiten saber què fa allà i Mud els explica que està buscant a la seva estimada i que fuig d'uns tipus que volen matar-lo. Ellis no només ha trobat una gran aventura, sinó també a algú que comparteix la seva idea de l'amor, l'esperançador exemple que estava buscant desesperadament. En alguns moments, el film de Nichols recorda històries com Cuenta conmigo  (Stand By Me) o la recent Super 8 de J. J. Abrams, amb un tractament de la naturalesa influït clarament per Terrence Malick (no ha de ser casualitat que a Ellis ho interpreti Tye Sheridan, un dels nens de El Arbol de la Vida), i una relació entre el fugitiu i els nens que sembla beure de Un mundo perfecto (A Perfect World) de Clint Eastwood . La barreja funciona en mans de Jeff Nichols , el director, que dota al relat d'autenticitat i emoció. Es percep el seu entusiasme amb la història, centrada en l'amor i la maduresa, i la seva sensibilitat a l'hora de retratar els personatges.


Mud és una emocionant història sobre els últims anys de la infància i el pas cap a l'adolescència alhora que és també una mirada sobre un món que desapareix. També podria semblar que ja hem vist abans aquesta mateixa història. És cert. La iniciació als amargors de la vida adulta és una font eterna de relats i la cinta de Nichols s'atreveix a citar molts d'ells però al mateix temps renova la tradició situant-se a mig camí entre thriller i la pel·lícula d'adolescents, en un terreny tan agrest i ignot com el salvatge paisatge del Mississipi que retrata al film, en un terreny tan lliure com les emocions dels seus nois protagonistes.  Ellis i Neckbone, dos nois que bé podrien ser els Tom Sawyer i Huck Finn del segle XXI . Com els joves herois de Twain, creixen al costat del riu i les seves aventures flueixen al ritme de l'aigua, i com a ells, el riu també els canviarà la vida . Al costat d'un riu els protagonistes descobreixen la seva primera experiència de la mort, i acabaran creuant-se amb un fugitiu, Mud que dóna títol a la pel·lícula ( Matthew McConaughey , que està en el millor moment de la seva carrera ). Qui és aquest home misteriós ? D'on ha aparegut ? Per què s'amaga a aquesta illa deshabitada al delta del Mississipi ? Què vol d'ells?


L'aparició de  Mud en la seva vida ajudarà a Ellis a oblidar que la seva família s'està divorciant i que el món de deixalles i tresors que fins ara era el seu dia a dia desapareixerà. Aquest home enigmàtic, vagabund i delinqüent, home serp i mig xaman a ulls dels impressionables ulls dels nois sembla tenir la resposta a gairebé tots els interrogants emocionals que els sorgeixen. Des que Mud emergeix gairebé com un ramal de l'illa, Ellis viurà el seu primer amor i el seu primer desengany, l'enfrontament amb els seus progenitors, les contrarietats de l'orfandat que pateix el seu millor amic i la violència esquinçada.  Mud és una obra de redempció i reconciliació, un treball que flueix, com el riu que banya les seves imatges, cap a un horitzó lluminós, obert, d'esperança i d'assossec. Si en els dos films anteriors la natura era un ens amenaçant a qui témer, de tensió de forces inevitable, aquí Nichols es recrea en l'element protector de la natura, fins i tot sobrenatural. El Mississipi és perillós i imponent, tràgic i furiós, però també orgànic, màgic i poderós. Capaç de matar i al mateix temps de tornar la vida . No s'ho pensin : Mud  és una de les millors pel·lícules de l'any .


dimecres, 30 d’octubre de 2013

La Marquesa de Sade


El risc, la varietat , la diversitat i les ganes de muntar textos que no es limitin a un o dos personatges marquen la temporada del Teatre Akadèmia . La sala privada amb capacitat per a 70 persones segueix endavant al carrer de Buenos Aires amb l'impuls de l'equip que capitaneja Mercè Managuerra . La seva segona temporada ha començat  amb La Marquesa de Sade, una versió sintetitzada per Konrad Zschiedrich - dura una hora i mitja aproximadament - del text de Yukio Mishima , interpretat per Àngels Bassas , Muntsa Alcañiz , Agnès Romeu , Andrea Montero , Laura Fité i Enka Alonso . Pel director, Emilià Carilla la lluita contra la intolerància del Marquès de Sade (1740-1814) és terriblement actual . Aquest home que va viure al límit i va desafiar les convencions fascina a tots els personatges femenins de l'obra que transcorre entre 1772 , quan unes dones denuncien una de les orgies del marquès , i acaba en 1790 , quan Sade surt de presó i la seva dona pren una dràstica decisió . Muntsa Alcañiz , que va interpretar el paper d'Anne Prospere , cunyada de Sade, en l'aclamat muntatge que Jordi Mesalles va estrenar al Lliure el 1986, interpreta en aquesta ocasió al personatge més madur, a la mare de la marquesa.


Els tres actes que conformen l´obra, ens situen en els dies posteriors de les orgies de Sade dutes a terme a Marsella, on les noies participants, posteriorment l’han denunciat. El Tribunal ordenarà la seva decapitació, però Mme de Montreuil amb l´ajuda d’amistats evitarà la mort del seu gendre. El Marquès quedarà engarjolat durant sis anys i en el moment de ser indultat, la mateixa Mme, que el va salvar de la mort, decideix moure fils perquè el tornin a empresonar. Arriba la Revolució Francesa de 1790 i amb això, la possible alliberació del Marquès, que ha estat dotze anys més reclòs sense veure (ni viure) la vida. Dins del drama que podien suposar les orgies del Marquès de Sade en el temps que transcorren, s’hi sumen unes espurnes de comèdia que fan brillar les situacions i a les pròpies actrius. 



l conjunt de les sis dones és d’un nivell força alt. Muntsa Alcañiz escolta i juga magistralment amb tot el que passa i amb els cinc personatges restants (Mme de Montreuil). Àngels Bassas ens porta a un personatge (Mme de Saint – Fond) tan estripat com ple de veritat. És divertidíssima i esgota al màxim tot allò que ens proposa. Dos monstres grans, molt grans que cal veure i recordar en el teatre. La resta de l’equip és més que correcte amb Andrea Montero i Laura Fité al capdavant i la protagonista, A. Romeu que interpreta Reneé de Sade, la seva dona, meravellosa  al monòleg final, que és commovedor. Negant-se a rebre al seu marit, acabat de sortir de la presó, li tanca les portes al canvi que proposa ni més ni menys que la Revolució Francesa. Se sentia més còmoda en el paper de transgressora en l'ancien régime que de protagonista destacada del nou, mentre la mare s'adapta a la nova situació amb aquest talent descomunal que tenen totes les mares per assimilar els canvis i d'aquesta manera protegir la família. L´obra  ens acaba transportant pels camins més foscos del plaer en una actuació que de ben segur quedarà gravada a la memòria de tots aquells que hagin vist  l’obra.


diumenge, 27 d’octubre de 2013

B.FLOWERS


A B. Flowers Marta Carrasco es converteix en un ram de flors per ser regalat que, al cap de pocs dies, mor perquè li han tallat les cames. Així és la poesia contundent de la coreògrafa Marta Carrasco. No deixa indiferent. Si fa uns anys imaginava un món de persones estrafetes intentant sobreviure, ara la seva lletjor té una fragància inequívoca encara que Carrasco s'ha proposat “posar una mica de vellut enmig de tant paper de vidre”. Per Carrasco, és innegable el paral·lelisme de les flors amb les dones. Tot i la negror amb què habitualment tenyeix les seves peces, la coreògrafa tanca B. Flowers amb un vers de Salvat-Papasseit: “Res no és mesquí”. Però no amaga la duresa de ser guapa com una flor. De fet, la violència a les dones sempre ha estat una preocupació per a l'artista. Ja quan van obrir amb Carme Portaceli la Factoria Escènica Internacional (FEI) a la Nau Ivanow ja es va mostrar interessada a fer tallers amb dones del barri que haguessin estat víctimes d'agressions dels marits.
L´espectacle concebut en diferents quadres independents però amb un mateix lligam conceptual, conté imatges corprenedores, d´una intensitat emocional i d´una bellesa plàstica inqüestionables.


La peça està carregada d'un llenguatge en què s'amunteguen moviment, imatges preciosistes, paraula, un univers sonor barroc per les innombrables insercions sonores de peces musicals o bé de cançons tendres i infantils, gravades amb la mateixa Carrasco, que es repeteixen, ara com un joc, ara com un mantra dolorós. Aquestes músiques principalment cantades, i algunes molt conegudes com “Capullito de alelí”, “Angelitos negros” o “Rum and Coca-Cola”, juguen entre l´aparent frivolitat i la cruesa més nua. De l´estètica kitsch i naïf (l´inici), del to farsesc (a ritme de swing), passen a tons i estètiques poètiques (les ombres del cos nu distorsionat sobre la pantalla, el naixement d´una nova vida), fredes i tràgiques (l´ humiliació, les tortures i el suicidi) i tot d´una, sense transició es passa d´una a l´altre.  
Majo Cordonet i Anna Coll intervenen en l'espectacle. Totes dues ja van participar en Dies Irae en el Rèquiem de Mozart(2009). Marta Carrasco assegura que el protagonisme és coral, cadascú és protagonista al 33%. La coreògrafa aprofita els valors diferencials de cada artista. Així, per exemple, de Cordonet n'extreu el seu parlar argentí. Coll admet la dificultat d'actuar en les obres de Carrasco, en què és imprescindible “transmetre des de l'escenari, has de transcendir molts límits, per això els seus espectacles traspassen, tenen una intensitat brutal”.
Un teló de plàstic transparent al fons, salpicat de clavells a l´igual que l´escenari, són els únics elements escenogràfics, on les tres artistes actúen en una rápida caracterització, canvis de vestuari i maquillatge i utilització d´estris dramàtics com màscares i plàstics envoltants. I els clavells vermells, símbol de passió, de vida, de mort I de sang, sempre presents arreu.


B. Flowers –inicialment el títol era Bijoux (the flowers)– té prevista una notable gira, abans d'estrenar, fet que demostra la confiança que generen els muntatges de la ballarina. Després de les tres setmanes al Tantarantana de Barcelona, té gira programada a Terrassa, Mèxic, Tolosa, Lasarte i Segòvia.
Aquest últim treball de Marta Carrasco (Premio Nacional de Dansa i tres premis Max), B. Flowers, creat en l'espai per a desenvolupament de les arts L’Estruch de Sabadell i estrenat al festival Temporada Alta de Girona. Les crítiques, una vegada més, deixen bé l'obra, però el que potser no es dirà és que aquesta creadora reconeguda internacionalment ha hagut de demanar un crèdit personal per poder fer possible aquesta obra. Es tracta de 25.000 euros, una quantitat petita per tirar endavant un espectacle però suficient per arruïnar una persona. Uns diners que la creadora necessita per pagar els sous de l'equip –de primera línia i disposat a treballar per menys– i que sap que potser no pugui tornar. Aquesta situació sembla pròpia d'algú que comença, que ha d'arriscar i demostrar alguna cosa, però Marta Carrasco és el millor de la dansa catalana. Potser valdria la pena revisar la política de subvencions culturals d'aquest país.











dissabte, 19 d’octubre de 2013

Cruce de caminos


Segons ha quedat fixat en la memòria col·lectiva, la promesa d'un nou Hollywood adult va quedar truncada per l'efecte combinat de l'aparatós fracàs comercial de La puerta del cielo (1980) de Michel Cimino  i el triomf del blockbuster com a model. Anys més tard, una altra possibilitat utòpica - la de l' indie americà- va acabar sent reduïda a etiqueta de mercat instrumentalitzada per les majors. Però les ganes d'aixecar l'acta de defunció del cinema americà semblen estar passant per alt, entre tanta celebració de l'excel·lència de la ficció televisiva un moviment interessant, potser encara subtil en allò  quantitatiu : en pel·lícules com The Master ( 2012 ) de Paul Thomas Anderson , Mud ( 2012 ) de Jeff Nichols i aquest tercer llargmetratge de Derek Cianfrance sembla detectar l'impuls de tancar un cercle, reconnectar amb la possibilitat d'aquest nou Hollywood adult partint del que queda de l'indie, fonamentant aquest relleu en una matisada nostàlgia per la gran tradició del cinema clàssic americà .
Dos anys després de Blue Valentine torna el famós motorista, només que ara de forma literal. Cruce de caminos comença amb Ryan Gosling com a motorista anant cap un escenari circense ple de gom a gom on executarà una de les seves perillosíssimes funcions. Amb aquesta presentació i sense gairebé adonar-nos, en un portentós pla seqüència, se´ns mostra una autèntica declaració d'intencions per part de Cianfrance, que repetirà posteriorment des del punt de vista estrictament formal (aquesta impressionant persecució en la qual es fa impossible respirar), i que d'alguna manera marcarà el to de l'obra.


Cruce de caminos (en la versió original, The Place Beyond the Pines), com si d'una novel·la es tractés, no té cap pressa en treure de sobre les presentacions.  És més, les allarga (perquè les tasta) i les barreja amb les altres etapes de la narració. Pròleg (s), introducció(ns), nus (os), desenllaç (os) i epíleg (s) configuren un immens riu propici per a una altra història de vides creuades ... només que aquesta no és una altra història qualsevol de vides creuades. Més enllà de la impactant reivindicació de la modernitat - estilística - feta des d'una Amèrica que sembla reticent a aquest concepte, el factor que resulta més atraient d'aquest film és que és plenament conscient de la seva naturalesa suïcida, tot i així no lluita contra ella, sinó tot el contrari. L´abraça i , com sap que està maleïda des de la seva concepció, almenys intenta treure el màxim partit a la situació .
La culpa, la identitat, la perdició, la família, el perdó ... així com molts més temes d'igual transcendència, es conjuguen en un entorn visualment meravellós i en espectacular el·lipsi contínua, escrivint un relat que es pot seguir igualment bé amb l'excusa - fluvial - de veure com van evolucionant i succeint entre si els diferents personatges. Això passa perquè darrere de les càmeres hi ha un cineasta que sap lluir-se en cadascuna de les funcions en les quals se li requereix. 


En la seva última creació, assoleix la proesa de mostrar satisfactòriament (i molt més) cada terreny que visita : el drama pren el camí del romanç, del policíac, de la família, del criminal ... i al final de cadascú, la sensació de plenitud és gairebé total .
Malgrat el risc, a Cianfrance li quadren tots els càlculs (els resultats són preciosos, emotius, sincers i sorprenents ). Fa gala d'una gran sintonia amb el seu - magnífic - repartiment, resol amb pols ferm les - apassionants - cruïlles del guió i, per sobre de tot, s'alça com una de les veus imprescindibles per entendre i tornar-se a enamorar del cinema americà. S'ha confirmat una estrella que sembla que, de moment, tan sols podrà ser aixafada per la seva pròpia ambició. 

I encara que el brau motorista acabi cruelment estampat en un mur de seguretat, sempre li quedarà el consol d'haver estat capaç d'efectuar alguns  salts reservats només per als millors del circuit. I quan el destí ens agafi, almenys podrem dir que li mirem als ulls i ens riem a la seva cara.


dimecres, 16 d’octubre de 2013

TAXI...Al TNC!


Canvi de cicle. Esperem molt del nou TNC de Xavier Albertí i de moment, per encetar aquesta primera temporada, el gran mestre de cerimònies ha transformat la Sala Gran en una gegantina màquina del temps que ens transporta al mític Paral·lel dels anys 20 i 30 del passat segle, quan el gènere de les varietés sorgit de la Barcelona més canalla actuava d'hegemònic divertiment interclassista. Irreverència, ploma, música, màgia, humor; tot té cabuda en aquest calaix de sastre amb més de 70 artistes implicats i on el mateix Albertí (convenientment caracteritzat) dirigeix l'orquestra en directe al més pur estil music hall.
Taxi... Al TNC! és una inauguració diferent, un macro-espectacle benèfic i popular, obert a tot tipus d'espectadors i amb la vocació de trencar la solemnitat pròpia d'un acte inaugural, fent així trontollar els aires de grandeur que sempre han acompanyat a tan insigne equipament.
Durant hora i mitja i sota la dramatúrgia de Lluïsa Cunillé , Josep Maria Miró i Xavier Pujolràs, se succeeixen diferents números musicals (no tots) presentats per la gran veu de Jordi Boixaderas. També hi ha orquestra en directe sota la batuta de la directora polonesa Wanda Pitrowska que es presenta a si mateixa d'una manera suggestiva i que amaga una altra identitat sota del seu vestit de gala. Cada número és dirigit per un director diferent : Josep Maria Miró (qui aquest any estrena dues obres en el mateix TNC ), Carlota Subirós, Alícia Gorina, Jordi Prat i Coll , Xavier Martínez, Jordi Oriol, Israel Solà, Lurdes Barba, Joan Maria segura i el mateix director artístic del TNC , Xavier Albertí.


L'únic fil conductor de la vetllada és el bon humor, l'astracanada i la sàtira. Hi ha alguns números que resulten brillants. Com aquest Viatge deliciós en què el tenor Antoni Comas i la soprano Claudia Schneider presten les seves precioses veus als personatges bíblics de Josep i Maria en un viatge d'alt contingut sexual. També amb quedo amb el ritme de Fresquibilis sur mer amb un elenc esplèndid de dones destacant Marcia Cisteró i Mercè Arànega, o amb els Mali Vanilli, un duo còmic de cantants que es fan passar per una parella al cuplet de Soy Miguelito, o amb la esplèndida Aina , de veu poderosa i presència expansiva que relata la vida d'una prostituta a Flor de vici . El que es va endur però a majoria dels elogis va ser sens dubte Lluís Homar  capaç de fusionar home i dona en el número d´El cap viu. .
Però en aquest Taxi ... Al TNC ! no solament hi havia cuplets, balls sensuals i cotilles. El número del Mag Hausson, habitual de l'Espai Brossa - La Seca qui juntament amb Lina Lambert d´hostessa va saber enlluernar al públic amb els seus jocs de cartes i d'ampolles. Però sens dubte qui van sorprendre més van ser Animal Religion, un duo d'acròbates i ballarins. Un al piano interpretava El Vestir d'en Pascual de Joan Viladomat , l'altre es contornejava com si fos un gat. Un número de gran bellesa i complexitat.


L'espectacle va acabar amb la irrupció de quatre dels integrants de EGOS Teatre, una meravellosa companyia de teatre musical , que es van acomiadar del públic amb el tema que dóna nom a l'obra. Tots els diners que es recaptin en aquestes funcions seran per al programa Apropa Cultura, impulsat per L'Auditori però que té la implicació de 30 equipaments de Catalunya. Aquestes sales ofereixen entrades a 3 euros per facilitar l'accés a grups com ara de discapacitats, víctimes de violència de gènere i malalts mentals.

Una suggestiva inauguració de temporada.