diumenge, 21 de febrer de 2016

Un tramvia anomenat desig


Les Antonietes tornen a adaptar un clàssic. Després d’Ibsen (Stockmann), de Txèkhov (Vània) i del popurrí de clàssics americans (El somni americà), ens porten la seva personal (i fidel) versió d’Un tramvia anomenat desig de  Tennessee Williams on el glamour groller i barroer de l’Stan Kowalski deixa tot el protagonisme a la delicada bogeria de la Blanche Dubois. Sobre una escenografia marca de la casa, que deixa al descobert l’escenari sencer en tot moment, amb pocs elements (una banyera i un parell de banquetes) es crea la humil vivenda de l’Stella i l’Stanley, on apareix, en un fortíssim contrast, la Blanche, l’autèntica protagonista de l’obra. Ella, una inquietant i màgica Annabel Castan, serà qui arriba a un territori desconegut i inesperat per a ella, com és el món de la germana, l’apassionada i submisa Mireia Illamola, i del seu home, l’Stanley, agressiu i primitiu Jorge Albuerne. Tot amb el contrapunt de l’amic Mitch, Pepo Blasco.


Les Antonietes participen d'un teatre essencialista. El director i dramaturg, Oriol Tarrasón, indaga quin és ell rovell de la peça a pujar a escena. Un cop això, explora com mostrar-la perquè quedi clara la trama però sobretot els personatges no quedin desvestits. En aquesta ocasió,  el que governa són les topades  dels caràcters a partir d'alguns gestos molt característics de cada personatge. Com la imprescindible banyera d'aigua calenta. Com la samarreta de Kowalski. Com l'alegre simplicitat de Stella. O la candidesa venjativa de Williams.

En aquesta adaptació, hi ha moments per gaudir de l'amargor de Blanche Dubois (menys fràgil aparentment que la que va protagonitzar Pepa Plana, al 2009). Annabel Castan construeix un caràcter somniador i fals alhora, que descol·loca el públic. Mireia Illamola és una Stella planera, senzilla, sense massa ambició i, per sobre de tot, enamorada. Jorge Albuerne (un actor de circ, que prova la seva faceta d'actor) fa un Kowalski primari, que també estima i no s'atreveix a admetre els seus excessos que fereixen sovint per la seva corpulència; alhora té un punt egoista i desconfiat. Pepo Blasco té un paper més limitat, però ensenya dues cares ben antagòniques: la delicadesa que ja mostraria a Bashir Lazhar (2010) que contrasta amb un Williams dolgut que vol ferir a qui ha estimat, ferint-se per tant a sí mateix.


Però és que la peça deixa molt clares les obsessions de Tennessee Williams. La seva culpa per haver dut a la germana al psiquiàtric. Les seves ganes de fantasia, en un món literari que es demanava realisme social. La seva ombra per no atrevir-se a mostrar la seva homosexualitat públicament. Excepte Stella (tota bondat), tots són personatges que arrosseguen unes ombres espantoses dins de les seves maletes....
Dos aspectes que apareixen en l'obra i que l'autor descarrega en la inestabilitat de la germana Stella que passa per tancar els ulls davant la violació d'Stanley a Blanche i reforça la caiguda en la depressió, una depressió que Blanche només allibera quan fa volar la seva imaginació en un món de fantasia on no hi té cabuda el realisme del seu passat.

La dualitat dels quatre personatges principals que es debaten entre la foscor i la claror és una de les forces que aguanten l'obra sense data de caducitat, una obra marcada encara avui per la versió cinematogràfica, A Streetcar Named Desire, de la qual la Warner Brothers, el 1951, ja va haver d'esquivar una sanció de la Legió de la Decència amb una dotzena de talls, recuperats i restituïts el 1993, i que va dirigir Elia Kazan amb l'actriu Vivian Leigh en el paper de Blanche i l'actor Marlon Brando en el d'Stanley Kowalski. Memòria en blanc i negre inevitable sempre que l'obra de Tennessee Williams ha tornat al seu origen, que és el teatre, com per exemple l'any 2000, al Teatre Romea, en una traducció de Joan Sellent, aleshores amb Emma Vilarasau, Àurea Màrquez, Marc Martínez i Jordi Figueras en el quadrilàter protagonista.










dijous, 18 de febrer de 2016

Andrzej Zulawski




Membre de l'anomenada Tercera Generació de cineastes polonesos, de la qual formaven part Krzysztof Zanussi, Roman Polanski i Jerzy Skolimowski, hereus del Nou Cinema Polonès que va copar Andrzej Wajda, i la generació prèvia a una quarta dominada per Krzysztof Kieslowski, Zulawski acabava d'acabar Cosmos (2015), el seu últim treball, que ja va rodar amb evidents problemes de salut i amb la qual no va poder acudir al passat Festival de Sitges. Va començar a fer cinema molt jove sent el seu primer treball una adaptació de la novel.la del seu pare Trzeciej czesci nocy. Però les contínues dificultats per fer cinema a la seva terra van acabar portant-lo a França, on va tenir el seu primer gran èxit amb L'important és estimar (1975), en què a més recuperava a Romy Schneider, antic símbol virginal amb la seva sèrie de Sissi, emperadriu , portant-la fins a extrems interpretatius de gran dolor. Una cosa que va reviure en la seva següent pel·lícula, La possessió (1981), aquest cop amb Isabelle Adjani, i en una òrbita de inclassificable terror artístic que només trobava comparació amb el britànic Ken Russell, el que conformava una espècie de díptic amb les seves dues millors obres. Unes pel·lícules caracteritzades per un extraordinari suport de les bandes sonores que portaven a les seves històries, ja de per si arrabassades, fins al territori del melodrama d'autor, gairebé d'avantguarda, amb constants moviments de càmera allunyats del classicisme, i una desmesura que podia apassionar tant com carregar. Hi ha cineastes que fan pel·lícules per a construir històries i d'altres que les fan per vomitar-les. El polonès Andrzej Zulawski pertanyia al segon grup.


Quan en l'últim pla de L'important és estimar, la seva obra més llegendària, un destruïda Romy Schneider diu a la fi "t'estimo" davant el cos ple de sang i moribund del seu amant, no ho està xiuxiuejant, que és el que aparenta fer, l´està expulsant des dels seus budells, des del seu cor destrossat, com una explosió de cinema eixamplat que prové des del més fosc de la naturalesa humana, des del més dolorós de la tasca creativa. Aquest pla, aquesta pel·lícula retraten a la perfecció la carrera de Zulawski, mort ahir dimecres als 75 anys, a causa d'un càncer. Ja fa temps que no li seguia el rastre però aquesta pel·lícula no la oblidaré mai ni la sensació que vaig tenir quan la vaig veure per primer cop al cinema. Va per tu mestre perquè amb creadors com tu sentim que l´art ens transporta a altres llocs més enllà de la raó i els convencionalismes.


dimecres, 10 de febrer de 2016

hISTÒRIA






Tot depèn del color del vidre amb que es mira, però també de la perspectiva del narrador que explica la història, segons els membres de la companyia Sixto Paz, que amb hISTÒRIA, una obra sobre una relació de parella tan plena de silencis i zones fosques com la Història de la humanitat.
La productora Sixto Paz, amb un fort vincle amb la Sala Beckett, serà la darrera companyia externa que actuarà a la seu històrica del teatre, abans del seu trasllat al Poble Nou a final de temporada. Ho farà amb hISTÒRIA, de Jan Vilanova Claudín, dirigida i protagonitzada per Pau Roca, amb Viky Luengo i Miquel Gelabert.



El text és un homenatge a la visió humanista d’entendre la Història que proposà Marc Bloch, historiador i resistent antinazi afusellat a Lió el 1944. La trama transcorre en dos nivells: La de les visions sobre la mort del personatge, i una història d’amor en temps present. Podem arribar a conèixer les il·lusions, les ombres o els silencis dels altres?, s’interroguen els dos relats. L’autor d’ hISTÒRIA Jan Vilanova Claudín, exposa que l’obra “intenta parlar de l’amistat, de l’amor i el compromís humà”. La Història, en majúscules, hi té un paper important, més enllà de la trama en temps present. Els dos nivells narratius s’intercalen: els fets passats (com va morir l’historiador Marc Bloch) i els presents, protagonitzats per una història d’amor entre un estudiant d’Història i la filla del seu professor.


L’espectacle que es podrà veure fins al 21 de febrer és, de fet, un homenatge a una forma d’entendre i viure la història en el seu vessant més humà (sovint allunyat dels grans fets), a propòsit de les teories que va desenvolupar al respecte l’historiador Marc Bloch, que esdevé així doblement protagonista del muntatge. El text s’articula a partir de la investigació sobre l’afusellament, per part de la Gestapo, de l’historiador francès a Lió. Hi ha un relat força èpic sobre la mort de Marc Bloch, escrit per un antic resistent, Georges Altman, que no estava allà en el moment dels fets.  En ella, s’explica que Marc Bloch va morir al costat d’un noi de 16 anys. Sembla ser que, després de consolar-lo i just abans de morir amatrellat pels nazis, va cridar un heroic “Vive la France”.


El jove protagonista (Pau Roca o Enric Cambray) indaga sobre la possibilitat que els fets es produïssin segons aquesta versió, o que en realitat aquesta respongui a una reconstrucció posterior per donar a Bloch un final més llegendari. Aquesta línia argumental se superposa amb la relació entre aquest alumne i la filla del seu professor d’història (Viky Luengo). Els paral·lelismes entre una i altra trama, entre la reflexió sobre la comprensió de la història passada i la nostra pròpia història s’expressa a través de la següent pregunta: “Podem arribar a conèixer les il·lusions, les ombres o els silencis dels altres?


Sixto Paz, que en els darrers anys ha mantingut una estreta relació amb la Sala Beckett, on ha estrenat muntatges d’èxit com Pulmons (2014) i L’efecte (2015), serà l’última companyia externa que actua a la seu de Gràcia abans del seu trasllat al nou equipament situat al barri del Poble Nou. . És un cop d'efecte imprescindible per atraure el públic amb uns personatges que són empàtics (i alhora tràgicament perdedors). Aquests silencis d'avui són els que també es produeixen en els fets històrics i que costa tant de fer entenedors: com la d'una execució de 30 membres de la resistència per part de l'exèrcit nazi un 16 de juny del 1944.


No cal èpica per a un acte heroic, encara que es produeixi de nit, i sense, aparentment, testimonis. Sixto Paz torna a clavar fins al fons, amb intensitat i alguna sorpresa. Lloable paper dels actors, també el de Cambray, que substitueix a Pau Roca en algunes funcions. Una feinada que demostra un gest còmplice amb la manera de fer del grup.