dimecres, 22 de juny del 2016

Els cors purs




De l'extensa obra de Joseph Kessel (Villa Clara, Argentina, 1898 – Avernes, França 1979), periodista i escriptor francès d'origen rus jueu, potser es coneix, sobretot, la seva novel·la «Belle de jour» (1928), gràcies, esclar, a l'adaptació cinematogràfica que en va fer Luís Buñuel el 1967. De Belle de jour a Els cors purs, o, millor dit, al conte «Mary de Cork», del qual La Perla 29 ha configurat la seva versió teatral, hi ha un abisme tot i que, filant molt prim, s'hi entreveu l'ambigüitat, la foscor o la doble vida dels personatges. Una altra cosa és la incògnita sobre per què la dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi —sense previ avís!— ha revestit «Els cors purs» amb les paraules d'«Els morts», el relat breu que tanca el recull «Els dublinesos», de James Joyce (traduït al català el 1988 per Joaquim Mallafrè i, per cert, portat també al cinema, el 1987, per John Huston).


Sota la direcció d’Oriol Broggi al Teatre Romea un aire a poesia en moviment impregna cada racó de l’escenari. I és que Els cors purs forma part d’un dels primers treballs de l’argentí Joseph Kassel, periodista, viatger i corresponsal de guerra. En la seva obra, la cruesa d’una realitat en permanent conflicte queda en evidència. El conte Mary de Cork dins de Els cors purs n’és un dels seus exponents més poètics. I Broogi no ha volgut desaprofitar-ho per a adaptar-lo al teatre.El conflicte d’un matrimoni, que té un fill de vuit anys, sobre les seves diferències ètiques i polítiques esdevé el motor d’aquesta peça teatral.


Som a Irlanda durant la seva Guerra Civil quan el país estava dividit entre els qui pensaven que ja n’hi havia prou amb el que havien patit, tot i renunciar a part de les seves llibertats, i els qui creien que s’havia de seguir batallant contra Anglaterra per a recuperar l’Ulster, com la Mary que lluita amb una guerrilla als boscos. El seu marit es queda a casa cuidant del fill que tenen.El trio d’actors amb Borja Espinosa, Jacob Torres i l’esplèndida Miranda Gas es belluguen per un escenari ple de poesia estètica: a voltes com a intèrprets, a voltes com a narradors, a voltes sent altres personatges…


I és en aquest terreny pantanós que l’obra s’emboira en una atmosfera que pot resultar massa fosca per a l’espectador. L’estructura narrativa que proposa el mateix Broggi juntament amb Marc Rigau, és ambiciosa i diferent. Cal estar força atents per a no perdre’s dins d’un bosc argumental. Heus aquí la complexitat comprensiva d’aquest text. Fugim d’un llenguatge teatral a l’ús per endinsar-nos dins d’una posada en escena bella i plena de màgia; d’elements visuals que et transporten a la poesia amb una exquisidesa absoluta. Però la melangia i un dolor permanent aporten un to perillosament monòton a l’obra. Tot i així, el piano i l’acordió de Carles Pedragosa; l’oboè, el corn anglès i la flauta de Júlia Ribera; la guitarra i banjo de Marc Serra i la veu de Miranda Gas omplen d’un bell repertori de cançons irlandeses aquells forats on es perd la història.


Som en una casa irlandesa, en un espai on l’audiovisual, el joc de llums i els efectes circenses ens transporten a un ambient fosc, a un conte de guerra i amor. On els nostres somnis s’esvaeixen, volen i s’omplen de música. Una història on, no podia ser d’una altra manera, el fill esdevindrà el detonant d’un final acord amb el to gris i malenconiós que ens impregna de poesia l’escenari de principi a fi. Els cors purs esdevé una aposta arriscada, que pretén convertir un conte en un poema escènic, en un poema en moviment que ens deixa amb una sensació de calfred difícil d’interpretar.




diumenge, 5 de juny del 2016

Romeu i Julieta



Amb una força galvanitzadora irromp aquesta companyia anomenada Projecte Ingenu i liderada per Marc Chornet, en la seva segona incursió a Shakespeare que sap fer vibrar el clàssic amb batecs ben actuals i directes. Projecte Ingenu ha tornat a renovar, des de l'essència, la manera d'explicar una trama coneguda. Si en el Hamlet, l'aigua podrida corria pels peus del públic, ara amb Romeu i Julieta proven d'insuflar aire als espectadors. Però ho fan perquè consideren que és volàtil l'opinió dels joves, (Romeu oblida l'amor de Rosalina només veure Julieta en un ball de màscares), és fugisser el destí que els dóna oportunitats i alhora els hi treu quasi immediatament.


Amb una dramatúrgia fresca i dinàmica, en concurrència amb Anna Maria Ricart (Premi Max 2015 a la millor adaptació teatral per Fuenteovejuna, que també s'ha vist enguany a La Seca), que aconsegueix situar la coneguda tragèdia shakespeareana en l'avui mateix, amb la complicitat d'un joveníssim conjunt actoral que trepitja amb fermesa i solvència l'escenari. Entre els objectius de la companyia està atreure el públic adolescent al teatre, cosa que sens dubte Romeu i Julieta aconsegueix plenament, no només pel teixit argumental on les pulsions amoroses són protagonitzades per adolescents, però sobretot per una interpretació dinàmica, enèrgica i trepidant, que combina el cant coral (exquisides cançons de l'època del bard) amb ritmes de percussió obtinguts amb la manipulació dels objectes escènics que configuren l'escenografia amb estilitzats balls de bastons o danses d'espases que mostren amb espectacular contundència les batusses entre els coneguts bàndols familiars de Capulets i Montaguts.


Els dos protagonistes, Carlos Cuevas i Clàudia Benito són dos joves fidels, radicals en l'amor, inexperts. Hi ha la frescor del primer amor. Però és un amor molt cast, en què fins i tot en l'escena del balcó no encreuen quasi mirades. s'enamoren per l'oïda. Però, al costat d'aquests dos protagonistes, es mou una companyia que construeix l'espai, a partir d'uns elements nobles com el ferro i els llistons de fusta i serveix la trama, jugant amb el vers de Shakespeare i buscant franca comicitat amb la dida, els servents i el discurs, de floret, dels cosins Montesco. La seva lluita és coreografia. Els rumors de palau són cançó que bressola. Es percep una densitat entre els llistons, els ferros, la netedat a escena que evoca el mestratge de Peter Brook.


Una escenografia canviant, en constant mutació, d'una gran simplicitat i sobretot eficient. Clàudia Benito i Carlos Cuevas incorporen la parella protagonista amb una intensitat propera i veraç, molt ben acompanyats per Rosa Serra i Neus Pàmies, transvestides en els dos Montaguts més bregosos, pura dansa en acció, expressiva Roser Tapias com a servent, Alba José de frare, o, continuant el capgirament de sexe, Toni Guillemat com a Dida. El joc de la inversió sexual, que s'ancora en les prescripcions de l'època elisabetiana, dóna ales al muntatge i el vivifica. Recursos d'una gran senzillesa, espurnejants d'imaginació, que atorguen originalitat i irresistible encant a l'absurda, fosca, tremenda història dels amants de Verona.