dimarts, 16 de gener de 2018

THE DISASTER ARTIST



L'opció de James Franco, amant declarat del cinema d'enderroc (sigui el de sèrie Z o el sadomasoquista) a l'encarar un film sobre el rodatge de la considerada "la millor pel·lícula dolenta de la història del cinema" no és molt diferent de l´empresa per Tim Burton quan va realitzar el seu particular i embellit biòpic d'Ed Wood, el considerat el pitjor director de la història del cinema; podria dir-se del fabricant d´encantadores aberracions com Bride of the Monster i Pla Nine from Outer Space que també va ser el millor pitjor director del cinema (nord-americà).

Tommy Wiseau, el responsable de The Room (2003), rivalitza amb Wood, encara que a ell li semblava, almenys durant el rodatge de la seva única pel·lícula, que estava fent una cosa tan portentosa que podria equiparar-se amb Tennessee Williams, William Faulkner i Orson Welles : una autèntica tragèdia amorosa i americana dels temps moderns. Volia emular Ciutadà Kane i va viure un estrepitós fracàs en la presentació del film. Però va saber donar-li la volta, o així s'ho van suggerir, i quan va veure que el públic es partia de riure amb el que ell considerava un intens melodrama, va argumentar que la paròdia havia estat la seva intenció des de l'inici, i Faulkner, Williams i Welles van passar a millor vida.

The Room no només és una dolenta pel·lícula de culte, projectada periòdicament en sessions en les que el públic sap de memòria els diàlegs i llança culleretes a la pantalla en honor d'un dels objectes del decorat del film. També és una comèdia involuntària. Franco, però, no se´n riu d'ella. Hi ha en The Disaster Artist, Conxa d'Or a Sant Sebastià per insatisfacció dels que creuen que la comèdia (encara que sigui bona, imaginativa) no és gènere de festival, una mena d'acte d'amor cap al cinema, o cap a un determinat tipus de cinema.

Això sí, Franco ridiculitza perquè la pròpia gestació de The Room ja va tenir no pocs elements i situacions ridícules. En realitat, no ha de forçar ni els esdeveniments ni el to. Presenta a un Wiseau com ell mateix s'ha presentat, obsessiu, primitiu, ridícul i convençut del geni que era, però al mateix temps entranyable en aquesta mateixa i boja obstinació; no hi ha moment més trist que el d'aquesta primera i catastròfica presentació en públic de la pel·lícula, refutat pel canvi de criteri de Wiseau davant el contingut la seva pròpia obra.

The Disaster Artist té la seva part documental en mostrar les bambolines de tot rodatge cinematogràfic: els cromes impossibles de la teulada on els personatges parlen de l'humà i el diví, la impossibilitat del propi Wiseau per retenir i dir el més simple dels diàlegs, la filmació de les escenes de sexe, la recerca de diners ... Però la pel·lícula de Franco no és "només" un film de cinema dins de cinema, un relat de rodatges com alguns títols de Vincente Minnelli, François Truffaut, Tom DiCillo o els germans Coen.

El respecte que professa pel que reconstrueix resulta més determinant fins i tot que la caricatura al voltant del que observa i reprodueix. No és homenatge, però tampoc sàtira. Tommy Wiseau és, des d´ara, el personatge més icònic en la trajectòria de James Franco. L'actor no interpreta Wiseau, esdevé ell i crea una criatura misteriosa, erràtica, absurda i, a la seva manera, entranyable. James Franco hauria de ser reconegut per una actuació que ja resulta impossible de imaginar-se en mans d'un altre actor.

El seu germà Dave és un partenaire a l'altura de l'aventura, però resulta impossible competir amb una interpretació que magnetitza cada pla en què apareix i que, probablement, passarà a la història de la cultura pop. Menció especial mereix la infinitat de “cameos” que inclou la pel·lícula i que no convé revelar.