TERRA DE NINGÚ

Harold Pinter va escriure Terra de ningú el 1974 en un moment delicat de la seva vida i a l’obra s’intueix una certa influència de Samuel Beckett. L’obra és fidel a les formes dramàtiques del teatre de Pinter i en aquest cas hi ha elements autobiogràfics en el sentiment genèric dels habitants d’aquesta terra despullada, contradictòria, desesperançada. Cal entrar en aquest text amb quatre orelles i intentant escoltar més enllà de les paraules que pronuncien els personatges.

 De fet, aquesta terra de ningú, aquest saló elegant però amb portes de cel·la i presidit per un gran moble bar amb tota mena de begudes, perquè a la fi només queda l’alcohol com a refugi del desencís, de l’ànima trencada. Aquest espai  està habitat per fantasmes, en el sentit que potser el que sentim és el ressò de les veus, el crit dolorós de qui pensa que no hi ha solució i que som a les portes de la mort.  Tot i que hi ha qui diu que l’obra no enraoni sobre la mort, crec que és una aproximació, un camí cap a ella i l’espai, un sepulcre amb una única esperança, l’aïllament.

Una obra com aquesta requereix dos pesos pesants per interpretar-la. I el director Xavier Albertí els ha trobat: Josep Maria Pou (Hirst) i Lluís Homar (Spooner), sense oblidar també que hi ha dos secundaris que hi juguen un paper important: Ramon Pujol (Foster) i Briggs (David Selvas). Un quartet de luxe.

Hirst és un gran escriptor entregat a la beguda. Un derrotat. Spooner és un seguidor, un poeta també. Es van conèixer a Oxford, però això, la veritat, no té tanta importància. Briggs i Foster  són els assistents de Hirst en tots els sentits. Són en funció del mestre. No passa res. Només la paraula (claríssima traducció de Joan Sallent). I uns quants temes. El llenguatge, l’amor, la traïció. Dures confessions. Tots plegats es mouen en aquest forat fosc d'on cap dels quatre personatges són capaços de sortir.

Xavier Alberti ha dirigit amb pulcritud un repartiment de primera, però sembla que ho hagi fet en una sola direcció, de manera que hi ha una prevalença de l’atmosfera sobre els actors de la que només es lliura la composició d’un enorme Lluís Homar. La severitat dels dos servents és uniforme, categòrica, sense matís. Així, l’humor, que hi és, gairebé desapareix ofegat per l’enigma, pel desconcert. El respecte d’Albertí allunya l’espectador d’un text exigent i a l’abast d’un públic molt interessat.

Harold Pinter devia considerar Terra de ningú la seva obra preferida. I, si no, ¿per què va deixar dit que en el seu funeral se'n llegís un fragment? Potser per fer escoltar això als que l’enterren : "Tractem els morts amb la mateixa tendresa amb què voldríem ser tractats, ara mateix, en el que descriuríem com la nostra vida." Celebrem-ho!, diu Hirst en un brindis final. I es fa el fosc.