En aquesta espècie de resurrecció del cinema afroamericà
(ja hi va haver una onada molt pletòrica de directors nord-americans de raça
negra en els primers 90 liderada per Spike Lee, Charles Burnett, John Singleton
i Charles Lane) destaca especialment un títol com Moonlight.(Oscar a la millor pel·lícula d´enguany). Les raons són
diverses. Per començar, és una de les poques pel·lícules sobre la situació dels
afroamericans en la qual s´eludeix completament la imatge de
"l'altre", és a dir, el blanc, i en no haver conflicte racial es pot
aprofundir en molts altres problemes que afecten a la comunitat de raça negra.
El títol fa referència a una apreciació que dóna un dels personatges: sota la
llum de la lluna, els nois negres semblen blaus. Blau o negre, blanc o gris.
Encara que són els mateixos que pot trobar-se algú de raça blanca: 'mobbing' a
l'escola, família desestructurada, drogues i identitat sexual. El director
Barry Jenkins indaga en Moonlight en
un univers poc explorat. El d'un nen hermètic, turmentat i espantat que en
comptes d'expressar-se amb la boca ho fa amb la mirada, amb una actitud
fugissera i concentrada en si mateix que algú podria confondre amb l'autisme.
El seu entorn familiar i ambiental està marcat pel crac. I aquest nen secret i
hipersensible és homosexual en un món les senyes d'identitat del qual es
potencien amb l'arrogància masclista. El seu protector serà el dealer que
controla tota la droga de la zona. Al costat de la seva dona, li oferiran
comprensió i refugi, sense ostentació, sense gestos exhibicionistes. Li
intueixen, respecten i estimen. Hi ha diverses el·lipsis en aquesta delicada i
insòlita pel·lícula.
El director ens presenta al seu protagonista en la
infància, l'adolescència i la joventut. L'homosexualitat oculta té un gran pes
en els afectes (i desafectes) que desenvolupa el personatge. Així com les
drogues. La mare de Chiron, el protagonista, és addicta al crac. La pel·lícula s´encara
a cada conflicte sense cap estridència, amb un to que bascula del realisme
documental al drama íntim. Deixa espai a la imaginació de l'espectador. El
retrat que fa del personatge en tres èpoques de la seva existència és tan
subtil com profund.
Sofrent en la vulnerabilitat de la infantesa, defensant-se
a queixalades contra l'abús però també descobrint l'amor i la tendresa en la
incertesa que acompanya l'adolescència, disfressat d'home dur i aparentment
triomfador (el mercat de la droga ofereix estatut) als vint anys, però amb el
record intacte de la seva primera entrega íntima. Res no és previsible ni està
forçat en aquesta bonica pel·lícula.
Els sentiments reben un tracte exquisit en
la seva descripció. No hi ha judicis morals, no busca amb recursos efectistes
la llàgrima de l'espectador davant la dissort d'algú que l'ha tingut molt cru
en la seva existència des que era petit. La densa càrrega emocional està
plasmada amb sobrietat. Prefereix el valor dels petits gestos, les mirades, els
silencis, els diàlegs justos. També hi ha lirisme en ella, però molt púdic,
gairebé subterrani. I tres actors molt ben dirigits donant vida, introspecció,
matisos i sentiment al mateix personatge.
La tercera part, amb el retrobament
amb el primer noi al que va besar, és magnífica. Ignoro si arribarà a gran. Jo
li desitjo que alguna vegada es posi d'acord amb la vida, o que aquesta li
ofereixi treva.
