dissabte, 23 de juny de 2012

LITUS



Fa tres mesos en Litus va morir en un accident de cotxe. La que va ser la seva nòvia, els seus dos amics i el seu antic company de grup de música, es reuneixen al pis on vivia el noi. En Toni els ha convocat perquè els ha d'entregar una cosa que en Litus els va deixar abans de morir. Quan els l'entrega, tot trontolla, i el que havia de ser una trobada per parlar de l'amic mort es convertirà en una vetllada on els amics descobriran els seus secrets més íntims i totes les tensions amagades durant anys, sortiran a la llum. Una tragicomèdia agredolça que parla de l'amistat, de la mort i de l'amor
Dels personatges de Litus -el nou text de Marta Buchaca- l'espectador només en coneix les relacions emocionals que van tenir amb el protagonista absent. No sabem res més del Marc, el Toni, la Laia i el Pau. El Pepe és l'excepció: a més de compartir amb el Litus hores d'assajos, concerts i la il·lusió de l'èxit, és ara en solitari un músic que triomfa.
Litus parla de l'absència i de com la resol cadascú. És una obra que aposta sense por per les possibilitats dramàtiques que ofereixen els sentiments. No hi ha confrontació d'idees. El debat és sobre la realitat que de cop ens deixa amb les cartes a la mà i cara de pòquer. Una partida intensa i perillosa en un espai sense distància com la Sala FlyHard.


Josep Sobrevals, David Verdaguer i Jacob Torres.

Litus és un obra amb unitat de temps i espai construïda amb habilitat. Se'ns dóna la informació necessària de cadascun dels personatges sense entrar en més detalls i evoluciona entre els conflictes sentimentals i el record. El text funciona, i s’ha de dir que Buchaca ha fet una direcció d'actors impecable, magnífica. En una obra realista en la qual, a més, tenim els personatges molt a prop, els actors han interioritzat perfectament els personatges i el seus petits i personals drames. I la directora ha cuidat el més petit detall, el més ínfim gest, que aquí sí que es veu, així com els moviments dels cinc intèrprets en un espai que no té més de dotze metres quadrats amb una taula i un petit sofà per tota escenografia.
El Litus s'ha suïcidat. Va sentir que el millor havia passat, encara que deixés enrere germans, amics, companys i (ex)parella. Un Peter Pan que va volar al Mai Més tirant-se amb la furgoneta per l'Arrabassada. Això és informació privilegiada. Ells només saben que han estat convocats pel seu germà.
Una reunió que comença com una comèdia i minut a minut s'endinsa en un drama sense concessions fins a culminar amb la catarsi del dol. Buchaca maneja amb habilitat tots els registres, equilibra les tensions, controla llàgrima i riure, utilitza bons trucs en els moments més efectius i mostra gran delicadesa en la lletra petita dels personatges. Té l’espontaneïtat del que és veritat i en aquet sentit hi ha ressons del millor teatre naturalista argentí que ens ha visitat en els últims anys. Teatre sense artificis ni distraccions. A més, s'exhibeix com una bona directora. En la intimitat de la FlyHard no valen els recursos d'ofici. Anna Alarcón, Borja Espinosa, Josep Sobrevals, Jacob Torres i David Verdaguer estan i són incòmodament autèntics.

Els actors i la directora Marta Buchaca









dijous, 21 de juny de 2012

MOONRISE KINGDOM



Candidat cotitzat a la llista de directors més excèntrics del cinema nord-americà, que ha poblat les seves pel·lícules (Els Tenenbaum, Life Aquatic, Viatge a Darjeeling...) de personatges estranys en situacions pintoresques, Wes Anderson va ser un ferm candidat a la Palma d´or al darrer Festival de Canes amb aquesta comèdia que fa honor a la seva trajectòria. Ambientada en una petita illa de la costa de Nova Anglaterra a l'any 1965, la pel·lícula explica la història d'una noia i un noi de dotze anys que s'enamoren i s'escapen al bosc. El grup de boy scouts al qual pertany ell, el xèrif del poble i tota la comunitat es mobilitzen per buscar-los, mentre una violenta tempesta s'acosta a l'illa.
Els joves protagonistes, dos inadaptats i solitaris nois que fugen de la seva dura realitat cap a una aventura romàntica, encapçalen una llista de personatges curiosos: el cap de la tropa scout, disciplinat i estricte (Edward Norton); el seu superior (Harvey Keitel); un xèrif trist i solitari (Bruce Willis); els pares de la noia (Bill Murray i Frances McDormand), habitants d'una llar de costums pintorescos i estètica kitsch; una autoritària representant dels serveis socials (Tilda Swinton)... Un grapat de personatges, en definitiva, que es mouen amb posat seriós i hieràtic en situacions atípiques que resulten còmiques, i creen un petit món que encaixa perfectament en l'univers creatiu de Wes Anderson.
Diu Wes Anderson que admira Pedro Almodóvar perquè "tots els seus films són únics però, des del primer moment, saps de qui són". Això també es podria aplicar fil per randa a Wes Anderson. No cal veure més d'un pla de Moonrise Kingdom per saber que som en el familiar territori del director, un univers cinematogràfic en clau retropop i tonalitats agredolces que desdibuixa els contorns de la realitat a la recerca d'una emoció pura, filtrada per la sensibilitat irònica del cineasta.



A la pel·lícula, Anderson abandona el món adult esquerdat pel desencís de Viatge a Darjeeling o Fantàstic Mr. Fox per instal·lar-se en l'univers infantil de l'illa semideserta de New Penzance, on en Sam s'escapa d'un campament de boy scouts per trobar-se d'amagat amb la Suzy, que ha fugit de casa seva. Ell és un orfe repudiat pels pares d'acollida i els companys scouts , i ella es refugia en les novel·les juvenils fugint d'un món que no fa més que emprenyar-la. Junts inicien una fuga romàntica i desesperada a través de rius, pedres i corriols, com uns Bonnie i Clyde estrambòtics i tendres armats amb prismàtics i tisores en lloc metralletes.
Com és habitual en ell, Anderson sotmet la història dels enamorats a un tractament de faula irònica i còmplice, amb generoses dosis de surrealisme i un absurd que frega el cartooning dels dibuixos animats de la Warner. El miracle és que, tot i decantar-se clarament cap al manierisme més desbocat en un exercici de cinema pop gairebé de laboratori, l'emoció i l'encant s'adhereixen obstinadament a les imatges de Moonrise kingdom : la vertiginosa reconstrucció de l'intercanvi epistolar clandestí dels protagonistes, un primer petó a la platja mentre François Hardy canta Le temps de l'amour des d'un tocadiscos portàtil... L'escapada dels vailets és també l'excusa per retratar la tancada comunitat de l'illa, formada pel campament de boy scouts , una família d'advocats i una minúscula estació de policia.
Moonrise kingdom és un compendi del manual d'estil de Wes Anderson. La malenconia en el retrat de la disfunció familiar i les relacions dels adults, l'slapstick desenfadat de Fantàstic Mr. Fox que captura la rigidesa castrense dels scouts i la nostàlgica evocació de la infància hereva del cinema de Truffaut. Però per damunt de tot, és un nou exemple de virtuosisme en la posada en escena: en les composicions poblades d'objectes que expliquen els personatges més bé que l'argument, en la capacitat per dotar de significat espais únics com la casa on viu la Suzy, en la perfecció amb què la música encaixa amb les imatges com si les cançons del soundtrack s'haguessin escrit per a la pel·lícula... En definitiva una excèntrica, cruel, captivadora, emotiva i absurda tragicomèdia d'autor.










dissabte, 16 de juny de 2012

CELOBERT



Raó i sentiment, passió i emoció. Pols oposats que s'atrauen malgrat les diferents filosofies de vida. Ells, el ric empresari Tom Sargeant i la seva ex-amant Kyra Hollis -ara professora d'una escola de conflictius alumnes d'un barri perifèric-, escenifiquen l'enfrontament de dos mons diferents. L'encès debat vital entre els protagonistes presideix el nou muntatge de Josep Maria Pou de Celobert, que acaba de tornar amb èxit al Teatre Goya nou anys després de la seva estrena al Romea.
La punyent obra de David Hare torna a impactar per la força del seu contingut. La trama es desenvolupa amb el teló de fons de la traïció i la culpa i el de la distància entre la cultura capitalista del propietari d'un pròsper negoci de restauració i la de la idealista implicació pedagògica i social de la mestra. El text és fins i tot més vigent ara que quan es va estrenar a Londres el 1995. Pou ha mantingut, aquesta vegada en la seva doble funció de director i actor, l'estructura de la producció que va arrasar el 2003 i va tornar a programar-se el 2004 al Romea, ja amb Roser Camí en lloc de Marta Calvó. Ara, a més a més, ha incorporat el jove Jaume Madaula per interpretar el rol del fill de Tom, personatge al qual va donar vida els dos primers anys David Janer.
El resultat segueix sent esplèndid. Tant el magistral Pou, una fera escènica -amb un paper que exigeix desplegament energètic i psíquic-, com la desbordant Camí -en una de les seves millors actuacions, plena de canviants estats d'ànim-, han enriquit els matisos dels seus personatges. Madaula (Edward), un punt histriònic en l'inici i més encertat al final, compleix la seva funció d'enllaç de la història que protagonitzen el seu pare i la seva exprofessora i consellera.




Els dos examants es retroben uns quants anys després. L'esposa de Tom ha mort a causa d'un càncer. Desconcertat i vivint una profunda crisi personal, intenta recuperar l'amor de Kyra, a qui no ha oblidat mai, però ella, que també el segueix estimant, no vol renunciar al seu compromís amb els necessitats. La passió però també els dubtes sobre el camí que s'ha de seguir es desencadenen en una frenètica segona part. Els diàlegs tallants posen de manifest el tarannà crític i social d'un autor que demostra la seva facilitat per connectar amb tot tipus de públics.
El discurs de l'obra és reivindicatiu però mai pamfletari i està dominat sempre per una teatralitat guanyadora. Incideix en qüestions com l'amor, la política i l'entrega als altres des d'una aparença lleugera, però que funciona a la perfecció. Celobert és, per tant, un espectacle imprescindible del qual s'extreuen profundes lliçons de vida.
Un cop dit això, cal reproduir de manera tan realista l´escenografia? Cal que Kyra faci de veritat un sopar? Quin concepte hi ha darrere d´aquesta posada en escena? És només un decorat que acompanya l´acció dels actors? Trobo a faltar en les propostes de Josep Ma Pou, (no només en aquesta, en Truca un Inspector, i Els nois d´història va fer el mateix), apostes més arriscades i que l´escenografia no sigui un simple decorat. El que entén amb aquestes apostes és que el teatre comercial , amb certa qualitat, no pot anar per camins tan trillats ni tan segurs . Sé que el moment no és l´idoni però s’agrairia certa valentia  i sobretot un treball més acurat en els elements significatius de la posada en escena i no una burda imitació de la realitat.



dimecres, 6 de juny de 2012

ENS HAURÍEM D´HAVER QUEDAT A CASA


Un teatre amb quatre focus (quan dic quatre són quatre), avaries tècniques vàries, un equip de so deplorable, un espai inadequat, un escenari minúscul, un camerino encara més petit, un empresari teatral que desconeix totdel teatre, temps limitadíssim per muntar i assajar, pressió del que actua darrera teu, incompetència del cap de sala... que també és el que fa de barman i de taquiller i de tècnic i de... Tot això pot semblar exagerat si ho expliquem en una reunió d'amics ("com que és actor, sempre hi fica quatre cullerades més") però des d'aquí puc assegurar que és autèntic, i que a vegades es pot donar tot junt... i amb algun afegit més. D'això va precisament "Ens hauríem d'haver quedat a casa", que no amaga en cap moment els referents ni dissimula les seves fonts. Vaja, que tot i trobar-nos a la Sala Muntaner, on l'obra es pot veure fins el 17 de juny, fent una mica d'esforç ens podríem imaginar enmig d'altres sales barcelonines. Si l'aneu a veure comprovareu fins i tot que l'escenografia ens reporta de seguida a un teatret molt i molt conegut, que a sobre va ser on la companyia va tenir els seus inicis.


Una petita companyia d’actors té previst estrenar aquesta nit un espectacle en un cafè-teatre de la ciutat. Però només tenen poc més d’una hora per enllestir-lo, assajar-lo i posar-lo en escena. En arribar al local la directora i un dels actors, parella sentimental alhora que companys, aviat se n’adonen de les condicions modestes que els esperen a l’hora d’actuar, tant per part del local, (petit, modest i amb mancances) com del propi personal de la sala. La resta de la seva pròpia companyia d’actors tampoc no els ho posarà fàcil. El que esperaven havien de ser una nit per consolidar el seu nou espectacle, acaba sent una bogeria d’imprevistos i entrebancs.
Llàtzer García i la companyia Arcàdia ens presenten un espectacle de teatre que parla del propi gènere, en especial de l’anomenat “teatre alternatiu”. Sempre en clau de comèdia, especialment de comèdia d’embolics, amb humor molt blanc (força fluix al començament però que va in crescendo) i un ritme esbojarrat, Llàtzer ens presenta un text on els actors es riuen d’ells mateixos, de la professió i fins i tot del fracàs que a vegades també l’acompanya. L’obra ja es va estrenar el 2010 dins del marc del Festival Temporada Alta de Girona, i ara es presenta a Barcelona, dins la programació de la Sala Muntaner.
L’obra és un pur entreteniment, això queda clar. I el fet que el teatre no entretingui és el que es critica dins el text a les obres que s’acostumen a veure pels cafès-teatres on pul·lulen els espectacles de teatre alternatiu. Aquests espectacles que tots hem vist alguna vegada que pretenen ser molt profunds i introspectius alhora que moderníssims i proposant nous llenguatges, i que la majoria de vegades ni s’entenen ni interessen a ningú. No estic totalment d’acord amb aquesta crítica, per mi el teatre pot fer moltes més coses que purament entretenir, però després d’haver voltat molt i vist moltes obres (alternatives i no), entenc perfectament el que vol transmetre l’autor, i no he pogut més que somriure en veure ridiculitzats alguns del tics típics que es repeteixen en moltes obres pretensioses i, no obstant, força buides.
Tot i que en determinats moments es troba a faltar una mica més de mala llet, l'obra em sembla un bon retrat d'un grup de gent -en el que m'incloc- que funciona a partir de la precarietat teatral per poder mostrar les seves creacions.
L’obra i els actors comencen petits i una mica insegurs, per anar creixent paulatinament. Tot i els alts i baixos de la funció, l’obra i les actuacions són correctes i entretingudes. És un obra agradable que et fa mantenir si no riallades, si més no un somriure a la boca durant bona part de la durada de l’espectable, i això no és fàcil i és d’agrair. Els joves actors de la companyia Arcàdia (Marta Aran, Laura López, Guillem Motos, David Ortega i Mima Riera) ho donen tot a escena, això s’agreix, amb resultats més que notables.  

Marta Aran, Laura López, Guillem Motos, David Ortega i Mima Riera

dilluns, 4 de juny de 2012

PROFESOR LAZHAR



Mont-real, el Canadà. El Simon és l’encarregat de recollir els brics de llet i repartir-los entre els companys abans de començar les classes. S’afanya per arribar a temps. Ell és, per tant, el primer a descobrir el cos inert de la seva mestra, la Martine, que penja del sostre en un racó de l’aula.
Així arrenca Profesor Lazhar , el film del canadenc Philippe Falardeau que adapta un monòleg teatral d’Évelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar, que el 2010 es va representar al Temporada Alta i després a la Sala Beckett de Barcelona, dirigit per Magda Puyo i interpretat per Pepo Blasco. Parlada íntegrament en francès (el seu director afirma que rodar en francès al Canadà és un acte polític), la pel·lícula va ser una de les cinc finalistes a l’Oscar al millor film de parla no anglesa -al qual volia aspirar Pa negre- i que finalment es va endur Nader i Simin, una separació.
.El 1999, Bertrand Tavernier va fer una pel·lícula que es deia 'Avui comença tot'. Amb ell va començar un subgènere de cinema centrat en la tasca dels mestres d’escola primària on podem trobar drames, experiments, documentals, musicals i films plens de sentiments i de petites grans idees. Com en aquest cas. El punt de partida de 'Profesor Lazhar' és esfereïdor. Un nen d’11 anys troba la seva mestra penjada a l’aula on fa classes. Monsieur Lazhar apareix just quan fa més falta algú com ell: intel·ligent, sensible, amb un punt d’ingenuïtat, capaç de donar el que els alumnes que han sofert el terrible trauma necessiten.

Professor Lazhar  (Mohamed Fellag)
Un algerià d'ocult passat i molt improbable futur, que aconsegueix ser contractat per reemplaçar a la mestra morta. En una escola on la majoria de pedagogs són dones, Lazhar procedeix d'una altra cultura i d'un univers tancat i intolerant. És una víctima de la represàlia política i aviat s'adona de la seva condició anacrònica en aquesta societat. Percep, amb sorpresa inicial, que als seus escolars els submergeixen en el tedi els textos de Balzac. No obstant això, és un home, perseverant i observador, que aconsegueix guanyar-se l'afecte d'uns alumnes traumatitzats pels terribles fets que van esdevenir a l'aula. Gràcies al mestre estranger descobriran noves perspectives i com enfrontar-se al tema de l'absència, de la mort, considerat tabú en l'àmbit familiar i escolar. El suïcidi de la Martine és per a ell inconcebible”, comenta Falardeau. “La seva dona va perdre la vida per quedar-se a Algèria i acabar el curs amb la seva classe”. El trauma del Bazhir és paral·lel al dels seus alumnes. Però ell es guarda molt de compartir-ho amb ningú. “La classe és un espai de vida, no un lloc per abocar-hi patiment i frustració”, exclama el personatge.
Com a l’excel·lent La classe , de Laurent Cantet, Profesor Lazhar  examina tan a professors com a  alumnes com si fossin un sol ésser viu. No en té el seu rigor ni la seva exactitud i s’esforça un pèl massa a fer simpàtic el protagonista, però sens dubte és un exercici de cinema social que posa sobre la taula qüestions de fons sobre el debat educatiu: la pèrdua de valor dels mestres quan la seva individualitat és anul·lada pel sistema educatiu i el programa escolar; la rigidesa dels protocols que, per protegir els nens, dificulten la relació que tenen amb els mestres fins al punt de criminalitzar qualsevol contacte físic, i, sobretot, la diferència entre ensenyament i educació. “El mestre no només ha d’ensenyar als alumnes a llegir i escriure -afirma Falardeau-, sinó també a fer amics, resoldre conflictes i parlar de coses dramàtiques com el suïcidi i la mort”. És a dir, a viure.