diumenge, 19 de febrer de 2017

Davant la jubilació



Finalment, el Festival Temporada Alta s’han sortit amb la seva: aconseguir que Krystian Lupa dirigeixi actors catalans. I cal agrair-los-ho, perquè el resultat és francament bo, molt bo. L’aliança Thomas Bernhard – Krystian Lupa sempre ha funcionat, Ritter, Dene, Vos (Temporada Alta, 2006 i 2010), El forn de calç (TA 2007) o Tala (TA 2014), en són una bona prova. Bernhard posa el text en primer terme, un text que ha d’arribar net, sense artifici... perquè, per a ell, el teatre és per ser escoltat; la paraula n’és la base i l’actor qui ens l’ha de fer arribar, sentir, viure...

Un concepte proper al del director polonès, amant del mot clar i la pausa llarga, dels silencis carregats d’intencions, de revestir la brutalitat amb la calma més violenta...  que convergeixen en el virtuós naturalisme amb què Lupa vesteix tots els seus muntatges; un naturalisme que du, per descomptat, el seu segell i al qual pocs dels nostres intèrprets hi estan gaire avesats. Pep Cruz, Mercè Arànega i Marta Angelat han assumit el repte i no només l’han superat sinó que es converteixen en uns molt bons intèrprets “lupians”; especialment Mercè Arànega, senzillament magnífica.

Amb aquest text de Thomas Bernhard, el director polonès Krystian Lupa ha tornat un cop més al Temporada Alta i ha fet posterior temporada al Lliure. Tres actors veterans de llarg recorregut i reconeixement es posen sota la seva tutela per representar un text inquietant, en què l'important no és el que es diu, sinó tot el que es llegeix entre línies. Davant la Jubilació s'inspira en la història verídica d'un jutge nazi que, anys després de la guerra, va aconseguir conservar la seva bona posició a força de mantenir amagats els seus ideals nacionalsocialistes.

Bernhard retrata la misèria moral de tres germans, clarament vinculats al nazisme, en l’estricta intimitat de casa seva. El “noi de la casa”, ja a les portes de la jubilació, és, a més, president de l’Audiència Nacional, malgrat haver estat el màxim responsable d’un camp d’extermini. La seva vellesa i la seva imminent jubilació esdevenen una metàfora del final de la seva època d'esplendor i el trauma que això li comporta. Al seu costat, apareixen les seves dues germanes, ambdues dominades i no obstant això pols oposats d'una mateixa realitat.

Mercè Arànega crea una Vera fràgil i submisa a la que el terror se li intueix sota tan sols el punt just de nerviosisme. És la germana fidel a la memòria del pare, enamorada del seu germà, a qui admira i serveix amb incestuosa devoció. Per la seva banda, Marta Angelat és Clara que ofereix una meravellosa interpretació amb la qual aconsegueix, gairebé sense diàleg, omplir i gelar l'escenari amb les seves mirades de retret i la seva actitud distant. Clara, lligada a una cadira de rodes, des que un bombardeig aliat la va deixar paraplègica.

L’esperit de Clara sembla ser més lliure que els dels seus germans però, la seva dependència, a més d’impossibilitar-li la fugida, la fa cruel i amarga amb Vera i muda i indiferent davant Rudolf. Enfadada, humiliada i sobretot resignada, el seu personatge és fonamental com una representació de la part vençuda. Finalment, Pep Cruz és Rudolf i completa el repartiment aferrant-se als tics nerviosos amb els quals evoluciona cap a la  bogeria.

La posada en escena ens trasllada al menjador d'una casa gran però antiga i atrotinada que, com els personatges, en el seu dia va ser majestuosa. Una única finestra és el punt des del qual miren a l'exterior i contemplen el constant i imparable moviment del món. Sobre les parets, es reprodueixen imatges de més impacte que reforcen la incomoditat que el text desprèn.

Lupa es pren el seu temps - 3 hores i mitja de funció amb dos descansos - i ofereix una direcció naturalista de ritme dens, respectant els silencis i les pauses en cada un de les intervencions. Ens dóna així temps per reflexionar, intuir i pair una història que se'ns va desvetllant a petites pinzellades. L´autoengany sembla ser l'única via d'escapament per a aquestes ànimes corroïdes per la culpa. No obstant això, el temps i la vellesa trenquen les barreres en què es protegien, mostrant-los la terrible realitat que ha estat la seva vida. Al final, seran les seves mateixes conviccions, botxins de tants, les que acabaran convertint-se en les seves pitjors enemigues.












dimecres, 8 de febrer de 2017

FRANTZ



Elegant i preciosista, Frantz oculta sota la seva aparença de sobrietat un torrent d'artificis formals i narratius. Res d´estrany, tractant-se de la nova pel·lícula de François Ozon, un autor conegut per les seves resplendors postmodernes. Així, entre òbvies transicions entre imatges en blanc i negre i en color, i una sobredosi de girs dramàtics, el cineasta francès elabora un eloqüent i emotiu estudi de la persistència dels traumes bèl·lics a l'Alemanya colpejada per la Primera Guerra Mundial.

Relectura de Remordiment (1932), d'Ernst Lubitsch, que al seu torn adaptava l'obra teatral L'homme que j'ai tué, de Maurice Rostand, la pel·lícula d'Ozon estén el recorregut narratiu del film original, superposant noves capes al vendaval de secrets que assota a una vídua (sensacional Paula Beer) i a un amic del marit mort en la guerra. Un dispositiu narratiu que dóna forma a una meditació sobre la crisi identitària d'un continent, Europa, escombrat per la follia.

El canvi constant de temes, i amb això d'estil -que és una forma igual de vàlida de tenir un estil autoral propi-, caracteritza l'obra de François Ozon, capaç de portar al cinema una peça teatral de RW Fassbinder Gotas de agua sobre piedras calientes o explicar una història de doble identitat sexual Una nueva amiga, com d'exposar una desaparició abstracta Bajo la arena, relatar l'extraordinària existència d'un nadó amb ales Ricky o filmar una escenificació teatral retro i cantada 8 mujeres.

En aquesta volta de rosca permanent que és la seva filmografia, Ozon  explica ara a Frantz un drama ambientat en acabar la primera guerra mundial, de tints pacifistes: un soldat francès viatja fins al poble en què viuen els pares i la promesa del soldat alemany al que va matar en les trinxeres. El seu desig és revelar la seva identitat, però els esdeveniments l'obliguen a assumir una situació ben diferent. Ozon és fidel a l'original, encara que varia el punt de vista i construeix tot l'entramat de relacions a partir de la representació, la culpa i la mentida pietosa.

Això li permet un suggerent exercici sobre perspectives complementàries en el qual resulta primordial el treball amb el blanc i negre i el color, per separat o barrejat en alguns enquadraments tan reveladors com l'inicial, en què el poble és en blanc i negre i els arbres que l'envolten, en color. No és un artifici, sinó que imposa la lògica dels esdeveniments entre la realitat i la representació, el que uns volen imaginar (els pares del soldat mort) i el que altres voldrien haver viscut (el soldat francès).

'El suïcida', un quadre d'Édouard Manet pràcticament desconegut, juga un paper crucial en Frantz. Resulta una pintura ombrívola i sinistra que tanca el sentiment real de certa Europa davant la lluminositat i amor a la vida que desprèn l'obra pública per excel·lència del pintor, 'Esmorzar sobre l'herba'. En una pel·lícula que conclou amb la protagonista asseguda al Louvre (en un pla que subratlla la connexió de Frantz amb Vértigo), l'art juga un paper determinant com a vehicle d'aproximació, enteniment, catarsi i consol.

Si l'obra de Manet revela aquelles emocions que no s'expressen en l'àmbit públic, la música de violí que toca Adrien per a la família de Frantz (el supòsit virtuós de l'instrument) li permet enderrocar les hostilitats inicials. El personatge de Frantz també se'ns dibuixa com un jove pacifista francòfil que es veu obligat a lluitar contra un país que estima a través de la seva cultura. Finalment, François Ozon, a la manera d'Adrien, també és un francès que amb aquesta pel·lícula s'aproxima a la cultura alemanya i confia en la capacitat del relat (més enllà de la seva naturalesa fictícia o inspirada en la realitat) per curar ferides i conciliar postures enfrontades.