diumenge, 30 de juliol del 2017

Un tret al cap



Pau Miró encerta de ple amb un text clar, madur i contundent. Amb estructura de thriller periodístic, la història explica la relació entre tres dones, tres dones molt diferents encara que, les tres, treballadores, formades i cultes que se escapen dels clixés més simples per mostrar-nos les seves llums però, també i sobretot, les seves ombres. Un tret al cap dispara a molts fronts. A les relacions personals, a l’ètica professional (sobretot li toca el rebre al periodisme), a l’instint de supervivència i anhels aixafats en una societat tocada.
 


Un tret al cap parla també de periodisme en la societat de la informació, reflexionant sobre el periodisme actual depassa l’ofici i s’eleva a l’universal per parlar de crisi i de suïcidi: De crisi en el seu sentit més estricte de canvi; els canvis que es deriven de la globalització en termes de mercat de treball, del canvi de paradigmes informatius que suposa l’adveniment de les TIC i les seves repercussions en el codi deontològic dels qui exerceixen l’ofici; dels límits entre la realitat i la ficció, i també del canvi de model de vida per a qui és absolutament conscient de la seva finitud. Tot això arrossega les protagonistes al suïcidi: suïcidis ètics, professionals, eutanàsics?

Hi afloren també mitges lliçons apreses per les protagonistes a base dels cops que els ha donat –i encara els dóna– la vida. Miró també fa diana amb el repartiment. Mar Ulldemolins i Emma Vilarasau, repeteixen amb el dramaturg i director després de l’èxit aclaparador de Victòria (2016). Però, sense desmerèixer les seves companyes, tot l’afecte, respecte i admiració se l’endú Imma Colomer pel seu personatge de dona, de germana gran, d’escriptora que traspua veritat en tots els seus aspectes, i per la seva immensa generositat en encarnar-lo. Colomer que sempre ha sabut fer de les seves limitacions virtut, arriba aquí al pur virtuosisme.


Continuen esplèndides donant vida a aquestes dues dones -expressament sense nom en el repartiment- entortolligades amb els seus problemes ètics d’ara.  La trama consisteix en una història triangular entre dues germanes força distanciades  –una de les quals és una veterana periodista que acaba de ser acomiadada del diari– i una jove plena d’ambició que ha deixat la feina perquè no la suportava més i vol denunciar les males pràctiques de l’ex-empresa a través dels mitjans.  


Com es veurà, es necessiten les unes a les altres per sortir del malestar en què es troben. I és aquí, precisament, en els seus camins personals i lligams establerts, on hi ha la llum de l’espectacle. El sarcasme agut de les germanes, la impertinència de la jove, la gata Muriel que ja forma part del mobiliari de la casa o la pitjor de les notícies... doten d’ànima l’argument, traslladant la crítica de la censura pública a l’esfera més íntima. Hi ha també un espai escènic tan obert com evocador; i unes projeccions que ens ajuden a situar-nos en el temps i ens recorden l’íntima relació entre la realitat i l’espectacle.


L’interès de la història (amb els seus girs), el text àgil i la brillant interpretació de les actrius sostenen una obra entretinguda i actual que convida al debat. Un tret al cap no és només un espectacle molt recomanable, és un espectacle necessari per a la bona salut d’un teatre que es pretengui implicat amb el seu moment.



dilluns, 24 de juliol del 2017

ESTIU 1993



L’estiu de 1993, quan la Frida se’n va anar a viure al camp amb els seus tiets i la cosina, i va aprendre a viure i va aprendre què és morir, i va aprendre a plorar, la directora Carla Simón començava a rodar en el lloc més íntim de la seva crisàlide aquesta pel·lícula meravellosa que es diu Estiu 1993, que marcarà per sempre més el calendari del cinema català; i de tots els cinemes, els que contenen el nen de Germania anno zero de Roberto Rossellini, i els nens de La nit del caçador de Charles Laughton, i les nenes de Cría cuervos... de Carlos Saura, molt més que no pas les d’El espíritu de la colmena de Victor Erice, que també, i especialment perquè la mirada de la Frida comparteix molts llacs foscos com l’esguard cap endins d’Ana Torrent. Tots nens i nenes de la pèrdua, de l’absència, de la impossibilitat de l’oblit. Les nenes i els nens que obren la mirada i aprenen què vol dir tancar-la.

Estiu 1993 explica aquest moment de trànsit en què la mort passa de l'estat del fictici (gasós, imprecís, làbil) a l'estat de la realitat (sòlid, inapel·lable, torrencial). L'emotivitat d'aquest trànsit es duplica perquè el que compta el film és, també, una ficció autobiogràfica, de manera que, en posar-se a l'altura del seu personatge, Carla Simón està redescobrint la seva infància i, indirectament, tornant a la infància del cinema, aquella en què la càmera desapareix per registrar la vida. Tota pel·lícula sobre la infància és, per tant, una pel·lícula sobre el punt de vista.

El rigor amb què Simón el treballa és admirable: al principi, el món dels adults roman inaudible, fragmentat o incomprensible, per després prendre forma, restituir la seva imatge a la mirada de Frida (Laia Artigas), que recompon lentament la nova realitat de seus afectes, en la qual els seus pares són els seus oncles, la seva cosina és la seva germana, i la ciutat és el camp. La càmera no se separa d'ella, encara que no es deixa seduir per la seva innocència. És a dir, mai és complaent amb Frida, per molt que ens faci entendre que el seu hermetisme, la seva gelosia i la seva mesquinesa formen part d'un procés de dol insuportable.

Entre tots els relats d'iniciació i aprenentatge, els més dolorosos són aquells relacionats amb el sentiment de pèrdua. Aquells que ens acosten a la infància a través del buit i la indefensió que genera l'orfandat. Aquesta és la història de Frida. A través dels seus ulls veiem el món que l'envolta i els canvis que s'han produït al seu voltant després de la mort de la seva mare. A través de la seva mirada accedim al seu entorn, però també a la seva interioritat. Al seu desconcert vital. A l'estranyesa que l´envolta.

El treball observacional de la directora unit a la interpretació natural de les dues nenes actrius obren el miracle. Que difícil és expressar la sensació d'abandonament i desarrelament, el rebuig i la necessitat d'afecte de manera tan subtil. I com flueixen tots els elements d'una forma tan harmònica en la pel·lícula. Estiu 1993 és un autèntic prodigi de delicadesa expressiva recorregut per una sensibilitat tan lluminosa com cruel que desarma i atrapa, encongeix per dins.

És mèrit de la sensibilitat de Simó, i del seu extraordinari treball amb els actors. Manté durant tota la pel·lícula del punt de vista de la petita per narrar gairebé sense paraules, només amb gestos i a partir de petits detalls, de quina manera Frida s'enfronta bruscament a la pèrdua de la innocència, de com es revela i pateix de manera silenciosa, de com és incapaç d'expressar els seus sentiments i busca mecanismes per exorcitzar la seva ràbia. De com no pot plorar i que un film sobre la presa de consciència de la mort sigui tan vital, tan lluminós.

No era fàcil evitar el sentimentalisme i utilitzar la presumpta puresa de la mirada infantil per vessar llàgrimes. Si Estiu 1993 resulta tan commovedora és perquè les seves imatges no transformen la silenciosa, de vegades pertorbadora, lucidesa de Frida en moneda de canvi emocional. El que queda, en fi, és una cosa tan cabdal com la història d'algú que aprèn a entendre el que sent. És una pel·lícula meravellosa.



dijous, 13 de juliol del 2017

DANSA DE MORT




August Strindberg és el pare del teatre suec contemporani. Un autor que arriba a Catalunya de tant en tant, en producció d’algunes de les seves obres més reeixides i conegudes a nivell mundial com La Senyoreta Júlia o El Pare, i que queden generalment com a peces gairebé exclusives pels amants del teatre de text, dens i pessimista. En els seus textos, hi ha la llavor del teatre de l’absurd i de l’expressionisme, dels quals va ser-ne un dels precursors. Aquesta vegada ens arriba Dansa de mort a la Sala Muntaner.

El títol ja ens avisa, perquè Dansa de mort,  és un ball pugilístic sense treva entre una parella que no se suporta, encara que no es pugui separar, després de 25 anys de matrimoni. El Ricard (Lluís Soler), un militar fracassat i degradat, i l'Alícia (Mercè Arànega), una exactriu que mai ha gaudit d'un dia de glòria, viuen un infern matrimonial tancats en una torre, una antiga presó, d'una illa on bufa la tramuntana. Un vent que pot fer embogir a qualsevol, i més a aquests dos personatges.

S’odien. Estan a punt de celebrar les bodes d’argent del seu infernal matrimoni quan arriba a la seva aïllada fortalesa el cosí Carles (Carles Martínez), així mateix víctima d’un desgraciat matrimoni. Carles serà la víctima d’una mena de ritual grotesc, d’una cerimònia tempestuosa que el director Jordi Casanovas ha traslladat a l’Espanya del cop d’estat de Tejero en el qual Ricard hi està implicat. L’arribada de Kurt (que no oblida que en el passat el vell militar va influir en la seva exdona, que va posar-li en contra els fills i va quedar-se amb el patrimoni familiar), sembla que portarà una mica més d’obertura, i els esposos veuran en ell a l'interlocutor en el qual podran bolcar tota la bilis de la seva paorosa existència.

Però en realitat augmenta la perversitat de la situació, deixant-nos veure que no sols és l’Edgar qui té desitjos de mort cap a l’Alice, i destapant-nos una vessant dominant en ella, davant un submís cosí, que acaba tan esgarrifat que decideix deixar-los en el seu martiri mutu . La versió intenta acostar-nos una mica els personatges a les nostres latituds, amb l’uniforme de la benemèrita del militar, o parlant de l’illa on viuen com a mediterrània. Però res no pot treure aquest aire amarg, aquest humor negre que destil·la el text.

Els actors, què he de dir de tots tres, magnífics en els seus papers. La mort sempre està rondant, sigui per la malaltia de cor de l’Edgar, sigui en el sabre que brandeix quan, de vegades, dansa begut amb ulls brillant d’odi i ganes de matar l’Alice, atiat per l’alcohol. Vaja, una obra que ens endinsa en les parts més fosques de l’ésser humà. La disposició de l’escenari a la Sala Muntaner, afavoreix que ens convertim en uns impúdics espectadors d’aquesta degradada relació, que tanmateix sempre ens portarà algun record personal.
La dansa mortal d'aquest triangle desenvolupada al tenebrós àmbit creat per l'eficaç direcció de Casanovas no deixa indiferent a ningú. Rèpliques i contrarèpliques, desplegades amb ben administrada energia i calculats silencis, creen una atmosfera plena de grandesa teatral. Strindberg, en estat pur.