dilluns, 5 d’agost de 2013

Rinoceront


Rhinocéros, el Rinoceront de Ionesco posat en escena per Emmanuel Demarcy-Mota, és realment excepcional. La història de Bérenger, un home cansat que al final esdevé l’únic resistent humanista en un poble on tots, inclosos els seus amics o la noia de qui està enamorat, es tornen rinoceronts, homes instintius, plens de força, sense moral, sense cap vernís de civilització, serveix a Ionesco com a metàfora del feixisme. Etiquetades com a “teatre de l’absurd”, les obres de Ionesco el que fan és organitzar escènicament una gran argumentació ad absurdum, és a dir, demostrar l’absurd d’una situació portant-la hiperbòlicament a l’extrem, per redundància, per repetició i exageració: si allò que es posa sota la lupa, augmentat es veu ridícul, la conclusió és que no ho és pas menys en la seva presentació corrent.
Demarcy-Mota precedeix el començament d’aquesta obra d’un fragment d’un altre escrit de Ionesco on un personatge de la mateixa lassitud i manca de força de Bérenger (interpretat pel mateix actor), s’estranya que pensadors i científics puguin mostrar-se tan segurs de qualsevol mena de veritat quan ell cada dia que passa s’adona més i més que l’únic que sap és que no pot estar segur de res. El fragment enllaça bé amb Rhinocéros perquè en aquesta obra la gent no para d’estar segura de massa coses: el mateix personatge del lògic prova el que li convé amb els seus sil·logismes, i així la reivindicació de l’home natural triomfa fins i tot entre els primer més escèptics.


Salvant les distàncies, a l´Espanya actual, on el pensament únic (constitucionalistes, federalistes i una manera de ser espanyol (castellà) es vol imposar per la força i sense diàleg), l'adaptació del Théâtre de la Ville de París que dirigeix ​​Emmanuel Demarcy-Mota adquireix un valor pedagògic i terapèutic.
Les interpretacions acaben sent gairebé físiques, impressionants, amb uns moviments maquinals per a les conversions en bèstia que semblen de locomotora o, si ens posem dolents, gairebé un apunt de segons quin ball de discoteca. Sembla que les reivindicacions de l’instint poden fer molt de mal (al capdavall no són “instintives: són retòriques).  A Rhinocéros la creació escenogràfica dels espais és un altre punt fort junt amb la fisicalització de les interpretacions: hi domina molt pertinentment la idea de desequilibri, de moviment mancat de base, de perillosa vacil·lació sobre el buit. Com quan al final Bérenger es queda sol dalt d’una bastida, com “l’últim home” entre tota la resta convertida en zombies amb banyes, rinoceronts africans o asiàtics, tant hi fa. Bérenger se’ns guanya, i l’únic retret possible al muntatge seria aquesta opció per un registre més proper a la tendresa malenconiosa que a l’horror. Però funciona bé, emocionalment. Sobretot perquè permet pensar i sentir que el muntatge aposta per l’esperança humanista en lloc del buit, per la necessitat de la resistència (ni que sigui passiva), davant de l’altra opció més desesperançada que podria decantar la balança del text.



Un espectacle en què intervé una trentena de persones entre actors i equip tècnic, converteix la peça de Ionesco en una potent producció teatral. Es pot discutir si l'elevat pressupost d'aquest muntatge, els orígens es remunten al 2004, seria viable en el nostre present de retallades en matèria de cultura. Però el Rinoceront segueix aquí, per recordar-nos que l´Espanya del 2013 pot convertir-se una societat en què el pensament únic  passa a ser el més natural del món i l'absurd bloqueja tota racionalitat. Una nova espècie que, com adverteix Ionesco, "no canta ... brama