dijous, 31 de juliol del 2014

L´ECLIPSI


Confesso que no sóc un freqüent espectador d'òpera. Confesso que és un gènere que he tocat molt poques vegades i que em queda una mica llunyà. No obstant això, l'òpera de L'eclipsi que s´ha pogut veure a la sala petita del TNC és espectacular i molt divertida . La versió lliure que Alberto García Demestres ha fet del fantàstic text de Paco Zarzoso funciona a la perfecció, i la direcció escènica de Xavier Albertí ha donat al muntatge equilibri, agilitat i un extraordinari dinamisme. Sense perdre gens de la poètica de la versió original, L'eclipsi del TNC ens endinsa en una divertida trama amorosa que gira al voltant d'un misteriós casament. Potser a partir d'aquest èxit es desmuntaran molts dels prejudicis que susciten aquesta mena de propostes, malgrat que moltes vegades no responen a les expectatives. 


Albertí i García Demestres ja havien coincidit l'estiu passat a Peralada amb Wow!, i van tornar a demostrar una gran compenetració amb una obra més ambiciosa, acompanyada d'una detallista escenografia de Llorenç Corbella, amb una ben ambientada sala de cerimònies i un cementiri, i un efectista vestuari de Montse Amenós.  Amb tots aquests elements ben acoblats, la trama es desenvolupa amb precisió. En cap moment, malgrat les parts parlades que van a càrrec d'uns implicats Mercè Sampietro (mare difunta) i Pere Ponce (leninista treballador del cementiri) es perd el fil musical narratiu. L'empresari Ramon (sòlid Antoni Comas), propietari d'una multinacional hotelera, ha organitzat el casament de la seva filla Leonor (una Maria Hinojosa de gran presència escènica i bons recursos vocals) i Carla (estupenda Anna Alàs). 


Tot s'ha dissenyat seguint la carta astral de les dues núvies. L'enllaç se celebrarà durant un eclipsi solar que arribarà acompanyat de turbulències climatològiques i d'altres fets que donaran pas a alguns hilarants imprevistos i situacions del passat mal resoltes. Nenes que juguen amb calaveres, monges cabareteres i els monstres de cada un sortint a la llum irrompran a l'escenari. El septet dirigit pel mateix Demestres es va desenvolupar amb solvència. La desaparició del sol fa que emergeixi la part més fosca d'una partitura que explora els moments més tenebrosos dels protagonistes. En la composició hi ha molt recitatiu, però també hi ha àries de gran bellesa, com les que interpreten les dues núvies o les més delirants d'una brillant Isabella Gaudí (Diana). Elisenda Pujals (fotògrafa i exparella de Carla), Claudia Schneider (Penèlope i germana de Leonor) i Josep Ramon-Oliver (pintor) completen un elenc d'altura. 


Una formidable labor de conjunt —excel•lents músics i actors— i amb projecció. No és habitual assistir a una estrena d'òpera contemporània amb una acollida tan entusiasta com la que va vaig presenciar quan vaig assistir a veure L'eclipsi.  Les aclamacions al final de la funció es van prolongar durant diversos minuts. El públic havia gaudit  amb aquesta esbojarrada però mesurada tragicomèdia musical. I per acabar vull mencionar a Gregori Ferrer un d’aquests excel·lents músics que tocava el clavicèmbal. És familiar meu i em sento orgullós de la seva feina. Felicitats!!!

dimarts, 29 de juliol del 2014

Safari Pitarra


Els autors d'aquesta història estimen la ironia, viuen d'acord als seus postulats, a l'ètica i estètica de la qual es desprèn.  Al clímax, l'estàtua vivent de Serafí Pitarra ho diu ràpid, però alt i ben clar: Parodiar per estimar. El que es veu fins llavors és un homenatge lúcid, divertit i directe al dramaturg i poeta Frederic Soler, el poc reconegut fundador del teatre català, també nomenat com Serafí Pitarra. Durant tot l'any el Teatre Nacional ha homenatjat la seva figura amb diversos espectacles i activitats al voltant d'ell. Safari Pitarra posa el punt culminant a tots aquests actes. Darrere d'aquesta obra estan Jordi Oriol i Josep Pedrals. El primer és un reconegut autor teatral (a qui també li agrada jugar amb el llenguatge i les estructures narratives com ja va demostrar en, per exemple, t-Error i La Caiguda d´Amlet), el segon un poeta i escriptor forjat en mil projectes, un tastaolletes amb la poesia per bandera. El resultat aconsegueix sens dubte el seu objectiu, revitalitzar la figura de Pitarra, crear interès per la seva obra i fer-ho amb una boja història carregada de mala llet, d'una sana ironia que ataca el status quo polític i cultural. Tot això barrejant diferents gèneres, la comèdia (des de l'absurd a l´escatològic), el musical o l'acció. 


Dos germans es fan passar per fills d'una escultura humana de les Rambles (encara que en veritat és l'escultura humanitzada de Serafí Pitarra) el qual ha heretat una quantiosa suma de diners. Amb ells van la secretària d'un dels nois, l'assistenta mexicana de l'estàtua i un gos especial. L'aventura, construïda a base de salts temporals, inclou la preparació d'un musical sobre el poeta, un segrest de les màfies xineses i una quantiosa oferta de rescat de la Generalitat pel poeta. Pujats al carro un potent elenc d'actors escollits segons els seus perfils que encaixen amb els personatges. Primer hi ha la parella d'actors, autors, i directors,  Nao Albet i Marcel Borràs. Justament fa un any s'encarregaven d'acabar el cicle de vida artístic del director Sergi Belbel amb aquella bogeria deliciosa d'Atracament, pallissa i mort en Agbanäspach, així com també se'ls recorda per La monja enterrada en vida a l'Espai La Seca. El seu treball en aquest muntatge ha anat més enllà de la simple interpretació, incloent les seves pròpies idees en la construcció dels personatges.


 A banda del dinamisme de la parella s'imposa la presència actoral de Lluís Soler (el cognom del qual serveix per crear més paral·lelismes absurds amb l'autor), un Pitarra immens, transparent, un terrorista carcamal del vers l’al·legat del qual al final, gairebé rapejant, allibera la denúncia que jeia presa en la pedra. Les dues dones, Paula Malia i Aina Sánchez, es transformen en diferents personatges amb igual vis còmica i amb una veu meravellosa per apuntar els cors i altres moments musicals (cal dir que Malia forma part del grup músico-teatral The Mamzelles). Després hi Carles Pedragosa, la revelació. Autor de la música, toca el piano en gairebé tot el muntatge, però a més es fon en la pell de diferents personatges, del xinès malvat al gos divertit i en un dels moments més hilarants borda la imitació de dos tòtems de la cultura catalana, Joan Pera i Flotats (que no per atzar està representant a Marivaux a la Sala Gran al costat). Riuen de Flotats amb saviesa igual que denuncien amb ironia de traç gruixut els excessos polítics, les corrupteles, els “pelotazos” urbanístics i fins i tot  certes empreses teatrals catalanes. 


Sense pèls a la llengua, amb noms i cognoms. Encara que qualsevol semblança amb la realitat sigui coincidència. Vaja, que s´han quedat a gust els autors. Un gust exquisit per donar exemple de la sàtira pitarresca vista amb ulleres de pasta gruixuda. Caldrà recuperar la seva obra. Comencin pels seus Singlots Poètics.


dimarts, 22 de juliol del 2014

Snowpiercer (Rompenieves)


S'obre la porta de ferro amb un cop i irrompen en l'últim vagó del tren dos soldats abillats amb els seus uniformes i els seus rifles. "Recompte!", Criden sense indici de pietat als passatgers, que situen en files els seus demacrats cossos i s'agenollen amb cada clic del comptador. És l'any 2031 i des de fa més d'una dècada ningú ha pogut baixar mai del tren, que dóna voltes a un món congelat després que un experiment fallit el 2014 cobrís la terra de gel i neu. Fora no hi ha vida, però dins de l'arca dels supervivents d'aquella catàstrofe viuen sense vida. A la cua del comboi hi ha els pobres, els desgraciats, els que un dia haurien preferit haver mort en el món inhòspit i ara es preparen per a la rebel·lió contra els dèspotes, que són els més rics, els que viuen anestesiats en la part de la màquina . Basada en el còmic francès Le Transperceneige, Snowpiercer (Rompenieves)  ha estat una de les pel·lícules més esperades, no només pel seu atractiu argument o per ser la més cara del cinema sud-coreà, sinó perquè l'encarregat de portar-la a la pantalla era el director sud-coreà Bong Joon-ho-un d'aquests casos en què el director aconsegueix eclipsar un repartiment excel·lent.


Després de triomfar amb els seus aclamats films Mother o The Host, torna a fer-ho amb la barreja de pura ciència ficció, acció, thriller i relat filosòfic de Snowpiercer. Una prova que és possible fer un cinema distòpic de qualitat que no decaigui ni en el missatge ni en la tensió. Tota la pel·lícula és una metàfora ferotge sobre la lluita de classes, la bogeria de l'extermini dels que ja no poden aportar res a la màquina, la lleialtat o la reivindicació de la individualitat i la llibertat per sobre dels desitjos de l'estimat líder. I és aterridora. El seu protagonista és Curtis ( Chris Evans, que substitueix el seu vestit de Capità Amèrica per una gorra de llana), el líder de la revolta que, empès per personatges com el savi Guilliam (John Hurt), Edgar (Jamie Bell) o la mare que vol recuperar el seu fill raptat, Tanya (Octavia Spencer), avança des de la cua del tren fins a la part davantera per tal de prendre el control.


Pel camí es troba a amics i enemics: els favorables a la seva causa, els coreans Minsu (Song Kang-ho) i Yona (Ko Ah-sung), experts en l'obertura de les portes; o la dèspota portaveu del cap de la màquina, Mason (una superba Tilda Swinton). Bong va decidir potenciar la sensació de foscor i claustrofòbia mitjançant el rodatge en espais tancats, separats per portes que amaguen un nou vagó completament diferent a l'anterior i on res és el que sembla. I són aquests canvis d'un comboi a un altre el que fa que Snowpiercer destaqui per aspectes com la seva il·luminació i els seus magnífics plans, però alhora deixi l'espectador amb ganes de més detalls o profunditat. Tampoc veiem massa del món exterior, però aquest deixa de ser necessari perquè, encara que els plans són espectaculars, ho són més pel brillant pànic i tensió del que està passant al maleït tren.


La pel·lícula es converteix, així, en una cosa infreqüent: un blockbuster amb cervell i tensió estilística de principi a fi, el model de pel·lícula que cineastes com Terry Gilliam han lluitat tota la vida per convertir en una possibilitat. Per cert, Snowpiercer inclou picada d´ullet a Gilliam, el Brazil del qual(1985) mereix figurar en l'arbre genealògic d'aquesta pel·lícula.
Els amuntegats passatgers del furgó de cua d'aquest tren post-apocalíptic es revolten per conquerir la capçalera del vehicle en el que, d'entrada, assumeix les formes d'una transparent sàtira política. 


Amb tot, la pel·lícula permet una lectura metafísica molt més estimulant, amb el seu heroi, carregat amb un gran pecat original, que acaba descobrint l'esgarrifosa funcionalitat ecològica del pols entre Bé i Mal davant d'un déu terrible. Tot un triomf.







divendres, 18 de juliol del 2014

Estripar la terra


Els actors Ricard Farré, David Marcé i Arnau Puig són molt joves però ja porten bones experiències teatrals al seu bagatge. Acaben de formar la companyia La Padrina i per estrenar-se van demanar a Josep Maria Miró, un dels dramaturgs contemporanis més prolífics, más representats, premiats i traduïts, perquè els escrivís i dirigís la seva primera obra. El títol de la peça, Estripar la terra, és una expressió pagesa, aquí metafórica, que significa remoure superficialment la terra perquè s'airegi abans de conrear-la. Hi ha una història troncal dins la qual s'insereixen altres episodis com si es tractés de nines russes, amb constants flashbacks integrats com a històries dins de la història i fins i tot amb diferents nivells temporals en un mateix moment. En un medi urbà, d'estripar la terra se'n podria dir deixar la pols sota l'estora. En un medi rural, la regeneració serveix per fer de tapadora del que no es vol dir. Aquesta relació entre urbà i rural es respira en tota l'obra Estripar la terra, una altra de les peces carregades d'intriga als quals té acostumats els espectadors l'autor d'El principi d'Arquimedes, aquella altra proposta ambientada en un club de natació i que amagava una velada acusació de pederastia.


L´obra ens mostra la relació entre dos companys de treball i el voluntari que els ajuda, a la típica casa de cultura o centre cívic dels que abunden en qualsevol ciutat catalana; amb realisme i naturalitat es desgranen els conflictes latents i declarats que es produeixen entre els protagonistes després d´anunciar-los una reducció de personal: davant d'aquesta angoixant disjuntiva, comprovem, que la reacció dels personatges es torna egoista i fins i tot cruel. Els dos suposats amics no reparen en mitjans per conservar la seva ocupació, i així es llancen a una guerra soterrada i hipòcrita d'estratagemes, acusacions, desprestigis i retrets, en una batalla en la qual el cap de turc acaba sent el voluntari, que assisteix a la guerra bruta desfermada amb una barreja d'incredulitat i desconeixement, encara que fet i fet res d'això li lliurarà del brutal linxament que li reservaven. 


Estripar la terra passa en una zona rural —cosa que li dóna certament un aire més intrigant encara—, però podria passar en un centre cívic urbà de l'Eixample, un casal de barri centenari o una associació —oenegés incloses— de les moltes que poblen la societat més pròxima, perquè allò que "estripa" l'autor és com es congria una mala relació personal i com creix una sospita d'anada i tornada entre tres personatges a qui els unia, aparentment, un estret vincle de confiança.El millor del text és que amb sobrietat i proximitat evoca molts dels grans temes de la societat post-crisi actual, en particular la d'aquells joves que han assistit a l´enfonsament del miratge de riquesa de mitjans de la década passada. L´autor ens descriu amb precisió com la crisi que ha arrasat moltes coses al seu pas (com per desgràcia, en moltes ocasions els principis) i ha deixat una societat aturada i paralitzada, endurida i desencantada que ha estat abandonada a la seva sort pels polítics , que no fa gaire preconitzaven un esplendorós horitzó de benestar. Un cop ensorrat el fràgil escenari de cartró pedra s'imposa la realitat dels tripijocs i corrupteles, de la lluita per un bé bàsic com és l'ocupació, realitat de la qual no se salva ni un virtuós centre cívic ... 


Punyalades traïdores, hipocresies, males arts, assetjament i discriminacions se succeeixen amb el contrapunt final de l'emocionant discurs que, un cop jutjat, i condemnat, el voluntari embasta a la manera d'epitafi. Molt recomanable!!!




dilluns, 14 de juliol del 2014

El Zoo de Vidre


The Glass Menagerie (El Zoo de Vidre)  que va llançar a Tennessee Williams, és, pel meu gust, una peça molt més concisa i equilibrada que moltes de les que va escriure després. Es va estrenar el 1944 però està situada al Saint Louis dels anys trenta, en una casa sacsejada per la Depressió, sota un cel "sol il·luminat pels llamps", entre el bombardeig de Guernica i els albors de la Segona Guerra Mundial. Josep Maria Pou ha presentat al Teatre Goya barceloní una posada en escena acurada, minuciosa, de gran força emotiva i amb rotunds treballs, en una notable versió catalana d'Emili Teixidor, que es va estrenar el 1992, al Teatreneu, a les ordres de Victor Oller. L'escenografia de Sebastià Brosa i la llum d'Albert Faura restitueixen màgicament la "casa del record" que va voler Tennessee. Tot succeeix en la ment de Tom, aquest narrador que es diu com ell i amb el qual comparteix biografia. L'atmosfera està magistralment construïda, detall a detall.
El gran tema de l’obra és el fracàs personal i el de l’amor. El fracàs de la mare, Amanda Wingfield, que no sols no va aconseguir viure en una gran casa amb criats com somiava sinó que el seu marit la va abandonar. El del fill, Tom, que treballa en un magatzem de sabates i que desitja fugir a la recerca d’una vida millor que, de moment, només troba en el cinema. I el de la filla, Laura, personatge inspirat en la germana de Williams, Rose, d’una extrema timidesa i una fragilitat emocional equiparable a les seves figuretes de vidre. Amanda vol casar a la seva filla per garantir-li un futur que no veu gens clar i pensa que l’amic de Tom, Jim O’Connor, pot ser l’elegit.


Dafnis Balduz és Tom, el retrat del dramaturg adolescent, asfixiat a la casa i a la fàbrica  i que contempla des de la llibertat i la culpa el seu abandonament de la mare devoradora i de la germana inerme. Balduz, dóna molt bé aquesta barreja de duresa i sensibilitat, esquivant el clixé de "jove poeta". Té una dicció diàfana, es fa escoltar i trepitja fort en el seu primer gran paper, porta oberta als que sens dubte seguiran. Tennessee va modelar a Amanda Wingfield sobre Edwina Williams, la seva mare. Amanda és una dona dominant, escindida entre la lluita pel present i la nostàlgia d'un passat perdut. Abandonada pel seu marit, ha hagut de tirar endavant dos fills: una noia que amb prou feines pot sortir de casa i un noi que l'únic que desitja és escapar-ne, com va fer el pare. A Míriam Iscla li senten de perles els rols de dones fortes (el més proper és Barcelona, de Pere Riera), i dóna a la perfecció la faceta enèrgica, neuròtica i eminentment pràctica del personatge. Meritxell Calvo es va revelar la temporada anterior amb La venus de les pells, també al Goya, on encarnava a un personatge en les antípodes de Laura Wingfield. És molt difícil construir fragilitat en escena però la jove actriu serveix un desemparament pur, sense un gram de sucre, i la seva irradiació de dolor i absència resulta instantàniament creïble. 


El dibuix d'aquesta criatura delicadíssima, presa d'una timidesa malaltissa, és d'una gran subtilesa, començant per la coixesa, que aquí és lleu (Pou li ha retirat l'ortopèdia habitual), però amb rampells sobtats, com si estigués a punt de caure en qualsevol moment. Jim O'Connor, company de treball de Tom i gentleman  a ulls d'Amanda, és Peter Vives, una altra perfecta elecció de repartiment. 
La meravellosa escena dels dos a la catifa, gairebé en penombra, descobrint el que va poder haver estat i no va ser, té la bellesa, el perfum i la malenconia d'un relat txekhovià i és, pel meu gust, la rematada perfecta de la peça , un portent d'interpretació i direcció: no pots treure els ulls d'aquesta parella perquè tot els abriga (la música, la llum) i tot sembla sonar a la mateixa tonalitat.


 El teatre té vies subterrànies i ponts sobtats. Al final d'aquest preciós passatge, quan es trenca la banya de la figureta, i la Laura vol veure-ho com un herald de la seva possible cura ("ara ja és un cavall com els altres"), em va venir a la memòria la lobotomització de la Rose, la dolça germana de Tennessee, a la qual tant adorava ("ella era la millor de tots nosaltres"), l´atroç record el va perseguir tota la vida i tantes vegades va tractar d'exorcitzar. Quan arriba el fosc, en aquest dens silenci que precedeix l'ovació, veig la petita banya amputada girant en un buit sideral fins a aterrar, tants anys després, entre les plantes carnívores del jardí dels Venables a Inesperadament, l'últim estiu: final del pont.


dijous, 10 de juliol del 2014

Solo los amantes sobreviven


Estranya i hipnòtica pel·lícula que ens regala Jim Jarmusch, que recupera el clàssic subgènere de vampirs per desenvolupar dues hores de reflexions filosòfiques, tenyides d'un humor lleuger i envoltades d'un mantell romanticista que a poc a poc es va calant al nostre subconscient. Jarmusch, com a bon amant del cinema, és un fan devot del cinema de gènere. Un creador que retorça els paràmetres i les guies preestablertes pels cànons clàssics, i reconfigurant de forma il·lícita el fetitxisme costumista semblant al format. El cinema ja existia abans del cineasta, però després de les seves pel·lícules aquest sembla reinventar-se com una malenconiosa posada en escena d'aquells marges que ens van passar inadvertits tantes vegades abans. Aquesta és la diferència existent entre els que simplement t'expliquen un conte i els que decideixen inventar-se un món nou. 


Jarmusch, erosiona el gènere fins deixar-lo en la seva fase latent. I ja a partir d'aquí comença edificar les seves criatures fílmiques, cedint espai al que a ell realment li importa, posant en primer en pla aquesta metafísica del buit protagonitzada per antiherois i renegats d'una societat que els ha deixat tan al marge com les pròpies regles plàstiques que regeixen la seva obra. Ho va fer amb el western-Dead Man (1995) -, amb el negre en la seva versió yakuza-Ghost Dog (El camino del samurai) (1999) -, amb la comèdia romàntica-Flores rotas (2005) -, amb el polar francès -Los límites del control (2009) -. I ho ha tornat a fer amb el cinema vampíric amb Solo los amantes sobreviven -l'única pel·lícula a la qual podria semblar és a The Addiction (1995) d'Abel Ferrara-.


La parella protagonista (al costat del magnífic John Hurt) parlen amb una barreja de lleugeresa, enyorança i nostàlgia per la veritable Història de la humanitat, la que ells han viscut. Aquella Història reescrita en què Adam (brillant i carismàtic Tom Hiddleston) passava llargues vetllades amb Mary Shelley i el "estúpid i arrogant" Lord Byron. O aquella en què el protector vampir interpretat per John Hurt li escrivia en secret les obres a Shakespeare. Acudits còmics i agradables que no impedeixen veure del que realment va aquesta història: de dos vampirs eternament enamorats que ja no comprenen el rumb que està prenent la humanitat. Que estan cansats d'haver de buscar sang al mercat negre, i el que és més greu, haver de buscar sang que no estigui contaminada; perquè aquest és el veritable quid de la qüestió: La humanitat està podrida. Tan podrida que ni l'Eva interpretada per Tilda Swinton ni Adam es veuen amb ganes de sortir dels seus caus (un petit pis al casc antic de Tànger, en el cas d'Eva, i una mansió situada en una urbanització abandonada de Detroit, en el cas d'Adam). Ambdós caus, situats en espais nocturns evocadors i estranys, on es respira un aire de somni a Tànger, i una profunda desolació i abandonament a Detroit.


 Quan el grau de tedi per aquest depravat i depriment món toca sostre, Adam decideix trucar a la seva estimada; necessita veure-la, sentir-la al seu costat per seguir amb les ganes de viure i no haver de ficar-se una bala de fusta massissa al pit. I és aquí quan la pel·lícula vola, quan els dos estimats es retroben (com fan cada diversos decennis) i quan el film veritablement arrenca. Eva demostra la seva fixació per aquests petits detalls de la vida, parant-se cada vegada que descobreix una antiga espècie de planta al jardí d'Adam ("Ohh, quina meravellosa Rosmarinus Officinalis!"). Cosa que tant Adam com nosaltres mateixos necessitem per continuar vivint en aquest món en decadència. Al final, tot i el desencant, aquesta pel·lícula acaba sent una declaració d'amor cap a totes aquelles coses que fan que la vida valgui la pena. Com passejar en cotxe per la ciutat. Com perdre´s per uns carrers que són alhora Història i futur. Com l'amor, és clar. El mateix que s'atorguen els protagonistes, però també el d'una jove parella que es besa apassionada. Potser per això només els amants sobreviuen en un món cada vegada més aliè. I no tant sobreviure a la vida, com sobreviure a l'estupidesa mediàtica, social, robòtica i cultural. 


Solo los amantes sobreviven és una obra d'un cineasta sense límits, capaç de fer el que li dóna la gana quan li dóna la gana (no se´m passa pel cap molts cineastes americans amb un grau de llibertat: el Scorsese del Lobo de Wall Street (2013), el David Cronenberg de Maps to the Stars (2014), i l´ Abel Ferrara de qualsevol de les seves pel·lícules ). Solo los amantes sobreviven és una d'aquesta pel·lícules que afirmen, a través de referents aliens, la unitat i profunda coherència en la filmografia d'un dels últims poetes del cinema. Una obra major i desenganyada que no renuncia ni a l'humor, ni l'amor.



dissabte, 5 de juliol del 2014

elhombreVisible


Amb els espectacles de loscorderos un no sap mai molt bé per on agafar-lo perquè les seves posades en escena escapen sovint a la convenció raonable, com tot intent de retenir un recés d'aigua a les mans. Queda, però, la humitat impregnada, el color brillant, l'emoció, l'estímul procaç, l'admiració profunda i l'interrogant. Sempre l'interrogant. Aquest impacte subtil que ho qüestiona tot és importantíssim pel que fa al teatre d'investigació perquè el missatge -si n'hi ha-, ho acaba posant forçosament un mateix.
Els riscos que es troben David Climent i Pablo Molinero en el camí es manifesten aviat i sense rubor: el virtuosisme, allò críptic i la pretensió. Triple desafiament: Superar la temptació de la perfecció tècnica, apartar l'ambició de ser més llest que ningú, desistir del desig de demostrar que un ha d´alliçonar els altres. Climent juga amb tot això en un escenari on s'eleva (quan balla de forma vehement i enfervorint el mecanicisme d'aquest personatge que li toca interpretar), empetiteix (sota el reguitzell de reflexions de Fernando Pessoa i Oliverio Girondo) i fins queda sepultat (sota aquest túnel de llibres en els quals no aconsegueix trobar resposta vàlida a la seva alè vital, recurs ja una mica recurrent).


A elhombreVisible, aquest David atordit d'ell mateix i exclòs del món exterior, acovardit i obsessiu, malaltís, no defuig la mirada que el jutja. Al contrari, exposa el seu món interior de solitud infinita i de soliloqui patològic. Aquest refugi de totes les pors, inventat, no és altre que l'imaginari d'un mateix. En realitat, és aquell viatge interior al qual sovint renunciem per por de caure en la bogeria i en el patetisme, mentre anem amagant, sota algunes capes d'aire inútil, la veritat amarga del que som. I què som? Som petits monstres humans, generalment inofensius i ridículs, morts de por, que fem el que podem per sobreviure a nosaltres mateixos i als altres. Però a diferència d'aquest home visible nosaltres sortim a prendre la llum del sol i ens deixem impregnar per la seva reconfortant energia; mentre que aquest ser desolador, tan visible a les fosques i tant lluny del sol, és incapaç de fer-ho. No és un drama pertorbador l'enfrontament personal contra aquest morbo tan físic i cru? No representa la història petita d'aquest prostrat endèmic l'esquerda del nostre propi enteniment?


A loscorderos batega entre els replecs físics dels seus espectacles intenses intuïcions, espurnes punyents d'alguna veritat insondable. A mi, això, em desconcerta profundament, em persegueix. No crec que es pugui demanar més a nivell de risc teatral, en tot cas sumar la bella factura i la manera intensa de desvetllar l'espectador cap a un veritable interès. Per això no m'estranya gens que tinguin ramats d'incondicionals devots. Com empal·lideix el teatre convencional en comparació.
elhombreVisible  s’alimenta d’alguna poció màgica que el manté viu. L’home visible es diu Valentí i en acabar se’n va sense saludar, malgrat els aplaudiments.  elhombreVisible representa el sense sentit del món quan ja l’absurd s’ha convertit en quotidià i de res ens serveix ni la lògica ni la raó. A la fi la metafísica són unes xocolatines. Dada no ho hagués expressat millor. elhombreVisible és un espectacle que trenca motlles i exigeix una mirada descontaminada de clixés, perquè el més profund està a la superfície, a la pell.





dimarts, 1 de juliol del 2014

PULMONS


Segona obra que la jove companyia (no té ni un any de vida) Sixto Paz estrena a la Beckett. I aplicant el sistema de taquilla inversa (vegeu l'obra i pagui després) i amb un text d'un autor europeu contemporani tornen a trobar l'èxit. Busquen obres que transmeten quotidianitat, abonades a l'humor, però amb fons dramàtic i amb una proposta escènica de mínims. L'any passat va ser amb Si existeix, encara no ho he trobat del britànic Nick Payne. Aquest any li toca a un altre geni dramaturg anglès, Duncan MacMillan amb el text Pulmons.
El text té una aparença simple, però amaga dins seu jocs, girs, i passatges poètics. Però segons l'autor tot es resumeix a una conversa d'una parella al voltant d'una pregunta, Volem tenir fills? El punt de partida ja marca el to empàtic i proper amb l'espectador, estan a la cua de l´IKEA. Però en escena només veiem un llit de matrimoni. La força llavors rau plenament en el text i en el treball dels actors que es mouran per l'escenari i al voltant de llit fent creure al públic que ara estan en un cotxe, en una discoteca o en una barra del Starbucks. 


L´autor parteix del que podria semblar un retrat generacional, una altra postcomèdia romàntica sobre la generació nascuda entre finals dels setanta i principis dels vuitanta, per construir un exercici teatral que redueix el fet escènic al seu esquelet: conversa i joc. Dos personatges molt ben escrits, dos intèrprets que broden el registre de la veritat i una direcció subtil i encertadíssima fan possible un espectacle rodó, que fa riure i fa pensar, i que mereix que ompli la platea a cada representació. L’autor centra l’acció en la conversa, i és la conversa la que es mou, la que evoluciona i la que serpenteja, com si els protagonistes intentessin seguir el seu curs. El retrat generacional és precís i molt acurat: una barreja de síndrome de Peter Pan, por al compromís, inseguretat, precarietat laboral i econòmica, desconcert global i futur incert. Quin és el sentit de portar una altra criatura al món, en aquest món on ens ha tocat viure,  ple d’injustícies, contaminació i misèria. Per què fins i tot els més estúpids poden procrear, col•laborant sense saber-ho a la degradació del nostre planeta i de la nostra espècie? Ja som més de set mil milions de persones a la Terra…


La direcció de Marilia Samper sap aprofitar al màxim un text que ja és capaç de crear mons en si mateix, i el llit en escena es converteix en qualsevol cosa amb una naturalitat espaterrant. Les transicions entre escenes (o entre diàlegs, més ben dit) són tan fluïdes com el text mateix: un moviment, una frase, un gest ens fa avançar un dia, una setmana, un any, i el joc teatral permet que tot sigui possible en aquell llit, davant dels nostres ulls. Menció apart mereix el treball de la responsable de la coreografia i el moviment, Nuria Legarda, que ha creat rutines físiques i petites danses de parella, algunes d’elles gairebé imperceptibles, que fan moure la història i els personatges i converteixen el temps i l’espai en una matèria gairebé fungible.
Però si Pulmons és una obra que funciona ho és, sobretot, pels seus dos intèrprets: Pau Roca i Carlota Olcina. Els dos convencen i enamoren a l’audiència des del minut zero, però és sobretot l’actriu sabadellenca qui, també gràcies a un personatge més polièdric i agraït, ens regala un recital de veritat escènica inoblidable. Carlota Olcina defensa un personatge intel•ligent, vital i apassionat amb ofici, tècnica i compromís, i això ens fa sortir del teatre preguntant-nos per què no la veiem més sovint als nostres escenaris. La seva química amb Pau Roca com a parella teatral és innegable, i els breus moments d’intimitat que els dos aconsegueixen dibuixar, en un instant, arriben a fer-nos sentir voyeurs, com si espiéssim aquesta parella pel forat del pany del seu dormitori.


Una altra aposta més de la Sala Beckett amb el teatre europeu més contemporani i una altra mostra de confiança en la producció de Sixto Paz, una companyia que batalla amb enginy per a la dignitat del teatre. Amb gent així, el futur del teatre serà més fort i saludable.