LA LA LAND

En la seqüència d'obertura de La ciudad de las estrellas (La La Land), rodada en un únic pla seqüència, és tota una declaració de principis i està tot l'esperit lúdic del cinema musical. I a més a més, creure que els somnis es compleixen. Per això aquí està sempre el musical, inassequible al desànim del públic mandrós, que apareix per Hollywood periòdicament amb el seu abrasiu poder d'apel·lar al revival nostàlgic, guanyant la partida a força de aclaparar-nos amb la seva grandiloqüència (Els miserables), el seu desplegament de llum ( Mamma Mia!) o la seva aparatositat (Chicago, Nine). Fins i tot en la seva vessant d'estudiada rebel·lia, el musical a contracorrent (Todos dicen I Love You, Bailar en la oscuridad, Hedwig ...) busca sempre un miracle.

Però, creu l'espectador del segle XXI encara en els miracles? Hollywood pensa que sí, i Damien Chazelle, el director de la pel·lícula, s'apunta al voluntarisme. Els miracles només existeixen si hi ha gent disposada a creure en ells. Això és cinema de l'esperit, aquell que confronta la part íntima de l'espectador amb les seves il·lusions i li posa ritme al saldo negatiu resultant. Chazelle, amb maneres de noi prodigi que es fa passar pel teu col·lega aconsegueix que el bon rotllo no arribi mai a donar mal rotllo. Estem (això segueix sent Hollywood) davant un intent de rehabilitació del sistema (la casta), que sap incloure astutament les autocrítiques. Res no funciona allà fora, però encara podem ser feliços.

Alguns diran que és adotzenament, o un engany capitalista més, un altre rentat de cara, un cant als (meravellosos) anuncis de Coca-Cola dels 80. Segurament, però assumim-ho aviat: com artifici musical a contracorrent, és perfecte. Un artefacte formidable, un vendaval d'encant irresistible no apte pels qui tenen prejudicis. Per començar perquè, tornant a la seva anterior pel·lícula Whiplash, retrata amb humor i música la por al fracàs (i no tant la recerca de l'èxit, com abans) a través d'una història d'amor de gent amb talent, un altre dels mantres del director i guionista.

Per continuar, perquè música i coreografia, essencials, són d'una distinció aclaparadora, fins i tot enmig d'un embús. O potser per això. I, per acabar, perquè hi ha truc: dóna una rebolcada al concepte de final feliç. Apel·lant al jazz, aquestes Melodies de Hollywood traslladen intel·ligentment, com Coppola duent-se Corazonada a Las Vegas, el ritu del musical clàssic (essencialment unit a Nova York i Europa) a la Costa Oest. Hi havia musicals en els estudis (Cantando bajo la lluva ho va sublimar), però La La Land converteix el paisatge impossible de Los Angeles en el millor No Lloc per replantejar-se el gènere.

De la mà d'uns tan intensos com afortunats Stone i Gosling, carismàticament reunits en una funció a dos, combina Cheek to Cheek l'ànima del musical optimista amb la profunda desolació entapissada de vellut, ressacosa del cava barat en el Cap d'Any de la contundent New York, New York de Scorsese. La La Land fa referència a aquesta ciutat de les estrelles, la meca del cinema, la fàbrica d'il·lusions. Es tracta d'una operació de nostàlgia (dins i fora del relat) una mica impostada: Emma Stone vol triomfar en el cinema i ser una estrella com les d'abans i Ryan Gosling, que balla igual que fa drama violent amb Nicolas Winding Refn, vol triomfar en el jazz tocant sol a l'estil de John Coltrane o Thelonious Monk.

El passat, la nostàlgia i l'enyorança final per allò que no es va aconseguir tenir. Però el film té al mateix temps l'interès (i el risc, encara que aquest sembla minimitzat: els set Globus d'Or auguren bona recaptació i algun que altre Oscar) del seu concepte escènic i argumental a destemps -com ho va tenir Corazonada, el musical de Coppola, fa 35 anys-, les seves precioses referències a la seqüència del Planetarium de Rebelde sin causa i alguns números molt ben dissenyats i filmats.

SCARAMOUCHE

Si Mar i Cel va representar en el seu moment un abans i un després del teatre català, i sobretot del teatre musical català, Scaramouche va pel mateix camí. Dagoll Dagom hi ha abocat tota la seva experiència que porta acumulada en quaranta anys, ha continuat facilitant el relleu escènic i musical amb un planter, en la seva major part, de l'última fornada —que vol dir preparat, exigent i generós a la vegada— i creant un espectacle que arrodoneix una excel·lent factura escènica des del llibret que combina l'aventura, el romanticisme i l'humor, a les lletres de les cançons.

El text que juga amb Shakespeare o Goldoni, la netedat i claredat de la seva interpretació, la treballadíssima coreografia dels espadatxins (i alguna espadatxina) i les diverses escenes de lluita d'espases i florets, la suggerent musicalitat que combina diversos gèneres al servei de les diferents classes socials de l'obra, els matisos de la partitura que acoloreixen cada situació, el luxe del vestuari, la calidesa de la il·luminació, la realització amplificada del so i la fastuosa i a la vegada pràctica escenografia modular per representar diversos espais per nivells sense foscos ni pauses que alterin el ritme.

Dagoll Dagom s'atreveix a crear un musical salpebrant una pel·lícula dels anys del Tchnicolor, amb dosi de la comèdia shakesperiana, uns esplèndids quadres de la commediadell'art i carregant-ho amb la pòlvora del dret de la ciutadania a ser lliure. La cabriola dramatúrgica supera l'escena de la lluita entre Scaramouche i el comte en la barana del teatre. Construeixen tot un espectacle que és brillant en les formes (un vestuari que imposa, uns recursos escènics elegants, amb punts de sorpresa i de notable eficàcia) i busca profunditat en el fons.

No s'acontenten en produir emocionats coreografies d'espases, si no que també doten de contingut aquella lluita, fent molt lleugeres picades d'ullet al procés polític i social de Catalunya d'avui. El treball dels actors és molt generós. Molt dinàmic sense perdre l'alè per cantar i construint uns personatges amb els que empatitzar: des d'un comte malvat (Ferran Utzet)a un Louis/ René amb dots de paraula (Toni Viñals, com si fos el dissortat Cyrano de Bergerac, però amb un cor blanc i que vol la llibertat del poble).

També són notables el treball de les protagonistes que revelen les contradicions i la ràbia d'Olympia (Ana San Martín, la Blanca de Mar i Cel, que ara empunya un florí en comptes de la daga traïdora) i Camilla (Mireia Mambo, que s'ha deslliurat de la toga de Sister Act). També destaca la ingenuïutat de Fanny (Clara Moraleda) i el pragmatisme del calçasses de Don Bàrtolo (Jordi Coromina).

La música serveix unes frases de balades de notable intensitat i un Himne del poble que evoca a la rebel·lió de Els miserables. És enmig d'aquesta revolta popular, la Revolució Francesa, que Scaramouche, l'emmascarat, es converteix en el defensor del poble i en un corcó per als nobles, els aristòcrates i els capitostos de la cort.

Els seus pamflets revolucionaris i les seves aparicions en el lloc més inesperat fan anar de bòlit les tres potes del poder —la cort, la noblesa i l'església— i els enfrontaments se succeeixen tant al carrer com en els indrets més freqüentats pels poderosos. La trama del musical Scaramouche es basa en aquest moment històric i té l'encert de reflectir els abusos dels uns i les injustícies dels altres, rematat amb un final que no seria fidel al gènere si no fos feliç i èpic a favor dels que han nascut per ser herois.