dissabte, 21 de maig del 2016

Maria Estuard




Un quart de segle després, el Teatre Lliure ha tornat a «Maria Estuard», de Friedrich von Schiller. Versió renovada, abreujada igualment com aleshores —de prop de cinc hores de l'original a només dues—, tendint a l'estilització i a potenciar el feix de llum sobre les dues grans protagonistes: Maria Estuard, reina d'Escòcia (l'actriu Sílvia Bel), i Isabel I, reina d'Anglaterra (l'actriu Míriam Alamany). És un muntatge acurat i respectuós de Sergi Belbel, que ens explica aquí el sentit i actualitat de l’obra més shakespeariana del romanticisme alemany.El conflicte entre Maria Estuard, reina d’Escòcia, catòlica (“papista”) i la seva cosina Isabel Tudor, reina d’Anglaterra, protestant, ha inspirat moltes obres literàries, òperes i, posteriorment, pel·lícules i sèries televisives, sobretot a partir d’aquesta celebrada versió de Friedrich Schiller, publicada l’any 1800. 

Schiller pertany al grup de creadors alemanys “Sturm und drang”, que inaugura el Romanticisme, autèntica revolució literària i artística de finals del segle XVIII que, partint del racionalisme i del moviment enciclopèdic francès, va un pas més enllà en la reivindicació de la passió, del geni, de la follia i de l’exacerbació sentimental i situa Shakespeare com a autor fonamental i gairebé sagrat, com a model a seguir. Schiller s’apassiona per les històries del passat d’Europa i dedica algunes obres a personatges i intrigues d’èpoques anteriors amb la intenció d’explicar el seu temps present, l’Europa immediatament posterior a la Revolució Francesa i, per tant, per reivindicar-ne els nous ideals: “liberté, égalité, fraternité”. Un personatge com el jove Mortimer, nebot del cavaller Amias Paulet, el carceller que custodia Maria Estuard, és segurament una invenció de Schiller i és qui transmet amb més força i determinació les principals idees i els trets més destacables del romanticisme.

Tampoc no està verificat històricament que la reina Isabel I s’entrevistés cara a cara amb Maria Estuard. Però Schiller “força” la història i fa que les dues reines es trobin al jardí del castell de Fotheringay en una escena memorable que ha passat amb tota justícia com una de les escenes cabdals del teatre romàntic i, potser també a hores d’ara, de la història del teatre de tots els temps. Dues reines que pertanyen a dues nacions que comparteixen un mateix territori. Que representen dues maneres d’entendre el món, dues religions diferents, dues actituds davant la vida, la política i el poder. Però també davant l’amor i els sentiments. Perquè quan ambdues es troben enfrontades, no deixen de ser, malgrat tot, i d’aquí la grandesa de l’escena i, per extensió, de tota l’obra, “tan sols dues dones cara a cara”.  

Maria Estuard és, sens dubte, una de les obres més emblemàtiques de Schiller i del teatre romàntic alemany, que s’escamparà per tot Europa en la primera meitat del segle XIX. La posada en escena de Sergi Belbel intenta acostar el drama a la realitat contemporània: una gàbia  gegant rectangular —els espectadors a dues bandes— simbolitza la cambra de la presó de la reina d'Escòcia, Maria Estuard. És només un dels tres o quatre espais escenogràfics que ha creat Max Glaenzel i que amb lleugers i subtils canvis acompanyats de suggerents efectes de so de Jordi Bonet i d'il·luminació de Kiko Planas —una pluja de fulles seques, un llum penjant en trapezi, una taula, tretze cadires nobles envoltant l'escena i un túnel amb escales— fa que el discurs de Friedrich von Schiller versionat per Sergi Belbel arribi als espectadors amb una polidesa exquisida que, sense perdre la força de l'original, no se li fa gens estrany.

Sergi Belbel ha carregat les tintes sobre cadascun d'aquests dos caràcters femenins i els ha situat, els dos, al límit. Per tant, hi ha una evolució tant en el personatge de la reina Maria Estuard com en el de la reina Isabel I, una evolució que els despulla l'ànima a través del discurs i que, metafòricament i literalment, les allibera a les dues dels vestits reials, però fent que Maria Estuard conservi la seva bellesa i dignitat fins al vestit de dol i el cadafal, mentre que Isabel I per la seva elegància i la seva dignitat fins i tot amb la perruca postissa arrossegada per terra.)


Fina Rius fa el paper de dida de Maria Estuard, la dona que l'acompanya en el captiveri i que assumeix el paper de confident. Jordi Banacolocha ocupa el lloc de Amias Paulet, l'honrat carceller de Maria. Carles Martínez fa de pèrfid baró de Burleigh i Àlex Casanovas de comte de Leicester. Marc Rius assumeix el paper de Mortimer, en qui recau tota la càrrega de romanticisme de l'obra. És l'únic personatge que actua a cara oberta, sense dissimular, sense plecs... XXI. L'obra no fa res més sinó refermar la capacitat dramàtica de l'actriu Sílvia Bel (Maria Estuard, reina d'Escòcia) i no redescobreix pas, però sí que situa també en el seu autèntic potencial, a vegades amagat sota una falsa etiqueta d'humor, la també capacitat dramàtica de l'actriu Míriam Alamany (Isabel I, reina d'Anglaterra). El seu duel és una de les posades en escena antològiques que no decebrà cap dels espectadors.




diumenge, 8 de maig del 2016

Broken heart story





Si algú es prengués la molèstia de seure a narrar la trama d'aquesta obra de forma convencional, segurament només aconseguiria avorrir a la seva audiència però, per sort per a tothom, Saara Turunen (Finlàndia, 1981) va decidir explicar-nos els problemes de la protagonista, una escriptora amb bigoti, de manera diferent i, en fer-ho, va convertir una senzilla història de descobriment personal en pur teatre. Perquè teatre és el que desborda un muntatge que entra pels ulls i fascina amb la seva narració fragmentada i les seves evocadores imatges. I art és també el que fan els seus sis compenetrats intèrprets sobre l'escenari, mentre donen vida a personatges de fantasia increïblement versemblants.


Broken heart story és una mena d’autoretrat paròdic de l’artista adolescent que aboca a l’escenari les seves inquietuds, observacions i probablement fragments de la seva jove memòria personal. Un autoretrat oníric d’imatges fragmentàries que evoquen caricatures d’uns pares convencionals, de llenyataires assassins, de latin lovers, dins el cap d’una escriptora amb bigoti que busca la inspiració perduda mentre es pregunta què és l’amor. Tot plegat destil·la humor, frustració, anhel i sinceritat. La versàtil Sala Àtrium acull aquesta proposta amb una notable direcció de l’autora per organitzar els diferents materials i una acurada direcció d’excel·lents actors (Patricia Mendoza, Carmela Poch, Vero Cendoya, Carla Torres, Pepo Blasco i David Menéndez) que s’entreguen amb total precisió a un joc teatral que ben segur que sintonitza amb la percepció del món contemporani dels més joves. El món del missatge breu, la imatge fugissera i el canvi constant.


Broken Heart Story parla de fer-se gran, de superar el dolor de la pèrdua, de l'equilibri entre raó i emoció, cervell i cor, de la infància com a origen de les nostres idees i pors, de la passió, les obsessions i de moltes coses més, i ho fa usant un llenguatge oníric i surrealista amb poderoses imatges que apel·len directament a les nostres emocions.
Un dia SaaraTurunen va sentir la necessitat de deixar d’imposar-se l’ordre de parlar d’allò que s’entén com a temes seriosos d’abast universal (com ara, la política i la mort) , i posar-se a parlar d’ella mateixa, de les seves pròpies renuncies emocionals i del desig de no seguir cedint a elles, i de qüestionar fins i tot aquells rols i estereotips que teòricament , han sorgit per tal de qüestionar el rols i estereotips tradicionals que tan de mal han fet. I el resultat, ha estat aquesta intel·ligent obra servida per la companyia La Peleona amb recursos plens de talent.



Broken Heart Story és un d’aquells espectacles rodons, on tots els elements que hi intervenen van en la mateixa direcció, i on es nota el treball minuciós i exigent realitzat per la directora/dramaturga. Vagin a veure Broken Heart Story per descobrir (aquells que no van veure Pupupyttö (la chica conejita) a la Sala Beckett el 2010) una autora que ve de nord enllà i que representa les seves obres per mig món. Vagin a veure Broken Heart Story tots aquells que encara no hagin estat mai a la Sala Atrium, que aquest any celebra el seu cinquè aniversari.