divendres, 27 de juny de 2014

Madre e hijo


Després de la caiguda del Teló d'Acer el 1989 i la mort de Nicolae Ceausescu, el cinema romanès va prendre nous rumbs gràcies a Cristian Mungiu, Cristi Puiu, Corneliu Porumboiu, Cristian Nemescu, Catalin Mitulescu o Radu Muntean, cineastes que no només han insuflat aire fresc a una cinematografia, fins a aquest moment, a l'ombra, després d'haver deixat enrere la nova onada de cinema romanès, sinó que a més ho han fet mitjançant treballs molt elaborats visualment, amb una oberta mirada crítica no només al seu passat més recent (el comunisme) sinó també a un present (democràtic i liberal) que s'obre ple de moltes incògnites i amb una aposta gens complaent a l'hora d'utilitzar el cinema com a eina per aconseguir l'anterior.
A Madre e hijo, de Calin Peter Netzer, Ós d'Or a la Millor Pel·lícula del Festival de Berlín del 2013, la força rau no només en la seva ferotge radiografia de la burgesia de la Romania postcomunista, sinó, sobretot, en el retrat d'una mare egoista, que, en les seves ànsies de protecció, no fa sinó demostrar el pànic que sent quan sospita que està perdent el control sobre l'ésser estimat.


Netzer planteja una situació simple en aparença: un nen d'una família humil és atropellat quan un conductor que avança a un altre vehicle no pot reaccionar per l'excés de velocitat. Conduint  es troba Barbu (Bogdan Dumitrache), un jove que s'enfronta a una condemna de presó si la seva mare Cornelia (excel·lent Luminita Gheorghiu) no ho impedeix gràcies al fet que  pertany a una família molt benestant, i posseeix els suficients contactes per fer trucades i intentar alegrement subornar per a que el seu fill no acabi entre reixes. A partir d'aquest senzill, i per a res original, plantejament, Netzer construeix una pel·lícula que s'obre en dues direccions. D'una banda, el cineasta s'enfronta a una mare autoritària, segura de si mateixa, que manipula la família com vol i, si pot, a tota la resta, enfront d'un fill (i un pare, personatge tangencial en la pel·lícula, sense identitat, cosa totalment deliberada) sense identitat, fill de certa opulència, que viu en la inconcreció, de manera erràtica, sense ser capaç de prendre una decisió per si mateix. Cornelia assumeix que la condemna del seu fill és també una condemnada per a ella. Durant una conversa entre Cornelia i Carmen, la parella del seu fill, queda constància d'aquesta postura matriarcal i autoritària. 


És una mare que vol salvar el seu fill i Netzer mostra aquesta reacció com a natural, però la matisa obrint Madre e hijo cap a aquesta altra direcció a la qual em referia. Perquè Cornelia, en la seva capacitat, des d'una manca total de moral respecte als altres, no dubta a comprar testimonis falsos o utilitzar les seves influències per controlar-ho tot. Així, entre mare i fill no només s'obre una bretxa entre dues persones que afronten les coses d'una manera diferent, sinó que s'alcen com a representants de dues generacions diferents dins d'un país en reconstrucció. Cornelia, amb els seus actes, el que demostra és com a Romania actual els diners és el salconduit, o pot ser-ho, encara que amb això es faci més evident la distància entre bretxes socials.
Netzer juga amb les dues direccions, les enfronta; busca que l'espectador comprengui a la mare que vol salvar el seu fill costi el que costi, però també mostra l'altra cara, les formes en què la mare opera i, sobretot, les conseqüències socials que pot tenir els seus actes. El director pren distància, la qual cosa no vol dir que no prengui un cert partit, per això opta per un estil més aviat minimalista en el qual cada enquadrament està treballat a la perfecció, eliminant qualsevol ornament que pugui corrompre el treball formal. Utilitzant la càmera en mà, ens apropa als personatges, crea nerviosisme, també certa sensació objectiva, gairebé documental si es vol.


L'extraordinària interpretació de Luminita Gheorghiu, acompanyada per un guió de ferro i l'habitual domini que els cineastes romanesos tenen sobre el temps real de les seqüències, saturen de matisos l'ambivalència del personatge. L'espectador viatja del menyspreu que li desperta la seva arrogància, disfressada d'amor maternal, a la compassió pel menyspreu que tots els que l'envolten senten per ella. Una mare coratge que només vetlla pels seus interessos emocionals? Sí, i una societat podrida fins a les celles, que arrossega la fredor classista des de temps de Ceaucescu.










dilluns, 23 de juny de 2014

El loco y la camisa


“No existeix bogeria més gran que la de viure en la contínua mentida ". Probablement són aquestes paraules les que defineixen millor aquesta obra. Unes paraules dites pel seu autor i director, Nelson Valente, que ha portat aquesta magnífica obra des de Buenos Aires a Barcelona de nou, aquesta vegada al Teatre Romea, després d'haver estat l'estiu passat a La Villarroel amb un èxit rotund (i molt merescut).
La primera escena és antològica: la resignada mestressa de casa planxant-li la camisa al senyor, i aquest entorpint-li la feina amb el diari ben estès sobre la taula. Ella preocupada per la salut de la sogra i ell ni cas que el "mate" no està prou calent per culpa de la bona dona. El director Nelson Valente ens regala un altre magnífic exemple d'aquest teatre argentí naturalista i proper que furga en les misèries humanes des de la comicitat i l'excel·lència interpretativa.
El loco y la camisa  és un espectacle que mostra la convivència entre quatre membres d'una família argentina i també la seva actitud davant l'arribada del promés de la seva filla a casa. Davant d´això, els pares i ella intenten amagar al germà, perquè la bogeria l'empeny a dir sempre la veritat. Aquí el boig del títol acaba resultant el més lúcid de tots. L'únic que, sense barreres repressives que el detinguin, deixa anar les veritats tal qual, mentre la resta de la família roman encegada entre mentides i frustracions. 


Cal evitar que el boig del seu germà aparegui per allà i li amargui la vetllada i el pretès casori que la traurà de la precarietat. Cada personatge assumeix un paper concret en la història, i al llarg de la representació anem veient la realitat de tota la família, dels conflictes interns, tractats de tal manera que fa que l'espectador se senti com si estiguessis dins de la casa, vivint la història amb aquesta família.
Algunes situacions que es provoquen en la funció són a vegades molt violentes i són portades a l'extrem però, d'aquesta mateixa forma i com a contrapunt, també ens trobem amb altres que s'estiren fins a un punt que frega el surrealisme, un surrealisme que resulta fins còmic però que té un rerefons i una intencionalitat de fer reflexionar. Reflexionar sobre la convivència familiar, la veritat, la violència ... Sobre la realitat d'una família, el com s'intenta amagar aquella part de les nostres vides que no agrada mostrar davant d´algú aliè a casa com pot ser la teva parella.
Temes inquietants, com el desgast de la convivència en una llar amb massa coses que amagar i, sobretot, la lúcida i descarnada mirada del boig, figura tradicional d’aquell que diu les veritats sense embuts ni disfresses, cosa que sempre provoca incomoditat. El silenci dels “assenyats” (que encobreix una tensió i una violència extremes) versus la paraula lúcida del boig que posa tothom en evidència. Difícil entrellat que els intèrprets fan volar amb una fluïdesa i una màgia poc comunes. 


Es tracta d’un treball inspirat i rotund, amb una autenticitat interpretativa per caure d’esquena, perquè a més saben salpebrar l’amargor dels fets amb una comicitat irresistible, que no deixa de provocar cert nerviosisme en reconèixer tantes actituds i situacions properes.
Una gran història que cobra una total versemblança gràcies a la brillant interpretació de l'elenc format per Gabriel Beck -esplèndid en la seva bogeria, imprescindible destacar la seva gran actuació-, Lide Uranga, Carlos Roses, Soledad Baptista i José Pablo Suárez, i la magnífica direcció de Valente . Dos elements que han d'estar molt ben tractats representar amb tanta mestria una trama tan complexa com aquesta.
Un muntatge magnífic que demostra l'excel·lent salut d'una escena argentina que captiva les platees amb quatre trastos, un gran guió i, per descomptat, uns actors excel·lent.





dimecres, 18 de juny de 2014

Aquellos días azules


Aquellos días azules és una obra que parla de la infància, de la poesia i de l'amor. El títol de
 l´obra està basat en els últims versos trobats a la butxaca d'Antonio Machado quan, després d'un esgotador camí de l'exili, mor malalt.”Estos días azules y este sol de mi infancia
És la història de tres homes que ronden la trentena i reviuen la seva infantesa, una infantesa a la Barcelona dels vuitanta en què" miliquitulilapotinga ... anysianyspermoltsanys ... lacabralacabralapu ... ", les genolleres, els trianglets de Nocilla i el jugar a la pilota eren d´allò més. Una infinitat de records emmagatzemats en el més profund de la memòria que fan del espectacle una festa alegre i cínica. El que a un sempre li toqués ser "sucre" en els jocs i que no li suposés una altra reflexió que el poder fer el que volgués sense cap conseqüència ...


Una obra esplèndidament actuada i dirigida, amb una dramatúrgia original d'excel·lent factura. Mai sabem si Robert González, Jordi Llovet i Joan Solé, són tres músics que actuen o tres actors que fan música; però és que totes les fronteres s'aprimen: entre la infantesa i l'adultesa, entre home i dona, entre somni i realitat. Fiquen en l'escenari del Círcol Maldà totes les nostres pors de nens, totes les nostres rialles, el nostre primer petó, les nostres joguines i tota la poesia que, encara que el món quotidià s'esforci a treure'ns, existeix en les nostres vides. No necessiten res més que els seus cossos, les seves veus i els seus instruments musicals.
L´espectacle aprofita l'estirada que té la nostàlgia en tota una generació (que oscil·la entre els 30 i els 40 anys i que estira tot el que pot la seva cada vegada més llunyana joventut) per construir un alegre collage que barreja cançons i melodies amb les que hem crescut. Parla d'aquests anys idealitzats on ens crèiem lliures però estàvem lligats als adults, on van començar les nostres limitacions i, malgrat això, sempre volem tornar..
La barreja resulta molt divertida en la seva caòtica estructura, i és capaç de seduir fins i tot als més escèptics. Aquí la clau, més enllà de la selecció i el seu ordre, és el treball del trio actoral, amb molt talent per a l'humor, per al cant i fins i tot com a instrumentistes.  La seva feina ens recorda, sobretot, l'extraordinari que són aquests éssers anomenats actors: Les seves possibilitats infinites, la seva capacitat per mostrar el que no existeix, per atrapar-nos, per canviar el nostre estat d'ànim, per reconciliar-nos amb tots els dies de la nostra vida que no van ser blaus.


Aquellos días azules ens transporta a un paisatge comú, el dels estius infinits, els genolls ensangonades, les pilotes punxades o la por a dormir a les fosques
Un muntatge d'emocions, tan caòtiques i passatgeres com les que dominen el nen fins que comença a dubtar de l'eternitat dels estius. A través de fragments de poemes de la literatura catalana, de melodies amb lletres manipulades.–totes amb intencions escatològiques–, records, obsessions (una nena pèl-roja), terrors nocturns, d´escenes infantils que a més d'un li recordaran la seva pròpia història, i el millor poema de la història catalana..
El resultat és una funció a la qual és impossible no rendir-se amb un somriure còmplice. Una proposta que, després de la sorpresa d'Un mosquit petit, confirma que Marc Artigau és un altre dramaturg a tenir en compte en el prolífic panorama teatral català.













divendres, 13 de juny de 2014

FRONTERES




Aquest no és un espectacle banal, ni d’aquells d’anar a passar l’estona.  Es tracta d’una proposta agosarada en la concepció i interessant en l’execució. D’entrada pel tema escollit, el terme frontera, pel qual ha apostat com a eix temàtic Xavier Albertí, director del Teatre Nacional, aquesta temporada. A diferència d’altres obres programades aquesta és un encàrrec directe a tres autors contemporanis, l’argentí Rafael Spregelburd, l’alemany Falk Richter i la catalana Lluïsa Cunillé. Una trilogia de poc més de dues hores sense interrupció que arrossega l’espectador a concepcions i temàtiques diferents al voltant d’aquesta línia que, lluny del traç fixat i inamovible, es desdibuixa i ens submergeix en el matís irremeiablement.
Fronteres és un espectacle que fa pensar, que obre interrogants, que ens confronta amb la nostra realitat i la nostra pròpia imatge i, certament, no és un espectacle “fàcil”. L’escenografia de Quim Roy és una sàvia mostra d’economia de recursos i discurs estètic. La posada en escena de les tres peces comparteix una escenografia que té molt poques variacions d'una obra a l'altra: un marc gegantí accionat mecànicament que puja o baixa, un arbre acolorit, unes peces de fusta que fan de mur de fons i que amaguen tant una porta com un llit, una llar de foc artificial i l'esquelet de la caixa d'escenari amb els ponts, els cables i els focus a la vista dels espectadors. Una escenografia així potser també vol esborrar una frontera, la que sovint amaga a l'espectador allò que hi ha darrere d'un muntatge teatral.


La trilogia comença amb Santa Cecilia de Borja a Saragossa dirigida pel mateix Rafael Spregelburd que deixa anar a l’escenari unes quantes idees sobre l’art i el papanatisme cultural  prou eixerides com per proporcionar una estona de saludable divertiment. Tot plegat mentre Jordi Boixaderas s’amaga darrera una barba d’intel·lectual que fins i tot li permet camuflar la seva inconfusible veu, i Lina Lambert explora tot el potencial d’una espelma incendiaria. Però l’humor deixa pas abruptament al to sever del Falk Ritcher de Frontex i a la seva parella de  falsos negres tancats a un fals paradís falsament protector: Alícia Gorina s’enfronta al text de Ritcher amb el rigor que aquest requereix, però no pot evitar que malgrat l’interès del que és diu, un cert aire excessivament feixuc acabi envaint l’escenari. Situa l’acció en una mena d’urbanització nord-americana on la gent que s’ho pot permetre –rics, és clar!- viuen protegits  de totes les tempestes que afecten la societat. Comença amb l’Oriol Genís posant en marxa una font amb el mòbil per senyalar que tenen el seu propi pis, tot confort, en un lloc segur on no hi ha ni lladres ni assalts. Però això té un preu: els que hi manen no permeten saltar-se la seva llei. La història, fosca i estranya, parla d’una parella de la qual l’home, comença a escapar-se les nits per veure el món exterior i, a més, no fa res per mantenir-se a la urbanització sense cridar l’atenció.  Roser Batalla, la dona, té pànic que els facin fora. Alícia Gorina, per si el tema encara no fos prou  potent, ha canviat els rols: els de dintre són negres i els de fora, blancs. 


Finalment arriba el torn de Lluïsa Cunillé i el seu text Geografia, dirigit per Xavier Martínez. Aquesta és la peça que està més clarament ubicada en un no-lloc de les tres que conformen l’espectacle. Una carretera secundària, apuntada a l’escenari amb unes quantes franges blanques, és l’espai on apareix una parella benestant elegantment vestida i amb quatre maletes, que de seguida descobrirem que estan plenes de bitllets de cinquanta euros. Tot baixant d’Andorra el cotxe elèctric els ha fet pana, i ara es troben irònicament penjats enmig del no-res, amb una fortuna de diner negre que no els és de massa ajuda. Una cadira de prostituta de carretera permetrà que la dona s’assegui, mentre passa algun cotxe que il•lumina escenari i platea i que no s’aturararà. L’home té por del seu pare i la dona té por dels seus alumnes, ja que ella és una mestra que treballa per afició  i que es planteja tornar a l’escola pública, abans que el ministeri o la conselleria de torn retallin les classes de Geografia i Història. Llavors ell escriu una nota i l’abandona, i ella es queda sola en aquest no-lloc que és la carretera secundària i, en un deliri que potser no ho és tant converteix la platea en la seva classe, en el darrer dia del curs acadèmic. “Penseu seriosament en marxar del país” diu als seus alumnes / a nosaltres espectadors,” trieu el destí més eufònic, el que us soni millor i foteu el camp“  Quan la dona marxa és l’home qui torna, amb una bicicleta atrotinada que ha trobat no se sap on, i es troba confrontat amb una trucada surrealista per justificar que falten dues maletes, ens apropa a una família coneguda de la nostra política. No diré noms, perquè allà no es diuen i tots ens podem equivocar.


 Fronteres és un espectacle per a espectadors valents que es mereix el favor del públic pel seu contingut, però especialment per les interpretacions dels actors i actrius implicats.

diumenge, 8 de juny de 2014

La Dama de les Camèlies


D'una experiència amorosa frustrant i personal, el fill d'Alexandre Dumas —una etiqueta inseparable de la marca universal del pare— va trencar barreres a mitjan segle XIX esquitxant contra la seva pròpia societat un realisme que, ben mirat, cent cinquanta anys després encara cueja.
De La Dama de les Camèlies s'han fet diverses versions cinematogràfiques —una de clàssica és la de Greta Garbo, el 1936, dirigida per George Cukor— i teatralment aquí es qualifica com a històrica la que va protagonitzar Margarida Xirgu, al Teatre Principal el 1911, a banda d'una incursió menys coneguda, el 1929, de l'actriu Maria Vila al Teatre Romea. I poca cosa més, des d'aleshores ençà, excepció feta, esclar, de l'òpera La Traviata, de Giuseppe Verdi, basada en el mite de les camèlies.
El públic a banda i banda de l´escenari. Situada en un temps intemporal i estructurada en quatre escenes que corresponen a les quatre estacions (primavera-estiu-tardor-hivern, seguint els estats d´ànim de la protagonista), el muntatge busca en la sobrietat seguir el drama interior de la protagonista.  Nausicaa Bonnin, treballa el personatge des de la interioritat, combinada amb un acurat treball corporal i una perfecta matisació del text. Un  treball molt intens que aconsegueix transmetre´t  plenament el drama viscut per la protagonista. Al seu costat destaquen Montse Guallar, que interpreta amb mestria a la frívola i interessada amiga Prudence, i els veterans Joan Anguera, Duval pare, i Pep Jové, sempre efectius. El jove dubitatiu, noble però immadur Armand està també molt ben interpretat per Albert Prat. De la resta de l´elenc destaquem especialment a Laia de Mendoza, que interpreta la seva criada Nanine, l´única persona que li és fidel, i a Joan Sureda, l´amic d´Armand. 


Si primer —exultant vestit vermell de sang—, Nausicaa Bonnín representa una Marguerite Gautier imponent, amb una alegria de façana molt singular i personal, a poc a poc va caient, des de la seva caricatura de prostituta de luxe de l'època, en el declivi dels deutes, la trampa de l'amor de debò, la realitat de les convencions socials, el sacrifici de renunciar al jove Armand Duval per mantenir la seva llibertat com a dona, però també per no esmicolar la família Duval després de la visita i el xantatge que li fa el pare del noi, per acabar finalment, tocada des dels inicis per la malaltia de la tuberculosi —el càncer de l'època—, en una decrepitud física, lúcida quan s'acosta al final —bata d'anar per casa negra—, en un monòleg que tanca l'obra on l'actriu cal que dosifiqui i domini la força dramàtica com si el drama no existís.


Hi ha una sòlida raó per anar a La Seca i veure l'adaptació teatral que Hermann Bonnín ha dirigit de La dama de les Camèlies: gaudir de prop de la gran interpretació de Nausicaa Bonnín. El director ha apostat-i encertat-amb una posada en escena radicalment nua, només recolzada en una excel·lent il·luminació de Josep Maria Civit. No hi ha res, excepte el treball actoral de la companyia, moguts per una invisible coreografia. Entre tots destaca, Nausicaa Bonnín en un viatge cap a l'interior del personatge que culmina amb un final espectacular per la intimitat que crea entre ella, el personatge i l'espectador, lliurat al seu tràgic i solitari desenllaç. Una mort seca, sense ornaments, com tot el muntatge, que per si sol justifica l'extravagància d'haver rescatat una novel·la romàntica de Alexandre Dumas fill.




dissabte, 7 de juny de 2014

Carmela, Lili, Amanda


Carmela, Lili, Amanda, una proposta de Marc Chornet i Magda Puyo que va tornar de nou a la sala Atrium dos anys després de la seva estrena i una gira per Catalunya i el País Valencià.
L'espectacle fa un viatge en el temps per retrobar la memòria de tres dones que representen tres èpoques marcades per unes mateixes vicissituds: la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial i la postguerra com a empresonament de les llibertats. Tres personatges que representen tres edats diferents i que formen part de l'imaginari col•lectiu a través de la ficció: la Carmela de la cançó popular de la guerra civil; la Lili Marleen de la cançó alemanya musicada el 1937 sobre un poema d'un soldat de la Primera Guerra Mundial; i l'Amanda de la cançó de Víctor Jara, símbol de la lluita xilena i assassinat el 1973 per la dictadura militar.
Marc Chornet i Magda Puyo han construït un espectacle a partir de cançons, records i cites històriques, i aquest component de collage de vegades desdibuixa una mica la intenció de la dramatúrgia, en barrejar temes com la maternitat, la República, la sexualitat o les ordenances municipals de civisme. La protagonista és sempre la dona, ja sigui l’Elionor que va a la fàbrica de Miquel Martí i Pol, o la Lili Marleen (excel·lentment traduïda per Feliu Formosa) que espera sota el fanal. Aquest collage musical és un original i sentit homenatge a totes les dones del segle XX, àvies, mares i filles que han lluitat, patit i s'han sacrificat, i que continuen fent-ho, per fer d'aquest un món millor. 


Interpretada per Isabel Soriano que és generosa amb les seves companyes i deixa que es llueixin, regalant-nos al mateix temps grans interpretacions com ara l’irònic tango “Se dice de mí” o l’emotiva “Te recuerdo Amanda”, de Víctor Jara. Noèlia Pérez té una mirada lluminosa i sembla que la seva cabellera roja s’hagi d’encendre d’un moment a l’altre, i emociona particularment en la seva interpretació del poema “Corrandes d’exili” de Pere Quart. I Neus Pàmies, la més jove, és la Carmela de la cançó republicana (peça que s’interpreta perfectament mesclada amb “Si me quieres escribir”) i la que aporta la mirada més innocent i plena d’il·lusió.
Sumant a aquest talent actoral un text que barreja la tragedia, l'èpica i el sentit de l'humor, el resultat és un espectacle que en poc més d'una hora és capaç de fer-te riure, d'emocionar-te i alhora fer-te reflexionar sobre l'important paper de les dones en la nostra història recent. I he gaudit amb les veus d'aquesta heroïnes anònimes sense les quals no seriem on som.


Les tres integren un trio que es distingeix per la qualitat vocal de les seves intervencions, però no se centren només en l'aspecte musical sinó també en la interpretació dramàtica, una creació que aquest mateix any ha estat distingida amb la Beca Metropol de l'Ajuntament de Tarragona. Carmela, Lili, Amanda és un espectacle de cambra que adopta un clima encara més intimista en una sala com l'Atrium que ja ha demostrat que té una sensibilitat especial a donar sortida a propostes singulars com aquesta per a paladars refinats
Tot i un cert desordre textual, de calaix caòtic de retalls de roba, Carmela, Lili, Amanda és un d’aquells espectacles ben fets, simpàtics, que agradarà tant a l’àvia com al nét, i que mereix ser vist pel màxim nombre d’espectadors. Un espectacle bombonet, vaja. 





diumenge, 1 de juny de 2014

LA POLS


La Companyia Arcàdia va debutar fa dos anys a la Sala Flyhard amb La terra oblidada, un text de Llàtzer Garcia, un dels seus fundadors. Un sec drama rural que apuntava molts dels conflictes familiars que ara es desenvolupen a La pols en un entorn urbà de classe mitjana en situació precària.
A La terra oblidada  el pare es negava a parlar i això provocava una reunió d'emergència dels tres fills; a La pols l'obra arrenca amb l'oblit del germà petit d'avisar la gran que han trucat per dir que el seu pare s'ha mort. Per què el títol de La pols? Pot ser per l'afició a deixar ben lluents les copes d'atletisme de la germana gran o per l'evidència de la desaparició del pare.
Garcia retrata prou coincidències entre aquests dos espais. L'una és una família rural; l'altra es mou per una ciutat mitjana propera a Barcelona. Són grups familiars diferents, però tenen unes similituds prou reveladores: la figura paterna té un paper clau en el passat dels tres germans. El que revoluciona sempre és el fill petit, que si a La terra oblidada construeix novel·les a partir del que recorda, a La pols assegura que no recorda res i li agrada mentir compulsivament. Tots dos, però, tenen la culpa de sentir rancor cap al pare, per qui no s'han sentit estimats. 


En les dues obres els avis són les persones que han generat aquesta fredor paterna, per avarícia o per desídia, respectivament. També coincideixen els perfils de la germana gran –que han volgut ser les líders de la família però que, en realitat, no tenen un destí fixat, són inconstants– i dels germans mitjans: a La terra oblidada és la que s'ha cuidat del pare, perquè és l'única que no ha marxat a Barcelona i continua vivint a prop de la casa dels pares. A La pols, tot i que no apareix en escena, és el que ha triomfat amb una feina prometedora i una parella estable (aparentment), i la preferida per una família materna, molt orgullosa dels èxits socials.
També en les dues obres hi ha una persona convidada en la trobada dels germans. És la persona que prova de centrar el debat,la que aporta la racionalitat perquè és lluny de les rancúnies filials. De fet, és un element que oxigena i que aporta un punt d'esperança al discurs escènic. A La pols, aquests tres personatges, però, tenen una ombra que deixen apuntada en l'escena. Però, des d'aquest reconeixement, seran capaços de construir un quadre final que redimeix, davant de l'escopinada final de La terra oblidada. Són personatges que insinuen un món molt més profund que un simple esquema de personatges herois o antiherois. També les transicions funcionen molt bé a La pols, gràcies a una aportació molt ben aprofitada: la partitura de The New Raemon és un element imprescindible per narrar els canvis d'espais i els ambients que es preparen.


Si La pols és un muntatge que funciona és per tres factors inqüestionables: primer de tot, un text ben travat que creix mica en mica, deixant espai a l’espectador i als propis personatges; en segon lloc, una direcció acurada i molt precisa, que llisca amb total suavitat de la rialla gelada al plor contingut; i per acabar, i sense cap mena de dubte, una interpretació que ens deixa clavats a la butaca. Guillem Motos broda un paper que sembla escrit a la seva mida, un freak mentider patològic però incomprensiblement irresistible, que aconsegueix que l’odiem en una escena per estimar-lo a la següent; Marta Aran és una Alba tendra i sensible, que sap mostrar el que li passa per dins sense resultar massa evident (amb el seu gran moment quan revela un secret inconfessable); i finalment, a Laura López li toca defensar el paper més difícil, el de la germana que a l’inici de l’obra sembla que sigui simplement histèrica, però que al final ens acaba regalant un monòleg senzillament memorable. La pols és un espectacle que commou i que arriba al públic per tres raons ben senzilles: perquè està ben escrit, ben muntat i molt ben interpretat. Una llicó de teatre!!!