divendres, 26 d’octubre de 2012

MCBTH


Rigola ha desvestit l'aparença de l'obra per poder transferir a l'actualitat, despullada de qualsevol substància passada, i l'ha tornat a vestir amb unes vestidures que no per insòlits deixen de ser contemporanis. D'aquí que la vestimenta es vinculi al món de l'esport, que és sens dubte un dels àmbits de la vida on la competició i l'ambició són més presents. També ha jugat amb l'escenografia transmutant els boscos i els castells que poblen els decorats de l'obra en mobles "made in Ikea" I li ha donat un ajust televisiu i fantàstic a l'assumpte en dotar a l'atmosfera de l'obra amb un toc de la genialitat de la banda sonora que Angelo Badalamenti va realitzar per a la mítica sèrie dels 80 Twin Peaks.
Malauradament, els elements més mitigats pels efectes de l'adaptació de Rigola han estat el interpretatiu i el argumentatiu. El resultat és una obra difícil de seguir i fins i tot d'entendre, si és el primer cop que l'espectador s'enfronta al text. La suma d'escrits, propis i nous, i la interpretació estàtica o descontextualitzada dels actors en diversos moments de la representació, buscada pel director, fa que el seguiment de l'obra sigui difícil. Rigola juga fins i tot amb els formats, ja sigui a l'hora de declamar el text com en l'estil de la representació. D'allí neix la dualitat d'escenografies que diferència el primer i el segon acte, envaint aquest últim d'un blanc irreal i fantasmagòric que envolta els cossos nus dels seus principals protagonistes, que s'empastifen de la sang, pròpia i aliena, que ha provocat o provocarà la seva ambició.

Les bruixes
Les actuacions passen a un segon pla en el joc visual i de formats que construeix Rigola. Amb elles també experimenta el director per robar-los tota la seva càrrega de classicisme i mostrar exemptes, en la majoria dels casos, sobre l'escenari. Joan Carreras porta el pes de l'obra, no per una altra, aquesta es basa en l'ambició del seu personatge i de les emocions que en ragen. Tots els altres intèrprets orbiten al voltant del seu centre de gravitació, entre ells Alícia Pérez, que dóna vida a una austera Lady Macbeth, Lluís Marco que encarna el rei Duncan amb una interpretació "al Marc", als quals se sumen Oriol Guinart, Míriam Iscla i Marc Rodríguez, que interpreten a la resta de personatges, el mínim per representar l'obra. Una interpretació que fa aflorar en alguns moments la comicitat d'un text altament tràgic. Element aquest, que al costat de l'excentricitat d'alguns components de l'adaptació (lliure, recordin) segur que hi haurà fet enrere a més d'un.
La proposta de Rigola és valenta, gairebé massa, i és un clar exemple de la voluntat del teatre actual de deconstruir el propi teatre i erigir sobre uns fonaments obres amb un clar enfocament contemporani.


Al.legoria de Twin Peaks

Per aquest motiu el MCBTH del TNC es converteixi en clar reflex de l'ambició i la luxúria econòmica que ha portat, almenys en els països del sud d'Europa, els pejorativament anomenats PIGS, a desbaratar els sistemes polítics, econòmics i socials que s'havien erigit des del final de la II Guerra Mundial. Una detonació de fons contra una societat que mor a mans dels ambiciosos, d'aquells èmuls de Macbeth que es vesteixen amb cars vestits fets a mida, condueixen automòbils de luxe i que s'envolten de la parafernàlia tecnològica en voga, gaudint de molt més de el que la realitat els pot atorgar.
Rigola, deixa una mica de banda el fet que el teatre, tal com es concep en l'actualitat, és un producte cultural i comercial i que ha d'arribar al públic d'una manera assequible, ja que si no la creació artística pot arribar a morir prematurament sense haver aconseguit els seus objectius, ja sigui per part dels autors o per part dels destinataris o consumidors. La versió del Macbeth de Rigola és una obra de complicada digestió que força l'espectador a mastegar a consciència i fer una àrdua deglució teatral.
Una proposta no apta per a nous públics o per aquells a qui no els agrada que "juguin" amb els clàssics.

Els morts


divendres, 12 d’octubre de 2012

Magic Mike


El 2011, Steven Soderbergh va declarar que tenia intenció de retirar-se del cinema. Aquest propòsit, però, no sembla haver afectat la seva freqüència de treball: Magic Mike és la tercera pel·lícula que estrena en menys d’un any i torna a proposar una ruptura amb la seva filmografia immediatament anterior. Lluny de la paranoia viral de Contagi i del flirteig amb el gènere d’acció a Indomable, Magic Mike és una comèdia dramàtica inspirada en les experiències com a 'stripper' del seu protagonista (i autèntica 'alma mater' del projecte) Channing Tatum.
De les comiats de soltera a la primera sortida nocturna, quan la noia en qüestió compleix 21 anys (moment en què els Estats Units pots agafar una bufa pública i legal): l'exòtic món de les dones en zel en una nit de farra. On la carn en exhibició, en contra del que és habitual, la posen uns homes “catxes que converteixen el sexe, o millor, el seu simulacre, en xarrups i diners. Soderbergh s'acosta a aquest món, i als homes que l'habiten, embolcallat en les formes d'una faula amable i romàntica. El seu objectiu no és fer sang encara que a vegades és moralista.  No jutja: intenta mostrar però no se´n surt. I ho fa lluny de la consciència social i la ironia de, per exemple, Full monty, on també un grup de tios es despullaven per diners. Però allà es començava per la pell per arribar més lluny, diguem a l'ànima.. Mentre que en Magic Mike, per contra, al més profund que arribem és a l'epidermis de Channing Tatum, diuen que el successor de Brad Pitt en això dels sospirs femenins i gais, passada per infinites hores de gimnàs. I a la mefistofèlica presència de Matthew McConaughey, en el paper de diable temptador amb més esteroides del compte. És a dir, en Magic Mike el mal queda resumit entre un tio catxes fet un embolic i un pobre diable, en un paper d'aquests que broda McConaughey.


Matthew McConaughey
Tot i insinuar algun comentari relatiu a la depressió econòmica i a la frustració laboral, i posseir alguna seqüència d’efectiva eufòria epidèrmica, el balanç final del film peca d’insípid i de conservador (és lògic que en una dissertació sobre la virilitat com a mercaderia gairebé tots els nus siguin femenins?)
Vull dir que Magic Mike no és càustica ni melodramàtica. És més aviat com aquella denúncia bronca que va ser Showgirls, en aquell cas de la prostitució encoberta de l'espectacle i Las Vegas. Una denúncia on s'ensenya en abundància el que es crítica. En aquest sentit, hipòcrita. Com la llibertat sexual que mostra, on els strippers se´n van al llit amb dues dones alhora o amb les dones que els venen a veure. Però aquesta llibertat no es mostra mai en la relació de dos homes. Cap dels strippers es veu temptant pel cos d´un home. És normal això en un món on el culte al cos es porta a extrems gairebé narcisistes.? És aquí on s´acaba la llibertat sexual per part del director perquè en el fons el sexe entre dos homes el considera anormal, i poc masculí.
Què lluny queda Sexe, mentides i cintes de vídeo.

Channing Tatum, Alex Pettyfer, Cody Horn i Mat Bomer.  

dimarts, 2 d’octubre de 2012

Variacions sobre el model Kraepelin


Variacions sobre el model Kraepelin (Emil Kraepelin va ser un psiquiatre alemany que els primers anys del segle XX, i junt amb el seu col·lega Alois Alzheimer, va descobrir i teoritzar sobre el tipus de demència senil que avui alarma mig) és la primera  obra que coneixem del dramaturg italià David Carnevalli (Milà, 1981). El subtítol, El camp semàntic dels conills a la cassola, és un recurs per desdramatitzar el tema de l’obra que, no obstant, té una notable presència en la funció, a la qual aporta una mica d’humor. Variacions sobre el model Kraepelin és un text ambiciós, ben escrit i servit en una excel·lent posada en escena de Carles Fernández Giua que acobla amb precisió tots els elements d’una peça força exigent.
El text no pretén cap aproximació científica a una malaltia cerebral degenerativa, sinó una reflexió a l'entorn de la memòria i de com la subjectivitat incideix i condiciona el seu exercici. El Tercer Home, el neuròleg que intervé en l'espectacle (Hans Richter), comenta el procés que presumiblement s'enregistra al cervell del Primer Home (Artur Trias), el protagonista víctima d'una pertorbació mental severa, i descriu quan convé les relacions del malalt amb el Segon Home (Jordi Brunet), el seu fill.
Carnevalli ens parla de la memòria com a element definitori de la identitat, no sols de l’individu sinó d’un col·lectiu. No estem, però, davant d’un  drama llagrimós sobre el deteriorament d’una persona (superb Artur Trias en el paper del malalt) sinó enfront d’una reflexió profunda que planteja un viatge a la ment del malalt, i una mirada sobre la formació de la identitat  a partir de la història individual, però també de la col·lectiva. En aquest cas Europa. No en va, l’obra comença amb l’emissió per televisió de la cimera fundacional de la Unió Europea, el 1950. I com és d’actual el posterior discurs del malalt sobre el continent, tot parlant de la Segona Guerra Mundial i d’una guerra que, diu, dura encara, tot i que ara no hi hagi tancs, ni bombes.

Primer Home (el malalt) i el conill
El drama té dos protagonistes. El primer és visible: un home amb demència senil. El segon és invisible: un lloc que canvia de nom cada vegada que la guerra en mou els límits. Un espai al cor d'Europa impossible de fixar en la memòria. El vell es refugia en aquest territori mutant per escapar d'una desconcertant boira d'oblit.
L’estructura formal de l’obra, amb escenes curtes, i aparentment aïllades, respon a la voluntat d’apropar-se a la realitat des de la malaltia. Això vol dir que record i imaginació es fonen i desapareix qualsevol lògica narrativa, substituïda per la repetició, la reiteració i la dilució del temps com a element referencial.
Carles Fernández Giua, traductor i director del muntatge de la Sala Beckett, troba l'equilibri per a un text que comença com un fred document dramàtic sobre els estralls d'una cruel malaltia degenerativa, continua com una metàfora geopolítica i acaba com un malson psicològic.
Jordi Brunet (el fill) i Hans Richter (el doctor) s'adapten correctament a cadascuna de les fases. Però és Artur Trias (el vell) qui esglaia amb una interpretació que transmet estupor, desemparament, ràbia, bogeria i aquell no-res que li envaeix la ment i li deixa la mirada perduda en un infinit blanc.

Segon Home (fill) i Tercer Home (doctor)