divendres, 31 de gener del 2014

Jo mai


És la creació més recent d'Iván Morales després d'haver provocat una de les sorpreses teatrals de la temporada passada amb l'obra de cambra Sé de un lugar, amb la nova companyia Prisamata. Jo mai és a la vegada un espectacle work in progress. Cada funció se situa temporalment en el dia que es representa i no seria gens estrany que algun passatge també s'anés modificant segons l'experiència anterior. I per demostrar que és així, els intèrprets no només diuen dia, mes i any, en una de les escenes inicials, sinó que fan referència a algun fet puntual que pugui ocórrer aquell mateix dia o aleshores mateix. (...) Violència versus violència.Jo mai és una obra que amaga violència i que la va mostrant lentament, a vegades embolcallada de romanticisme fals, tot i que, només engegar, els espectadors ja sabran —com en un thriller de debò— que hi haurà un mort. Però no és aquesta l'única violència de l'obra perquè també hi ha una història del passat dins de la història i una història de violència de gènere dins de la mateixa historia.


Uns personatges perdedors, que no saben mantenir i gaudir els puntuals triomfs. Un espai catàrtic, tot i estar en l'absoluta buidor. Una amistat insubornable, quasi com si fos una relació entre germans bessons. Uns secrets dolorosos i amagats (sembla que hi hagi un pacte per passar-los per alt, tapar-los, esborrar-los de la memòria, tot i que retornin en malsons). Aquests són els ingredients de Jo mai, un altre treball que fa un retrat sòrdid d'una generació de joves desubicats, que troben el Nord quan comparteixen música o fan alguna acció constructiva conjunta. La música puja sovint a primer pla amb una reminiscència punk, per moments. Si a Sé de un lugar, Triana era el grup de referència, ara s'és molt més eclèctic: La música casa molt bé amb les emocions i amb la trama. Més del que aparentment pugui semblar. També la llengua salta del català al castellà sense un motiu aparent, segons remogui l'interior de l'actor.


La foscor que ara plana sobre Jo mai fa créixer la imatge de refugi que té el Bar Amparo (l'espai simbòlic que acull les històries creuades que acaben en una sola tragèdia) i la idea de fraternitat com el sentiment que lliga els personatges. Els ideals del romanticisme aplicat a una comunitat d'individus a la deriva. La temptació de l'abisme es materialitza en el fracàs de la segona oportunitat que se li ofereix a cadascun dels personatges. En aquest aspecte, l´obra és radical: la possibilitat de ser feliç -que desaparegui el soroll i no entri la boira- dura el que dura una cançó. La força romàntica primitiva, sense subterfugis, directament accelerada pel rock, el reggae, el punk -és el millor d'aquest espectacle.
Oriol Pla està magnífic. Galvanitza l'atenció com a instrumentista, com a pallasso, com a narrador, com aquest fràgil i entranyable personatge a la vora de la desintegració. En l'obra, pràcticament, tots els personatges són víctimes i, per molt diverses circumstàncies, botxins. A escena, la companyia fa tot un akelarre per trencar tòpics i prejudicis. El més dèbil desgraciat pot ser violent i l'agressor psicològic o físic de les dones, en realitat, amaga una fragilitat que es trenca, de seguida, en mil bocins. No justifica res, en tot cas, ho qüestiona tot.

  




dissabte, 25 de gener del 2014

Blue Jasmine


Els ulls inflats de Cate Blanchett . Vermells . De tant plorar . De tant mentir . De tant riure. De tant aparentar. De tant vodka i còctel de pastilles, l'únic que li retorna l'aire quan entra en pànic. La pobra Jasmine i la seva forçada loquacitat per amagar les seves pors, per amagar- se a si mateixa, esgota, trastorna, al mateix temps que et sedueix, t'absorbeix, fins que aconsegueix que et posis del seu costat. Que se't posin els pèls de punta veient com Blanchett passa d'un extrem emocional a l'altre, com es manté durant més de 90 minuts en el límit entre el riure nerviós i les llàgrimes més amargues, agafada a la seva jaqueta de Chanel i la seva bossa de Vuitton, els records de la princesa de l'Upper East Side que va ser, les seves àncores que no eviten que segueixi avançant, cada vegada més de pressa, cap al col·lapse que s'intueix des que arriba a San Francisco .
Emocional, neuròtica, sarcàstica, alliçonadora sempre, excèntrica. Jasmine comparteix qualitats amb els millors personatges de la filmografia de Woody Allen. Gairebé sempre dones. Té alguna cosa d'Annie Hall, de Hannah, Lee i Holly, de la inestable Eve d'Interiors, i fins i tot de Maria Elena. Té molt de Woody Allen, vaja. I sobretot, de la Blanche DuBois de Tennessee Williams a Un tramvia anomenat Desig .


Com Blanche , Jasmine ha nascut per ser princesa , per passejar orgullosament la seva Vuitton per Park Avenue no per les coloristes carrers de Mission , el barri de San Francisco en el qual viu la seva germana, Ginger (una perfecta Sally Hawkins ), i al qual s´ha de mudar després que el seu marit  (genial Alec Baldwin) el detinguessin per un frau econòmic. I ara què? Reconstruir la seva vida del no-res, començant per ella mateixa, una persona buida, la identitat de la qual havia creat a partir de les aparences, de vestits cars, festes cares, perfums cars i una cançó, Blue Moon, que va compartir amb el que ara l'ha traït .
La por de Jasmine, el pànic a la soledat, a reconstruir una nova vida, s'aprecia darrere de la muralla de fantasies i mentides que s'havia creat i ara reconstrueix per enganyar al següent ' príncep ' que la mantingui i torni l'estatus que ella es mereix. Lluny dels perdedors de la seva germana i els seus nuvis ( Bobby Cannavale , com un immens Stanley Kowalski , Andrew Diu Clay i Louis CK ) que la posen en tensió i treuen la veritable Jasmine , aquesta que no vol veure mai. 


La por apareix subtilment pels ulls inflats de Blanchett , per les seves llàgrimes i les seves converses amb ella mateixa, en veu alta, que ens porten de San Francisco als flashbacks de Nova York, amb els quals Allen va reconstruint la història d'aquesta caiguda en picat, d'aquest inevitable enfonsament tan actual que  com en els grans drames del director, tornen sempre a la culpa. Aquesta culpa que arrossega Jasmine , com a responsable de l'estat d'ansietat en què es troba. Una ansietat que frega o sobrepassa l'absurd, sobretot, quan s'enfronta a tots aquests personatges que es mouen al seu voltant ( Cannavale , Andrew Diu Clay , Louis CK , Sally Hawkins , Michael Stuhlbarg ) i aporten l'equilibri perfecte de comèdia a aquest drama que, potser, sigui la millor pel·lícula de Woody Allen dels últims anys .


En fi, Woody Allen ens ofereix el millor de si en aquesta pel·lícula inesperada , i no és precisament el seu talent per a l'humor , que també, sinó el seu geni per a la vida. Amb la seva mirada més penetrant i menys condescendent en anys , la seva mirada més cruel si es vol. Si em pregunten , els diré que aquesta és una pel·lícula d'Allen, de forma inequívoca . Tot Allen hi és. Però, a més de Allen destil·lat, trobem a Blue Jasmine alguna cosa sorprenent : un plus de melodrama a l´estil Tennessee Williams per situar-nos. Aquí les samarretes no s'esquincen - a Jasmine li agraden els vestits de marca - ni el tramvia es diu Desig, però hi ha un banc on Jasmine / Cate Blanchett s’asseu i que, per un moment, sembla el mateix carreró dels somnis destrossats .







divendres, 24 de gener del 2014

Adiós a la infancia, una aventi de Marsé.


Després de la meravellosa immersió en el món de Federico Fellini amb 28 i mig, Oriol Broggi s’ha capbussat en el de l'escriptor Juan Marsé de la mà del dramaturg Pau Miró, recentment premiat a Itàlia per la seva obra Els jugadors,  tot creant un retrat mental i físic de la Barcelona de postguerra amb fragments de part l’obra de Marsé ('Caligrafia de sueños', 'Si te dicen que cai', 'Un día volveré', 'Rabos de lagartija' i 'El embrujo de Shangai') i al so d'una  orquestrina que lidera la veu de Jaume Sisa que barreja temes propis, fins i tot galàctics, amb  repertori clàssic de revetlla.
Adiós a la infancia té a veure amb aquell 28 i mig en la manera que treballa Broggi, d’aixecar l’espectacle a partir de materials diversos, però res mes. Si 28 i mig es nodria d'allò iconogràfic, de la imatge i la imaginació, Adiós a la infancia està ancorat en una realitat concreta i uns textos d’arrel molt literària embolcallat amb una textura de colors esmorteïts, de teles gastades, de memòria empolsinada.


No cal ser un gran coneixedor de l'obra de Marsé per sortir del Lliure amb la sensació de tenir, en un lloc indeterminat entre la gola i l'estómac, un formigueig continu . És l'emoció del retorn al mític territori de la infantesa: allà on la realitat i la imaginació caminen juntes. Alguns dels personatges que Juan Marsé ha dibuixat en les seves novel·les, cobren realitat escènica i dansen, amb i per als espectadors, amb la música i les cançons de Jaume Sisa. Ens ensenyen una Barcelona sovint oblidada: la Barcelona dels barris obrers en la més dura postguerra. Les imatges que Marsé ha anat construint amb paraules, desfilen ara sense pressa ni massa ordre per la sala de ball de la Cooperativa La Lleialtat -reinventada per a l'ocasió-. Els mags d'aquest prodigi han triat amb cura personatges, situacions i ambients per crear un espectacle que, essent deutor absolut de Marsé, té vida pròpia.


El que millor reflecteix el muntatge és l'atmosfera de l'època i el perfil dels personatges. Tots ells són perfectament identificables, tant per als que estem familiaritzats amb els textos com per als que treuen el cap per primera vegada a la tristesa del món de repressió en aquests barris de Barcelona durant els anys de la postguerra. Aquí tenim a Ringo (un bon Oriol Guinart ), alter ego de l' Marsé adolescent, rendit als seus mites. I el Capità Blay (fantàstic Xicu Masó), el Mariner (Jordi Figueras), els personatges de l'adolescent malalta que fascinava Ringo ( Mar del Hoyo), els de la mare / prostituta (Alícia Pérez) i els interpretats per Jordi Oriol, Carles Pedragosa, Xaviert Ricart i fins i tot el propi Sisa , en la seva aparició com a bisbe .Capítol a part mereixen les insercions musicals a càrrec del cantautor galàctic, interpretades amb un gust exquisit i perfectament situades al relat.



Ringo, un noi de 15 anys, ens guiarà pels carrers del Carmel, el Guinardò o Gràcia; amb ell podrem seure al carrer amb els veïns en una xafogosa nit d'estiu, entrar al menjador d'alguna casa i, fins i tot, penetrar en la intimitat d'algun llit. El món de Ringo, entre joc, fantasia i gris realitat, pren cos i ens retorna la imatge d'uns personatges vençuts i solitaris que sobreviuen en un sòrdid i míser paisatge urbà. Tan sols 9 actors (també músics) i el propi Jaume Sisa per donar forma a tot un univers. Tots ells són Ringo i deixen de ser-ho per esdevenir una evocació d'algú altre en diferents moments. Un joc interpretatiu senzill en aparença que multiplica les possibilitats alhora que referma la idea que Marsé és l'únic i autèntic protagonista de l'espectacle. Tot un homenatge a l'obra de Marsé bastit amb intel·ligència i exquisida sensibilitat. 

divendres, 17 de gener del 2014

La grande bellezza


L’insuportable pes de la vellesa, la corrupta pàtina que atorga el temps, la vida resistint-se a sucumbir davant l'arribada de la decadència, Peter Pans refugiats en cançons de Rafaella Carrá i injeccions de botox, desertors del regne de les ombres fingint felicitat en decrèpits banquets, el cinisme, la mort. La grande bellezza no és només un brillant exercici formal per part del seu director, el napolità Paolo Sorrentino, també és un retrat, de vegades mordaç, de vegades ple de bellesa, d'una ciutat i la seva gent, d'una Roma que nega la seva agonia buscant en la glòria del seu passat un antídot a l'efímer del present, la Roma del Panteó d'Agripa i de la Capella Sixtina , sí, però també la Roma dels pits operats i de Berlusconi , aquesta Roma entre dos mons que es barregen en la figura d' Jep Gambardella (excel·lent Toni Servillio ) cronista, bevedor, el que guarda records, amb la seva terrassa de festa perpètua penjada sobre el Coliseu, tota una metàfora del que pretén el film. Una pel·lícula que potser per aquesta necessitat de redempció a través del que és artístic construeix les imatges més belles de Roma mai vistes en cap pel·lícula de cinema .


La grande bellezza comença amb una de les festes millor filmades de la història - una celebració supina de la vulgaritat berlusconiana , una parada dels monstres que cal veure per creure-s’ho,  justament per informar-nos de que la festa s´ha acabat. No és difícil detectar en el mestre de cerimònies de tan fastuósa festa, Jep Gambardella, l'ombra del Marcello Rubini de La Dolce Vita,   com si el retrat que va fer Fellini de la decadència romana no hagués canviat gens en més de mig segle. Però seria fer-li un magre favor a una pel·lícula tan generosa amb el seu públic el fet de considerar-la un simple homenatge .
A La grande bellezza es projecten els fantasmes de Giulietta de los espíritus (1965 ) i respira l'espectral Ciutat Eterna de Roma (1972), però el deambular en cercles de Gambardella es desprèn de la seva herència felliniana quan calma els seus ànims grotescos i s'abandona a la melangia. I si la seva tendència a l'excés i al que és episòdic li fan semblar epidèrmic és perquè tot, des d'una ridícula performer fins a una monja momificada, li interessa. Simplement, sap posar el món als nostres peus.


Sorrentino ha recobert la seva història de tanta monumentalitat, fast i fascinació que es corre el risc de no traspassar el paper pintat i arribar a aquesta estada íntima, pertorbadora i buida del personatge, que són dos, la Roma moribunda i eterna i Jep Gambardella, el romà crepuscular, vividor, cínic i ple d'aquest lloc buit que és la sensació de transcendència, fatiga i fracàs. Sorrentino ens avisa del que veurem i, si volem, sentir : aquest vertigen davant la insuportable bellesa  (o síndrome de Stendhal ) que pot deixar fulminat a un turista japonès , i l'efecte al·lucinogen que causa als que viuen exposats a ell, com Jepp Gambardella en el seu àtic i el seu llit al sostre de la qual es veu el mar. La pel·lícula transcorre fora, en aquesta Roma feridora i immòbil, però també dins, en l'ànima de Gambardella, interpretada amb absoluta precisió en la seva fondària i frivolitat per un gegantí Toni Servillo.


La grande bellezza és la magnífica contraportada de la Roma de Fellini , però també una gota de l'extracte de la seva Dolce Vita, és una ullada a una fantasmagoria de personatges que comparteixen amb la seva ciutat l'harmònic sentit de la contradicció, la bellesa i la vulgaritat, el sagrat i el mundà, l'art i l'artifici , la fe i la desesperança ... artistes , escriptors , bisbes , prostitutes , sants, corruptes ... Un paisatge, que a la nit és una festa visceral i grinyolant i al matí una simfonia de blancor de monges pel jardí. Tot això està en el fora de la pel·lícula i en els interior de Gambardella, que ens traspassa la seva admiració d'home fracassat davant la imponent presència d'una girafa, de cent flamencs pregant al seu àtic o d' una passejada nocturna pels palaus de la Roma invisible . I tota la vida es redueix a això, al Rosebud de Norman Foster Kane , a aquesta imatge de tu mateix en un temps que ni vindrà ni se l'espera .




dimarts, 14 de gener del 2014

HIMMELWEG


Himmelweg és el camí cap al cel . És una història dura , fosca i tètrica sobre un camp de concentració que amaga la tragèdia que tots coneixem . Juan Mayorga va escriure aquest text dur i rodó per fer-nos veure una obra de teatre on els personatges són els mateixos els actors . Una representació on està en joc la vida, la supervivència. L'obra explica la visita d'una delegada de la Creu Roja a un camp de concentració nazi. I tot és meravellós  El comandant del camp és entranyable, un home culte, solidari. Té un projecte de fer un experiment d'autogestió, per unir els jueus, construir una sinagoga que garanteixi la llibertat de culte ... Però, en principi, no són més que paraules que per si mateixes no desmenteixen els rumors del que passa als camps de concentració. Fins que el cap de la comunitat jueva guia la dona pel camp perquè comprovi que bé funcionen les coses allà. Ni rastre de forns crematoris, ni de cendres, ni maltractaments de cap tipus ... No, tot això són, definitivament, rumors infundats . Salta a la vista: els nens juguen als parcs, són feliços ... "Pot fer fotos, per favor", diu l'home, tocat amb la creu de David al pit .La dona de la Creu Roja parla des d'una projecció de vídeo llegint l'informe que va fer. Era un informe important, transcendent. Era als ulls del món. En viu , comença a descobrir certs matisos ... " Escolteu , no hi ha res d'artificial a aquestes veus, en aquests jocs, en aquesta vida tranquil.la ? " No, no hi havia res per a ella, perquè " llavors encara creia en Déu ". Però la veritat és que l'alcaide jueu parla com un autòmat . "Pot fer fotos, si us plau ...", insisteix . S'han sentit els trens carregats de presoners però no s'ha vist ningú . On és aquella gent que no apareix ? Camí del cel, és clar.


El muntatge teatral que dirigeix ​​Raimon Molins amb la companyia Atrium aposta per la reducció a tres personatges. La resta , els nens que juguen al parc, són titelles, metàfora de la manipulació . Són protagonistes d'una gran obra de teatre dirigida pèrfidament pel comandant, que perdrà els nervis quan els nens s'equivoquin en la seva interpretació. No ha d'haver error possible. Els ulls del món no poden descobrir l'engany .El sentiment de culpa de la delegada de la Creu Roja se li fa insuportable . " Podia haver escrit que hi havia coses anormals si simplement els jueus m'haguessin fet un petit gest , però ... " interpreten els seus papers a la perfecció . I ni tan sols aquest excés de perfecció que podria haver portat a la sospita els va delatar . "Pot fer fotos, tranquil·lament, estem molt bé aquí ... " Però ara , veient el vídeo , se n'adona. Parlava un autòmat, un titella ... Es jugaven molt: la vida , la vida de les seves famílies , la supervivència del seu poble . Això creien .


L'altra gran carta de la proposta és la interpretació, començant per un esplèndid Raimon Molins que s'apodera de l'escena amb un treball que al principi sobta per impetuós però que acaba convencent a mesura que l'actor demostra la coherència de la seva creació. Molins fa un gran treball de veu, de gest i de composició i té la grandesa de deixar que els altres actors, Patricia Mendoza i Guillem Gefaell tinguin també la seva quota de brillantor, de forma que el repartiment assumeix el repte amb molt bona nota. Molins també l'ha encertat com a director, amb una posada en escena pulcra en la qual destaca la utilització de titelles en una encertada i punyent metàfora del tracte que els nazis dispensaven als jueus. Si la tornen a fer, ara ja no hi és a la Sala Atrium, no us la perdeu!!!




dimecres, 8 de gener del 2014

Romeu i Julieta


El teatre Akadèmia ha fitxat al britànic Dugald Bruce-Lockhart, actor de la famosa companyia Propeller, assídua del festival Temporada Alta, per aixecar una producció de 'Romeu i Julieta'  amb resultats francament engrescadors, tot i no comptar amb noms gaire coneguts en el repartiment. Una operació digna d’elogi pel que aporta al nostre teatre i perquè demostra que la direcció amb Shakespeare és fonamental.
Bruce-Lockhart ha imaginat una posada en escena senzilla i dinàmica amb pocs elements, però amb un sentit del ritme escènic i un control de la paraula (àgil i clara traducció de Miquel Desclot) exquisit per només haver pogut assajar durant cinc setmanes. La funció té l’aire dels Propeller i aixó ja és una garantia. El director manté la capacitat dels Propeller de narrar una història a partir d'un cor que treballa en grup, tot i que elimini la convenció de no treballar amb actrius. Però la pedra filosofal des d'on pivota l'èxit dels Propeller és la seva labor de companyia.


Dugald Bruce-Lockhart feia temps que volia aixecar un Romeu i Julieta, una peça que ja es coneix al mil·límetre. Va veure-ho clar, només entrar a la sala del curs, ara fa un any que va impartir al teatre Akàdemia. I és que l'espai del teatre té, de forma natural, el balcó dels Capulet. Després, tot passejant fins al port per la Rambla va descobrir les estàtues humanes i li van donar la clau d'arrencada: tot arrencarà quan algú posi una moneda en un d'aquests artistes de carrer. Aquests seran una companyia amant de Shakespeare que decideixen interpretar algun text clàssic, en funció dels ciutadans i de l'espai que trobin.
I és que els tres principis sobre els quals ha marcat el treball intens, de
només cinc setmanes (i això que duien el text après, abans de començar assaigs) són: jugar amb el llenguatge, aportar molt dinamisme i desgast físic a escena i tenir la capacitat d'entretenir, com aspirava Shakespeare.
«A Propeller la creació és molt orgànica. Tots hi col·laborem», explica. Al principi el seu mètode no acabava d'encaixar. «Les dues primeres setmanes d'assaig van ser dures, amb assajos molt intensos de 10h a 18h», recorda. «Va costar que els actors entenguessin que crear també era responsabilitat seva. El dia que van descobrir que jo no era allà per donar respostes, tot va començar a canviar i fructificar», afegeix.


El director defuig qualsevol romanticisme per explicar-nos la tragèdia posant l’accent en l’obsessió, amb la passió ingènua, inconscient de dos adolescents genuïns, gens intel·lectualitats ni sentimentals i amb un trenat de les escenes realment brillant en un únic espai escènic que aprofita totes les possibilitats del teatre. La direcció d’actors es impecable tenint en compte la falta d’experiència amb textos de Shakespeare de molts dels membres de la nombrosa companyia.
L’escena del balcó del primer acte resulta magnifica i Sílvia Forns (Julieta) i Guillem Motos (Romeu) broden els seus papers. Molt be també Òscar Bosch com a Fra Llorenç, Toni Mas en un Mercutio d’extrema vitalitat  i Helena Font amb un Dida molt casolana, molt directa.
La gran virtut de la funció és convidar-nos al joc del teatre i conduir-nos per la història de forma lúdica i entretinguda. Un bon Shakespeare que cal anar a veure.