dijous, 27 de març de 2014

Doña Rosita la Soltera, o el lenguaje de las flores


El poeta i dramaturg Federico García Lorca (Fuente Vaqueros, Granada, 1898 - assassinat pel franquisme a les rodalies de Granada, 1936) va escriure Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores el 1935 i va ser l'última obra que va estrenar en vida, precisament al Teatre Principal Palace de Barcelona, amb Margarida Xirgu de protagonista. Des d'aleshores, l'última versió representada a Catalunya havia estat l'any 1981, a càrrec de Núria Espert en el paper principal i sota la direcció de Jorge Lavelli
García Lorca va voler descriure el paper de la dona pertanyent a la generació de la seva mare. Només es pot continuar veient, doncs, amb aquesta distància del temps. Avui, la "solteria" o la condició fins i tot de "monoparental" forma part de les noves estructures familiars. El mateix autor admetia, proclamada la República, que aquest prejudici era un estigma ja superat. Es parla fins i tot de reminiscències familiars en el fons de l'obra. Per això la situa en tres actes que van temporalment des del 1885, al 1900 i el 1910. D'enllaç, la simbologia de les flors, de les roses, i d'una rosa especial, la "mutabile", que canvia de vida des del matí a la nit, des del vermell encès al marciment.


El destí els ha malbaratat la vida. Per això, sona molt a Txèkhov, de L'hort dels cirerers o de L'Oncle Vània (el mateix Ollé en va fer una versió fa una dècada al Lliure de Montjuïc). La veu seca i aspra de Paco Ibáñez ajuda a traslladar el drama ingenu a la terra més pragmàtica. Això i la mirada de la ama (com ja ens té acostumats, meravellosa Mercè Arànega) que és la veu del carrer. No hi ha l'amargor de La casa de Bernarda Alba o deYerma, tant rurals. En realitat, sí que es podria trobar agror en el personatge de la tia (Carme Elias, molt continguda, gens èpica). És l'única que es pot sentir traïda a sí mateixa, confiant amb la paraula del seu cosí i promès etern de Rosita. Perquè Rosita viu enganyada contínuament. Al final, ho prefereix, i tot. I aquesta tolerància juga a la contra de construir un drama.


La situació de la dona al nostre país ha canviat prou, afortunadament, per a què les dones de 30, 40, 50 i 60 anys puguin lligar per internet, o d'una altra manera, i en conseqüència el drama és avui per avui obsolet. El director, Joan Ollé, sembla que opina el mateix i per això, penso, dóna una lectura irònica, quasi burlesca, de la trama, tot ressaltant els aspectes més humorístics d’aquell món. Una mirada atrevida i moderna, gens andalusa, que el mateix Lorca, per qui el teatre havia d’innovar, aplaudiria, i que depara un espectacle a cavall entre el poètic i el divertit, molt ben fet i amb un tractament plàstic de l’escenografia  (Sebastià Brosa), la il·luminació (Lyonel Spycher) i el so (Damien Bazin) de gran virtuositat.


L’escenografia és atrevida però encertada. Sorprenent per minimalista, diferencia perfectament els tres actes. La casa on viu Rosita en el començament és lluminosa, gran, amb un jardí al darrere que sembla inundar-la de bona olor. No calen mobles; tres cadires a cada banda i prou. Tot és meravellós, preciós... cursi. Joan Ollé destaca que “el problema més gran que té la jove Rosita és trobar el seu barret o el seu para-sol per anar al passeig. El segon acte la casa apareix més atapeïda, hi ha cortines vermelles, un piano... han passat 10 anys d’espera. En el darrer acte la desesperança ho ha tenyit tot de gris. Un espectacle de gran format, amplis desplaçaments, amb escenes corals ben coloristes però amb un final de pinyol: a contrallum, tres ombres del que van ser aquelles dones en la casa de Granada que lluïa per les seves roses oloroses. 





divendres, 21 de març de 2014

L´ENCARREGAT



Les obres de Harold Pinter són com la pluja fina. Primer sembla que no et mulles i, al final, sempre acabes calat fins als ossos d'un teatre que no provoca mai indiferència. Una bona mostra d'això és l'excel·lent versió de L'encarregat que ha estrenat Xicu Masó a l'Espai Lliure. Va ser el primer èxit comercial del Nobel britànic, fa més de cinc dècades, però no pot ser més actual la seva àcida reflexió sobre la mesquinesa a què pot conduir la misèria, econòmica i moral.
Harold Pinter, malgrat que a mitjan dels anys cinquanta corren aires beckettians, s'escapa de l'absurditat radical i la converteix en l'avantsala d'una mena de realisme brut perfumada amb aires de clown, encara que discretament.
Pinter és un dramaturg no gaire fácil i ningú s'escapa del repte que planteja en totes les seves obres: ni el director que les ha de posar en escena, ni els actors que les han d'interpretar ni el públic a qui van dirigides.


I això que L'encarregat és de les que transcorren sense grans trampes en el camí. És, en aparença, una història senzilla. Un individu de qui poca cosa sabem acull al baix del seu immoble, ple de trastos vells, un indigent a qui va conèixer la nit anterior després d'una baralla en un bar. Semblen congeniar i el captaire, fins i tot, rep la proposta de quedar-se com l'encarregat, el porter, de la casa. Un dia després es presenta el germà de l'amfitrió. La relació entre els tres anirà per camins inesperats en un crescendo marcat per una tensió inquietant, pròpia del millor thriller.
Pinter construeix uns diàlegs entrellaçats que exigeixen una execució mil · limètrica, naturalista sense realisme. I tant que Masó ho aconsegueix, amb la fluïda traducció d'Ernest Riera. Xicu Masó demostra que és un gran coneixedor del teatre de Pinter i cuida fins al mínim detall el treball dels seus tres intèrprets. Pocs dramaturgs com aquest demanen, exigeixen, ser representats per actors de primera. Albert Pérez (l'indigent), Carles Martínez (l'individu que l'acull) i Marc Rodríguez (el germà propietari de l'immoble) responen al repte de manera extraordinària amb un treball mesurat,  en què compten cada gest i cada paraula.


Carles Martínez, despatxa des d´una aparent senzillesa un monòleg impressionant quan recorda com va ser sotmès a electroxoc, una teràpia que l'ha convertit en una persona desvalguda, poc comunicativa i amb obsessions que no poden ser més absurdes. Viu així sota el mantell protector del seu germà. Carles Martínez emociona des de la màxima contenció amb una gestualitat i una modulació en el to de veu sorprenents.
Els tres actors contribueixen a fer possible que L'encarregat avanci amb pas decidit en una tragicomèdia d'un humor tan negre que congela el somriure i en la qual l'autor juga sempre amb l'espectador. El desenllaç de la història així ho revela, perquè qui semblava la víctima s'acaba convertint en el dolent de la pel·lícula. Ni en aquesta qüestió resulta complaent el genial dramaturg britànic.
Molt encertat el canvi dels referents geogràfics, ja que juga a favor de l'humor, l'espai escènic realista (Paco Azorín) i la il·luminació (August Viladomat).


L'escenografia forma també part del discurs: una sala plena d'andròmines, on un expert traficant dels Encants s'hi lleparia els dits, i on no hi ha cap peça que funcioni ni sigui d'utilitat, tret d'unes fustes noves per fer un cobert a fora que no arribarà mai i una estatueta de Buda, l'única que té cara i ulls i que acabarà, per això mateix, feta miques. És a dir, Harold Pinter esmicola el poc que hi ha d'aprofitable en un cau de miseria.
 L'encarregat és un dels millors Pinter que hem vist perquè penetra fins a l'arrel del text i l'absurd i es converteix en la quotidianitat de tots nosaltres. Gran teatre. Gran funció. Imprescindible

diumenge, 16 de març de 2014

OCELLS I LLOPS



"No sou llops; ells, almenys tenen valor. Vosaltres sou uns covards." I mentrestant al fons, a la gàbia, Eloisa i Alabart ho escolten tot, ho han vist tot. Així és aquest dur retrat de Sagarra sobre el trencament d'una família. La que els dijous reuneix a la mare i als 3 fills, un nucli d'alta burgesia per prendre el té. Tot són somriures però tots tenen la mentida i el punyal preparats. Ocells i llops va ser, en el seu moment, un fracàs empresarial.  El públic havia encotillat Sagarra en un tipus de produccions teatrals determinades, i aquesta no va passar el filtre
Sense emprar el vers que tant agradava al seu públic, però demostrant un domini de la llengua igualment admirable –quin gust en la tria dels mots!-, Sagarra fa un precís retrat d’una família burgesa guiada per una mare vídua aferrada a un món que s’esfondra. Una gàbia artificial, com la de l’escena, que intenta preservar de la lletjor i el desordre exteriors, els de la dura postguerra. Els seus tres fills li segueixen el joc, però només és aparença. Amaguen secrets obscurs que són el detonant del daltabaix.


Lurdes Barba ha dirigit aquesta obra de Sagarra sense allunyar-se de l'ambientació de l'època. Intentem, com a espectadors, imaginar-la per uns moments en ambientació contemporània i veurem que funcionaria igualment. L'aposta escollida, però, permet retrobar l'actriu Carme Conesa, que debuta al TNC, en el paper de la vídua Lucrècia, amb una elegància inicial i una progressiva desfeta del personatge pel que sap dels seus tres fills i que continua amagant dins el cor, una altra metàfora constant en els diàlegs de l'obra. Es la mestressa de la casa, però també es fa mestressa de l'obra.
El muntatge —en posició vertical i la sala amb espectadors a dues bandes que recorda encara la recent posada en escena de Terra de ningú— té alguns moments remarcables: l'aparició del personatge que fa xantatge a Lucrècia per callar sobre el que sap del seu fill Octavi, un Individu interpretat per l'actor David Bagés en un diàleg on es diu tot sense pronunciar les paraules prohibides i que manté un pols excel·lent entre ell i Carme Conesa.
També es fa esperar el breu monòleg gairebé final de Nausicaa Bonnín (Leonor, la jove de Lucrècia) un personatge que l'actriu defensa amb força, primer amb silencis i mirades, i que, tot i que secundari dins el context, l'eleva després a coprotagonista.


I una altra escena destacable, som ja al final de l'obra, és la que protagonitza el Doctor, interpretat per Francesc Lucchetti, quan es destapa davant dels tres fills de Lucrècia: Albert (Llorenç González), el gran que pretenia aconseguir el canvi de testament escombrant cap a casa i robant als altres dos germans; Helena (Roser Tapias), que demana diners per anar cinc dies a esquiar i amagar així una estada en una clínica per avortar d'amagat; i el petit, Octavi (Jaume Madaula) objectiu de l'Individu xantatgista a canvi de diners, involucrat en un cas de baixos fons a causa de la seva amagada homosexualitat.
A Ocells i llops ni "ruïna financera" d'un, ni "avortament" de l'altra, ni "homosexualitat" del tercer, són termes que s'escoltin en cap moment, però que Josep Maria de Sagarra va deixant en lletra menuda com molles de pa en el transcurs de la trama i que els espectadors recullen confegint, amb l'autor, la resta de la trama dramàtica que amaga l'obra.





dissabte, 8 de març de 2014

La gran estafa americana



Hi ha al cinema de David O. Russell una mica de obsessiva fascinació per retratar, amb afecte i mala bava a parts iguals, a aquest segment de la població nord-americana conegut com la White Trash (escombraria blanca), terme pejoratiu de tuf xenòfob - classista usat per referir-se a cert segment de la classe obrera nord-americana, l´ àcida radiografia de la qual va resultar ser el més interessant de la que podríem considerar com la primera de les entregues de la seva pròpia trilogia “quinqui”, la irregular The Fighter, una producció una mica convencional amb puntuals rampells de mala llet que va servir per tornar a posar a l'aparador el director de la magnífica Tres Reyes després de la seva incidentada però no exempta d'interès Extrañas Coincidencias.


Amb el punt d'inflexió en la seva carrera ben marcat i un sentit de l' ofici indiscutible , era d'esperar que el visceral sarcasme inherent a l'estil de O. Russell fos apareixent de manera progressiva en aquesta nova etapa. A l´admirada El lado bueno de las cosas ja s'apreciava un potent i agressiu discurs sobre la inadaptació en la impostada societat nord-americana, instal·lant, a manera de metàfora sobre com el seu treball intenta subvertir el sistema des de les entranyes de l'establishment més susceptible d'obtenir guardons, arquetips desencaixats en llocs comuns, relacionant-se en els ambients suburbials d'un cada cop més difuminat concepte de classe mitjana , suposat graó superior a la working class revelat com a mera entelèquia quan el sistema econòmic ha mostrat la seva veritable cara .
A primer cop d'ull i sense pair prou, és fàcil caure en la temptació de qualificar La gran estafa americana com una pel.lícula pseudo Scorsese d'estètica “hortera” i pentinats impossibles, sumptuosos excessos formals (llargs moviments de càmera, multiplicitat de punts de vista narratius i veus en off ...) combinats amb alguns dels clixés habituals del cinema d' estafadors, fins i tot amb tocs del Brian de Palma més desinhibit, amb el joc d'identitats i la (doble) figura de la femme fatale com dos dels motors més importants de la trama.


No obstant això, un cop assentada en la memòria i amb l'imprescindible “cameo” de Robert De Niro com a nexe d'unió, el nou i ja premiat als Globus d'Or film d'O Russell  (per cert no ha rebut cap òscar malgrat està nominada) sembla no només un dels treballs més personals del seu responsable, sinó la prolongació maximalista del que va esbossar en les seves dues pel·lícules anteriors: utilitzar un grup de personatges extravagants i fora de lloc que inclou estafadors, polítics, mafiosos i agents de l'FBI com a espai de mostra d'un col·lectiu voluble i en constant procés de mutació. Com la seva pròpia pel·lícula, com la seva pròpia filmografia.





Com la perruca d'Irving Rosenfeld (a càrrec d'un superlatiu Christian Bale , encara que tot l'elenc està a una gran altura, el fals accent anglès de l'ambigua Sydney Prosser (Amy Adams) o els rínxols prefabricats de l'agent de l'FBI que els recluta perquè s'infiltrin en una xarxa de corredors de borsa, Richie DiMaso (Bradley Cooper), La gran estafa americana és un artefacte que fa virtut de la seva pròpia impostura per mostrar-se tan fascinant , postissa i embogida com aquesta Amèrica insegura i desproveïda d'identitat que pretén retratar. I això és mèrit de David O. Russell , un altre cineasta que, com al seu dia De Palma, com al seu dia Scorsese, s'ha colat fins a la cuina de Hollywood per intentar rebentar l'establishment des de dins, encara que alguns despistats emprenyats puguin dir-li venut .


dimarts, 4 de març de 2014

Translations/Traduccions


Traduccions escenifica l'intent de destrucció de l'idioma irlandès (la varietat irlandesa del gaèlic , per ser més precisos). Destruir una llengua equival a acabar amb una cultura, una tradició, una forma de veure el món: "Les imatges del passat que ens configuren, encarnades en el llenguatge ", com diu Hugh , el vell mestre rural .
L'obra està ambientada a la imaginària localitat de Ballybeg, al comtat de Donegal, on Friel situa bona part de les seves peces. L'acció transcorre el 1830, en els començaments de l'ocupació britànica. Un destacament de cartògrafs militars arriba amb la missió d'aixecar un mapa de la zona, substituint els "incomprensibles" noms gaèlics per termes anglesos. El segon pas serà acabar amb l'ensenyament del gaèlic a les escoles. Els oficials britànics necessiten un traductor per entendre amb els vilatans, però quan Friel va escriure el text ho va fer en anglès: a principis dels vuitanta, malgrat el suport governamental, el gaèlic encara era i és un idioma minoritari. Pere Planella va estrenar Translations el 1987 al País Basc, el 1987, amb el grup Tantaka, sota el títol d´ Agur, Eire, Agur, en dues versions: en castellà la primera, i en basc (els irlandesos) i castellà (els britànics) la segona.


 En la versió d´Utzet , magníficament  traduïda per Joan Sellent , tots parlen en català, però amb lleus diferències d'accent o procedència: rural, sense arribar al dialecte, i urbà o " normativitzat ". Utzet i Joan Yago han fet alguns retocs en el text que funcionen molt bé: canvis en l'ordre escènic de la segona part i la inclusió d'un breu paràgraf final que resumeix molt bé els fets posteriors .
És un plaer veure de nou a Ramon Vila i Òscar Intente , que van treballar junts a La presa (The Weir) , de Conor McPherson , el debut com a director de Ferran Utzet , i fan aquí veritables creacions : els seus personatges podrien ser els rebesavis d'aquells. Ramon Vila és Hugh , el director d'aquesta insòlita escola on els pagesos estudien als clàssics, un lleó savi, arrogant, caigut, però no derrotat . Òscar Intente brega amb dos papers absolutament oposats: el capità Lancey, el sec i implacable cap dels ocupants, i l'ingenu i fantasiós Jimmy Jack, un vell nen prodigi, per al qual els mites grecollatins, que coneix fil per randa, són déus propers i benèvols. Tots dos encarnen la singular fascinació irlandesa pel mediterrani: en la seva joventut van partir a la guerra "amb una llança a l'espatlla i l'Eneida a la butxaca" i ara s'acomiaden d'un món que no tornarà a ser mai més com el que van conèixer .


Els fills d'Hugh viuen actituds enfrontades davant l'invasor. Owen (David Vert) , traductor dels britànics, no es considera un col·laboracionista, sinó un emprenedor que tracta d'adaptar- se als nous temps, vol creure també que el nou idioma serà un pont cap a la modernitat i el progrés. Manus (Albert Prat) , coix, introvertit, defensor de la tradició i tan erudit o més que el seu pare , seguirà el camí invers. Els seus conflictes són molt poderosos i estan meravellosament interpretats pels actors, però potser el personatge més punyent entre pulsions contràries sigui el tinent Yolland ( fantàstic Ivan Benet ) , el jove oficial que s'enamora d'un país, d'una llengua i de la seva gent, i comprèn que està destruint aquesta cultura i que sempre serà un estranger . Hi ha una escena bellíssima en què, a instàncies de Maire (Montse Morillo, plena de força), la noia que vol anar a Amèrica, recita els antics noms del territori com si fossin paraules d'amor: perfecta metàfora del que és una llengua . Jenny Beacraft , actriu americana establerta a Catalunya , broda el paper de Sarah , una camperola muda a la qual Manus ensenya a parlar. Al començament de la segona part s´augura la tragèdia amb una escruixidora interpretació del vent que balanceja l'ordi, la balada sobre la revolta de 1798.


La tragèdia s'articula a través d'un conflicte sentimental triangular que els espectadors hauran d'acabar d'endevinar i que un servidor es guardarà prou de desvelar. Però també per la por del feble, la repressió del vencedor, el pes de la tradició irlandesa i el dilema del trencament de tot allò que s'ha protegit i defensat davant de les falses promeses i el miratge anglès.
Júlia Truyol (Bridgeta) i Eric Auquer (Doalty) estan igualment impecables en els seus breus, però substanciosos papers. El repartiment és un dels més ben triats i conjuntats que s´han vist últimament. La posada en escena és minuciosa, plena de vida , amb un ritme sostingut : gairebé tres hores sense una baixada. Tot està cuidat : l'escenografia de Maura Nylon , el vestuari i les caracteritzacions d'Anita Ribera,  la il·luminació de Guillem Gelabert .


Traduccions fa pensar, i molt, en la incomprensió que es genera entre llengües i cultures diverses que aquestes basen la seva relació en el domini, la colonització i la violència d'una sobre l'altra. I fa evident també les dificultats d'entendre, més enllà de la immediatesa carnal dels cossos, quan la relació no està fundada en la igualtat. Sense aquesta, res, ni el diàleg ni la convivència ni l'acord poden ser, per molts esforços que es facin, possibles.  Les comparacions amb la realitat de la Catalunya actual són inevitables, on un estat que persegueix la llengua catalana i ni ens vol ni ens respecta.
De veritat: si podeu, aneu a veure Traduccions sentireu com sona el vent quan balanceja l´ordi...