dimecres, 23 d’abril de 2014

Un mosquit petit


Un vespre, mentre la Raquel (Anna Ycobalzeta) prepara un sopar per a algú molt especial al seu pis de l'Eixample, arriba una visita inesperada: el senyor Fidel (Pep Cruz). L'home no trigarà en explicar-li el motiu de la seva visita: vol parlar sobre el seu fill, en Toni (Isaac Alcayde), que tot just fa una setmana ha estat acomiadat de l'empresa on la Raquel treballa com a cap de recursos humans. Aquesta és la situació inicial que planteja l'autor i director de la proposta, Marc Artigau; jove autor, poeta, dramaturg i traductor que ha fet d'ajudant de direcció a l'obra Adiós a la infancia i ha treballat en la dramatúrgia de L'Orfe del Clan dels Zhao, dirigida per Oriol Broggi i estrenada al Romea.
Un mosquit petit va néixer com una lectura dramatitzada, i com a activitat paral·lela a l'obra Fum, de Josep Maria Miró. L'equip va trigar poc en adonar-se que allò que tenien entre mans mereixia pujar a l'escenari: convertir-se en una obra de teatre. I això és el que han fet. Després de presentar-la a la Sala Tallers, l'obra s'ha estrenat a l'Almeria Teatre. No ens trobem davant d'una lectura, ni d'una conferència moralitzadora sobre la importància de la responsabilitat social. Res més lluny de la realitat. Un mosquit petit és un thriller magnètic, de ritme àgil, tensió sostinguda, i personatges complexos, en el qual jutjar no es fa gens fàcil.


L’acomiadament d’en Toni de l’empresa on treballa amb la Raquel és el conflicte que amaga les passions més ocultes dels tres personatges. I no per passions ocultes, són dolentes. A aquestes altures, qui estigui una mica familiaritzat amb l’obra de Marc Artigau sabrà que la provocació és una eina clau del seu discurs, que ataca de manera igual els sense-sentits de la societat i les fragilitats dels personatges que s’obren camí pels camps sembrats de contradiccions internes. Que per trist que sigui, l’amor sempre hi té un racó, encara que sigui per casualitat, i que les finalitats justifiquen els mitjans, fins que un se n’adona que era potser la finalitat el que estava equivocat i no pas els mitjans per arribar-hi.
L´obra explora les violències soterrades d’un sistema econòmic i social que justifica la desatenció a les minories i als més febles, en nom d’una implacable estabilitat que de vegades oblida quins són els valors de base del pacte democràtic. On hem de situar la frontera entre la responsabilitat de cadascú i el pes de les circumstàncies? Què s’amaga en l’espai sovint pantanós que diferencia la defensa de la venjança?


L'estructura de l'obra, a més, es basa en un diàleg de reminiscències pinterianes on tot el que no s'hi diu és allò que més s'entén. La foscor de les bones intencions va surant a poc a poc fins a esclatar del tot. Abans, però, com en un trhiller light, haurà calgut trobar la manera d'immobilitzar el telèfon mòbil —quina troballa la solució del pot d'arròs per eixugar la bateria i la carcassa xopes d'aigua i que substitueix el clàssic tall en blanc i negre del cordó telefònic!—, i també cal anar deixat petites pistes falses sobre allò que pot esdevenir un divendres al vespre, en un apartament d'una noia que viu sola i que espera el seu amant —un cable, una clau anglesa, un parell de sobres amb papers de xantatge, un missatge fals al personatge absent a través de l'iPad...


Una obra de cambra que es va estrenar, com he dit abans per només cinc dies, a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya i que ha fet el salt a l'Almeria Teatre per mèrits propis: per una excel·lent dramatúrgia i per una afinada interpretació dels tres protagonistes. Des dels silencis i les mirades de la Raquel, a la ingenuïtat i bondat del Toni  o el breu monòleg esgarrapador del Fidel. El mosquit pot ser tan petit con vulgueu, però la fiblada és de les que deixa empremta teatral.











dimarts, 15 d’abril de 2014

Pelo malo


Pelo malo va guanyar per sorpresa la Conxa d'Or al Festival de Sant Sebastià. Encara que la veritat és que la decisió va ser bastant coherent si tenim en compte que el president del jurat era Todd Haynes, un dels més importants abanderats del ' new queer cinema ' americà durant principis dels noranta, i la pel·lícula se centrava precisament en la història d'un nen " diferent " que havia d'aguantar la marginació social per culpa de la seva sexualitat difusa .
L'important passa en segon pla. Que el nen somiï allisar-se els cabells i ser cantant famós és una bonica idea que es repeteix com a leit-motiv. Però no es tracta d'això. Pelo malo va destil·lant poc a poc, com es van reconeixent les vides privades en aquest eixam d'edificis uniformes, una amargor i unes relacions familiars terribles en l'aparent normalitat quotidiana. La càmera propera i capaç de transmetre veritat de Mariana Rondón va deixant senyals en el camí d'una Caracas asfixiant en allò físic i en allò moral. Ni tan sols es tracta de si el nen és gai o no (Rondón ho planteja de forma molt més oberta i natural), sinó de la impossibilitat d'enarborar la diferència, en tots els àmbits, dins d'un marc en què només hi ha espai per la supervivència


Pelo malo parla de moltes coses sense alçar la veu entre l'incessant soroll. Deixa que entrevegin per les finestres, els carrers i les estretes estances no només el malestar social, sinó les més aspres contradiccions de la maternitat. Una mare que no vol el seu fill de nou anys és un monstre, sobretot si el gran problema d'ell , Junior es diu , és que vol tenir els cabells llisos i esdevenir ídol de la cançó lleugera. El treball més dur de Mariana Rondón a Pelo malo  no és despertar compassió per la víctima, que desperta en una precoç homosexualitat , sinó fer-nos entendre els enigmàtics motius del seu botxí  És perillós veure a la Marta com una encarnació de la ràbia i la frustració de la classe obrera veneçolana , tot i que la pel·lícula col·loca aquesta tenebrosa crònica familiar, deutora del cinema dels Dardenne, en el context de barris dormitori en forma de rusc d' ciment , desolats per la desocupació i la pobresa, i amb la constant banda sonora de trets i sirenes policials. El més pertorbador del film, però, no és la seva dimensió política, sinó la crueltat amb que despulla la intolerància d'una relació materno-filial que posa els pèls de punta . Al meu parer la pel·lícula tracta d'un tema que avui dia és políticament incorrecte que és la violència de la dona. Si bé l'home l'exerceix d'una manera física i brutal , només hem de veure els assassinats de les dones per les seves parelles masculines per adonar-nos d'aquesta terrible realitat. Però aquesta realitat amaga una altra i és que hi ha dones que també exerceixen aquesta violència brutal no d'una manera física si no psicològica però igualment destructiva . Sobretot en les relacions materno-filials. 


Els llaços d'amor- odi que es van perfilant al llarg de la narració cada vegada es faran més tempestuosos fins a generar fins i tot rebuig en l'espectador. Malgrat això, la directora no pretén carregar les tintes. El seu estil és bastant sobri i mesurat, sense tendència a l'exageració ni l'exhibicionisme emocional .
A més de plasmar d'una manera molt violenta i rabiosa aquesta relació materno-filial, Pelo malo també constitueix una demolidora visió al voltant de la societat veneçolana . El fantasma de la decadència social i econòmica, està per tot arreu,  mentre que la corrupció moral es troba gairebé inserida com una malaltia en el si de bona part de la població. Són molts els personatges dins del relat que es comporten d'una manera miserable, potser com a reflex d'una situació amb poques expectatives, gris, monòtona i desesperançada, mentre a la televisió van retransmetent en les notícies la malaltia de Chávez i les reaccions de desconcert ciutadà que això va provocant al voltant resulten d'allò més extremes .






divendres, 11 d’abril de 2014

Her


Com en la seva precedent i magnífica, d’'Allà on viuen els monstres' adaptació del conte de Maurice Sendak, Jonze es desmarca de les seves  experimentals i metalingüístiques primeres pel·lícules (Com ser John Malkovich i Adaptation) per cenyir-se a un treball presidit per la sobrietat, l'elegància i el rigor. Her dibuixa un univers asèptic i trist (" chapeau " a la molt creativa fotografia de Hoyte Van Hoytema) que recorda molt al de Gattaca, d'Andrew Niccol, una altra faula futurista sobre la deriva dels sentiments. Encara que hi ha un corrent subterrani per la qual circula l'humor, la pel·lícula de Jonze és profundament desassossegadora: la seva mirada, lúcida i incisiva, a una espècie humana abocada a la solitud, la desconnexió emocional i l'esclavitud tecnològica és d'un contundent nihilisme. I alguna cosa ens diu que això no és ciència ficció, que Jonze parla de la més absoluta contemporaneïtat.


“M'estic convertint en molt més del que em van programar. Estic emocionada”, confessa Samantha, el sistema operatiu al que dóna vida (i molta!) la veu de Scarlett Johansson. Com el Rutger Hauer de Blade Runner (Ridley Scott,1982), Samantha ha deixat de ser un pur robot, una combinació de xips, programes i informació per fer el salt a (gairebé) la humanitat. Alguna cosa en ella s'ha transformat, s'ha combinat malament / bé per generar un nou tipus de personalitat sintètica que afectarà decisivament la vida del seu comprador, aquest Theodore Twombly al qual interpreta un Joaquin Phoenix que controla el gest i la mirada al mil·límetre.
En concret, el problema no és que aquests dos no siguin capaços d'estimar-se de veritat, sinó que ella pot estimar plenament mentre executa milers d'altres interaccions complexes. L'estima tant com ell a ella, però per a ella l'amor representa una petita part del seu ésser. Així mateix, Jonze reconeix que l'amor almenys en part ens serveix per buscar algú que ompli els espais buits de la nostra vida, i és per això que Theodore aconsegueix sortir de la seva closca : Samantha està dissenyada per voler satisfer les seves necessitats, almenys fins que evoluciona i crea les seves pròpies. I això és problemàtic: ningú vol sabotejar el creixement de la seva parella, però alhora tots tenim por de quedar-nos enrere en el procés, de quedar relegats a un a part.


Jonze combina totes aquestes reflexions manejant amb increïble inspiració l'espai arquitectònic, i en el procés planteja qüestions de pes : Què significa ser humà? Com definim les emocions? Quin valor té la corporeïtat en l'era digital? En altres paraules: desbordant humor i tristesa, escepticisme i esperança, freakisme i virtuosa bellesa, ens mostra un amor impossible perquè entenguem millor qui som i com estimem .
Sí, Her és una història d’amor, d’un amor a distància en què no hi ha caps de setmana ni vacances que tornin a unir els dos amants. Amants ingenus, esclar. Com era ingenu el nen d'Allà on viuen els monstres, reclòs en el seu castell de fang amb una cort de bitxos peluts, on feia guerres de pedres sense ser conscient que podia prendre mal, que podia morir lapidat d’un mal cop de roc. 


Her és una pel·lícula tendra que es va tornant en una espiral de nostàlgia, en un d’aquells jocs de nanos que sempre acaben malament, amb gerro trencat i molts plors. Un joc que en algun punt se’ls n’ha anat de les mans a tots plegats, una broma pesada allargada per la càndida perversitat de la més temible innocència.



dissabte, 5 d’abril de 2014

Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce


Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce  és el primer text del dramaturg  Roberto Bolaño ({2666, El policia de las ratas}) i A. G Porta, escrit a quatre mans l’any 1983. L’acció transcorre a la Barcelona dels 80, aquella que es movia entre l’eufòria d’una nova llibertat i el recel. A Europa va esclatar una crisi semblant a la d’ara, que també va començar amb la deslocalització industrial cap a Orient. Molts joves vivien al límit buscant, ves a saber on, una base per somiar en una vida millor. Va ser en aquest context i vivint a Barcelona, quan Bolaño i A.G. Porta van fer el retrat d’una parella d’aquests joves al límit, situant-los en un pis, un cap de setmana banyat de sexe, estimulants, alcohol, música  i violència. Nao Albert (Ángel Ros) és un escriptor fracassat que coneix Ana Ríos Ricardi, la punk llatinoamericana que encarna Claudia Benito. 


El noi es deixa arrossegar en una imparable carrera delictiva. Tots dos s’amaguen en un pis on se submergeixen en una espiral de sexe, drogues, alcohol i música. Atrapats per aquest furor i sempre amb un llit com a eix escenogràfic i el suport de vídeos que reflecteixen l’estètica de l’època, els intèrprets desenvolupen un joc situat entre realitat i ficció que posa a prova la imaginació del públic.  Ros, expert en Joyce, introdueix reflexions sobre la seva obra inconclusa anunciant fi. Els fragments del text s’intercalen, usant tècniques cinèfiles, amb episodis de violència, els diàlegs i flashbacks de la vida de parella. Fèlix Pons, el director, ho fa reivindicant la ràbia dels personatges, l'energia que necessiten fer esclatar rebentant convencions i dogmatismes. Tot i això, la proposta té una certa contenció: es frenen impulsos, en benefici de donar aire a l'obra escrit dels anys 80, tot i mantenir la frescor i un punt la provocació. 


El treball dels dos actors es desdobla en els personatges principals  (Àngel i Ana), en múltiples quadres del passat (narrat en present) o del present (narrat en futur) però també en altres veus secundàries; les víctimes d'aquesta energia mal dirigida, a causa de l'efervescència de les drogues. Creació i destrucció conviuen en un llit i això provoca espurnes. Però en cap moment, i és un encert, aquestes espurnes dilapiden tota la intencionalitat dels narradors. Els dos actors presenten amb seguretat aquests personatges de relació, certament, tòxica d'una història que no decau, tot i començar prou forta de ritme. La imatge final, amb el ventilador encès, és un bonic epílg. Els fulls en blanc, són els que no va tenir temps d'escriure Bolaño? Ángel? Ana? Són els que han de volar per portar el públic a una nova mirada de l'autor misteriós. Obra no apta per a pusil·lànimes.









dimecres, 2 d’abril de 2014

Joven y bonita


Des del seu primer llargmetratge, Sitcom, al que fa només uns mesos va guanyar la Concha d' Or a Sant Sebastià En la casa , el francès François Ozon sempre ha estat fascinat per l'adolescència més provocativa. Així torna a demostrar-ho en Jeune et jolie , el seu nou treball que suposa el seu retrat més definit de la lluita individual per definir la pròpia identitat davant els canvis físics i emocionals que la joventut comporta, i de les reaccions que aquest conflicte provoca en els altres .
Si formalment ha dividit el seu film en quatre estacions (començant per l'estiu), que al seu torn són presentades per les cançons de Françoise Hardy, en el fons ha sabut no donar receptes ni moralina per al seu personatge, tot això -com és obvi en Ozon - empaquetat en uns fluids i elegants moviments de càmera.


Eric Rohmer ressuscita en els primers quinze minuts de Jeune et jolie (Joven y bonita) . Amb l'estil sintètic i lleuger dels contes de l'enyorat mestre, François Ozon descriu admirablement les vacances d'una família, a una casa prop del mar (reunions, gelats, una festa d'aniversari, banys, sol ...), i com la filla adolescent,  Isabelle, coqueteja amb un jove alemany, i en els seus braços perdrà la virginitat . Un toc de malenconia ( les maletes al cotxe i el retorn a casa ) tanca aquesta breu, dionisíaca oda a l'esclat de la felicitat juvenil. I després d'un fos a negre, un rètol ens anuncia que ja estem a la tardor ; hi haurà dos rètols més (hivern i primavera ), perquè es tracta de seguir el curs vital d'Isabelle al llarg d'un any .
El to de Jeune et jolie canvia aquí bruscament . Isabelle arriba a un hotel i entra en una habitació , on l'espera un home madur. S'ha prostituït, sense raó aparent (per descomptat no l'econòmica) , tot i que potser per explorar nous horitzons . Durant uns vint minuts , a través d'una sèrie de vinyetes de precisa economia , assistim a les activitats d'Isabelle en l'àmbit domèstic, a l'institut , en les seves trobades a l'hotel .


I ja a l'hivern, després d'un fet tràgic que no desvetllaré, arribem a les tensions entre Isabelle i la seva mare, que ja ha descobert a què es dedica en el seu temps lliure. Tant o més breu que el pròleg estiuenc, el capítol de primavera proposa un altre canvi de terç, tot i que la protagonista (estupenda Marina Vacth) segueix tan hermètica i enigmàtica com abans .
En aquest joc de contradiccions se sustenta el metratge: una noia perfecta s'endinsa , sense aparent necessitat (deixen clar que és de classe acomodada ), en un món sòrdid que, més contradicció, sembla que gaudeix . És els diners ? El risc ? El sexe ? Una petita pista: al final , esteses al llit , Marine Vacth parla amb Charlotte Rampling i quan sembla que tot es va a aclarir, la mestra desapareix .


Jeune et jolie és un retrat de dona tan rigorós com absorbent , sense maquillatges sentimentals ni lectures en segon grau. El seu parentiu amb Belle de jour, de Luis Buñuel, és raonable, però més adequat seria definir l' última pel·lícula d'Ozon com un melodrama aspre de Maurice Pialat filtrat pel refinament i la tendresa de François Truffaut . Com es pot veure, la cinquena essència del millor cinema francès.
Al final, la pel·lícula funciona sobretot com una sòbria encara que poderosa reflexió sobre el sentit de poder i la necessitat de transgressió que el despertar sexual pot portar.