dijous, 17 de març de 2016

MARIA ROSA






De la mateixa manera que passa amb les obres de Shakespeare, si un ha vist ja alguna versió d'un text clàssic que li ha marcat, per a bé o per a mal, no sempre és fàcil enfrontar-se a una nova revisió. Conegut pel gran públic pel reeixit musical Mar i Cel, però també per Terra Baixa, Àngel Guimerà és un dels grans clàssics del teatre català. I enfrontar-s'hi, sobretot quan les seves històries s'emmarquen en un context històric i social tan concret (finals del segle XIX), no és gens fàcil. Però Carlota Subirós supera amb nota el repte de treure la pols a la Maria Rosa i ens ofereix a la Sala Petita del TNC una versió plena d'energia, amb grans actuacions i que aconsegueix ressonar actual per centrar-se en les passions i el drama, atemporal.


D'entrada, i encara que pugui sonar a caos o indefinició, la proposta escènica de Max Glaenzel juga sense por a barrejar elements visuals i sonors de diferents èpoques, pocs i humils (què fa una rentadora en escena quan no hi havia ni inventat i la roba es rentava a mà al riu?). Encara que al principi això despista l'espectador, s'aconsegueix l'objectiu d'enviar un missatge d'atemporalitat. Així, és fàcil identificar aquest grup de treballadors precaris que fabriquen una carretera feia no se sap on ni fins no se sap quan, però que comparteixen amb tots els treballadors pobres de totes les èpoques la misèria, la incertesa i la ràbia.


En aquest context, del qual no es defuig però en el qual Carlota Subirós tampoc incideix massa, és en el qual es desenvolupa una clàssica història d'amor / odi, un apassionant i torbador joc de dualitats, una lluita entre els desgraciats nobles que valoren per sobre de tot la veritat, la noblesa i l'amor pur, i els que, en nom d'un amor boig, mal entès i possessiu, són capaços de qualsevol cosa, per horrible que sigui. Temes com la precarització laboral i el masclisme se'ns mostren indignament actuals, i tot i que el text ressona antic, el que relata no.


El magnífic treball de direcció d’actors i l’efectiva concepció dels espais en les diferents situacions que signa la directora. Gran encert en les escenes de grup, transicions impactants i una escenografia de pocs elements i força humils per potenciar la història d’uns desarrapats. Perquè d’això es tracta, d’un context que mostra la vida d’uns treballadors en una mena de campament mentre construeixen una carretera. La misèria no entén d’èpoques; la mateixa en temps de Guimerà que actualment. El contingut és el punt que ens ha fet connectar passat i present. La resta és forma, és a dir, Maria Rosa porta malles.


Subirós, doncs, s’ha allunyat d’una proposta de tesi o amb intencionalitat i ha servit el clàssic amb una estètica contemporània. Maria Rosa és una història tan bèstia, tan visceral, que li ha demanat a la directora un to diferent dels treballs que li havíem vist. Un volum i expressivitat que fan que el públic s’enganxi a la tragèdia, de la mateixa manera que la protagonista no pot evitar encendre’s quan té a prop en Marçal. El llenguatge hi va a favor, barreja de poesia i parla popular d’uns personatges amb profunditat humana.


I aquesta vigència és el que el converteix a Maria Rosa en un clàssic digne de ser revisat. Destaquen, i molt les interpretacions, que oscil·len entre les enèrgiques dels actors més protagonistes i joves (caldrà seguir a Mar del Hoyo, que fa una excel·lent creació entre la sensibilitat i la passió amb aquesta Maria Rosa, i Borja Espinosa, cada vegada millor i molt creïble en el seu humana maldat), i les matisades intervencions dels més experimentats (fantàstic novament Manel Sans, genial com sempre Lluïsa Castells i sòlid i segur Francesc Lucchetti i Jordi Figueras). Són ells, i la manera com els dirigeix i els condueix Carlota Subirós el gran encert d'aquesta versió de Maria Rosa, que es mostra molt eficaç per tornar al clàssic de Guimerà, per fer-lo proper als més joves, i per remoure les consciències de tots.





dimecres, 9 de març de 2016

La piedra oscura




La piedra oscura, meravellós text que signa Alberto Conejero, (Premi Ceres 2015 al Millor Autor teatral) és un excel·lent exemple del poder del teatre per explicar que en una guerra la bondat no es concentra en cap bàndol, sinó que es retira a uns llocs escollits que es troben al cor de molt pocs homes bons. El text, d'una aclaparadora subtilesa emocional, ens presenta a dos éssers humans sobre les espatlles innocents dels quals s'ha instal·lat el pes de la retorçada i complexa bastida d'un conflicte civil. Una trobada insòlita en l'íntima brevetat del vòrtex d'un remolí que irremeiablement està a punt de devorar-los. I tot i així, en la difícil tessitura del moment extrem, els dos són capaços de vèncer la desraó de la guerra inundant tot amb la llum de la seva gegantina humanitat.


A La piedra oscura centra la seva atenció en una trobada que imagina, i el situa en la infermeria d'una presó a prop de Santander, on passarà les seves últimes hores un homosexual d'esquerres custodiat per un soldat de l'exèrcit colpista de Franco, que encara no ha complert els divuit anys. Per tant la situació creada per l'autor mai no va existir, Rafael Rodríguez Rapún, estudiant d'Enginyeria de Mines, secretari de la Barraca i company de Federico García Lorca en els últims anys, va morir a causa de les ferides sofertes per la metralla, i no va ser ni arrestat ni afusellat, aquesta situació podria haver donat peu a una funció fàcil, en la qual la batalla està guanyada per endavant, demonitzar un personatge, victimitzant i lloant a l'altre, sense mesura, però no.



Afortunadament a l'autor li sobra talent i sensibilitat, i ens fa una proposta que per la seva pròpia honestedat desarma. El guarda està marcat com un jove confós en la seva orfandat de parents i educacional, i el captiu com un home que no acaba de reconciliar-se amb les seves pors, pels quals sent culpa: por per ser marica, por perquè li ho diguin, por per estimar, rancor contra si mateix per haver renunciat al seu amor amb l'única i gris compensació de no ser assenyalat amb el dit del menyspreu, i el pitjor, amb sentiment de culpa per haver deixat al seu amor sol davant la mort .Una vegada vista la funció s´entén el perquè Conejero ha inventat una situació, i límit, volia que el personatge es veiés forçat a verbalitzar aquesta por infinita de qui no accepta el que li dicta el seu propi ésser, i la no-acceptació el deixa a mercè de tothom que vulgui jutjar-lo. La homosexualitat segueix sent un llast, per més que s'hagi normalitzat en la societat occidental i urbana, potser més en forma que en fons, encara segueix costant la marginació i fins i tot la mort.




Pel que fa a la funció aquest diàleg -la Paraula per la Paraula, com ha de ser- apunta maneres pinterianes: silencis incòmodes, cops desconeguts a l'exterior, presó-presoners (dos) i la Memòria, aquesta que, es dedica a jocs sempre cruels. La partida succeeix en un hospital del nord d'un mar omnipresent i l'escac i mat és advertit i s'assimila amb resignació. Qui sembla que exercirà de botxí -Sebastián (Nacho Sánchez) - és rellevat pel seu presoner, Rafael (Daniel Grao), qui inicia la seva peripècia i el converteix en confessor sense voler-ho; en testimoni de les seves últimes hores  i amb una missió a realitzar, que dedueixo podria ser la lleu esperança que "alguna cosa" sobreviurà. El terror en la cara de qui es queda, realçat per una espurna de llum gairebé d'explosió, ens deixa amb la incertesa.



És un relat que parla de les absències, començant per la del poeta i continuant pels més de 100.000 morts enterrats a les cunetes, però sobretot incideix en la importància que persones distants en les seves posicions es trobin i descobreixen, durant la seva forçada convivència, com l’enemic pot arribar a convertir-se en un amic a través del diàleg. El jove Sebastián, que tan sols dirà el seu autèntic nom al final de l’obra, es resisteix a escoltar el presoner. Ell és allà per complir ordres, però Rafael és insistent i acaba embolcallant-lo en la xarxa de les seves confessions. El dolor, l’angoixa i la culpa apareixen fins a encomanar l’imberbe soldat, que acabarà despullant els seus sentiments en comunió amb el seu oponent. Un magnífic espectacle resolt amb una eficaç posada en escena.

























dimarts, 1 de març de 2016

SPOTLIGHT



Abordar una pel·lícula que es fica de ple en un tema tan delicat i complex com el de la pederàstia és una tasca que pot lliscar perillosament per dues pendents: la del groguisme i la del morbo. Trobar contenció i moderació sense censura alguna fan de Spotlight una rara avis en el panorama cinematogràfic, tan tendent a la víscera i l'adrenalina com a reclam comercial. Josh Singer i Thomas McCarthy aconsegueixen enfocar el seu guió des d'una perspectiva gairebé de thriller periodístic permetent-nos seguir com la divisió del Boston Globe que es dedica a investigar temes en profunditat i que dóna nom a la cinta, Spotlight, enfonsa l'estilet en aquest assumpte.


És una pel·lícula d'època que transcorre fa poc més de deu anys però que sembla ambientada a la prehistòria; és a dir, en l'era pre-internet. No hi ha dubte que McCarthy (que ja va trepitjar una redacció de diari, com a actor, en la cinquena temporada de 'The Wire') aspira a elogiar el periodisme tradicional d'investigació, aquell que treballa amb fonts i dades en lloc d'especulacions. En conseqüència, el gran repte del director és escapar d'una nostàlgia encegadora. Un objectiu complert gràcies al genuí compromís del film amb la tasca professional dels seus protagonistes.


Cada dia és menys habitual trobar pel·lícules centrades en el treball. La llei de l'arc romàntic, del drama familiar, del trauma explicatiu, sembla marcar la pauta del cinema industrial ianqui. Com ja va fer George Clooney a Bona nit, i bona sort, i molt abans Alan J. Pakula en Tots els homes del president o Sidney Lumet a Network, McCarthy opta per netejar la seva pel·lícula de soroll dramàtic ambiental i es concentra en la investigació duta a terme pels seus protagonistes. "Procés" és la paraula clau, un concepte que agermana Spotlight amb algunes de les últimes pel·lícules de Steven Soderbergh (més Contagi que Erin Brockovich).


McCarthy posa en pràctica de manera pragmàtica l'ABC de la posada en escena clàssica -plans generals per treballar la dinàmica entre personatges, primers plans per accentuar els clímax dramàtics- i gestiona la velocitat del relat amb eficiència: de la lenta cadència inicial al ritme allegro que pren el film quan els diferents caps de la investigació van confluint. A Spotlight li falta un bon tros per acostar-se a Zodiac- li falta aquest principi d'incertesa que colpejava l'ànim dels personatges i s'enriquia l'experiència de l'espectador- però hi ha alguna cosa en la subtil recreació històrica i en el treball de l'equip d'actors que fa pensar en l'obra mestra de David Fincher.


El guió té moltíssimes capes: hi ha un transsumpte social que ens parla de retallades, d'enfocaments periodístics, dates d'idoneïtat de publicació, l'especial perill que corren les classes socials més desfavorides, de pistes perdudes a les quals no se'ls va donar importància en el seu dia (de la ceguesa de la societat), del flagell del terrorisme que era capaç de paralitzar un país sencer després de l'11-S ... l'ambient dels primers anys 2000, el món informatiu i els casos d'abusos sexuals són permeables, es comuniquen i avancen a l'hora. Sempre hi ha qui s'entesta a perpetuar el silenci i qui fa el contrari tractant de llançar una mica de llum sobre racons molt foscos.


Quin és el gran valor de Spotlight? Fer gala d'un distanciament emocional que permet, mitjançant el llenguatge periodístic, parlar de les coses pel seu nom, ser explícit i precís sense caure en l'horrible drama del que denuncia deixant que s'escapi la història pel rumb dels testimonis i arraconant . D'aquesta manera s'aborden els casos individuals de pederàstia en el si de l'església, però també tenim alguns informes psiquiàtrics que ens parlen d'un perfil de depredador sexual i sobretot, de l'amplitud d'un problema que s'assenta sobre la base del poder desmesurat d'una institució que és capaç de saltar-se fins i tot la justícia. En una època en la qual tot just queden redaccions dedicades al periodisme d'investigació, un altre supervivent, el cinema, s'ha arrogat una responsabilitat de la qual nosaltres ens vam treure de sobre fa temps: la d´explicar que el periodisme ben fet segueix mereixent la pena.