dimecres, 30 de maig del 2012

SOMBRAS TENEBROSAS



'Dark shadows' va ser un culebrot d’horror gòtic. Originalment es va emetre de dilluns a divendres a la cadena de televisió nord-americana ABC, des del 27 de juny del 1966 fins al 2 d’abril del 1971. Creat pel prestigiós productor, guionista i realitzador Dan Curtis, que al principi no preveia la introducció de cap element sobrenatural en la trama. Als sis mesos de l’arrencada ja hi havia fantasmes. I així es va disparar la seva popularitat. La fama va créixer encara més quan el 67 va irrompre en escena el personatge del vampir Barnabas Collins –interpretat pel canadenc Jonathan Frid– acompanyat per un home llop encarnat per David Shelby –el cèlebre Richard Channing de 'Falcon Crest'–, així com zombis, espectres, monstres generats per doctors, bruixes, psicòpates, viatges en el temps... No obstant això, el personatge de Collins es va imposar per sobre, erigint-se com un mite de la televisió ianqui. Gràcies a ell, 'Dark shadows' es va convertir en un símbol de la cultura pop del seu temps gràcies als milions de nois que la seguien amb absoluta fidelitat.
Tim Burton, declarat fan del culebrot, igual que Johnny Depp, s’ha basat en la popular sèrie televisiva per construir 'Sombras tenebrosas', una divertida sàtira sobre la família de classe mitjana americana gràcies a Barnabas Collins i als seus estrafolaris descendents. Amb aquest plantejament, era evident que Burton no podia reproduir l’atmosfera pomposa i solemne de la sèrie original. Així doncs opta per un pictorialisme gòtic marcadament expressionista, ple d’ombres i violentes taques de colors, de formes cargolades i paisatges de malson, de fisonomies grotesques, hieràtiques, inquietants: la deformació emocional d’una (vella) realitat (televisiva) a través del caràcter expressiu dels mitjans plàstics, obrint-nos la porta d’un món interior ple d’emocions i horrors.

Moments de la pel.lícula
Contemplem un tren que travessa les pastures, i al seu interior viatja una noia que es dirigeix ​​a la residència dels Collins amb la intenció d'ocupar la vacant d’institutriu d'un nen que assegura parlar amb la seva mare morta. Sona Nights In White Satin , de The Moody Blues, una de les principals bandes britàniques dels 60.  I tot és hipnòtic, prometedor. La fotografia, una de les principals senyes d'identitat del director d'Eduardo Manostijeras, il·lumina una mena de (Edward) ruca naïf. De ben segur, Burton autohomenatja les seves pel·lícules extraient detalls d'unes i d'altres, ja que en Barnabàs resideix el metòdic i seriós investigador de Sleepy Hollow, cert amanerament heretat de Willy Wonka, però sobretot el principal i més gran mèrit d'aquesta irregular cinta : l'exquisida contenció de Johnny Depp, el prodigiós to de veu del qual amplifica netament la seva potència.  També se les hi enginya per mostrar-se com un vestigi del Globe.
L'enginy humorístic és molt intermitent i la inspiració autoparòdica molt puntual.. Diguem que la comèdia té una vaga idea del que vol ser en la primera part, però d'aquí en endavant comença  el desconcert i el moviment sense rumb. Esperem pacientment que el Burton que coneixem es manifesti, però no ho fa.
En resum, “Sombras tenebrosas” és una història d'amor universal. El terror que utilitza és inofensiu, participa en un simulacre de comèdia que situa a l'actual injuriat vampir en el camí oposat vers la seva llegenda: Bram Stoker i la paüra de la sang. I, no obstant, no pretén ser res d'això, doncs l'adaptació sorgeix d'una altra obra. Però la tornada d'aquest faraó gòtic només entreté durant una estona, i és només acceptable.



EN COMPTES DE LA LLETERA


 La poesia de Josep Pedrals entra a La Seca per partida doble. La Seca dedica un cicle a l'univers del poeta Josep Pedrals. Dos joves directors de l'escena catalana, Jordi Oriol i Iban Beltran, s'inspiren en el seu imaginari per recrear En comptes de la lletera i El Furgatori.
Sent la primera vegada que l'obra de Josep Pedrals s'adapta al teatre, l'atzar ha volgut que fos per partida doble; l'atzar i la complicitat del poeta i escriptor amb els joves directors Jordi Oriol i Iban Beltran, que dirigeixen En comptes de la lletera i El Furgatori , respectivament. Aprofitant que totes dues obres recreen l'univers lingüístic del poeta i escriptor, La Seca - Espai Brossa les ha englobat dins el Cicle Josep Pedrals.
La companyia IndiGest estrena En comptes de la lletera , que ja va passar per La Planeta de Girona en el marc del Festival Temporada Alta.
En Comptes de la Lletera és una faula sobre la inestabilitat del present, sobre la infinita capacitat humana de somiejar i les patacades de realisme que cal afrontar amb esperança.
Seguint els processos de fermentació mental dels mamífers, que avancen de nata en nata, s’intenta exposar el fet cabdal que ens trobem en una via làctia i que no podem evitar que sempre ens falti un bull. La capacitat de fabulació de la fantasia fa de contrapunt del fet històric perquè fonamenta, precisament, els anhels, els desitjos i les ambicions.
Les coses concretes, s’han d’haver somniat prèviament?
És la història de quatre ornitòlegs a la recerca d'un ocell llegendari, la lletera ( lactius lactius , segons el llenguatge científic particular de Pedrals). El text en vers de l'obra rellegeix el popular conte de la lletera amb música d'acompanyament, fent una mirada en clau d'humor a la tendència dels homes a "fer volar ocells". "És el llenguatge de Pedrals, que sempre m'ha fascinat, amanit amb escenografia i música", descriu Oriol, que ja ha exercitat un llenguatge poètic propi en obres com Home-Natja i OB-sessions . Josep Pedrals veu la història com un homenatge a Pitarra, "una astracanada, un despropòsit molt bonic, com la realitat que vivim". A part de l'autoria del text i la direcció la direcció de l'obra, Pedrals i Oriol també s'encarreguen d'interpretar dos dels protagonistes.
En Josep Pedrals es tot un personatge a tenir en compte. Capaç de fer poesia, jocs lingüístics, música ( genials els "nens eutròfics") i també teatre.  La proposta que ens ofereix Jordi Oriol es una barreja de concert, recital i obra a quatre veus.  Capaç del milllor i el pitjor. Entre tenir ment i l'entreteniment (per plagiar alguna cosa) trobaríem aquesta mena de conte que si em permeteu  "no ho pillarà ningú" però et farà estar amb els ulls i les orelles ben atentes.
Si bé en alguns moments abusa de recursos "tipus pastorets", té moments d'autèntica lucidesa que farien les delícies d'en Marius Serra i tots els verbivors així com algunes propostes escèniques més que interessants. Una proposta original i lúcida que no us podeu perdre.

L´equip en la presentació a Temporada Alta



dimecres, 23 de maig del 2012

Hurlyburly



El terme anglès Hurlyburly,  simbolitza un estat caòtic de la ment, al límit de la bogeria, i fa referència al deteriorament psicològic que pateix Macbeth, que acaba embogint per culpa de la seva desmesurada ambició. La condició sinistra que va descriure Shakespeare en la seva tragèdia és similar a la del cas d'Eddie, el protagonista de Hurlyburly (1984), obra original de David William Rabe i recuperada i dirigida per Gerard Iravedra per al cicle Tanta Jove.
La seva carrera és plena d’èxits , gaudeix d'un folgat poder adquisitiu i es mou pels cercles més “cool” de la ciutat. Però un cop que l'espectador se submergeix en el relat, descobreix que el protagonista és un espectre consumit per les addiccions.. La seva gran por a la soledat el condueix a crear vincles de dependència exagerats, tant amb les persones que l'envolten com amb les drogues, situació que desemboca en un bucle nociu on tots els personatges que apareixen acaben sent víctimes de les accions dels altres.
L'obra és una mirada profunda a la complexitat dels sentiments i les relacions humanes, afectades per les conseqüències de l'èxit. A part d´Eddie (Pep Ambrós) , la història se centra en les vides de Mickey ( Ricard Farré), Phil (Arnau Puig) i Artie (Ramon Bonvehí). íntims amics, amb unes vides personals buides completament i un present professional com a mínim complex. L'excés d'èxit amb el que les seves vides s'han constituït i acomodat, els ha provocat un caos mental (Hurlyburly) al límit de la bogeria. Es troben en un moment on els dubtes existencials surten a la llum de la manera més crua, reflectint-se amb traïcions, violència i misogínia; i d'on només en poden escapar entrant a un espiral de festes, alcohol, drogues, sexe i descontrol. Enmig d'aquest espiral d'emocions hi apareixen tres elements que fan trontollar encara més les seves vides: tres dones : Darlene (Bàrbara Roig), Bonnie (Mireia Illamola) i Donna (Diana Torné) . La presència d'aquests tres personatges femenins al llarg de l'obra (acompanyades també pels seus propis dubtes vitals i crisis personals), farà que ells es qüestionin la seva masculinitat d'una manera animal arribant al patetisme, i provocarà una crisi en el grup on no podran fer res més que deixar-se perdre en aquest laberint d'inseguretats. 

Hurlyburly ens explica amb duresa com aquests set personatges intenten amb totes les seves forces, atrapar aquesta petita part de si mateixos que ja no saben on és. Això sí, sense perdre mai el sentit de l'humor; ja que no deixa de parlar de nosaltres mateixos, de les nostres pors, dels nostres dubtes i de les nostres vides, però en una situació extrema...o potser no tant... 
Destaca la interpretació de Pep Ambrós (Eddie) que es capaç de crear un personatge  amb problemes per connectar amb la realitat i portar el pes de l´obra. Segons Pep Ambrós, a Hurlyburly les drogues, per exemple, són meres eines que serveixen per alienar, i per tant, constitueixen l'excusa perfecta per despullar emocionalment els personatges. Ambrós la defineix com una història que explica "la intensa lluita per intentar salvar la petita part de l'ànima que encara resideix dins de cada un dels set personatges que formen l'obra" i, a més, la considera una narració que mostra "la tremenda necessitat humana d'explicar oberta i impúdicament els secrets més profunds a desconeguts”.
Hurlyburly es una producció de Waltzing Teatre, una companyia jove formada per gent sorgida de l´Institut del Teatre que amb aquesta obra fa el seu primer espectacle en el circuit comercial. Los membres de Waltzing són Gerard Iravedra, Pep Ambròs i Maria Rodríguez.
L’espectacle s’ha realitzat amb molt pocs recursos econòmics, gràcies a la programació del Tantarantana, i a l’audàcia de la companyia buscant finançament alternatiu: s´ha utilitzat el crowfunding a través de la plataforma Verkami, on centenars de persones han aportat micro-donacions per fer realitat el projecte.


dilluns, 21 de maig del 2012

L´Habitació blava


Un dels aspectes més humans i més “animals” també que existeix al llarg de la nostra vida …és el desig sexual per una persona desconeguda… per una persona que no es tracta ni tan sols d’una persona “estimada” i evidentment no es la nostra  parella habitual.  És present en  totes les vides, en la  de qualsevol ser humà i el més curiós és que s’intenta amagar sempre, ja que a la nostra cultura està molt mal vist ara i al llarg de la història.  Tenir desig sexual forma part de nosaltres mateixos, de la nostra naturalesa, però ens veiem amb la necessitat de simular que no ho sentim. Únicament hem de tenir sexe amb la nostra parella, però això no és cert i tots ho sabem, existeix i és real; forma part d’aquest desig precisament “el perill” o ” el risc” en el que ens aboquen a l’engany, a l´ “aventura” desconeguda, quant de sobte apareix l’oportunitat (o no) de tenir una relació sexual esporàdica i sobretot secreta.
És això el que ens intenta explicar l’obra, amb una certa “normalitat”,  posant un mirall davant nostre, per tal de que ens veiem a nosaltres mateixos, reflectits en uns quants exemples…  un taxista i un xapero satisfaran els seus instints més primaris sense gaires escarafalls, un polític d’èxit infeliç sexualment amb la seva dona, que coneix una model i li atrau físicament  i que a més a més li recorda una historia d’amor de la seva joventut, evidentment acaben al llit. La  dona del polític, insatisfeta sexualment, s’acaba llançant als braços d’un  estudiant de 20 anys, fill d’una amiga. L’estudiant s’embolica amb la noia de fer feines que han contractat els seus pares, un dramaturg que ell mateix es creu important té una relació amb una actriu reconeguda però ja gran, l´actriu a la vegada, tindrà una relació amb un aristòcrata i per últim l´aristòcrata s’ho farà de nou amb el xapero de l´inici.
Una roda d’encontres sexuals (on els intèrprets es relleven), que simula la vida real on tothom s’ho fa amb tothom,(o li agradaria fer-ho) , això si, sempre aparentant el contrari i guardant les aparences per tal de viure com a persones exemplars sense instints “animals”. També ens vol mostrar la realitat de la “fredor” de les relacions sexuals actuals, on cada vegada més, almenys els més joves, s’estan acostumant a unes trobades ràpides que no van més enllà de la satisfacció immediata, encara que la veritat, és que això ha passat sempre al llarg de l’història del ser humà.

Maria Rodriguez i David Selvas
 És una aposta arriscada en fer molt més explícites les trobades sexuals, que en la versió inicial no s’acabaven d’interpretar. Està dirigida a duo per Norbert Martínez i David Selvas, encara que aquest últim fa també d’intèrpret i de productor al Teatre Romea. En paraules de David Selvas “L’obra ve a dir-nos, que no sempre som els mateixos, que som diferents davant unes circumstàncies determinades i que podem ser algú que no ens pensàvem que seríem”.
Els actors Nao Albet (interpreta l’estudiant, el dramaturg i el xapero) - Maria Rodríguez (model i d’estudiant) - Àurea Márquez (dona del polític, actriu) - David Selvas (polític, taxista, aristòcrata),  tots ells no es tallen per sortir a pèl durant bona part de la representació, amb suggerents interpretacions creïbles en tot moment.  De totes maneres estan molt bé David Selvas, i en menor mesura Àurea Màrquez i és que els dos tenen moltes taules i ofici. Maria Rodríguez està bé però potser li manca una mica més d’experiència i en Nao Albert un tot terreny que interpreta qualsevol paper perfectament, però com sempre en alguns moments una mica massa “sortit”.
La posada en escena absolutament brillant, amb totes les escenes a la mateixa habitació blava ???, però amb un canvi d’escenes cada una d’elles diferents, divertides i sorprenents, amb un joc de “portes”, armaris, quart de bany i llit on apareixen i desapareixen els personatges com per art de màgia. Un aspecte que ajuda i molt, són  les videoprojeccions que fan que sigui un espectacle rodó.


Nao Albert i Maria Rodriguez


dissabte, 19 de maig del 2012

FESTIVAL NEO

FESTIVAL NEO BARCELONA 2012

El Festival Neo retorna després d'uns anys d'interrupció. Alguns espectacles eren reposicions, com l'Afàsia de l'Antúnez (TNC 1998) i Katastrophe d'Àlex Serrano (Beckett 2011). D'altres han estat un veritable calaix de sastre com El Conde de Torrefiel, amb uns xicots que juguen a bàsquet fins a suar la samarreta, mentre unes veus en off deixen anar una xerrera sense una dramatúrgia interessant.
Els cims del festival han estat: primer, com no podia ser d´una altra manera, el tàndem Carles Santos i Cabo San Roque amb Maquinofòbiapianolera, un brillant diàleg entre el piano de l'un i el gran teler de sons dels altres.
I la sorpresa, l´Antigua i Barbuda amb El circ de les penes, estimulants artefactes creats per la fèrtil imaginació de Jordà Ferré posada al servei d'una història de Josep Pere Peyró.  Peyró crea el personatge d'un inventor portuguès, José Siqueiro, que, com el del film Hugo, descriu minuciosament els enginys que destil·len les emocions codificades pels sentits. Cinc complexos mecanismes que Jordà ha resolt com a escultures en moviment, màquines amb ànima i amarades de poesia que calculen els sentiments de dolor, d'amor, de gaudi, de mort.
Entre els artefactes, en línia amb l'estètica de grups teatrals com l'anglès Mutoyd Waste Company o el francès Royal de luxe, hi ha La màquina de plorar, La màquina que mesura l'amor (en litres de sang) i La màquina de l'essència de la música, que converteix en olors les notes musicals. "Siqueiro la va crear per a nens amb problemes auditius d'un orfenat de Sao Paulo, i també va construir L'ànima d'una màquina per demostrar a Hegel que estava equivocat".
Ho explica Ferré amb tanta serietat que és difícil creure que tot sigui fruit de la fantasia. També hi ha una màquina sense nom, que podria ser l'última creació de l'inventor portuguès i la causa de la seva mort als 87 anys. "La vam batejar Machine à mourir però no ha funcionat mai, o sigui que no sabem perquè es va construir o esperem que algun espectador la sàpiga interpretar i ho descobreixi", indica Ferré i una vegada més és difícil saber exactament on acaba la realitat i comença la ficció, encara que probablement saber-ho no és el més important.
La grada del públic es desplaça automàticament per acarar l'espectador a cadascun dels artefactes.  

"El circ de les penes" de l´Antigua i Barbuda
«Qui sóc?? Sóc el que desitjo? Què desitjo? Principalment no fer-me mai aquesta pregunta. Però sobretot no contestar-la mai de veritat, no fos cas que no m'agradi la resposta ».
Sota aquesta perspectiva, el col·lectiu Los Corderos presenta el projecte de creació col·lectiva “El cielo de los tristes”. Loscorderos.sc és un projecte teatral la força del qual rau, com diuen ells mateixos, «en la utilització de les convencions teatrals». «Intentem crear universos escènics que no obeeixin més llei que la que ells mateixos generen. Per aquest propòsit combinem tècniques i disciplines escèniques diferents, ja sigui teatre textual, d'objectes, dansa, acrobàcia, tècnica de clown ... trencant fronteres i creant així un teatre bastard que és contradictori, com l'ésser humà »Implicació emocional i teatre dirigit a l'instint són les seves màximes.
Un treball molt interessant  en què els dos intèrprets de Los Corderos s'empesquen un discurs críptic que diuen com qui escup, però que té seqüències amb moviments travats i impactants  i una depurada tècnica corporal.


"El cel dels tristos" de Los Corderos

dimarts, 15 de maig del 2012

AUGUST STRINDBERG: El llegat d´un geni





M'ha acompanyat tota la vida: ho he estimat, l'he odiat i he llançat els llibres contra la paret. L'únic que no he pogut fer mai és desfer-me d'ell "va dir Ingmar Bergman sobre August Strindberg. Avui fa 100 anys, un 15 de maig de 1912, va morir el suec Strindberg, un dels més grans genis de la literatura contemporània. El seu país natal ha decidit celebrar en gran el centenari del narrador i dramaturg qui, per a molts, és el millor escriptor que ha donat Suècia. És moment de trobar algunes de les seves obres (com Inferno, editada per Acantilado, La senyoreta Júlia, El pare o El pelicà) i de veure alguna de les adaptacions cinematogràfiques dels seus drames (La senyoreta Júlia del cineasta Mikes Figgis és estupenda).
Diu la nota d'Elsa Fernández-Santos a "El País":
 La por i la ira d'August Strindberg van acabar el 15 de maig de 1912, ara fa un segle. Aquell dia, un càncer d'estómac posava fi a la vida d'un escriptor que, tot i els tortuosos focs creuats del seu caràcter, va construir una obra que el converteix no només en un tità de la literatura nòrdica sinó en un dels pares indiscutibles del teatre modern. Temorós de tot, i tot i no creure mai en res, va demanar que l'enterressin amb una Bíblia sobre el pit. "Salve creu, única esperança", van ser les seves últimes paraules. Tenia 62 anys i vivia reclòs a casa, gairebé sense rebre visites, assetjat per l'esquizofrènia que va marcar no només la seva vida sinó també la seva obra.
La seva personalitat era trencadissa i malalta, la hipersensibilitat flagel·la la seva infantesa i joventut, i la seva vida adulta va ser la d'un home d´un temperament tan vehement com insegur. En Genio artístico y locura (Acantilado), Karl Jaspers estudia el cas documentat i recolzat en els seus propis textos. En Inferno, Strindberg tampoc va estalviar detalls. L'alienació no li va impedir construir una obra prolífica i dispar: pintor, fotògraf, dramaturg ... Ingmar Bergman, que va portar a escena les seves obres fins a 30 vegades, va dir que llegir-lo li agradava tant com escoltar música. El seu suec, afirmava el director de Persona, és incomparable. També ho eren la seva ràbia - "i jo l'entenia", va confessar el cineasta. És difícil no veure la connexió entre aquests dos tòtems de la cultura sueca.
“Senzillament, és el millor escriptor suec de la història", afirma Jesús Pardo de Santayana, traductor a l'espanyol de tot el seu teatre contemporani i de la seva demolidora novel·la de joventut El salón rojo (Acantilado). “Va internacionalitzar el suec, que abans d'ell només era un idioma pintoresc d'un país escandinau,  i poca cosa més. Però Strindberg ho va canviar tot. Va posar a Suècia al mapa de la cultura europea.  Paradoxalment, el gran home de les lletres sueques mai va obtenir el Premi Nobel: "Vivia envoltat de gent amb qui havia renyit. Era superior a tots els altres, i ho sabien, però va ser una figura molt incòmoda.. Vivia en contraposició als altres però sobretot a si mateix ".

Llegat teatral de Strindberg

La versatilitat de Strindberg sorprèn. Va conrear la major part dels gèneres. A més de ser un innovador en el drama i la prosa, va ser poeta, pintor i fotògraf, i fins sinòleg. En més de quatre dècades, Strindberg va produir unes 120 obres, prop de la meitat d'elles drames. També va publicar nombrosos articles en periòdics i va escriure assajos científics i milers de cartes.
Strindberg és conegut principalment com a dramaturg, i els seus drames segueixen representant-se en les escenes de tot el món.. A la Xina, per exemple, es va celebrar el 2005 un important festival Strindberg, i en l'estiu de 2011 es va muntar a Beijing el seu drama El pelicà.

Pel que fa a Catalunya el 1985 es va estrenar per primer cop La Senyoreta Júlia al Teatre Lliure interpretada per Anna Lizaran i Lluís Homar, i El pare al 1996 dirigida per Pere Planella en el mateix Lliure. Més tard una reposició de la Senyoreta Júlia el 2003 a la Sala Muntaner dirigida per Carol López.
Sempre hi ha un aspecte del caràcter de Strindberg- des de l’iracund polemista sociopolític fins l'escriptor psicològicament introspectiu- que s'adequa a l'esperit predominant i al clima intel·lectual de cada època. Les seves idees sobre la moral, les classes socials, les estructures de poder i la política familiar conserven la seva pertinença fins avui. La inesgotable lluita per la llibertat d'idees i d'expressió, que va sostenir tota la seva vida, és més important que mai en una època en què preval la censura en molts països.
 Mentre que altres obres literàries poden semblar obsoletes, en les seves obres Strindberg va emprar un llenguatge quotidià, i avui els seus textos donen la sensació de ser notablement moderns.
La seva perdurable atracció s'explica en part per la seva turbulenta vida privada, entre altres coses per ser ella part integrant de la seva obra.
És difícil separar la vida de Strindberg de la seva obra.. Ell considerava que l'obra d'un escriptor reflectia la seva vida .El seu desenvolupament literari va seguir els meandres de la seva vida privada, incloses les crisis de les seves ruptures conjugals i les controvèrsies polítiques.
Els drames de Strindberg han influït en escriptors i directors de teatre, inclosos Edward Albee, Tennessee Williams, Franz Kafka, Eugene O'Neill i Ingmar Bergman, per esmentar alguns.
Diversos dels drames de Strindberg van ser estrenats a Dinamarca, Alemanya o Àustria. Tan sols després que fos acollit als països de llengua alemanya,  Suècia va manifestar interès per ell.
Strindberg era un cosmopolita.Va passar un terç de la seva vida a Alemanya, França, Suïssa, Dinamarca i Àustria, on va poder absorbir diverses tendències intel·lectuals.. Diverses obres seves van ser escrites en francès. Com va dir en una ocasió:
"Primer he de ser europeu, abans que la meva paraula es tingui en compte a Suècia!" Strindberg considerava seus drames com el seu principal mitjà d'expressió. Va escriure uns 60, de diversos gèneres i estils. Cap altre dramaturg dels últims 100 anys ha estat tan innovador en tants gèneres diferents.

Mural a Estocolm

Drames històrics
 La major part dels treballs primerencs de Strindberg van ser drames històrics: un gènere que era popular a finals del segle XIX, i al qual l'autor tornaria moltes vegades en els seus anys d'activitat literària. En ell van influir les obres de Shakespeare, en particular els seus personatges de matisos psicològics. Després d'alguns drames que no van suscitar interès, inclosos El lliurepensador (1869) i A Roma (1870), Strindberg va aconseguir el seu primer triomf de dramaturg el 1881, amb l'estrena del Mestre Olof,  que havia revisat diverses vegades des de la primera versió, de 1872. En aquesta obra, Strindberg, sota la influència de Goethe, entre altres autors, va decidir trencar amb totes les convencions dramàtiques, com la forma en vers i l'estil declamatori en l'actuació. En canvi, va recórrer a diversos ambients i al diàleg col·loquial. El drama, que tracta del reformador protestant Olaus Petri, va ser aclamat pel seu realisme psicològic, que constituïa una novetat en una època en què en els drames predominava la descripció idealista dels personatges. En aquest gènere Strindberg va crear vuit drames sobre monarques suecs.

Drames naturalistes
El naturalisme en el teatre va sorgir com a força important a finals de la dècada de 1880-90, amb Strindberg com a exponent destacat en aquesta tendència. El seu triomf internacional va ser pels seus grans drames naturalistes: El pare (1887), La senyoreta Júlia (1888). i Creditors (1889).
Strindberg va ser un precursor en el drama en un acte.Va crear la primera peça naturalista, La senyoreta Júlia, que va ser un escàndol per als seus contemporanis. En el prefaci va establir els criteris d'un drama naturalista: havia de ser nu i proper a la realitat, no havia de tenir cap trama fabricada, ni divisió entre els actes, ni cap paisatge dibuixat, i els personatges havien de ser multidimensionals.
Els drames naturalistes de Strindberg estan impregnats d'idees darwinianes i nietzscheanes: presenten la lluita entre els forts i els febles, i moltes vegades entre els sexes.A El pare, la dona tracta de fer creure al seu cònjuge que és boig, mentre que a La senyoreta Júlia, el més representat dels seus drames, la lluita de poder es desenvolupa a diversos nivells: entre diferents classes socials i entre un home i una dona. En aquest drama de cambra, l'aristòcrata Senyoreta Júlia és seduïda i manipulada fins al suïcidi per l'ambiciós criat Jean. Altres drames naturalistes de Strindberg són La més forta i El pària (ambdós de 1888-1889), que descriuen, respectivament, les lluites entre dues dones i entre dos homes. La dansa de la mort (1900) és una de les més fosques descripcions del matrimoni que va produir la ploma de Strindberg: alternant el naturalisme amb seqüències gairebé oníriques.

Drames de fantasia
Contrasten fortament amb els drames realistes de Strindberg seves peces  oníriques, drames al·legòrics amb elements de fantasia. El primer d'aquest gènere que va escriure Strindberg va ser Viatge de Pere l'afortunat (1882), molt probablement inspirat en el Peer Gynt d'Ibsen Altres drames amb elements fantàstics són Simoom (1889) i Les claus del regne celestial (1892).
La trilogia Camí a Damasc (1898-1904) va ser escrita cap al final de la crisi de Inferno, i descriu el camí de Strindberg cap a la reconciliació i la seva conversió al cristianisme. Pel que fa a la forma, aquest drama va obrir noves vies: la realitat i els somnis estan entrellaçats amb el motiu d'un doble i escenes oníriques surrealistes.
A El somni (1901), Strindberg porta més lluny encara els elements experimentals de Camí a Damasc. La trama se centra en la filla del déu Indra, que baixa a la Terra. D'aquest drama prové una de les frases més conegudes de Strindberg: "No és fàcil ser un humà!". Strindberg es va referir en el prefaci a l'estructura inusual del drama:
El temps i l'espai no existeixen: la imaginació gira, teixint noves estructures a partir d'un vague fonament de realitat: una barreja de memòries, experiències, associacions lliures, absurditats i improvisacions.
Els personatges es divideixen, es dobleguen, es multipliquen, s'evaporen, es condensen, es dissolen i es fusionen. Però tots són regits per una consciència: la del que somia. Per a ell no hi ha secrets, no hi ha incoherències ni escrúpols ni lleis.
Serveixi aquest humil homenatge a un dels grans de tots els temps de la literatura dramàtica i un dels precursors del teatre contemporani en el centenari de la seva mort.

diumenge, 13 de maig del 2012

ELS JUGADORS

El director i els actors de "Els Jugadors"


Pau Miró, l'autor i director, defineix Els jugadors com "una història de personatges, senzilla i que aposta pels petits detalls" i en què, segons Jordi Bosch, és més important el que els personatges "no diuen que el que diuen". Sense moralitat ni judicis, Miró ofereix pinzellades de la situació actual, en què la crisi i la inestabilitat econòmica han canviat els valors de la societat: "Es marginen les persones velles i se centren les forces en els joves", va afirmar. Aquestes dues idees, l'edat i la relació nefasta, gairebé virulenta, que tenen els protagonistes amb la gent jove, són les que van inspirar el text.
L’obra comença com un petit drama marcat per una atmosfera d’un cert misteri. Alguna cosa ha de passar. Però què? En aquesta part de l´obra en voler recrear el misteri el ritme és massa lent i tens la sensació d´un cert avorriment.
Pau Miró ha dirigir amb una certa contenció la fragilitat del món dels quatre homes grisos. Esclar que compta amb un dels millors repartiments que puguem imaginar en el nostre teatre. Boris Ruiz és el barber. Jordi Boixaderas és l’actor. Jordi Bosch, l’enterramorts, i Andreu Benito, a la fi el lligam de tots ells, el professor a qui se li ha mort no fa molt de temps el pare.
Quatre homes i una afició. Gairebé un vici. O una passió. El joc. Les cartes i el casino. El joc de cartes és un mirall del joc de la vida. En la que cap dels quatre ha tingut bones cartes . De tot ja fa temps, perquè han creuat  l’equador de les seves vides. Vides grises. Normals? En qualsevol cas, vides sense grans alegries i assumides amb certa resignació. Tot passa a  la cuina del professor. Una cuina greixosa i mal il·luminada, a mig camí entre un casino de poble i un refugi atòmic, l’espai escènic en què s’encaren aquests quatre ‘losers’ ja deixa intuir la desorientació còmica del personal. Allà jugant a cartes, beuen ginebra i mengen magdalenes. El professor té un problema judicial i ha demanat l’ajuda dels seus companys, dels seus amics, de la seva única família. I allà fan cap l’enterrador, enamorat d’una prostituta ucraïnesa, un home sempre nerviós. Un barber que va haver de vendre la seva part de la barberia per deutes de joc i que pateix perquè tem que la seva dona el deixi. I l’actor, sempre fent càstings i amb certa afició per les situacions incomodes.


Quatre homes sols, sense cap dona que els vingui a enemistar ni a auxiliar-los dels seus deliris. Els jugadors ens va presentant cadascun d’aquests quatre individus amb encaraments vis-à-vis. L’obra es va desplegant com una baralla de cartes sobre una taula. No hi ha una trama en sentit clàssic que ens porti a un conflicte i a la transformació d’uns herois. Aquests quatre homes jubilables que s’agermanen al voltant d’una taula, sota un llum, comencen i acaben al mateix punt. Tot i haver comès un delicte important, al final s’acaren amb ells mateixos, intentant esbrinar sense aconseguir-ho massa què ha canviat en les seves vides després de delinquir. I la conclusió és que ben poc. Per això continuen jugant a cartes, entre cofois i perplexos
Els quatre protagonistes tenen en comú el joc i algun comportament peculiar. És curiós com l’autor extreu detalls humorístics de la grisor del seus personatges, abocats a una existència intranscendent. Ni com a perdedors són gran cosa.
Els quatre grans actors contribueixen a què la funció camini amb un cert interès, destil·lant humor cap a una última jugada atrevida i que no resoldrà la vida però que si surt bé, els donarà un marge de felicitat. Els jugadors està destinada a conrear el favor del públic però el seu ritme lent que pretén mostrar el tedi dels personatges pot encomanar l´avorriment a una part del públic que espera que passi alguna cosa.






dissabte, 12 de maig del 2012

EL SEXE DELS ÀNGELS




Un s´enfronta al visionat de El sexe dels àngels amb el recent record de dues pel·lícules gairebé clòniques seves: Castillos de cartón i Three. L'argument no permet donar-li excessives voltes a la història: el triangle amorós de tota la vida, que des Jules i Jim a Somiadors, passant per Banda a parte, Y tu mamà también o Match Point moltes vegades ens ha visitat. Llàstima doncs que Xavier Villaverde ens proposi una ració de cinema molt vist, i més aviat simple i no s’atreveixi a  capgirar  l´esquema narratiu de la pel·lícula. El número tres en matèria sentimental ha estat gairebé sempre i irremeiablement nociu, una mala xifra, una utopia entre hippie, naïf i anarquista que ha acabat amb les millors intencions dels que han gosat defensar-la davant el rebuig de la societat benpensant. El film de Xavier Villaverde no deixa de ser una refrescant i progressista posada al dia d'un tema etern, sovint associat al caprici passatger i voluble.
Sense por a les escenes de sexe, no explícites però sí molt concretes, i mai gratuïtes o morboses, El sexe dels àngels aposta per defensar un model de relació en què els primers enemics són els mateixos practicants. Tot això, en un, potser massa idíl·lic, entorn alternatiu, artístic, lliurepensador en què Álvaro Cervantes, com un  bondadós i imparable àngel exterminador de prejudicis, enfronta a la resta de participants en aquesta aventura a les seves pors, incapacitats, contradiccions i mancances .
El sexe dels àngels passa a Barcelona, però com si passés a Bangkok. Vull dir que la realitat que mostra és estereotipada, tan inversemblant en la seva voluntat de ser realista, que el lloc és el de menys. Els personatges són joves que treballen en feines creatives, que practiquen una sexualitat desinhibida.
I que les relacions sexuals entre ells provocaran el conflicte principal de la  pel·lícula i també el seu missatge: els triangles sentimentals no tenen per què portar únicament problemes, sinó que també poden enriquir les relacions humanes
EL guió em va semblar una mica utòpic encara que acaba just quan crec que comença la més difícil: la convivència d'una "parella de tres". Els tres actors estan molt amb especial menció al magnetisme i carisma del personatge de Llorenç Gónzalez que ens fa entendre el perquè d'aquesta atracció incontrolable. Crec que és el millor de la pel.lícula on la seva feina fa força versemblant un personatge que sense gaires reticències i no sent gai s´entrega a una passió pertorbadora.  



diumenge, 6 de maig del 2012

CAN WE TALK ABOUT THIS? DV8



No voler afrontar un conflicte converteix la societat en còmplice. Aquesta és la tesi de Lloyd Newson, director de la companyia de teatre físic DV8, que presenta al Mercat de les Flors Can we talk about this? Aquest és un muntatge que combina, com dues partitures paral·leles independents, el text (extret de les declaracions de diversos entrevistats) i una dansa poderosa.
Et sents moralment superior als talibans?" Així interpel·la un ballarí de DV8 un Mercat de les Flors ple, atret pel prestigi de la companyia britànica i les excel·lents crítiques recollides per l'últim i extraordinari treball de Lloyd Newson. Un ballarí que després d'aquesta primera pregunta no deixarà de parlar mentre el seu cos es relaciona amb el seu entorn com un personatge habituat a les paradoxes espacials. Una pregunta que funciona com el tret en una carrera d'obstacles amb atletes olímpics entrenats per batre la plusmarca mundial en contra del relativisme cultural que és inversament proporcional al creixement del populisme de dretes a Europa.
Cap dels ballarins emmudirà ni deixarà de moure's durant tot l'espectacle, en una impressionant sincronia entre la disciplina física i la naturalitat interpretativa que requereix la humilitat de posar veu a tots els que han patit la repressió del radicalisme islamista des del 1989 (quan l'aiatol·là Khomeini va llegir la fàtua contra Salman Rushdie per “Els versos satànics” , considerats blasfèmia contra l'islam) fins al 2005 (quan el director de cine Theo van Gogh va morir assassinat a mans d'un islamista holandès d'origen marroquí per rodar una pel·lícula on denunciava el matrimoni forçós).


DV8 fa una proposta obsessivament discursiva que utilitza un moviment depurat, tècnicament perfecte, irònic, amb subtils referències a la dansa popular, per conduir el públic per un mar de dades i declaracions sense espai  per a la demagògia però si per a la denúncia.
Un fals minimalisme que crea un equilibri hipnòtic entre el gest i la paraula. El públic queda atrapat en aquest increïble desplegament de facultats, tens per no perdre's ni una sola imatge dels cossos en moviment, per no perdre's ni una frase carregada d'un explosiu sentit comú però alhora posa en evidència el patiment i la tortura en que estan condemnats milers de persones per dir el que pensen.
És més important un llibre, encara que sigui sagrat,  que la vida d´una persona?
Són més importants les idees, els costums que els drets de les persones?
Aquestes preguntes són llançades pels ballarins al públic i els hi serveix per denunciar els atacs de l´integrisme islàmic als drets humans: la violència contra les dones sigui amb els matrimonis forçats o amb la burca, la imposició de la xària, o els atacs a la llibertat d’expressió. Però també els hi serveix per denunciar el relativisme cultural que ha permès que governs, fins i tot parlaments hagin cedit al xantatge i a la intimidació. I no hagin defensat els valors democràtics de les societat occidentals.
Newson sempre s'ha interessat per temes socials, quan no polèmics. En el cas de la peça anterior, plantejava la homosexualitat en països on hi és prohibida, a partir de casos que havien viscut diverses formes d'exclusió.. Com el del silenci

La companyia Dv8 physical theatre

dissabte, 5 de maig del 2012

TOTS AQUESTS DOIS




Fidel a una manera de treballar en la que s'ajunten el compromís ètic i estètic, Pep Tosar ha estrenat un espectacle sobre Guillem d'Efak que és mereix figurar entre les creacions més atractives , interessants de la cartellera. “Tots aquests dois “ pren el nom d'una cançó d'aquell mulato fill d'un guàrdia civil i una negra de Guinea Equatorial que quan no tenia més que un, o potser dos, anys va aterrar a la Manacor dels anys 30 i que gràcies a la seva curiositat, la seva  ganes de viure i el desig sense supèrbia de ser artista es va convertir en una de les veus de la Nova Cançó, agitador cultural i engrescador d'un moviment musical històric.
Com Pep Tosar va fer amb Blai Bonet,  Damià Huguet o Estellés, l'espectacle és un recull biogràfic, literari i humà, en el que es combinen amb calidesa les cançons (fins a deu), que interpreta l'actor acompanyat d'un trio (baix, bateria i teclats),  la gravació videogràfica del testimoni d'amics i familiars, poesies, fotografies i el relat que l'actor mallorquí exposa sobre un públic que ben bé podria ser aquell de la Cova del Drac en la que va créixer i triomfar en el anys 60.
Tosar entra a l’escenari del Círcol Maldà per la mateixa porta per on ho ha fet el públic i ho fa tot saludant i donant el “bon vespre” i la benvinguda a una renovada Cova del Drac. Però ja no és Tosar, és Guillem d’Efak, el personatge. La màgia de l’actor artanenc li permet de crear una nova ànima, una ficció versemblant sobre un mite real i palpable. Foscament maquillat i amb l’emblemàtica taca negra dels Cremats al front,  l’espectacle resulta ser una mostra d’artesania dramatúrgica i teatral. En un exercici acurat de costura i confecció, tot està delicadament cosit i repuntat des de l’alternança: en primer lloc, les intervencions fetes des de la militància, el vitalisme i el sentit de l’humor de D’Efak; seguidament les cançons, a ritme de jazz suau, amb personalitat, amb força, amb convenciment. Durant la interpretació musical es projecten imatges, ordenades de manera cronològica, de Guillem d’Efak, des de Guinea fins a Palma, passant per Manacor, Barcelona o França.

Pep Tosar i la seva orquestra

“Tots aquests dois” és un muntatge multidisciplinari i dins l’alternança ja esmentada hi troben també projeccions d’unes entrevistes realitzades per l’equip de Tosar a familiars i amics de D’Efak. Les entrevistes realitzades són fetes “a bord” d’un autobús, en record del darrer dels oficis que exercí el poeta manacorí, el de guia turístic. Els quatre fills de Guillem d’Efak, mostrant cadascun el pes maternal en la formació dels seus tarannàs, Mònica Pastor, la darrera dona, Tòfol Pastor, Pífol, Bartomeu Mestre, Balutxo, Biel Oliver, Majoral, Josep Anton Codina, Bernat Nadal, i molts d’altres glossen la figura de Guillem d’Efak i n’engrandeixen el mite projectats damunt una superfície transparent rere la qual executa els seus parlaments i cançons Pep Tosar, que s’adreça de tant en tant a un cambrer de la Cova del Drac (Víctor Pi) per reclamar-li ara un Torres 5, ara un Torres 10.
Tosar explica, Tosar canta, Tosar recita. I amb tot dóna la nota adequada, suggeridora, poètica. Convertit en Guillem d'Efak aixeca una biografia captivadora, embolicada amb suaus textures i agradables atmosferes musicals conservant en tot moment, i al llarg de les gairebé dues hores, la capacitat de arrossegar-nos pel que a la fi és la historia d'un home, d'un artista oblidat. La història emotiva d'un home singular que va ser excelsament lliure, i prou intel·ligent com per no voler anar més enllà del que la vida li podia donar.
No hi ha res de nou en la proposta de Tosar, però és igual, perquè està ben feta, i això, en el temps que correm, és una autèntica revolució, com diu el mateix Guillem d’Efak, reivindicant i denunciant en la darrera sentència de l’espectacle: “Allò que és vertaderament revolucionari és tenir bon gust”.

dijous, 3 de maig del 2012

Los Vengadores





No se n´ha sortit malament, Joss Whedon, director de la pel·lícula, amb el complicat encàrrec que se li va fer: posar en marxa la que és, probablement, la pel·lícula de superherois més esperada de la història del cinema-o almenys, la de més gran expectació des dels temps de " Superman " ( Richard Donner , 1978).
La quantitat d'elements en joc en "Els Venjadors" era capaç de fer naufragar al més experimentat cineasta: personatges hiperpopulars amb una legió de seguidors que mirarien amb lupa qualsevol llibertat que es prengués amb ells, un arc de títols previs que ja havien forjat les seves històries amb estils ben diferents- desde la nissaga d' “Iron Man” a la pseudoshakespiriana "Thor" ( Kenneth Branagh , 2011) - i, sobretot, la necessitat d'aixecar un guió coherent que permetés respirar als seus protagonistes i els donés una plataforma que funcionés més enllà del mer càlcul comercial.
Vaja, el que Bryan Singer , en els seus moments més inspirats, va aconseguir amb els primers “X-Men”, especialment amb el segon lliurament, "X-Men 2" (2003). Però el fet que la següent cinta mutant decepcionés , i que “Els 4 Fantàstics”  mai arribessin a enlairar com a veritable franquícia, ha demostrat de manera fefaent que no és una tasca senzilla una adaptació superheroica de vocació coral. I Whedon, fins i tot sense arribar a les altures mutants, ho ha aconseguit amb un entreteniment digne en què els personatges no són ofegats pels efectes especials, però que potser no aconsegueix treure´s de sobre les exigències del fan, com sí fes JJ Abrams amb seu "Star Trek" (2009).
Perquè cal dir que són ells els destinataris principals d'una cinta abundant  en picades d'ullet per als entesos, que gaudiran especialment la manera com Hulk és tractat-per fi-amb la divertida perspectiva que mai hauria d'haver perdut des que Ang Lee pretengués convertir en carn de drama i psicoanàlisi la història d'un tipus que, quan s'enfada, es transforma en un monstre verd i gran que ho destrossa tot. Potser és això el que s´ha d´agrair a la pel·lícula, la seva aposta per un sentiment lúdic sense complexos, en el qual el sentit de l'espectacle no oblida que, un destrossaciutats com Michael Bay hauria de prendre nota d'algun dels moments del tram final de la pel·lícula.


 I no obstant això, és aquesta virtut de voler treballar amb personatges tridimensionals el que, paradoxalment, porta unit el punt feble d'un treball que, per moments, i per la seva pròpia necessitat d'atorgar un desenvolupament argumental a cada un d'ells-inclosos els secundaris -, s'encalla en un ritme una mica lent i un metratge que arriba a fer-se excessiu.Detalls menors, en tot cas, per a un espectacle de primera, amb troballes visuals capaces de deixar amb la boca oberta a espectadors que ja ho han vist tot, i un ritme i elegància en el tractament de la història que dóna al relat d'un hal.lo de classicisme. Així, sense arribar als moments més memorables del cinema de superherois, "Els Venjadors" es revela com una agradable sorpresa, capaç de revertir el que hauria estat el cop de gràcia a un gènere un tant vacil·lant en els últims temps, oferint en el seu lloc la confirmació que aquests vells amics nascuts de les revistes de quiosc tenen encara molt a dir. I si a sobre ho fan contra un dolent tan fantàstic com el Loki de Tom Hiddleston , encara millor.

dimarts, 1 de maig del 2012

LA VAMPIRA DEL RAVAL



La Vampira del Raval , musical burlesc tragicòmic ha estat més de tres mesos en cartell al Teatre del Raval , i ha aconseguit enlluernar a tots els espectadors que, durant una mica més de dues hores, van ser testimonis de les malifetes d' Enriqueta Martí ; protagonista del musical i personatge real que va ocupar les pàgines dels diaris catalans de l'època i va marcar amb això, no només la seva història, sinó també la de tot un barri, el conegut barri barceloní del Raval. Ambientada a la Barcelona de 1912, cent anys enrere i quan encara estaven obertes les ferides de la Setmana Tràgica, el musical La Vampira del Raval aconsegueix convertir la tenebrosa història d'una de les veïnes més polèmiques del barri del Raval, Enriqueta Martí, en un espectacle musical, caracteritzat pel seu to burlesc i desenfadat. Un repte gens fàcil que han aconseguit arribar a la perfecció els sis actors que protagonitzen el musical: Oscar Muñoz, (en substitució de Pep Cruz) Mercè Martínez , Jordi Coromina, Mingo Ràfols, Roger Pera i Valentina Raposo. El subinspector Ribot, interpretat per Oscar Muñoz, va narrant de principi a fi la vida de la Vampira, paper que representa de manera magnífica Mercè Martínez, qui exerceix de prostituta, segrestadora i maltractadora dels nens del barri del Raval, a fi de satisfer les necessitats eròtiques i terapèutiques de l'alta societat barcelonina, amb la qual se citava a les portes del Teatre del Liceu.A canvi de guarir malalties com la tisi o l'hemofília, i recuperar el cutis perdut de la joventut, la burgesia catalana li oferia grans sumes de diners, fins que el cas de Teresina Guitart, va destapar la naturalesa de les desaparicions dels nens del barri i el fosc motiu que s'amagava després dels segrestos. El Raval  en continu progrés de l'època va donar un gran gir i va commocionar el món, un cop descobertes les massacres escomeses per Enriqueta Martí, qui sota un aspecte de dona corpulenta i deteriorada atrapava a les criatures sota el seu davantal. La Vampira i el Raval van estar en boca de l'opinió pública i van ocupar les portades dels diaris de l'època, fets que ara es reviuen en clau d'humor al mateix barri on van tenir lloc fa cent anys. El marit d'Enriqueta, Joan Pujaló, El Marquès; Canut El Llardòs, la divertidíssima xafardera, Claudina Elías, i el comissari José Millán, entre altres personatges, van donant a conèixer al públic els secrets que esdevenen a l'altre costat de les Rambles de vegades , i al barri de Gràcia, en altres, fins que, un espavilat Ribot juga les seves cartes per conèixer el parador de Teresina Guitart, la nena desapareguda. A aquest gran repartiment els acompanya un quartet de músics que toquen el piano, el violí, el clarinet i el contrabaix; sense oblidar l’excel·lent paper que juguen els titelles a l'escenari, els quals representen als nens que al seu dia van formar part de la història real, i que manipula Valentina Raposo.

Pep Cruz, Mercè Martínez , Jordi Coromina, Mingo Ràfols, i Roger Pera 
Després de gaudir de la funció, no tinc cap dubte sobre l'èxit assolit per La Vampira del Raval, i entenc a la perfecció perquè han prorrogat la seva estada a Barcelona, i és més, estaria d'acord que es prorrogués un cop més. Els sis protagonistes, les seves veus, l'attrezzo, el vestuari, la música, i com no, el significat del acollidor teatre on es representa, fan que l'espectador no perdi l'atenció des del moment en que s'acomoda a la seva butaca, fins que, un cop fora, recorre els carrers del Raval de camí a casa, mentre taral·leja les enganxoses cançons de l'inspector Ribot o de la inoblidable xafarderaLa Vampira del Raval ha enlluernat al públic barceloní donant a conèixer la història d'Enriqueta Martí, a través d'un gran musical que representa una història real, que combina humor, música i tragèdia, i que puja a l'escenari innocents titelles que aconsegueixen enamorar els espectadors. Fent-nos ressò de les seves paraules,  vam tenir davant nostre "els horrors més grans i els amors més sublims".