dimecres, 25 d’octubre de 2017

DON JOAN


Adaptar els clàssics no és fàcil si es vol donar una mirada pròpia i no caure en l'esnobisme i la pretensió gratuïta. Però és una feina que s'ha de fer. La passada temporada vam gaudir de l'adaptació de Hamlet a càrrec de Pau Carrió, moderna però minimalista, sense res més que la paraula i el to de les interpretacions. I en l´actual cartellera barcelonina trobem a Don Joan de Molière, convenientment adaptat per la gent de La Brutal, executors d´ Una altra pel·lícula o de la trilogia de Tot per la pasta de l'any passat.

El resultat és sorprenent, tan excitant com una pel·lícula de terror psicològic. David Selvas com capitost del muntatge i ajudat per tres persones més en l'adaptació (Sandra Monclús, Sergi Pompermayer i Anna Azcona) canvia totalment de registre l'obra i tot i que comença amb els seus propis senyals identitaris, una comèdia protagonitzada per un barrut i acompanyat per un assistent que fa d´apagafocs, evoluciona cap a un nou registre, on gràcies a un joc escenogràfic i uns efectes sonors, ens submergeix en una història de terror psicològic, on finalment l'entorn de Don Joan i Sganarelle es revela contra ells com si fossin aparicions al bell mig d'una nit sinistra, en un hotel de cinc estrelles a la vora del mar.


Ens oblidem per complet del clàssic i la seva estructura per endinsar-nos en un terreny molt més fosc. És la força de Déu contra el cràpula. Si en Hamlet, es dóna valor a la paraula i els actors per sobre de tot, i per això aixeca una escenografia asèptica, sense decorats, a Don Joan és l'escenografia, és el muntatge sonor i de llums el que dóna el to i guia les accions dels personatges.

Tot comença a la sala del menjador, a l'hora d'esmorzar i per donar versemblança a l'escena unes deu o més persones del públic s´asseuen en les taules situades en l'escenari (sent servits i aixecant-se per agafar del bufet) mentre Don Joan i Sganarelle dialoguen sobre l'amor, la bellesa, la moral i per descomptat Déu, aquest ésser al qual el servent tem i el qual l'amo repudia amb desvergonyiment. Tot segueix les lleres de la comèdia de Molière, però des de la modernitat que l'equip de La Brutal li imprimeix a les seves propostes. Dinamisme, escenes amb molt moviment, muntatges musicals, suport audiovisual, i una escenografia plena de detalls, rica en decoració.


Però el director i els seus adaptadors donen una lliçó de lectura i interpretació. Perquè Don Joan oculta alguna cosa terrible, tràgica i que infereix por. Don Joan lluita contra Déu i aquest no és precisament un ésser bondadós. Ja avisa Sganarelle de la seva ira. Així, a mesura que les dificultats dificulten l'esdevenir de Don Joan la foscor s'apodera de l'escenari. I en la nit que apareix Don Carlos i el seu germà entrem en una altra obra, a mig pas entre el thriller i el terror psicològic. Els llums agafen protagonisme jugant als clars i foscos, adoptant aquesta atmosfera lúgubre, on les aparicions dels personatges se succeeixen com esperits que vénen a retre comptes amb el seductor. Un joc de miralls intel·ligent i mesurat al mil·límetre redobla els punts de vista, confereix profunditat i augmenta la sensació d'espai maleït.


 
L´estàtua tan solemne del “Comendador” aquí és l'aparició d'un esperit blanc. Però ni amb aquestes Don Joan cedeix a la por ni a la ira de Déu, irreductible en el seu hedonisme i la seva creença en la bellesa material. I en una altra volta de rosca, Selvas ens brinda un final musical amb el mateix déu del rock, Elvis Presley. Aquesta és una obra que es valora en la seva adaptació i en la posada en escena però per descomptat no es pot menysprear el treball dels seus actors, companys habituals de La Brutal en altres recents batalles.


Com no podia ser d'una altra manera, Julio Manrique és el seductor, el cregut Don Joan. En un paper sense tan dramatisme ni histerisme com ve donant mostra fa temps, Manrique reivindica aquí les seves dots per la seducció i la manipulació i teixeix el pur retrat del vividor famós de pa sucat amb del segle XXI, aquest que copa totes les portades de les revistes del cor. Al seu costat hi un immens Manel Sans, en la pell del servent Sganarelle, un pobre home que encara que repudia les tècniques de seducció del seu amo (no tant pel que fa a les dones, sinó per la por al càstig de Déu) no pot (ni vol) allunyar-se'n, la seva pagador.


Sens dubte és a partir d'aquests dos personatges on s'entén tot el rerefons de l'obra, la lluita entre el moral, la creença i l'ateisme i l'hedonisme més bel·ligerant. Per desequilibrar la balança en un o altre costat deambulen diferents personatges víctimes tots ells de les manipulacions de Don Joan, des del pare (testimonial però imponent Lluís Marco) a la cambrera (Nausicaa Bonnín) i la directora de l'hotel (Anna Azcona) passant pel botons i noi de seguretat (Javier Beltrán). Un elenc al servei d'una història fantàstica ideada per una companyia que treballa amb un estil molt definit.






divendres, 13 d’octubre de 2017

OKLAHOMA


Va ser el 14 de juliol del 2002 al convent de Sant Agustí i dins de la programació del Grec que va néixer la companyia amb el seu exitós primer muntatge, Scherzo. Des de llavors una continuïtat d´ èxit i de recerca escènica mantenint les constants del treball actoral amb el seu ampli ventall (veu parlada i cantada, treball gestual i de cos, dansa..), com a base dels espectacles combinant textos i estils del teatre clàssic universal. Així van naixent, Divertiment (2003), Tocata i fuga (2005), l´adaptació de L’illa dels esclaus de Pierre de Marivaux (2006), Homes de Shakespeare (2008), Asufre (2009), La Flauta Màgica-variacions Dei Furbi (2013-Millor espectacle musical, premi Max 2014), Trilogia Mozart (2014-15) i Oklahoma (2016).


Amb Oklahoma, la companyia dóna gran pas en la seva capacitat per plasmar la seva particular visió teatral a través de la priorització de l'intèrpret com a motor creatiu. Un espectacle tan inusual com inspirat que diverteix a través de la reflexió escènica. Kafka, Carroll, Pirandello i Calderón. Autors evocats i situats com a font d'inspiració. No tant la seva personalitat com algunes obres concretes de la seva trajectòria. Una barreja que pot sorprendre però que en cap moment es converteix en catàleg o caprici. Gemma Beltrán ha embastat una dramatúrgia en què les referències s'evidencien sempre a través del material creat per a l'ocasió. Tant o més la investigació i immersió en el vessant teatral com a reflex de la inquietud vital de l'actor i de l'ésser humà. La configuració de la realitat a través de la ficció i viceversa. Com ens convertim en personatges de nosaltres mateixos quan ens mostrem al món. La il·lusió de la feina com a garantia de la possibilitat de l'ésser. Un treball delicat i hàbil i totalment rotund l'èxit d'inclusió multidisciplinar.


Text, moviment i cant. Tot perfectament integrat i convertit en un nou gènere. El gènere Dei Furbi. Els arranjaments musicals de Paco Viciana han versionat les cançons seleccionades fins reduir-les a un únic instrument: la veu dels intèrprets. Això ha permès que la part musical convisqui tan feliçment amb el text i el moviment, la col·locació de la veu i dels cossos. Inestimable l'assessorament corporal de Moreno Bernandi que es mostra de nou com un gran dramaturg del moviment agermanat amb la paraula.


En aquest terreny, el treball dels tres intèrprets resulta excepcional. Ells recullen el testimoni i essència de la proposta alhora que es converteixen en material d'estudi i intèrprets de si mateixos. Molt interessant el treball vocal pel que fa al volum dels parlaments i rèpliques, més alt o més baix en comunió amb la idea i il·lusió de distància (física o mental) que es vulgui mostrar en cada moment. El domini i lliurament de tots ells catapulta a Oklahoma al lloc privilegiat que ocupa dins la nostra cartellera.


Els tres dominen les "tres" disciplines però cada un ho fa a la seva manera. Toni Viñals sorprèn el seu treball corporal i sap aprofitar la seva peculiar dicció per jugar amb les reminiscències de la commedia dell'arte (segell de la casa). Anna Alborch mostra una comicitat indestructible (la seva interpretació de "Soave sia il vento" de Mozart és impressionant). Al seu torn, Robert González ens conquesta amb la veritat que transmet a cada pas, col·locant cos, veu i mirada sempre en el lloc precís i en el moment oportú. Gran treball individual i de conjunt.


El particular i molt original i dúctil espai escènic (i vestuari) de Beltran i Ramon Ivars acaben d'arrodonir la proposta. En combinació amb la il·luminació de David Bofarull, afavoreix que els intèrprets siguin el centre d'atenció i creació alhora que disparen la nostra imaginació per delimitar espais i llocs, reflectint o evidenciant d'alguna manera la seva faceta interior. Llocs recòndits i mentals. Gran treball al·legòric. Material, textures, teles i lluminària que progressivament van evidenciant la seva presència fins arribar a un final tan adequat com estèticament revelador.


Finalment, és molt lloable no només la intenció sinó també el resultat aconseguit amb Oklahoma. De manera gens acomodatícia, Gemma Beltran ha sabut captar l'essència dels seus anteriors treballs per extreure l'aprenentatge assumit després de tots ells i transformar-lo en una genuïna peça teatral. Alhora reflex i validació d'una manera d'entendre, viure i participar de les arts escèniques totalment inclusiva.