divendres, 27 de novembre de 2015

El Bon Lladre


A qui li agraden les pel·lícules de pinxos suburbans i proletaris estarà encantat amb aquest monòleg escrit per Conor McPherson, l'autor irlandès de l'excel·lent La Presa. En el món de l’hampa també hi ha classes. I el protagonista d´ El bon lladre, pertany a la més baixa, encarregada d’espantar i esbatussar la gent, però no més. Murray, a qui li han robat la dona (pobre Greta!) li fa els encàrrecs. Ell actua, però mai no sap per què fa el que fa.
El conte -entre trist i divertit- d'un perdedor tal com ho vomitaria un desconegut davant un altre desconegut recolzat a la barra d'un bar sense nom. La confessió sincera que propicia la trobada fortuïta. Potser ets la primera persona amb la qual parla després de deu anys a la garjola i no saps  l´afortunat que ets de parar la teva orella. Sobretot si aquest mafiós de mig pèl, que al primer minut es descobreix com un "bon tipus" amb l'ofici equivocat i la pitjor de les sorts, és l'actor Josep Julien, dirigit pel mestre Xicu Masó. 


No tots saben transmetre tanta humanitat, amb les seves paraules, les seves pauses, les seves mirades suplicants, el seu cos maltractat per la vida, com ho fa Julien en aquest monòleg. Aquest monòleg tenyit d’humor negre funciona, i funciona molt bé. El bon lladre ens explica, en primera persona, la història d’un pinxo milhomes i pocapena engolit per les circumstàncies que descarrega davant nostre la seva consciència i el seu passat de gàngster de pacotilla; una història esquitxada de tendresa que ens fa anar i venir del somriure a la compassió i de la qual ens fa ser còmplices.Tot sol i enmig de les caixes de plàstic que omplen el magatzem d’un bar, Josep Julien desplega un ampli ventall de registres interpretatius que passen en primer lloc per un acurat treball vocal; el to, la intensitat, el matís o la entonació juguen a favor seu i ens mostren la manera de ser, les emocions i aquesta barreja de culpa i fatxenderia que caracteritzen «un bon paio que va equivocar la carrera».


Una “road movie”, exterior i interior, molt ben construïda i interpretada que ens fa somriure i arriba a commoure’ns posant-se en la pell d’aquest contradictori personatge, un perdedor però no desproveït d´una certa grandesa que ell mateix es nega. “Volia ser on em necessitessin. On fes falta. Però la gent com jo no fem falta enlloc”. En Julien ha comptat amb la complicitat d´un gran director d´actors, també gran actor, com és en Xicu Masó, treballant de forma exquisida els detalls, els matisos. Treball d´actor, direcció d´actor, setanta minuts que t’enganxen i et porten de la mà fins l´emotiu final, un molt bon espectacle de teatre de text.






diumenge, 15 de novembre de 2015

TROIANES 15


El 1965, Jean-Paul Sartre va adaptar Les troianes d'Eurípides tot accentuant el missatge pacifista alhora que respectava la linealitat de l'obra clàssica, és a dir, la successió d'escenes a partir de les quals les noies vençudes coneixen la seva sort davant d'Hècuba, viuda de Príam, el rei destronat de Troia. Un temps, aquells anys 60, marcat pel conflicte del Vietnam i la guerra d´Argèlia, així com el nostre serà recordat per la barbàrie siriana. I la companyia La Pell l'ha posat en escena a través d'una brillant escenografia de Bibiana Puigdefàbregas i Adrià Pinar, un munt de sabates usades. Anna Estrada es posa en la pell d'Hècuba i encarna el dolor de la guerra. Davant seu, aniran passant Cassandra (Queralt Cassayas), Andròmaca (Magda Puig) i Helena (Lavinia Vila), la dona per culpa de la qual els grecs van decidir atacar Troia. Estrada manté el pes de la peça i no deixa respirar el públic cada cop que obre la boca. Hipnòtica.


La reina de Troia, Hècuba, és informada per Taltibi, militar grec, que tant ella com la seva filla Cassandra i Andròmaca, esposa del seu difunt fill Hèctor, seran lliurades a militars grecs. L’obra s’endinsa en el dolor de la pèrdua i la lluita d’aquestes dones per no acceptar l’inacceptable. Hècuba passarà a ser esclava d’Ulisses; Cassandra, la verge, serà la concubina d’Agamèmnon i Andròmaca serà la dona del fill d’Aquil·les, i la separaran del seu fill. Cap honor, cap dignitat per a elles. Només hi ha la humiliació. Aquesta realitat encén les seves ires i les ganes de revenja. Helena, l’excusa dels grecs per començar una guerra amb la rica Troia, és l’altra cara de la moneda. Es ven al millor postor i no té escrúpols. Abandona Menelau per Paris. No obstant això, ara, davant el càstig del vencedor Menelau, desplega els seus encants per tornar a ser la seva amant esposa i ho aconsegueix. Una injustícia més per a les troianes.


Troianes 15 ens parla del paper de la dona en la postguerra, del paper que se li adjudica, del lloc on queda relegada. Aquesta producció contemporània trasllada l'acció fins a la societat atenesa del segle V, per mostrar com les dones de Troia són repartides com trofeus de guerra per ser esclaves i concubines dels vencedors. No hi ha compassió per a elles, no es podran quedar a refer la seva terra; en canvi, són humiliades i se'ls arrenca la seva llibertat. L'obra, centrada en les dones que pateixen la submissió, permet aprofundir en el seu espai íntim i la relació amb els opresores. Ens explica l'horror de la guerra, les conseqüències que té per als vençuts, però també per als vencedors. Parla de la por, del dolor, de la venjança, del sacrifici, de l'amor i de la mort. 


Particularment, se centra en la situació de la dona després d'una guerra, ja que fa una reflexió profunda del que està passant amb la violència de gènere, un comportament massa arrelat i present en totes les societats, sigui en un grau més o menys elevat.Troianes 15 reflexiona sobre el valor que donem actualment a la dignitat, veu i opinió de la dona en el segle XXI. Ens parla sobre el comportament humà en situacions de debilitat, misèria i dolor, com són les guerres, tant presents ara mateix.