LA HERIDA

Els Trastorns Límit de Personalitat, autolesions incloses, han donat pàbul a incomptables films criminals, sense oblidar l´habitual recurs que d'ells sol fer el cinema de terror, però rarament han estat tractats amb la concisió, la manca de sensacionalisme i el rigor amb què són mostrats pel director Fernando Franco en  la seva òpera prima. És segurament el debut més excel·lent al qual assisteix el cinema espanyol des de fa diverses temporades. Ana , treballadora social, sembla tancada en una espiral de depressió, en el rebuig a la vida que porta amb la seva mare, i en el fracàs sentimental .

El seu caràcter s'ha forjat, s´intueix, sobre algun fet greu ocorregut en el seu passat, aquesta ferida del títol, però Franco, amb molt de pudor, evita els discursos i les explicacions verbals (la seva posada en escena, tan aclaparadora com la vida de la seva protagonista, és exemplarment enclaustrada ) : estem en el regne del suggeriment, no en el de la denúncia a viva veu. I el retrat que compon és d'una rotunda radicalitat : sense contemplacions, sense fàcils concessions.  Ana, a la qual Marian Álvarez dota d'una extraordinària coherència i una fragilitat emocionant, ens va mostrant les seves debilitats, fins aconseguir el miracle d'una empatia poderosa, una comprensió total cap a la seva desgraciada i malaurada existència.

Fins i tot al més temperat i serè li està permès tenir un mal dia d'aquells en què et xucla fins al precipici algun núvol amb urpes, com en moltes històries cinematogràfiques. Però a la protagonista de La herida,  tots els seus dies estan tallats pel mateix patró desesperant, disfuncional i insuportable per culpa d'una malaltia cruel anomenada trastorn límit de la personalitat; encara que el més cruel de tot és que ella mateixa no sap què dimonis l´està escanyant lentament.A aquest neguit íntim i delirant intenta donar llum Fernando Franco en el seu debut com a director .

Un exercici, per descomptat, arriscat i gairebé tan kamikaze com el modus operandi de l' (anti) heroïna de la seva història, a qui podríem seguir el rastre de la seva misèria quotidiana enumerant les ferides i cicatrius que es va autoinfligint al llarg dels anys. Tot i que la autèntica " ferida", fosca i insondable, ve de dins,  el talent de plantar-la davant del mirall i davant de l'espectador cal agrair-lo tant al director com, sobretot, a una Marian Álvarez sumida en un tour de force tan brutal que gairebé ens fa respirar d'alleujament un cop acabada la pel·lícula .

Tampoc cal estalviar elogis a la resta del repartiment, que ajuda a que rodi aquesta gran pedra de la bogeria : Rosana Pastor com a mare lobotomitzada , Manolo Solo com resignat company d'un treball que ella exerceix d'allò més bé, Ramón Barea com a malalt tan lluny i tan a prop dels curtcircuits mentals de la seva cuidadora.  Un estil àrid i una mica afectat pel timó de Jaime Rosales , i certes situacions una mica efectistes (el casament , el karaoke ... ) amb prou feines eclipsen a la peça més valuosa del cinema espanyol d´aquesta temporada.