dilluns, 29 d’abril de 2013

Àlies Gospodin



El protagonista d' Àlies Gospodin és un paio que, tip de tot, decideix viure al marge de la societat només amb una llama, que guarda al soterrani de casa. El problema ve quan Greenpeace li confisca l'animal i li capgira la vida.
"Per mi, l'essència de l'obra és: què passaria si un decideix de no participar del sistema?", diu Löhle, el dramaturg alemany. I automàticament es justifica: "El teatre és el lloc on es poden fer preguntes sense donar respostes. És on es poden plantejar utopies. Perquè si algú vol canviar el món, ha de fer-se polític o constructor", etziba l'autor. Löhle va escriure el text fa cinc anys -durant aquest temps s'ha representat a Belgrad, l'Argentina, França i Suïssa- i creu que "no ha perdut actualitat, sinó al contrari; és més actual que el 2008, cosa que està bé per a l'obra, però és trist per al món", lamentava.
Àlies Gospodin  és un Quixot que lluita contra molins de vent. "És un antiheroi. Quan pensem en algú que fa la revolució, pensem en un líder, i ell no ho és. Tampoc no és un hippie que viu a la muntanya, perquè no tindria interès. És algú que decideix desprendre's de tot i viure sense res. Fa una revolució personal", explica l'actor que interpreta Gospodin, Jacob Torres.
A més dels ecologistes, al seu voltant hi té família i amics que no l'entenen. Mireia Aixalà i Pau Sastre interpreten tots els personatges que coprotagonitzen la història i que, en certa manera, el volen explotar. Löhle li ha atorgat algunes característiques curioses, com el fet que, quan es posa nerviós, s'adorm. Tot i això, Gospodin no és un tipus gens tranquil, es pren el seu objectiu molt a la valenta.


Moisès Maicas dirigeix un espectacle que barreja gèneres i registres. El text mescla escenes dialogades i monòlegs que expliquen el que passa, el que pensa o el que fa el protagonista. "És una comèdia enginyosa i alhora una tragèdia amb traces poètiques", explica.
Jacob Torres és un Gospodin molt creïble, que surt vencedor d’un personatge  potser a vegades massa pla. Pau Sastre es transforma en múltiples personatges amb la justa dosi d’exageració o traç gruixut, resultant especialment graciós en el paper de l’artista que explica la seva gran obra conceptual “Tempus fuck it”. Mireia Aixalà, finalment, creïble en el paper de nòvia patidora i políticament correcta, i que gràcies a uns senzills canvis de vestuari s’entenen millor.
Teatre polític, sí, però teatre que convida a l’espectador a reconstruir el relat, a interpretar els personatges per les explicacions narratives tant com per les imatges contrastades construïdes a l’escenari. Així significats i significants sovint es contradiuen, revelant així les contradiccions internes o les voluntats veritables dels personatges. El fet que els actors facin diversos personatges, canviant de vestuari i de postura als ulls de tothom, és essencial per produir aquest efecte de distanciament. Igualment, les transicions entre parts narrades, en què els actors es dirigeixen al públic il·luminats directament per un focus circular, així com també les parts actuades estan molt ben construïdes.



Un text potent, una construcció escènica interessant, amb una evolució de l’espai escènic, i un treball d’actors molt fi. Intel·ligent i ben muntat, ens fa reflexionar sobre la nostra manera de viure i de percebre el món i ens pregunta quines alternatives tenim a un capitalisme que està en crisi.
 
Mireia Aixalà, Jacob Torres i Pau Sastre

dimarts, 23 d’abril de 2013

Si no ens paguen no paguem!



No és gaire habitual que un autor actualitzi una de les seves obres per a tornar-la a llançar al món amb un nou títol gairebé 35 anys després de la seva estrena. Però aquest és el cas que ens ocupa. Dario Fo va veure clar que la seva coneguda obra Non si paga, non si paga (publicada a casa nostra en la seva versió en valencià com Ací no paga ni Déu!) havia quedat un pèl desfasada. Però no pas perquè la situació hagués millorat gaire des de la seva creació, sinó més aviat pel contrari. Si als anys 70 Dario Fo parlava de la crisi del petroli i el control de l'Esglèsia sobre la població, al 2008 hi havia en Berlusconi, la fallida dels bancs i la crisi global. Tocava revisitar l'antiga història i afegir-hi nous ingredients.
El muntatge és tot el que ha de ser, una comèdia d'embolics totalment esbojarrada. El rítme és frenètic i els gags s'encadenen entre situacions de pur absurd i reflexions d'allò més serioses. Bastit amb elements vodevilescos, que arriben a fregar la caricatura, No ens paguen, no paguem! és un constructe de comèdia sobre una base tràgica. Referències político-proletàries, contraposició de caràcters entre la muller pragmàtica i el marit somiatruites i fins tot recursos procedents del món del còmic enriqueixen una posta en escena a la qual, tanmateix, no li faria cap mal una mica de pausa. L’imprescindible trànsit de categoria a anècdota repenja sobre la força actoral,  però l’espectador es queda amb el dubte de per què els culpables no han estat punits, tal com mana la tradició de la commedia dell’arte.


Tanmateix l'adaptació a casa nostra és impecable, hi ha de tot: mossos que canten la internacional, policies nacionals experts en ginecologia, senyores indignades. La millor virtut que té aquesta obra és que et permet riure amb una situació que la majoria de vegades et fa venir ganes de plorar. Una vàlvula d'escapament que, malgrat tot, t'encén la guspira i et fa pensar. Els actors defensen amb nota un text difícil, extens, i sense perdre el ritme en cap moment. Part de la gràcia d'aquesta comèdia és la seva velocitat (potser massa com he dit abans), i els actors han de fer ús de tota la seva agilitat perquè la cosa no decaigui. Tot plegat, una manera molt recomanable de passar dues hores  i partir-se de riure, cosa gens fàcil d'aconseguir.
La companyia ha decidit sumar-se al mètode de taquilla inversa, la posada en pràctica de la qual ha funcionat en altres espectacles similars. "L'espectador paga el que creu que és just i en funció de les seves possibilitats, volem que tothom que vulgui pugui entrar al teatre", ha assenyalat la companyia Teatre de l'Enjòlit. A més, en aquesta mateixa línia de fer teatre anticrisi, el grup va explicar altres activitats benèfiques que es duran a terme, com oferir dues estrenes exclusives i gratuïtes per col·lectius en risc d'exclusió, com aturats, i un format especial d'entrada benèfica.
Una decisió coherent amb el discurs d'un text que la companyia ha triat a conciencia. Els desitjo espectadors generosos i molt d'èxit.

 
La companyia Teatre de l'Enjòlit. 

dimecres, 17 d’abril de 2013

Roberto Zucco



Un antiheroi contemporani. Un assassí en sèrie. Un poeta solitari que fuig de totes les presons, sobretot les interiors, deixant un riu de sang per on passa. Roberto Zucco mata d'una manera absurda, sense més raó que la inèrcia, i l'escepticisme cap al seu entorn. Bernard-Marie Koltès es basaria en un fet real, un jove italià que era buscat per haver acabat amb la vida dels seus pares i d'un policia, per construir la seva última obra. Moriria de sida el 1989, als 41 anys.
Julio Manrique ha recuperat una de les peces més conegudes del dramaturg francès vint anys després que la portés a Catalunya Lluís Pasqual al Teatre Lliure. I ho ha fet amb punteria en el ritme (les quinze escenes sense respir) i una forta plasticitat. Precisament l'escenografia de Sebastià Brosa pot allunyar-nos de la tremenda poeticitat del text al voler apostar per la imatge com a primer recurs. L'estratègia de Manrique amb aquest text és sens dubte donar-li una visió més cinematogràfica, usant els títols de crèdit, els neons, una il·luminació molt marcada, una escenografia molt realista i de gènere, i fins tot una banda sonora eclèctica que comença per Pixies, inclou una cançó italiana, una cançó de bressol i acaba amb l'èpica tristesa de Radiohead.


També ha encertat Manrique amb l'actor protagonista, un Pablo Derqui que es fica en la complexitat d'un personatge tan contradictori com atractiu.
Compon Roberto Zucco des de la consistència, la vulnerabilitat i fins a certa tendresa. Aquest carismàtic antiheroi ha de ser un seductor, des de la seva presència física fins a la paraula, sense voler ser-ho. A més el personatge evoluciona del silenci, de la contemplació amb els seus interlocutors als monòlegs i a les confessions i Derqui el transforma des de la constricció del seu tors i els seus moviments fins a l'obertura total, l'exposició del seu cos al sol al final del relat.
Darrere d'ell apareixen els diferents personatges que deambulen al voltant de Zucco, éssers d'un món brut i sòrdid, moralment dubtosos. L'elenc de Manrique està configurat per vuit actors. Els personatges són més de vint, però Derqui i María Rodríguez (la noia enamorada) només interpreten un personatge. Els sis restants es transmuten en cadascun de la resta de personatges, uns de més recorregut, altres més episòdics. 


Està Iván Benet, fantàstic en el seu personatge de germà gran “macarra”, la germana histèrica i abandonada és Cristina Genebat, que llueix el seu drama en un monòleg final trist i punyent, Rosa Gámiz, passa per diversos personatges deixant també el seu bon ofici en cada un d'ells sobretot en la dona ostatge, una altra víctima emocional de Zucco, i també destaca Xavier Boada en tots els seus personatges, però especialment en el vell del metro, en una composició pausada, reflexiva i espantada, finalment queden Oriol Guinart, a qui Manrique el torna a transvestir després de la seva antiga col·laboració en Coses que dèiem avui de Neil Labutte, i Xavier Ricart, solvent, matisat, més testimonial que els seus companys.
Una vegada més Zucco fuig de la presó, recorre els carrers, sedueix una nena, assassina, se'n va de gresca i enmig de tot això es va preguntant qui és ell. I darrere d'ell, els espectadors repudiem els seus actes i ens espanten els seus motius, la seva moral per semblar més coherent del que voldríem. I traslladar aquesta sensació al públic és mèrit del text, l'adaptació, la direcció i dels seus actors.


dijous, 11 d’abril de 2013

La flauta màgica


 La companyia Dei Furbi, experimentada en crear espectacles musicals de qualitat, s'atreveix ara amb el seu projecte més ambiciós, l'adaptació de La flauta màgica, amb el subtítol Variacions Dei Furbi. És a dir una versió reduïda de la popular òpera del geni austríac, cantada a capella i amb una comicitat física basada en el clown, la màscara i la dansa.
Sis actors abillats amb unes granotes blanques de plàstic i unes màscares
antigas surten a escena. Comencen a marcar un ritme amb la repetició de síl·labes i a fer un ball grotesc. A poc a poc es van desemmascarant. És l'Obertura de l'òpera i s'hi apunten ja alguns dels elements que formaran part d'aquest espectacle. Entrem en un món màgic, en una bonica història d'amor i superació i per això els actors es despullen dels seus vestits i les seves proteccions que porten d'un món fosc i contaminat. Ho fan amb una dansa ridícula i unes pantomimes la raó de les quals és perquè aquest grup treballa l'acció dramàtica a través de l'expressió corporal i la tècnica de clown i màscara. I al llarg dels tres actes reduïts veiem amb excel·lent tècnica moviments, balls, alguna acrobàcia i sobretot molta feina gestual que donen un to molt més còmic que la que a priori podria tenir l'òpera. Aquesta flauta la canten de meravella. Així surten cantant l'Obertura a capella, substituint l'orquestra mitjançant les seves veus en un exercici vocal molt ben conjuntat.


El llibret escrit originalment per Emanuel Schikaneder s'ha reduït i adaptat per la mateixa directora Gemma Beltrán. L'adaptació reforça els moments més còmics amb referències a l'actualitat i introduint alguns gags lingüístics que lliguen de meravella amb el to d'humor blanc del muntatge. Aquests detalls ajuden a popularitzar aquest text, llevant-li la pompositat de l'òpera i així aproximant més a la proposta inicial de Mozart, doncs cal recordar que La flauta màgica va ser un espectacle creat i dirigit al poble.
El treball dels actors és fantàstic començant pel tenor Toni Vinyals qui interpreta un Tamino poca-solta, un petit príncep blau vanitós i un punt efeminat amb el seu to de veu afectada. Al seu costat hi ha Marc Pujol, l'home-ocell Papageno, el personatge més carismàtic de l'obra i sobre el qual descansa gran part del treball còmic. I sens dubte, Pujol ho broda. Sap donar-li el to canalla necessari, el seu doble joc sexual és un recurs molt bé explotat del text al gest. En l'apartat femení hi ha la soprano Anna Herebia qui principalment s'encarrega de donar cos i veu a la delicada Pamina, la princesa a rescatar. I sobretot està Joana Estebanell, una poderosa soprano que ja sentim el passat estiu a Follies de Mario Gas. Representa amb autoritat a la Reina de la Nit encarregada de donar un dels dos de pit més icònics de l'òpera. Finalment estan Robert González i Marc Vilavella, dos fixos en la companyia que també s'empren físicament a fons per donar el gest i la veu adequada per als seus personatges, els dolents de la funció.


La direcció de Gemma Beltran és meticulosa buscant el detall del gest, el reforç a la broma, un festival de comèdia dell'arte basat en la màxima expressió i en el cant a capella sota la direcció musical de David Costa i uns arranjaments de luxe de Paco Viciana.
L'escenari està pràcticament nu. Només una espècie de arxivador fals que s'obre en sis portes i que dóna molt joc escènic i una cortina amb la qual juguen a donar-li diferents formes, des de la presó de Tamino i Papageno fins a un túnel. Mínima escenografia, màximes possibilitats. I la resta ho fa el gest i el moviment. Aquest espectacle de la companyia  Dei Furbi és un caramel, rodó, delicat, esplèndid.  A causa de l'èxit obtingut tornen al juliol a La Seca. No us el podeu perdre!!!!


divendres, 5 d’abril de 2013

BLUE VALENTINE



Elevat al cim gràcies al magnífic thriller Driver, Ryan Gosling està omnipresent a les pantalles de cinema. Segueix en cartellera amb Gangster Squad. Brigada de élite i la seva popularitat permet ara la recuperació de Blue Valentine, una pel·lícula del 2010. La capacitat camaleònica de Gosling per adaptar-se a qualsevol personatge és sorprenent. Aquí forma una antològica, i desesperada parella amb Michelle Williams, candidata a un Oscar a la millor actriu que va guanyar al final la prodigiosa Natalie Portman per Cisne negro al 2010.
Blue Valentine és la crònica de l'amor i desamor d'una parella durant sis anys. De com es passa de la felicitat, corroborada a més pel naixement d'una filla, al desassossec i fins i tot a certa violència exercida pel perdedor. De qui es nega acceptar la derrota i el fracàs d´una unió que s´esperava per sempre.


Es tracta del segon llargmetratge de ficció del documentalista i realitzador televisiu Derek Clanfrance, de qui aviat  s'estrenarà The place beyond the pins, pel·lícula policíaca on repeteix Ryan Gosling. Amb un inconfusible aroma de cinema indie en les seves imatges, la pel·lícula utilitza de manera constant els salts temporals per narrar la crònica, en aparença gens nova, d'una passió que es precipita en l'abisme de la incomunicació. La que viuen un jove que no va acabar els seus estudis i una dona que anhelava ser metge i treballa com a infermera. Ella està perseguida pels records del sinistre tracte que el pare feia servir amb la seva mare. El temps, encara que només siguin sis anys, assetja de manera implacable una relació narrada en imatges que converteixen la rutina del que és habitual en una pel·lícula força notable.
Blue Valentine és un dels drames més incòmodes i emocionants que s'han vist en els últims anys. Més enllà de la seva estructura narrativa (l'excitació i l'eufòria del passat contraposades al distanciament i el desgast del present), de l'empenta cinematogràfica que aconsegueix la parella protagonista i de la seva  proposta formal (aquesta estètica indie de bellesa descuidada). I és que aquesta pel·lícula mereix especial consideració per la manera com dissecciona el fracàs d'un matrimoni. 


I al mateix temps planteja una crítica a la institució del matrimoni, o potser una mirada pessimista en detriment d'aquesta idea de la unió conjugal perpetua. L'amor pot morir i les situacions es poden tornar insostenibles. I malgrat tot això, segueix sent una història d'amor, només que basada en la realitat, posant l'accent en tots els aspectes d'una relació amorosa; sense pintar aquest quadre idíl·lic que el cinema des de sempre es va assignar a mostrar: parelles felices, parelles ideals
Derek Cianfrance vessa sensibilitat, subtilesa i tacte en l'autòpsia d'una fractura emocional i personal que, si fa mal i impacta a l'espectador és, sobretot, per la normalitat i quotidianitat dels actes i sentiments de la seva parella protagonista. Ni rastre d'excessos dramàtics o estratagemes lacrimògenes de guió per accentuar el desastre: suficient amb l'èpica del dia a dia expressada en el seu punt just de cruesa i inquietud i amb una escena final antològica.