dilluns, 13 de març de 2017

MOONLIGHT



En aquesta espècie de resurrecció del cinema afroamericà (ja hi va haver una onada molt pletòrica de directors nord-americans de raça negra en els primers 90 liderada per Spike Lee, Charles Burnett, John Singleton i Charles Lane) destaca especialment un títol com Moonlight.(Oscar a la millor pel·lícula d´enguany). Les raons són diverses. Per començar, és una de les poques pel·lícules sobre la situació dels afroamericans en la qual s´eludeix completament la imatge de "l'altre", és a dir, el blanc, i en no haver conflicte racial es pot aprofundir en molts altres problemes que afecten a la comunitat de raça negra.

El títol fa referència a una apreciació que dóna un dels personatges: sota la llum de la lluna, els nois negres semblen blaus. Blau o negre, blanc o gris. Encara que són els mateixos que pot trobar-se algú de raça blanca: 'mobbing' a l'escola, família desestructurada, drogues i identitat sexual. El director Barry Jenkins indaga en Moonlight en un univers poc explorat. El d'un nen hermètic, turmentat i espantat que en comptes d'expressar-se amb la boca ho fa amb la mirada, amb una actitud fugissera i concentrada en si mateix que algú podria confondre amb l'autisme.

El seu entorn familiar i ambiental està marcat pel crac. I aquest nen secret i hipersensible és homosexual en un món les senyes d'identitat del qual es potencien amb l'arrogància masclista. El seu protector serà el dealer que controla tota la droga de la zona. Al costat de la seva dona, li oferiran comprensió i refugi, sense ostentació, sense gestos exhibicionistes. Li intueixen, respecten i estimen. Hi ha diverses el·lipsis en aquesta delicada i insòlita pel·lícula.

El director ens presenta al seu protagonista en la infància, l'adolescència i la joventut. L'homosexualitat oculta té un gran pes en els afectes (i desafectes) que desenvolupa el personatge. Així com les drogues. La mare de Chiron, el protagonista, és addicta al crac. La pel·lícula s´encara a cada conflicte sense cap estridència, amb un to que bascula del realisme documental al drama íntim. Deixa espai a la imaginació de l'espectador. El retrat que fa del personatge en tres èpoques de la seva existència és tan subtil com profund.

Sofrent en la vulnerabilitat de la infantesa, defensant-se a queixalades contra l'abús però també descobrint l'amor i la tendresa en la incertesa que acompanya l'adolescència, disfressat d'home dur i aparentment triomfador (el mercat de la droga ofereix estatut) als vint anys, però amb el record intacte de la seva primera entrega íntima. Res no és previsible ni està forçat en aquesta bonica pel·lícula.

Els sentiments reben un tracte exquisit en la seva descripció. No hi ha judicis morals, no busca amb recursos efectistes la llàgrima de l'espectador davant la dissort d'algú que l'ha tingut molt cru en la seva existència des que era petit. La densa càrrega emocional està plasmada amb sobrietat. Prefereix el valor dels petits gestos, les mirades, els silencis, els diàlegs justos. També hi ha lirisme en ella, però molt púdic, gairebé subterrani. I tres actors molt ben dirigits donant vida, introspecció, matisos i sentiment al mateix personatge.

La tercera part, amb el retrobament amb el primer noi al que va besar, és magnífica. Ignoro si arribarà a gran. Jo li desitjo que alguna vegada es posi d'acord amb la vida, o que aquesta li ofereixi treva.