dijous, 28 de març de 2013

WEEKEND



Segon treball d'Andrew Haigh, ajudant de muntatge de Ridley Scott que va acabar participant en l'edició de Manolete (2008) i va debutar en la direcció de llargmetratges amb Greek Pete (2009)-pel·lícula sobre les perplexitats sentimentals en la relació entre un xapero i la seva parella estable-, Weekend és una pel·lícula excel·lent que, a primera vista, no sembla una obra únicament dirigida al públic gai: parla d'una cosa tan universal com l'amor  i dels subterranis corrents emocionals que acaben convertint el “ligue” d'una nit en alguna cosa que, qualli o no, acabarà ressonant en el futur.
Conèixer-se, tractar d'acostar-se al més profund de la persona a qui em dono com amant, suposa sempre un equilibri entre mostrar-se i ocultar-se, entre donar i rebre, avançar i recular. Perquè la nuesa física que sempre és immediata, mai és igual de ràpida que la nuesa emocional. Glen, un dels amants, actua com un decidit explorador, el que més està disposat a traspassar totes les barreres. És el que pren la iniciativa, el que pregunta i cartografia, davant del taciturn i espantat Russell, encara que ja sabem que l'aparença no és sincera. Els expansius i alliberats en primer terme són després els que més amaguen, el més atemorits, els que es construeixen una capa, diguem comercial, que ven i sedueix molt bé, però que no és res més que un impenetrable parapet per amagar la terrible por que tenen al dolor. Perquè estimar també suposa patir.


Andrew Haigh ha de lluitar contra els estereotips imperants respecte als gais catalogats de frívols, hedonistes i incapaços d'establir aquests nivells de connexió emocional. El director britànic emmarca la seva reflexió dins d'un marc homosexual i creieu-me, això marca diferència. Perquè en el gai, tot el que és privat en la heterosexualitat és públic en la homosexualitat. Des del senzill sortir de l´armari, sempre és sortir davant dels altres, reconèixer-se un mateix, una cosa que hauria de pertànyer a l'àrea d´allò reservat: la individualitat ha de ser exposada a la llum pública, a risc de sentir-te exclòs del teu entorn (un altre tema és que la resta ho acceptin o que hagis de dependre de l'aprovació dels altres). La gent ha de saber amb quina mena de persones et fiques al llit. D'això parla Weekend, de com la vida quotidiana del gai està intervinguda per un món que automàticament l'obliga a fer públic alguna cosa que l'heterosexual pot mantenir en l'anonimat si ho desitja (les seves pròpies emocions i això no li comporta cap exclusió o aïllament) . Russell i Glen són les dues cares de la mateixa moneda. Mentre que a Glen li importa una merda el que els altres pensin d'ell, Russell viu en una permanent bombolla, abstret en la seva closca aïllant, que només li provoca un feridor sentiment de solitud existencial, potser accentuat amb el seu caràcter d'orfe. Donada l'absència paterna de Russell, Glen fa broma quan li diu que el que li passa a Russell és que li falta el ritual de dir-ho als pares. I fins que no passi aquesta prova, no podrà sortir d'aquesta zona de reclusió on s'amaga, de manera que fan la representació perquè ho superi.


Andrew Haigh posa en boca dels seus actors la homofòbia de baix perfil (discreta i oculta però permanent), tant la interioritzada pels gais- la més terrible de totes i la que desintegra si no t’armes amb força-, com la que reben directament , dia a dia, segon a segon. Per què segueix sent problemàtic que les parelles homosexuals expressin el seu afecte en públic? Som conscients de les vegades en què, al llarg del dia, una parella homosexual escolta un comentari intolerant, una mirada reprovatòria, un indici d'incomoditat grupal?
Els codis documentals, la senzillesa de la posada en escena, la cal·ligrafia aferrada al costumisme més revelador i naturalista, l’excel·lent subtext que sempre es dóna amb la comunicació no verbal sota les paraules, fan que Weekend sigui urgent per al públic heterosexual , més que per a un públic gai que es veu poques vegades ben reflectit al cinema. El seu acte activista i polític consisteix en fer visible com la llibertat està coartada des del mateix gai, que sempre ha de lluitar en un entorn que li exclourà, que li resultarà hostil. Perquè això del Gaixemple, el gueto creat voluntàriament, és un bonic placebo. Però la vida està més enllà d'aquests límits. El llit, la teva parella, aquest espai de llibertat on un pot expressar-se, aquí és on Weekend es desenvolupa i desplega les seves armes. En aquest pla llunyà i nocturn que reflecteix com l'única llum de l'edifici és la de l'habitació dels dos amants.








diumenge, 24 de març de 2013

La terra oblidada



Oblideu-vos del Llàtzer Garcia que va escriure mà a mà amb Marilia Samper l’excel·lent Dos punkis i un vespino, o del que us va fer riure a Ens hauríem d’haver quedat a casa. Aquest cop, els que s’han quedat a casa són l’humor i la comèdia. I és que resulta difícil trobar cap mena de gràcia a una malaltia degenerativa com la que ha atacat el fins ara poderós pare de família d’aquesta història. Una història amb què Garcia i la companyia Arcàdia inicien una trilogia dedicada precisament al tema de la família. I amb què, i després d’haver omplert la Sala FlyHard fa un any, ja han guanyat el Premi Ciutat de Gandia 2012.
Llàtzer Garcia, invoca la inspiració de Paul Auster al saló-menjador d'un modest habitatge lluny de la duresa metropolitana. També podria haver anomenat John Steinbeck per la lliure reinterpretació d'un episodi bíblic. Però sobretot és un bon hereu de la Renaixença i el llarg recorregut del drama rural en el teatre català des de finals del segle XIX a la primera meitat del XX. Un fill pròdig que recull el llegat dramàtic per recordar els seus ancestres que el vell conflicte entre camp i ciutat només es pot recuperar des de la rendició. Encara que el ruralisme es resisteix com a tossut silenci en no acceptar la derrota d'un model cultural, l'autor interromp amb crueltat qualsevol indici de futur repartint esterilitat entre els tres fills d'un decrèpit patriarca. 

Marta Aran, Guillem Motos, Muguet Franc, Laura Pujolàs i Gal Soler. 
Un home de camp acostumat des de sempre a treballar ben dur (la terra no admet ni un moment de relaxació) i a fer i desfer al seu aire amb total autonomia. No seria gens estrany que el mutisme absolut en què ara ha caigut fos una manera d’expressar la ràbia i la impotència de la nova situació plena de dependència en què li toca viure d’ara endavant. Però, per molt que puguem arribar a interpretar i entendre les raons d’aquest silenci, qui és capaç de suportar-lo minut a minut? No pas la filla que té cura del pare en solitari, i que, ateses les circumstàncies, ha convocat els seus germans que viuen a Barcelona per tenir una reunió familiar urgent. Una reunió d’aquestes que, d’altra banda, acostumen a ser tan habituals quan l es coses arriben a un punt així. I que sovint poden derivar en noves tensions dins del grup familiar. Tal com diu Llàtzer Garcia, teòricament, és l’amor als nostres éssers propers el que ens porta a tenir-ne cura. Però, teoria a banda, de vegades allà on havia d’haver-hi amor només hi queda un gran forat ple de ferides sense cicatritzar. I tenir cura d’algú per amor no és el mateix que fer-ho per sentiment de culpa.

El germà petit i la seva promesa. 
El projecte és la primera incursió de la companyia Arcàdia en un text sense ironies. La terra oblidada és un drama sec, d'un costumisme poc amable, sustentat en el cohesionat treball interpretatiu de tot el repartiment. El text se centra en la violenta reunió familiar entre el vell que calla i els joves que exigeixen -com davant un reticent oracle- una paraula que els permeti continuar amb les seves vides sense ferides de consciència..La seva petició serà atesa com una admonició
Una situació dramàtica familiar de prou força perquè cadascun dels intèrprets perfili els sentiments de cada personatge: el silenci angoixant del pare que ha perdut la mobilitat i la parla (l'actor Gal Soler), les pressions de la germana gran perquè parli (Marta Aran), la confessió del germà petit davant un pare que no sap si l'escolta (Guillem Motos), el geni i l'enfonsament de la germana mitjana que amaga la frustració de no haver fet el camí dels altres dos germans i marxar a ciutat (Muguet Franc). Els quatre, neguitejats en part per la presència de la companya del germà petit (Laura Pujolàs), que intenta amansir les discussions més fortes entre els tres germans. Escenes tintades de realisme que tots cinc reforcen amb l'expressió, la mirada i la fixació en la incertesa del desenllaç. I entremig de tots ells, la terra perduda, la terra oblidada, recordada només amb un dibuix emmarcat en un quadre de paret, la terra que ja provenia de l'avi i que el pare va engrandir. La terra oblidada, sisplau per força, per la tercera generació. I el silenci del pare que es trenca sobtadament en la penombra simbòlica del passat quan decideix recordar l'odi que sentia per l'avi i la decepció que sent també pels seus fills. El vell que concentra l'atenció només amb uns ulls fugissers de rancor parlarà per sentenciar la fi del món. El seu món

Els tres fills. 


divendres, 22 de març de 2013

LINCOLN



En un moment clau d'aquesta peça de cambra, la gran icona USA comparteix un procés mental que va del concret (un comunicat de guerra) a l'abstracte (el teorema d'Euclides), per acabar fent història. Lincoln no és un biopic de l'home, sinó un retrat íntim del polític, una crònica dels seus últims mesos i, per extensió, de l'instant en que el seu país va comprovar si un sistema democràtic en crisi podia o no servir a la noblesa d'un ideal. Steven Spielberg descarta la majestuositat gairebé pictòrica de War Horse (Cavall de batalla) (2011) i es tanca en despatxos i hemicicles, en passatges transcendentals, en lliçons de civisme, en una classe d'Història. Exercici d'estil tan sobri que li costa respirar, Lincoln és massa autoconscient de la seva pròpia magnitud, arribant a recordar les paraules de Spielberg sobre Barry Lyndon (Stanley Kubrick, 1975): "Per a mi, va ser com anar al Prado en dejú ". També és una evident obra de maduresa, però les seves ànsies de solemnitat reprimeixen una pulsió pel emotiu que, al final, acaba brollant sense control (l'obvi simbolisme de la llàntia, la coda al personatge de Tommy Lee Jones). No obstant això, el seu epíleg reserva una filigrana d'autor pur: la fatalitat explicada a través dels ulls d'un nen.  Després d'un pròleg de lluita sagnant, curt però significatiu, un pròleg d'home contra home i mort a tot arreu -com a Salvar el soldado Ryan-, Spielberg entra de ple en l'assumpte: el llarg i tortuós camí que ha de seguir Lincoln, el president abolicionista, per acabar amb l'esclavitud. A partir de llavors, la Guerra de Secessió entre el Nord i el Sud esdevé un paisatge de fons. 

Lincoln i la seva dona (Sally Field)  
El veritable motor dramàtic està en les martingales del propi president per moure amb agilitat, sense ensopegar, per la fina línia que separa la llei de la justícia. En aquest sentit Lincoln és essencialment un film de procediments polítics i legals als Estats Units del segle XIX (que no són precisament els d'ara mateix). És veritat: se segueix amb dificultat l'entramat jurídic, i no es coneixen -com han de conèixer els americans, encara que d'això tampoc està un molt segur- els personatges històrics. És igual: Lincoln és com una d'aquelles cançons en què, sense captar del tot la lletra, ens enamorem de les emocions en joc. Lincoln és emocionant: la crònica d'una lluita èpica per alló que és evident -ara, si més no-: la igualtat de tots davant la llei.
Daniel Day-Lewis construeix un Lincoln cansat, aclaparat i solitari. En perpetu conflicte amb la seva dona dominant  (Sally Field). El Lincoln de Day-Lewis és un infeliç amb una missió, que fa de la paràbola i l'humor el seu millor instrument. Més que un personatge és, gràcies a l'actor, una persona propera i tangible, fort en les seves febleses.Spielberg, per la seva part, omple de sentit aquesta història complexa amb la música emocional de les seves imatges. Malgrat l’enrevessada trama i l'excés de paraules, Lincoln és senzilla i poderosament visual. La il·lustració perfecta de la lluita en una democràcia naixent. Burda i tosca si es vol, però una democràcia. On la llei importa, fins i tot per saltar-se-la. En aquest paisatge narratiu àrid, Spielberg s'erigeix ​​com el poeta del dret constitucional, i el seu millor cantor.

El president reunit amb el seu govern 
Qui anava a imaginar a Spielberg, sobretot després d'exhibir la seva vessant més "disney" i espectacularitzada amb War Hose i Tintín, conjugant el seu cinema amb la sola energia que dóna la paraula (es parla molt en aquesta pel·lícula) i les interpretacions d'uns actors absolutament lliurats a la causa -no només Daniel Day-Lewis, també Tommy Lee Jones, i David Strahaim, i Sally Field, i James Spader, i Jared Harris, etc. -, confiant en la sobrietat del pla estàtic, en les composicions pictòriques, en la densitat lumínica (els constants clarobscurs fent-se ressò de l'ambigüitat moral del drama), sense retòriques de muntatge. No és la pel·lícula que ningú podia esperar.
  
Discurs del diputat radical (Tommy Lee Jones) al Congrés. 



dissabte, 16 de març de 2013

SMILEY



Senzillesa, honestedat i sinceritat. No cal res més. Smiley. Una comèdia romàntica situada a Barcelona amb dos personatges que tots coneixem o que fins i tot podríem ser nosaltres. Són gays però els seus conflictes són universals. És una comèdia romàntica però agradarà a tothom. Smiley et parla directament al cor, sí, però també al cervell.
Guillem Clua va escriure l’obra per participar al primer torneig de dramatúrgia del Temporada Alta,  celebrat l’any 2011, del qual va quedar finalista. Després la va allargar,- ara dura pràcticament una hora i mitja-, i finalment es va estrenar a la Sala Flyhard. A causa de l´èxit va anar a l´Espai Lliure i ara hi és  al teatre Club Capitol.
D’entrada Smiley impressiona per la seva senzillesa i frescor. És una petita gran joia que no aspira a ser més del que és. La típica història d’amor que ens han explicat un centenar de vegades. Això sí, versió homosexual i de Barcelona. L’Àlex i en Bruno viuen i senten el segle XXI. Tenen iPhone, facebook, twitter i altres xarxes socials del món gay. Aparentment l’Àlex és una cara bonica que va a dos gimnasos i en Bruno un arquitecte pedant. Només cal esperar uns minuts per entreveure que són molt més que un arquetipus i és gràcies a la profunditat dels seus protagonistes que Smiley és molt més que una comèdia romàntica.


La base del drama, de qualsevol ficció, sol ser l’empatia. Necessitem compartir i viure l’aventura del protagonista per no avorrir-nos als vint-i-cinc minuts.. Els estimarem igual perquè són tant humans com nosaltres, perquè podríem ser nosaltres. I aquest és, senyores i senyors, l’èxit de Smiley. El Bruno i l’Àlex són el nostre mirall. Guillem Clua s’estima els personatges, els tracta amb delicadesa, els hi dedica temps, aconseguint, així, que durant poc més de vuitanta minuts tinguem els sentiments a flor de pell.
Ens els explica d’una manera tan tendra (sense melodrames) malgrat el seu patetisme a vegades, i amb tant de sentit de l’humor que fa que empatitzem amb  ells des del començament de la representació, amb un monòleg al telèfon genial a càrrec de Ramon Pujol que ens mostra les misèries a que tot sovint l’amor (sobretot el no correspost) ens porta a tots.
Els dos actors estan esplèndids. Ens fan totalment entranyables els seus personatges, estan dinàmics, reals, emotius… i tremendament divertits. Albert Triola fantàstic!!!!.
A més a més, a l’obra es parla d’una de les millors comèdies de tots els temps, La fiera de mi niña, de Howard Hawks. I té tot el sentit del món que es faci referència a una pel·lícula de 1938, perquè malgrat la comèdia de Clua és molt més actual (i està farcida de referències d’avui en dia –sobretot pels que no coneixen el món gai es posaran al dia en un moment–), l’estil de comèdia romàntica té similituds més enllà de que els personatges de l’Àlex i el Bruno són tan dispars entre ells com el David Huxley de Cary Grant i la Susan Vance de Katharine Hepburn ho eren. La realitat s’imposa als personatges i el joc d’emocions es desborda, donant peu a situacions divertides i diàlegs brillants.


Fa bé, el Lliure, d’aixoplugar perles com Smiley. Així com el Teatre Club CapitoI. I farà encara millor la Sala Flyhard de seguir alletant autors com Guillem Clua. A hores d’ara ja és una evidència: l’obrador dirigit per Jordi Casanovas ocupa avui un lloc central incontestable de l’escena catalana. I que duri!

dimarts, 12 de març de 2013

CORIOLANUS



És un d'aquells llocs comuns que es reafirmen a cada adaptació de Shakespeare, per molt dolenta que aquesta sigui: tot el que va escriure el bard de Stratford-upon-Avon és universal i atemporal, i per això sempre s'adapta com un guant a explicar la contemporaneïtat. En totes les seves obres històriques, el discurs sobre el poder -sobre les seves maniobres de seducció, els vincles putrefactes que ho dinamitzen, les intrigues, la gelosia i les ambicions que acaben per autodestruir-lo- aguanta el canvi de coordenades, la modernització del context, que no del text, el vers del qual sedueix amb la mateixa força que al segle XVI.
Gran coneixedor de Shakespeare, Ralph Fiennes ha escollit una de les seves tragèdies menys conegudes, Coriolanus, per situar-la d'una manera semblant a com ho va fer Richard Loncraine a Ricard III - en una guerra indeterminada que podria ser la de l'Iraq, Afganistan o Síria, i que funciona com a perfecte reflex especular de la set de sang aliena que anima, a la trinxera, als països que, asseguts en una taula de negociació, signen tractats de pau.
Bertolt Brecht ja va saber veure a Coriolà la tragèdia més rellevant de totes les escrites per Shakespeare: la seva cínica, i devastadora anàlisi de l'alta política romana la converteix en una faula universal, aplicable a qualsevol context històric.

Coriolanus (Ralph Fiennes)
 Ralph Fiennes ha triat una ambientació gairebé balcànica i un hiperrealisme urgent, que ens permet identificar en coriolàs els fantasmes dels últims conflictes armats i socials. El llibret de John Logan s'adapta el vers blanc del bard a les consignes del 99% i a la retòrica dels mass media (quin gran encert el d'ambientar el gran esclat de Coriolà en un debat televisiu), aïllant la seva medul·la fosca i potenciant el seu joc de miralls deformants amb la nostra realitat. Tan impenetrable com el seu protagonista, Coriolanus s'enfronta a l'obra amb aplom, nervi i respecte pels seus predecessors, com demostra la seva cita inicial a John Osborne. Tanmateix, la qualitat correspon als intèrprets, especialment a un monstruós Fiennes  i a Vanessa Redgrave, inquietant en la seva representació d'un matriarcat cruel.
Coriolà, personatge que Fiennes fa seu amb ínfules teatrals i encomiable esforç: el general romà que venç als volscos i torna triomfal s'enfronta sempre a un doble perill del qual no hi ha sortida. Entre el poble i els poderosos, entre l'Èdip galopant cap a la seva mare (genial Vanessa Redgrave) i l'amor a Jessica Chastain (molt bé però la californiana enllaça pitjor, en una altra ona que la resta del repartiment, amb tants britànics i balcànics, ben barrejats en seqüències com la del mercat), entre l'odi i l'admiració cap al seu enemic al camp de batalla (Gerard Butler), l'única escapatòria és l'honra. Aquesta és precisament la resposta del noble Ralph Fiennes, que destil·la honestedat en un film que no pot ser bèl·lic ni històric, i que busca aprofundir en la dualitat de l'heroi shakespearià.

Vanessa Redgrave (mare) i Jessica Chastain (esposa)
Fa l'efecte que Fiennes i el seu guionista, John Logan («L'aviador»), han suat tinta a l'hora de concentrar la tenebrosa evolució del seu heroi en dues hores de metratge. Es nota l'esforç, però a la pel·lícula li falten pauses, exhalacions, mirades atentes. Tot va massa de pressa, el ritme amenaçat pels obusos i les ràfegues de metralleta tant com per les rèpliques enverinades. Encara sort que al centre hi ha els ulls injectats en sang de Fiennes, que devora el paper com un animal rabiós fascinat pel seu rival i que defineix, a través de la seva dicció i la seva imponent corpulència, el declivi d'un home de guerra quan es converteix en polític impopular. 

Gerard Butler (general enemic) 



dimecres, 6 de març de 2013

Bestias del sur salvaje



L'ampliació en la categoria dels Oscar a la millor pel·lícula ha suposat de fet, en aquesta edició, un enriquiment en la proposta cinematogràfica dels nominats, amb la inclusió de pel·lícules i directors imprevistos en altres temps, com ara el cas de Michael Haneke, David O. Russell o del debutant Benh Zeitlin, qui sorprèn amb aquesta pel·lícula ambientada en una precària comunitat del Sud de Louisiana, i protagonitzada per una joveníssima Quvenzhané Wallis. Narrada des de l'òptica i la consciència de la nena Hushpuppy, Bestias del sur salvaje desenvolupa en clau de realisme màgic un duel patern-filial, però ho fa defugint del miserabilisme que se li pressuposa temàtica i contextualment, exaltant la generositat i la grandesa d'esperit d'uns éssers humans tan mítics com les bèsties prehistòriques que la imaginació de la nena ressuscita. A més d'impregnar amb les seves imatges apocalíptiques i poderoses, Bestias del sur salvaje reivindica, com també a la seva manera ho han fet Quentin Tarantino, amb Django desencadenado, o Steven Spielberg, a Lincoln, el vitalisme i l'oportunitat de l'alternativa austral (o el que és el mateix, del Sud, en tots els seus significats).


Si us dic que Bestias del sur salvaje té com a protagonista una nena - meravellosa Quvenzhané Wallis- de tot just sis anys, una nena en mans d'un pare borratxo i cridaner, una criatura sense mare, pràcticament abandonada, si els explico tot això, els estic donant les dades més sòrdides de la història que explica el film de Benh Zeitlin. Si afegeixo, a més, que el relat transcorre en una mena de món postapocalíptic, desolat després d'una mena de diluvi universal, un món inundat, separat de la civilització per una espècie de mur de contenció, vagament situat al sud dels Estats Units, allà on el Katrina va imposar la seva llei d'aigua i destrucció, segueixo subministrant veritats, dades....
Les bèsties de Zeitlin no són tant els “monstres” que persegueixen Hushpuppy com els propis habitants de The Bathtub: el director els retrata com a éssers independents i lliures, que no segueixen normes, profundament feliços i convençuts de la seva tria vital allunyada dels luxes i de la seguretat. Són persones que s’ajuden els uns als altres, que es preocupen de compartir el poc que tenen i que sobreviuen junts, d’una manera completament diferent a com vivim en la nostra societat, donant l’esquena al del costat.
A més aquests protagonistes són uns asocials radicals, instal·lats on la marginalitat es troba amb la pobresa i l'alcohol -que s'acosten molt poc o gens a la veritat més profunda d'aquesta pel·lícula màgica, inesperada, de una bellesa captivadora. Bestias del sur salvaje és un miracle. Sorgeix on el caos és forma de vida. Allà on el terror d'una existència en precari es transformen en un cant a la llibertat. El miracle ho aconsegueix la mirada compassiva i, per moments poètica, de Benh Zeitlin, el director. Capaç de derrotar els terrors quotidians amb una càmera a les mans (literalment) llista per atrapar moments. Cambra mòbil, inquieta, que es passeja per on viuen els monstres.


Hushpuppy diu en un moment de la pel·lícula: “sóc una petita peça en un univers molt gran i això està bé”. La història ens parla del paper que tots tenim en l’univers, grans o petits, dèbils o poderosos, rics o pobres, convidant-nos a parar atenció a allò que realment importa, com ha de fer la protagonista al llarg de la història. El director reivindica una forma de viure en contacte directe amb la natura, que s’estima el que l’envolta i que agraeix el que té, però no per això deixa de representar els desavantatges d’aquesta vida, construint al final un retrat sincer i emocionat d’aquest petit micro-univers.
Davant d´aquest univers s'erigeix ​​la força d'aquesta nena d'Oscar: la nena Wallis, amb la seva ràbia i el seu orgull. Ella creix (i es creix) en un món de realisme brut amb gruix màgic de Macondo. Seductora que mentre juga entre cadàvers d'animals i misèria, descobreix que tot està connectat amb tot. I que val la pena seguir.
La pel·lícula és una preciosa i punyent faula sobre el descobriment prematur del dolor i una encesa defensa de la llibertat personal fins i tot (he aquí el punt més valent del film) quan frega la bogeria.