diumenge, 25 de setembre de 2016

OTHELO



L´Othelo de Gabriel Chamé Buendía (actor, director i clown argentí que signa l'adaptació i direcció) no s'assembla a res que jo hagués vist abans. La tragèdia del moro de Venècia ha donat lloc a moltes versions, i ho continuarà fent, però de ben segur que cap, o gairebé cap, tan original i hilarant com la que ens presenten a la Villarroel quatre superbs actors argentins. Una versió fidel a l’argument i en part al text de Shakespeare desconstruïda amb les eines del clown. Una versió que defuig la gravetat, la transcendència tràgica, aixecant una espatarrant paròdia tragicòmica sobre un exercici de gran precisió tècnica i d’enorme exigència física amb un ritme endiablat. 

Amb només 4 actors i una escenografia basada en teles i petites caixes de fusta que es redistribueixen en cada escena per crear els ambients, vam assistir al drama complet de Othelo de principi a fi. La fidelitat a la història i a l'essència de l'obra original és més que notable, tot i que els codis emprats estan a les antípodes del teatre isabelí. Amb un ritme trepidant i una posada en escena despullada d'artifici, Othelo, Iago, Desdèmona, Casio i els altres protagonistes es reinventen a la pell de quatre actors que canvien de to i de registre segons requereixi l'escena.

Teatre físic, clown i burlesc es donen la mà per explicar-nos la història del gelós més conegut de la literatura dramàtica i treure a la llum tota la comicitat que tanca la tragèdia dels personatges (que us asseguro que no és poca). L’ Othelo de Matías Bassi manté la serietat (ni un somriure en tota la funció) com un carablanca furiós. La malícia del Iago de Gabriel Beck (el recordem d’aquell magnífic espectacle El loco y la camisa ) és gairebé amfetamínica. Sensacional Martín López, la seva capacitat per crear personatges i el seu treball físic em van resultar totalment fascinants perquè assumeix fins a cinc rols diferents, des de la criada Emilia fins a l’alferes Casio.

El seu domini del moviment i les mil bromes i picades d’ullet ininterrompudes el converteixen en la gran troballa de la funció i el contrapunt còmic perfecte, un originalíssim August, juntament amb una Desdèmona (Elvira Gómez) ingènua i natural com l’aigua d’un rierol. Aquest Othelo mostra, altre cop, el gran nivell interpretatiu (quina dicció!) del teatre argentí, ja sigui amb el naturalisme que hem vist altres cops com en aquesta mesurada i intel·ligent subversió del clàssic. Al darrere de tot plegat, esclar, hi a un actor i director argentí establert a Europa, Gabriel Chamé Buendia. Clown i mestre de clowns, té una trajectòria que va des de la confrontació amb la dictadura argentina amb una companyia de mim, fins a la participació en l’espectacle Quidam de Cirque du Soleil.

Davant d'altres Othelos, greus, solemnes, maniqueus fins a l'esgotament (en els quals es fan igualment tedioses la candidesa del protagonista i la duplicitat de Iago), per les venes d'aquest corren una sensualitat puixant delineada amb ironia, cert patetisme, més notable en la caiguda de Casio; una ambigüitat sexual subtil en la relació entre el general i el seu alferes (quan s'exerciten per a la guerra, nus tots dos, dins de sengles cubs que porten com si fos una tovallola) i un tractament antinaturalista molt beneficiós.

Entre mil bromes i rialles, en les escenes més importants apareix de sobte la tragèdia de venjança, més tràgica pel context i pel contrapunt risible que posa la ineptitud d'Emilia, interpretada per Martín López. Matías Bassi és un Othelo lluminós que es va ensutjant (literalment) amb la tinta escampada pel Iago neurastènic d'Hernán Franco, i Julieta Carrera crea un Desdèmona feliç, ingènua i il·lusionada fins al final. Othelo és una aposta arriscada i difícil d'imaginar. Un muntatge que respecta al màxim l'argument de Shakespeare, el condensa en una hora i mitja i aconsegueix fer-nos riure des del primer minut. Una obra que ens recorda per què ens agrada tant l'autor anglès i per què ens agrada tant el teatre.


dissabte, 3 de setembre de 2016

CAFÉ SOCIETY



No és la primera vegada que Woody Allen captura l'atmosfera del temps pretèrit. Sempre ho fa amb una gran utilització de les llums ocres i ambarines: Dies de ràdio, La maledicció de l'escorpí de jade, Màgia a la llum de la lluna ... Hi ha una parcel·la important en l'obra d'Allen rere la càmera en què la reconstrucció del passat és essencial, i sempre hi ha en aquesta reconstrucció un gran component d'invenció plàstica. Zelig seria un bon exemple.


Cafè Society pertany a aquesta tendència per l'acurada manera en que la fotografia de Vittorio Storaro ens trasllada al Hollywood i al Nova York de finals dels anys 30. Però forma part també, i això és més important, de les comèdies romàntiques més tristes d'Allen. Està en sintonia amb Manhattan, una obra mestra. L'estructura de Cafè Society -saltant de l'idil·li de la costa Oest a l'infern de la Costa Est, i esbiaixant també el relat en un abans i un després- apel·la als contrastos, com també passa amb el seu to, que va diluint l'inicial sentit còmic i celebratori d'un amour fou en una sensació general de pèrdua i desencant.


El triangle sentimental (i familiar) protagonitzat per Jesse Eisenberg, Kristen Stewart i Steve Carell esbossa sense cap subratllat el retrat entristit de les devastacions de l'amor i els somnis truncats. Més enllà del retrat bicèfal de dues Amèriques, dos estils de vida, dels quals el buscavides interpretat per Eisenberg extreu el millor de cadascú, el que perdura de Cafè Society és, com passa especialment en les seves últimes pel·lícules, la capacitat de Woody Allen per regalar moments d'alt voltatge evocador -com l´encadenat de la cara de Kristen Stewart al pont de Brooklyn, capaç de sintetitzar un esperit associat a una filmografia - i transmetre un profund sentiment de malenconia en una obra de to lleu.


Aquesta pel·lícula sobre els errors existencials, els del cor, amaga molt més del que aparenta, com de fet passa amb els treballs més valuosos i recognoscibles de l'autor de Manhattan i Bales sobre Broadway. Cafè Society és una història trista, tot i que la llum, les situacions disteses, la presència de Jesse Eisenberg i aquest punt de etèria fascinació que sap transmetre Kristen Stewart des que es va allunyar de Crepuscle ens facin pensar més en el còmic que en el dramàtic. Fins i tot la part que es refereix als tripijocs mafiosos d'un dels personatges està tractada de forma divertida.


Però hi ha un gran pòsit d'amargor i insatisfacció en aquesta nova història d'amor impossible, obstaculitzat aquí no per l'edat, sinó per la divisió de classes i la seguretat econòmica. Film de simetries trobades, Allen gaudeix enfrontant termes oposats: de LA a NY, de les piscines elegants als antres de gàngsters, de la morena a la rossa, de l'humor a la tristesa, per acabar oferint la més digna de les escapatòries dels seus somnis de seductor al protagonista.


Compon una comèdia amarga que s'eleva quan ja no hi ha sortida, al final més demorat i elegant del seu últim cinema. I, gràcies a Eisenberg, es permet el luxe de no abocar-se a la tristesa en carn pròpia. El final és molt coherent, trist i bell. La resta, amb l'esperat jazz analògic de fons, les bromes jueves, les picades d'ullet al vell Hollywood i les contrarietats de l'amor, demostra que, després d'alguns alts i baixos, Allen torna a estar en plena forma