dimecres, 29 d’agost del 2012

PIRATES!!


"Pirates!" segueix les desventures del Capità Pirata i la seva tripulació, formada per tots els clixés del gènere. L'objectiu del líder és ser el Pirata d'Any, per a això haurà d'aconseguir fortunes, saquejar vaixells i fer tot tipus de malifetes ... i és clar que les coses no li sortiran com esperava. El moment en què conegui a Charles Darwin serà el que li doni el bitllet cap a aquesta fama que anhela, encara que tot té el seu preu. Utilitzant el llibre de Gideon Defoe com a base, el que aconsegueixen els seus directors (el veterà Peter Lord -cofundador de la companyia- i Jeff Newitt) és fer fàcil el difícil. Aconsegueixen que una història lleugera, plena d'humor i aventures, transcendeixi més enllà de la seva modèstia i suposi una experiència aclaparadora, fresca i inusualment entretinguda. Perquè aquí no trobarem grans dilemes morals: és una cinta d'aventures carregada d'humor de tot tipus ( del slapstick a les referències culturals, passant pel gag creat mitjançant la posada en escena), amb una marcada moralitat final que no ofega el humor ni el condemna a una posició secundària, al contrari, l'utilitza per transmetre una sèrie d'idees i portar-les més lluny.
L'exercici d'humor i insolència (en l'ona Monthy Phtyton) que planteja "Pirates!" va més enllà de l'espectador infantil, saltant-se les normes i precipitant l'abordatge de referències, personatges reals i nombrosos anacronismes (i aquest cop amb la inclusió de necessaris efectes especials). La introducció de Charles Darwin i la seva intel·ligent mico o que un 'dinosaure' venci l'invent elèctric del segle, són peces d'orfebreria i engranatge d'un guió que no és objecte de la divinitat sinó de l'evolució. Riure´s de la Royal Society de Londres o utilitzar la Reina Victòria per la seva antecessora Isabel I ens dóna idea de la vocació de la pel·lícula de Peter Lord per mofar-se del passat i la hipocresia que regna en el 'present' que aparentment representa.

El Capità Pirata i la seva tripulació d´inadaptats
La tripulació del Capità Pirata està plena de personatges inadaptats des del infantilitzat Pirata Albí, al Pirata Protèsic (que veu com la seva anatomia es reemplaçada contínuament per les restes de naufragis o objectes llançats al mar) passant pel Pirata de les Corbes Sorprenents de qui ningú sembla adonar-se´n que és una dona. Fins i tot personatges reals i seriosos com Charles Darwin i la Reina Victòria pateixen la transformació Aardman convertint-se també ells en personatges ridículs i hilarants.
Potser els falti l’èxit mastodòntic de la Pixar , però les pel·lícules de Aardman sempre són coherents i fidels tant als seus principis com als seus sentiments interiors i aquest cor incorruptible que porta dins. Possiblement sigui el motiu que hi hagi un discurs sobre l'odi irracional (i hipòcrita) de Victòria cap als pirates, on el cinema d'animació en stop motion sembla posar-se el pedaç davant la gran indústria dominant (quan realment el va utilitzar en el passat). Victòria (Hollywood) considera els pirates (stop motion) obsolets i dinosaures en els moderns temps que corren i, per tant, motiu absolut de la seva extinció. Aquest cant a la llibertat i a l'abordatge del Capità Pirata i els seus sequaços sembla una reivindicació a seguir perdurant per sobre que altres hagin posat preu als seus caps. És moment d'hissar la bandera i adonar-se que els dibuixos dels mapes en 2D es poden convertir en 3D ... per devorar-te viu ... si és que no et menja amb patates abans Hollywood, és clar. Volem un dodo!!!!!

La malvada Reina Victòria i els seus sequaços

dimecres, 22 d’agost del 2012

CAFÉ DE FLORE



Cineasta de trajectòria sorprenent, capaç d'anar fins al límit en la seva opera prima,Crazy, per fer després una ensucrada recreació històrica La reina Victoria, el canadenc Jean-Marc Vallée proposa, en aquesta pel·lícula estranya i suggerent , dues històries separades pel temps i l'espai (una, al Canadà d'avui, l'altra, al París de 1969). Ambdues funcionen perfectament quan es desenvolupen per separat: un es creu fins al moll de l’ós  a aquesta Vanessa Paradis corrent, gairebé anodina, però gairebé una fera per defensar el seu fill amb síndrome de Down, igual un també es creu la història del dj que abandona esposa i filles perquè s'ha enamorat d'una dona amb la que va somiar tota la seva vida. Fins aquí, tot bé: l'escriptura en imatges és molt suggestiva, original per moments, el ritme no decau mai, fet com està a partir de fragments que avancen ràpidament.
Però a l'hora d´unir les dues històries, la cosa no funciona, almenys per a  l´espectador que és qui això signa. Hi ha massa rotllo new age donant voltes per aquí, i l'aposta és tan forta justament per aquesta operació de suturar entre si les dues històries, que en cas contrari un té l'estranya sensació d'estar davant d'una proposta amb un guió senzillament millorable.
És una faula romàntica o una prova que l’amor incondicional és una fantasia destructiva? És un conte de fantasmes o un reportatge d’una revista de tendències? No s’acaba de decidir. Amb el 'leitmotiv' del memorable tema de Matthew Herbert recorrent les seves venes de cineasta 'cool', el director combina les dues històries paral·leles amb simetries falsament kieślowskianes per facturar un producte amanerat i pretensiós.


Vanessa Paradis (Jacqueline) i el seu fill

La part positiva de la pel·lícula és que Cafè de Flore  gaudeix en la seva llibertat creativa i en el lliure albir que Vallée atorga als seus personatges, s'enamora en la lentitud amb què cou la seva història, que permet que ens fem un buit en aquest laberint de sentiments, s'aprecia en la sensibilitat amb que tracta els seus dilemes i en l'afecte amb que abraça els dos personatges que finalment s'alcen com a protagonistes (la mare i l'exdona) ... I és que és precisament aquí, en aquestes dues dones i la seva condició d'aparents secundàries, hi ha el quid de la pel·lícula. Cafè de flore tracta de la pèrdua d'un amor i de com això ens porta a haver de reajustar el nostre paper en les nostres pròpies vides, del buit i del terror davant aquesta situació, i de com aquesta experiència és aplicable a l'amor d'una mare que veu com el seu fill centra el seu interès en una altra persona i al d'una dona que acaba de perdre a qui creia l'amor de la seva vida. Supervivència, al cap i a la fi. Aquest era el nexe d'unió de dues trames que no requerien més per conviure.
El millor de Cafè de Flore és el treball actoral, que tot i servir a una història fallida, és força curós. Brillen els quatre intèrprets protagonistes, encara que cal destacar les dues actrius principals: la sofrent i discreta Hélène Florent en el seu paper d'ex dona turmentada, i el seu "alter ego" Vanessa Paradis , amb aquest paper de dona forta i el seu arnat look dels 60.


Kevin Parent (Antoine) el seu nou amor (Rose) Evelyne Brochu




diumenge, 19 d’agost del 2012

LULÚ, primera nit



Malgrat el que diu el títol, aquesta no és, ni de lluny, la primera nit, per a la Lulú. De fet, ja han passat dotze anys des que el coreògraf Roberto G. Alonso (que també coneixeu com a antic membre de The Chanclettes) va estrenar, al Festival Sitges Teatre Internacional, l’espectacle inspirat en el mite de Lulú. I, des de llavors, la gran seductora letal a qui Wedekind va dedicar un sensacional díptic teatral, i que, posteriorment, Alban Berg va convertir en protagonista d’una de les òperes fonamentals del segle XX (això per no parlar de la gran quantitat d’obres d’altres autors en què el personatge també ha tret el nas), no ha deixat mai de ballar. Fins a arribar a la nova edició del Dansalona, que també ha volgut recuperar aquest elogiat muntatge, recorregut tota l’estona per intenses pulsions eròtiques. I és que, amb la Lulú, ja se sap: sempre està disposada a situar-se al lloc on situeu les fantasies més libidinoses i a jugar una estona a ser el que voleu que sigui. Però, d’altra banda, i fins i que Jack l’Esbudellador se li creui pel camí (a l’obra original, una Lulú prostituïda i en plena decadència mor en mans del mític serial killer), ella serà sempre, també, qui controli el joc i qui en canviï les regles ràpidament, quan li vingui de gust. La Lulú, en aquest sentit, no té manies ni cau en sentimentalismes. I la seva intensa actitud, plena de trets (auto)destructius, constitueix, per això mateix, un desafiament constant envers la hipocresia, la falsa moral i el pensament políticament correcte.

Cristina Martí i Toni Luque
Precisament, són aquestes característiques de la seva personalitat, ben enigmàtica, les que més vol destacar l’espectacle de Roberto G. Alonso, protagonitzat per quatre ballarins que tampoc no es tallaran ni un pèl, quan es proposin seduir-vos a vosaltres.
Lulú indaga, aprofundeix en els desigs i pensaments que la nostra societat, disfressa de secrets inconfessables, de perversions, de tabús. Lulú és el vehicle idoni per mostrar-los, precisament perquè no en té. Se'ns apareix radical, sense ideals, bolcada al desig, a la sensualitat, al plaer. Com una pintura expressionista ella és representant inconscient del caos. El cuidat treball d’il·luminació de Paco Azorín, autor també d’una escenografia minimalista, segueix amb precisió cadascun dels moviments dels ballarins. A l’inici, fantàstic, l’encesa intermitent dels focus serveix per presentar, amb senzills i pausats gestos, la personalitat de cadascun dels personatges: un mariner forçut de roba ajustada i fam animal; una dolça, presumida i innocent rossa de vestit blanc i rostre expressiu; una sensual i temible dona de negre amenaçador i piruleta de cor vermell; i un embogit i tenebrós home de gavardina negra amb set de venjança. Quan l’espurna del desig s’encén, el bé i el mal s’uneixen sense remei, i els cossos cerquen el contacte amb desesperació. Embolcallada en misteri, amb un gran poder aniquilador, Lulú ens acosta a la destrucció a la vulnerable frontera que separa la vida de la mort.
Roberto G. Alonso, Cristina Martí, Toni Luque i Beatriz Torralvo



dilluns, 13 d’agost del 2012

PROMETHEUS


Poques pel·lícules han despertat en els últims temps un fenomen tan curiós com el que ha propiciat Prometheus : la sobtada recuperació de confiança en un director, l'empremta d'autor del qual aplicada als pressupostos del blockbuster, havia desaparegut ja fa anys, si no dècades. Més curiós encara, aquesta esperança es fonamentava en un retorn a la ciència-ficció i a l'univers proper d'aquella Alien, el vuitè passatger (1979), que va valer a Ridley Scott l’irreprotxable lloc entre els noms més grans del gènere. Com si el fet de tornar a les coordenades tonals i estètiques de la seva criatura més aconseguida fos a revertir el progressiu acomodament del realitzador en una correcció impersonal que, tanmateix, encara aspirava amb afany a trobar el seu passaport a la glòria. La proposició de lligar els antecedents de la saga Alien a la recerca de respostes al voltant dels orígens de la raça humana era, a priori, un punt de partida tan interessant com perillosament ambiciós per a algú necessitat d'un rotund cop a la taula.
Recordin la modèstia i el sigil amb que el terror es filtrava en cada racó de la Nostromo, la nau d´Alien  i després comparin amb l'exhibició i el desconcert amb que la por s'estén pels passadissos de la Prometheus. Es respirava en aquella primera nau la confiança d'un director sense res a perdre en la seva aposta temerària. Es revela en aquesta segona un cineasta paral.litzat  per la necessitat de tornar a convèncer, per tots els mitjans i a més per l'acumulació de dades més o menys digerides: hi ha, en l'últim treball de Scott, una ansietat per aportar noves peces a un trencaclosques – potser per les divagacions traçades pels guionistes Damon Lindelof i Jon Spaihts  artífexs de Perdidos perquè la trama és prima com un paper de fumar-  que al final queda inevitablement incomplet, lluny del gran i transcendent trencaclosques que probablement va voler ser.


El planeta al qual arriba la nau Prometheus

Prometheus és un survival horror sense ànima, una ficció tan entretinguda i inalterable en el seu pols com automàtica en la manera de bregar amb els seus personatges i situacions -el poc carisma de tots els membres de la tripulació, a excepció d'una seductora, autoritària Charlize Theron, i un robòtic Michael Fassbender amb ressons de Bishop- i està habitada per personatges allunyats de tota ingenuïtat, que es plantegen constants preguntes sobre l'origen i el destí de la Humanitat, l'ànima de la vida artificial i la capacitat de l'home per emular i desafiar la divinitat
No és difícil sentir-se aclaparat davant el gran espectacle d'efectes visuals o divertir-se rastrejant la genealogia evolutiva en unes formes alienígenes que, d'altra banda, disten de la creativitat dels dissenys de Moebius realitzats per aquest a la pel·lícula Alien. Però la seva falta de personalitat és tan inequívoca que el resultat global queda com una feble ombra d'un passat -i d'un creador- millor. O el que és el mateix, el rastre diluït del talent, només reaparegut com un miratge en una escena: una salvatge autocesarea de Noomi Rapace que reanima, passatgerament, els malsons viscerals i enterrats sota els detritus de l'autor.
Afirmava el crític Kim Newman que bona part del plaer que aportava Alien es derivava que era una pel·lícula que sabia més del que explicava: just el contrari pot afirmar-se de Prometheus, obra neuròticament obstinada a aparentar més del que és.


La civilització despareguda que troba la tripulació




diumenge, 5 d’agost del 2012

El Caballero Oscuro: La leyenda renace



En recents declaracions, Christopher Nolan, director de la pel.lícula, reconeixia que en haver pres Nova York com a base per modelar el disseny de Gotham City a El Caballero Oscuro: La leyenda renace, activava una associació inevitable amb l'11-S. No és cap sorpresa, vist que el Batman de Nolan, aquell que comencés el 2005 amb Batman begins, s'havia convertit en una reformulació no només de tall tenebrista i amb poc marge per a bromes, sinó a més perfectament d'acord amb aquesta era amarada de terror mediàtic. Evidentment, les formes escollides i el fatal destí que va deparar a Heath Ledger l'encarnació d'aquest representant del mal irracional i anarquista que era el Joker, ajudaven a intuir un progressiu nihilisme que només podia enfonsar més quan arribés el següent episodi traumàtic en la història que corre paral·lela al cinema: una nova i devastadora crisi econòmica que ens empeny una mica més cap al llindar de l'abisme.
No és estrany, doncs, que el tancament de la trilogia tingui per un dels seus escenaris clau, la borsa de Wall Street. Ni que les amenaces de col·lapse moral i ciutadà que apuntaven al final de El Caballero Oscuro (2008) hagin donat pas al definitiu caos i la destrucció a gran escala que campen aquí com a expressió de la desintegració social. Durant una estona de cinema totalment despullat d'esperança, la cinta de Nolan es converteix en una tremebunda projecció de la ira i la por col·lectiva que envaeixen la nostra rutina. Durant aquest segon terç, inaugurat amb una emblemàtica derrota traduïda directament del còmic, el terrorisme massiu de Bane   -carismàtic Tom Hardy- aconsegueix injectar a la llotja altes dosis d'impotència i desesperació, les mateixes que experimenta un enfonsat  Bruce Wayne (Christian Bale) al ser testimoni d'un Apocalipsi en directe, la mateixa que pot sentir qualsevol espectador en encendre el seu televisor i comprovar que, un dia més, les ombres no deixen de créixer.


Christian Bale i Anne Hathaway

Durant aquesta estona de cinema, El Caballero Oscuro: La leyenda renace arriba a ser una pel·lícula per moments hipnòtica, un espectacle esgarrifós que revela a un Nolan gaudint d'una joiosa llibertat creativa per proposar memorables imatges del caos -l'escena a l'estadi -. No obstant, aquest assaig de pirotècnia magnífica i interessants apunts sobre la nostra realitat queda, en el còmput general, irremeiablement arrossegat per algunes de les tares de les que ja patia l'anterior entrega: l'ansietat de transcendència, i la desmesurada ambició del film acaba per traduir en un metratge inflat que es ressent sobretot en la primera part de la pel·lícula
En realitat, aquest tercer lliurament té més concomitàncies amb la primera, Batman begins (2005) que amb la segona, El Caballero Oscuro (2008). En certa manera, es tanca el cicle obert per aquella i no només pel ressorgiment de temes, i fins i tot personatges, lligats a l'origen del justicier. També perquè ha hagut d'arribar aquest títol perquè personatges secundaris com el Alfred de Michael Caine abandonessin la seva condició de luxós gerro per tenir a la seva disposició escenes dignes de tal nom.
I no obstant això, El Caballero Oscuro: La leyenda renace segueix sent una cinta a tenir en compte. Perquè alberga moments d'immens cinema - pot haver una millor planificació de l'atac a Gotham, en un moment en què estem saturats de veure com és possible destruir una ciutat? -, Perquè supera les nostres reticències davant la Anne Hathaway reconvertida en una Catwoman anòmala -mai és cridada per aquest nom a tot el metratge-, i perquè segueix obrint escletxes a la imaginació amb la introducció d'elements que recorden els canals més tradicionals de transmissió de narracions. 
 

Tom Hardy


divendres, 3 d’agost del 2012

ELENA



Andrey Zvyagintsev es va donar a conèixer el 2003 amb “El Regreso” (Lleó d'Or a Venècia), una pel·lícula freda, lenta, i d'estrany alè poètic que de seguida va situar a aquest nou cineasta rus com l'hereu d'Andrei Tarkovski i Aleksandr Sokurov. No s'havia  sabut res d'ell des d´aleshores tot i que, entremig, també va estrenar la pel·lícula inèdita a Catalunya i Espanya Iznanie (2007) i va rodar un dels episodis de la pel·lícula coral New York, I Love You, que va ser suprimit del metratge final (no del DVD, on va ser inclòs entre els extres).
A Elena (Premi Especial del Jurat a Cannes), Zvyagintsev es consolida com un cineasta gens complaent, molt cerebral i altament inquietant. De nou amb un estil espartà però que, alhora, impregna cada pla d'una freda bellesa, trasllada sobre aquesta història unes reflexions existencialistes bastant desoladores i un pessimisme antropològic que sembla qüestionar la viabilitat de l'humanisme en la societat actual. Parteix d'una situació ja descompensada (fins i tot manipulada de manera força malèvola): Elena i Vladimir són un matrimoni de sexagenaris que viu en un búnquer molt luxós a Moscou. Ell és un milionari i ella descendeix d'orígens humils. Ell té una filla, artista i despreocupada, d'un matrimoni anterior. Ella té un fill, també d'un altre marit, alcohòlic, barrut i incapaç de mantenir una família al límit del desastre. I, com ja se sap, quan la pobresa entra per la porta, l'amor salta per la finestra.. En el moment en què Vladimir pateix un atac de cor i gairebé mor, Elena (típica mestressa de casa patidora, servil i bondadosa, pur amor) es trobarà amb un dilema moral la complexitat del qual és gairebé insuportable.

Elena i el seu marit milionari
La música de Philip Glass i de JS Bach, entre d'altres, il·lustren amb tanta discreció com efectivitat aquesta admirable mostra de cinema modern el llenguatge del qual es recolza en enquadraments i llargs plans tan simples i naturals com rigorosos i suggerents, sense recórrer a cap explicació -potser com a precaució davant la censura i com a voluntària elecció d'estil a la vegada-, deixant a l'espectador l'exclusiva responsabilitat de fer una reflexiva lectura d'imatges, personatges i diàlegs per treure les seves pròpies conclusions .
Elena és un film sense bons i dolents d'una peça: l'abnegada i bondadosa protagonista acabarà delinquint (la gran literatura russa!) per fer possible el benestar de la seva família i intentarà ofegar els seus remordiments acudint a l'església a col·locar un ciri expiatori davant la icona de la Mare de Déu.
Malgrat l’esquematisme amb què es plasma la lluita de classes a la Rússia actual, les implicacions que posteriorment s'infereixen d'aquesta història, que opera gairebé amb caràcter de paràbola, ataquen la ment amb cruesa, fins i tot amb crueltat, d'una forma també afavorida per la neutralitat ètica des de la qual la càmera observa sempre des de fora.. Podem trobar a la pel·lícula elements que recorden Haneke, als Dardenne de Rosetta, a Bresson, Chabrol, Bergman, Dostoievski o el Kieslowski del Decàleg, però res d'això ha de desviar-nos a l'hora de sucumbir davant la mestria de Andrey Zvyagintsev a la hora de mostrar-nos la ineludible presència del mal en una quotidianitat perversa i que sembla incontrolable per part de l'ésser humà. La constatació d'un Apocalipsi en què una veu interior et pregunta: "Què faries tu?".


Elena i la seva família


dimecres, 1 d’agost del 2012

PALLARINA, POETA I PUTA



La crisi dels 50 i la situació de la dona en la societat actual és el que mostra  Pallarina, poeta i puta, un original muntatge basat en un text de la poeta Dolors Miquel (Missa pagesa, La dona que mirava la tele) que debuta en el teatre. La directora del muntatge, Magda Puyo, va ser qui la va animar a escriure per a l'escena. La proposta de La Seca-Espai Brossa «crea una poètica pròpia més enllà del gest i de la paraula», diu Puyo. La coreògrafa Mar Gómez s'encarrega del moviment.
Quan tot cau // Carn avall, el text original de Dolors Miquel, parla de com a partir dels 50 tot comença a penjar al cos, i planteja temes com la identitat i el mal que fan estructures com la família. Hi ha una crítica a la societat, al rol de la dona i a la masculinització en l'art i la cultura. «No deixa canya dreta», diu Mar Gómez. Pallarina, poeta, puta vol explorar nous llenguatges escènics. «Ha sigut un treball artesà, fet d'una manera directa, humil i senzilla», destaca Magda Puyo. «Té diverses lectures i inclou diverses referències a Brossa».
Només arribar a la sala, sorprèn una escenografia peculiar, un espai diàfan, blancor i el públic molt pròxim a l’escenari. I tot són sorpreses si un es deixa anar i gaudeix de cada instant. En escena apareixen tres personatges, que es mostren físicament, tres dones preparades per a ser disseccionades en públic. Una poetessa (Tilda Espluga) en el cim de la seva carrera i alhora en crisi, que s’ho jugaria tot per provar els seus límits. Una política (Pep Jové) que exerceix d’amagat la prostitució. Una arqueòloga (Daniela Feixas) amb ànima de ballarina que vol canviar el seu rol social per ser dona de la neteja.


Tilda Espluga i Daniela Freixas
«Aquest espectacle no és de poemes, ni de ballet ni de contenidors», diu Puyo en al·lusió a les fotos promocionals en què l'equip apareix tirat en un contenidor. «És com els seus personatges, que no saben què són, però sí el que volen arribar a ser i que, quan ho aconsegueixen, se'n cansen i volen ser una altra cosa». Són dones sense pèls a la llengua que plantegen preguntes sobre els mecanismes que converteixen uns individus en amos i altres, en servents.
A partir d’aquests personatges, jugant amb les paraules, des de la poesia més evocadora, a les paraules més vulgars, el moviment corporal i la teatralitat, es genera un ambient captivador, estranyament pròxim, i recognoscible. Una història de dones obertes en canal, que ensenyen el millor i sobretot el pitjor d’elles mateixes sense cap pudor. I això enganxa. I ningú queda lliure de menció. La crítica social, cultural i política arriba a tots els estaments.
Tilda Espluga ens fa gaudir d’una interpretació rica en matisos, potent i torbadora, en mans de la poetessa que explora el seu jo i alhora la relació de poder amo-serventa. Pep Jové molt divertit en la seva transformació en fèmina, una política de dretes que vol arribar al cim del poder, però es resisteix a deixar el baix fons de la prostitució (senzilla però punyent la seva caracterització, que segur recordarà a molts a la consellera alemanya Merkel). I Daniela Feixas, la més delicada potser, l’arqueòloga acompanyada de la calavera hamletiana, en busca del seu nou ésser, la dona de la neteja que combat enèrgicament els àcars de la pols, i els omple de vida alhora, escoltant-los interpretar sonates conegudes.
Un regal sorprenent, una proposta arriscada i molt ben resolta. Magda Puyo dirigeix els actors amb propostes clares i interessants. Menció per l’espai, molt aconseguit i ben usat, junt amb la llum i la sonorització. Petits detalls que arrodoneixen l’espectacle.

Pep Jové i Tilda Espluga