dilluns, 24 de setembre de 2012

ZERO


Zero va de veres. Et remou les entranyes i t’incita a la reflexió. Costa trobar espectacles que diguin les coses pel seu nom, que s’atreveixin a fer activar el flux de pensaments de l’audiència. El pas del temps és obscè. Ens deforma la cara, el cos i, fins i tot, la manera de mirar i pensar el món. Les perspectives canvien i nosaltres, també. El temps se’ns escola com grans d’arena entre els dits, un dia assolellat de platja.
Sobre aquest tema han indagat –i de quina manera!-Albert Boronat i Pep Pla amb l’espectacle Zero que es pot veure a la Sala Brossa de La Seca. Una proposta potent i crua, com la mateixa naturalesa humana: cruel i devastadora, que planteja problemes ètics i filosòfics entorn a la societat occidental, el mercantilisme, la productivitat, els dictats de l’economia, la individualitat i la competició. La joventut –com a qualitat d’ésser jove- és un valor a l’alça. ¿Què suposa envellir? ¿Per què la societat rebutja tant la vellesa i venera la frívola bellesa de la joventut? ¿Per què la productivitat empresarial es valora més que la cultura o el traspàs de coneixement i de saviesa? En la intimitat d’un petit teatre, l’espectacle esdevé terriblement explícit. Sona una música electrònica que indica que hem de produir, cada cop més de pressa i  Jaume Sangrà, Isis Martín i Xavi Sáez  realitzen una cursa d’obstacles atlètica, mentre algú els amenaça amb un bastó. No sabem si són humans o animals de càrrega, gossos de cacera, potser. Bramen, rebufen, criden, udolen. La violència regna en l’espai, atapeïda i esquitxada per la penetrant música electrònica, que forada els timpans. Veiem cossos nus. I els cossos són només un receptacle d’emocions diverses: el cos serveix per expressar submissió, desesperació, malaltia, fàstic, salvatgia, violència,  mort…


Ma Dolors Duocastella i Jaume Sangrà

El cronòmetre salvatge de Zero inclou un espai sonor divers i suggerent. Música retro-futurista que exemplifica l’ascensió al cel d’un personatge que mor, els pianos nocturns de Chopin per al comiat de la persona estimada i papers rebregats que recobreixen el terra, com a metàfora de la flor caduca i marcida. Hi ha el monòleg de l’ancià, que recorda quan era jove i escup amb ràbia per la finestra perquè la jovenalla fa soroll al carrer. Hi ha l’home desvalgut que es deixa dutxar per la cuidadora. Hi ha el túrmix que tritura tota substància per ser engolida pel malalt absent. I hi ha preguntes. Moltes preguntes. És el cicle de la vida. ¿Les persones grans són una càrrega? ¿On queda el respecte? ¿On queda l’amor? ¿On queda l’ètica? La crítica social s’agermana amb la dansa i el teatre. La brutalitat atrapa l’espectador, que analitza les diferents situacions entrellaçades que proposa Zero.
Aquest espectacle aconsegueix allò que és tan difícil: trasbalsar artísticament unint vellesa i joventut, duresa i tendresa, brutalitat i sentimentalisme, crítica i humor. És un espectacle que bascula de la riallada de l’humor absurd fins a la pell de gallina de la tristesa més tangible. I la duresa. La duresa tan real, tan dramàtica, com la vida mateixa. Tot encaixa amb precisió de rellotgeria: l’escenografia de José Novoa, que apareix primerament quotidiana i propera, i a voltes es transforma en tètrica i esfereïdora. Les magistrals coreografies de Jaume Sangrà, el videoart de Ian Gehlhaar, el meravellós espai sonor que ens transporta a través dels anys, de Ramon Ciércoles. La il·luminació que passa del cel a l’infern, de Josep Maria Cadafalch. I els magnífics actors, que fan una actuació visceral, reconcentrada, intensa i suprema.  La delicadesa de Maria Dolors Duocastella, el caràcter i decisió de Martha Carbonell –plàstica i canviant, moldejable i brillant-, la ferotgia i camaleonisme de Jaume Sangrà, l’encarnació de la submissió del rol que interpreta Josep Vallhonrat, la ràbia per boca de Xavi Sáez i l’explicidesa d’Isis Martín, en un paper a cavall de la dansa i el teatre, en una fusió poètica, rebel i de denúncia.

Xavi Sáez, Martha Carbonell, Isis Martín i Ma Dolors Duocastella.

dijous, 20 de setembre de 2012

The Deep Blue Sea


El més contingut dels cineastes britànics és també el més simfònic, el més barroc, el més operístic.
La malenconia, la tristesa, el pas del temps i els records marcats a foc són els grans temes que han nodrit la no gaire extensa però sí riquíssima filmografia, d'elevat vol poètic, del britànic Terence Davies.Temas que ha abordado, por un lado, mirando hacia dentro, en dos preciosas evocaciones autobiográficas, Voces distantes y El largo día acaba y en Of time and the city, el muy singular y personal documental sobre su Liverpool natal, y, por otro, adaptando clásicos de la literatura como John Kennedy Toole ( La biblia de neón , su obra maestra) o Edith Wharton ( La casa de la alegría ). Temes que ha abordat, d'una banda, mirant cap a dins, en dues precioses evocacions autobiogràfiques, Veus distants i El llarg dia s'acaba i en Of time and the city, el molt singular i personal documental sobre la seva Liverpool natal, i, de l'altra, adaptant clàssics de la literatura com John Kennedy Toole (La bíblia de neó, la seva obra mestra) o Edith Wharton (La casa de l'alegria). Invariablemente, el tiempo pretérito es la materia prima de su cine. Invariablement, el temps pretèrit és la matèria primera del seu cinema. Y lo es una vez más en su nueva película, The deep blue sea , versión de una obra de teatro de Terence Rattigan ambientada en Londres en 1950, y ya adaptada en 1955 por Anatole Litvak, con Vivien Leigh.

Hester i el seu marit Sir William
La sumptuosa obertura de The Deep Blue Sea és l'homenatge que  Davies rendeix a la passió entre Eros i Tanatos, encarnada en una dona que vol viure al límit del seu cos, que confon amor amb bogeria, i que espanta els homes que estima. És un pròleg encès, que no es correspon amb l'opressió formal de la resta de la pel·lícula. Teatral, potser diran alguns: Davies mai no amaga els orígens de la tragèdia de Hester Collyer, escrits per Terence Rattigan. Hester intenta suïcidar-se, i llavors comença el seu llarg comiat, i la posada en escena li segueix el corrent, la reclou no més del que ella se sent en la seva pell. No és un cinema fàcil, el de Davies: sempre fa l'efecte d'estar buscant la clau amb què obrir el seu cinturó de castedat. Però, per sota de la repressió autoinflingida, sota el càstig i el sentiment de culpa, està aquesta ardent sensualitat lluitant per ser percebuda (i aquí hi ha la càlida, malenconiosa interpretació de Rachel Weisz per demostrar-ho), la memòria asfixiada buscant bons records per començar de nou.
Davies ha capturat tota l'essència de Rattigan i ha aconseguit una obra fascinant, comparable a The Winslow boy, de David Mamet, inspirada en el mateix dramaturg. La grandesa de The deep blue , melodrama triangular d'enorme complexitat humana, passa per la seva elaborada construcció temporal (l'amor com fantasma mental, que explota en els records de la desesperada i suïcida protagonista al llarg d'una sola nit) i la seva sensible , el·líptica i serena posada en escena, la seva bellíssima textura de colors suaus, la seva elegància de moviments de càmera i tràvelings, el seu ús de finestres i cortines, miralls o volutes de fum com elements generadors de sentit o aquestes fugues musicals tan característiques de Davies: les magistrals escenes de cançons al pub o a la molt onírica de les andanes del metro en que ella recorda un bombardeig durant la guerra a Londres. Exploració d’una ànima turmentada, renovació del gènere, experiment formal, The deep blue sea és un pou sense fons: com més ens endinsem en les seves aigües, més misteris hi apareixen. Poesia visual d'altíssim nivell.

Hester i Freddie el seu gran amor

dimecres, 19 de setembre de 2012

Llàstima que sigui una puta



Comencem la temporada celebrant que per fi s'hagi pogut tornar a obrir el Teatre Akadèmia, després de més dos anys tancat per problemes logístics. Encara que la reinauguració serà a finals d'octubre ara la sala acull a la nova Companyia La Pell que s'estrena amb una obra amb un text dens i força complicat d'interpretar Llàstima que sigui una puta de John Ford.
Les dimensions i aforament del Teatre de l'Akadèmia permeten una extraordinària proximitat amb el treball dels actors que, des del primer moment, ens conviden a participar d'un drama -amb molt d'amor i molt dolor, i fins el punt de mala llet necessària- d'aquells que no et deixen bé. Vull dir que el seu èxit és aquesta sensació desconcertant amb què al cap de dues hores te'n vas cap a casa, i la impossibilitat de no pensar-hi: tot ha estat ràpid i proper, però amb molt poques concessions. I és que em vaig quedar clavat a la cadira: potser per això la recomano vivament. Assistir a Llàstima que sigui una puta és participar de l'emoció del teatre en estat pur perquè els intèrprets s'hi aboquen en cos i ànima des que s'obren les portes de la sala. I em sembla que l'emoció que traspua cadascun dels personatges comença molt abans del text, i ja és a cadascun dels seus cossos quan els observes per primera vegada, a cada gest o mirada, com si l'emoció de l'obra t'arribés des dels seus porus.
La posada escena opta per la simplicitat, jocs de cortines que serveixen per aprofitar al màxim els dos pisos de l'escenari i una chaise longue poc discreta que entra i surt en diferents escenes. Hi ha la pretensió d'apropar l'obra a la societat actual, de manera que tant l'escenografia com el vestuari són una barreja d'elements moderns i elements que remeten al segle XVII.
 
Tres moments de l´obra
Però, sense dubte el que més sorprèn del muntatge és la gestualitat dels intèrprets, que el director de moviment, en Carles Sales ha sabut aprofitar i que aporta un ritme més intens a un text amb molts racons. Anna Estrada, la directora, ha destacat la tasca de la companyia a l'hora de treballar les escenes des del cos perquè els actors se sentin en escena, "activant la percepció, el tacte i la sensorialitat", i de vegades relegant el text a un segon pla.
Estrada ha añadido que la fuente esencial que complementa el trabajo parte de la técnica de trabajo Fitzmaurice Voicework, que explora la dinámica del cuerpo, la respiración, la voz, la imaginación, el lenguaje y la presencia.Estrada ha afegit que la font essencial que complementa el treball parteix de la tècnica de treball Fitzmaurice Voicework, que explora la dinàmica del cos, la respiració, la veu, la imaginació, el llenguatge i la presència.
Malgrat la joventut de la majoria dels actors, la interpretació està força ben aconseguida. La experiència d'alguns a dalt d'un escenari els hi juga a favor. Aquest és el cas de l'Enric Cambray, al que el paper còmic li escau com anell al dit i serveix per trencar un dramatisme que extenua en certs moments. La Queralt Casasayas, una Annabella desesperada, tendra i brillant. I per últim, la Bàrbara Roig enlluerna amb els seus dos personatges i haurem de seguir-la de prop.

Ha destacado la labor de la compañía a la hora de trabajar las escenas desde el cuerpo para que los actores se sientan en escena, "activando la percepción, el tacto y la sensorialidad", y en ocasiones relegando el texto a un segundo plano.Asimismo, ha hecho hincapié en la música de la obra, que ha sido creada para la ocasión y se erige como "un personaje más", ya que no acompaña a la acción, sino que explica los conflictos y crea la atmósfera adecuada para cada momento. Cal destacar la música de l'obra, interpretada en directe per tres músics, que ha estat creada per a l'ocasió i s'erigeix ​​com "un personatge més", ja que no acompanya a l'acció, sinó que explica els conflictes i crea l'atmosfera adequada per a cada moment.Existe un intento de transmitir la idea de "banda sonora de película en directo", lo que puede dar lugar a improvisaciones musicales debido a la viveza del espectáculo, ha apostillado un miembro de La Pell. Hi ha un intent de transmetre la idea de "banda sonora de pel·lícula en directe", el que pot donar lloc a improvisacions musicals causa de la vivesa de l'espectacle. La Companyia La Pell ha començat la casa per la teulada, i han tingut la sort que no els hi ha caigut a sobre. Però han deixat el llistó ben alt pel proper espectacle.


La Companyia La Pell


divendres, 7 de setembre de 2012

CAMPANADES DE BODA


La Cubana, posa sobre l’escenari un ritual social que tothom pot adaptar a les pròpies circumstàncies. Ho fa seguint un dels seus lemes principals: el teatre sempre es troba rere qualsevol esdeveniment quotidià. I un casament esdevé una de les cerimònies en què més teatre hem de fer. Des d’un punt de vista antropològic, aquest tipus d’actes reforcen aquelles etapes per les que un ésser humà passa durant la seva vida. I és que ningú pot negar de la nostra naturalesa social. Però què ens fa abdicar dels nostres principis? Què ens porta a canviar la nostra decisió per la voluntat de l’altre? Per què acceptem? Amb un segell propi, La Cubana desplega tot una sèrie de recursos que semblen anar contracorrent de l’actual situació de crisi econòmica. En són plenament conscients. Però això no els priva d’oferir-nos una funció on els elements multimèdia hi tenen un pes important i enriquidor. A més, una sèrie de números musicals agilitzen i poleixen allò que es va succeint en escena. Diferents estils, diferents punts de vista que enriqueixen el missatge. Uns personatges plens de contradiccions i de complexitats que posen de manifest les dots interpretatives d’un equip fet a mida. Tot plegat per convidar-nos a participar amb ells d’una manera dinàmica i divertida. I és que el públic esdevé un actor més.

La companyia al complet
Campanades de boda és la història de la família Rius, propietària d'un empori floral controlat pel matriarcat de les germanes Margarita (Mont Plans) i Hortènsia (Annabel Tutusaus) i ha de sortir airosa del casament de la seva filla Violeta amb un Vickram Sodhi (actor de Bollywood), per videoconferència i l'assistència per part de la núvia de 800 convidats, traslladats a última hora al Teatre Tívoli. Un enrenou de proporcions colossals al qual s'han de sumar els imprevistos aportats per una tieta afiliada a Intereconomía, un germà gran calçasses, una nora brasilera sense 'graça', una amigueta de l'exmarit –policia nacional jubilat– gavatxa, vulgar i amb desordre etílic, un actor-estàtua rambler transvestit de regidor amb escatològica por escènica, una criada amb ànima folklòrica, un germà petit emparellat amb un guàrdia jurat, i a més, la 'tuna', el modista, la perruquera, una senyora de fer feines romanesa i l'organitzador de bodes.
Un muntatge clàssic de La Cubana que utilitza tots els seus recursos d'èxit acumulats per divertir el públic amb un espectacle que tira d'ofici. La primera part és el capítol 5 de Teresina S.A traslladat a un entorn social benestant i multicultural. Però el canvi que importa és la diferència entre un guió sense treva de 25 minuts i una hora llarga de vodevil amb símptomes de cansament. La segona part és un homenatge al moment de glòria que va suposar Cegada de amor i l'aportació del vídeo sincronitzat al segon per simular un enginyós fals directe.
Un espectacle generós que es reivindica en l'escena frontissa: la transformació del Tívoli en un fantàstic saló de bodes. La capacitat de metamorfosi de l'espai en minuts i amb pocs recursos continua intacta i deixa el públic igual de meravellat que la primera vegada.  Bollywood serveix per aportar a la cubanada de sempre color i música. La barreja assoleix el clímax musical en un Paraules d'amor al pur estil Bollywood. El públic estarà més que disposat a donar cada nit el seu "sí vull" a aquesta exòtica proposta de matrimoni de La Cubana. Ara, el que toca és omplir de gom a gom el teatre i, lluitant contra els mals auguris i les amenaces de tancament de la companyia, continuar sent feliços i menjant anissos amb La Cubana per molts anys més.


El Tivoli es converteix en un espai on se celebren casaments.