dimecres, 31 de desembre de 2014

El llarg dinar de Nadal


El llarg dinar de Nadal de Thornton Wilder és una peça breu de 1931. Un clàssic popular als EUA; aquí un gran desconegut. I si es fa bé, un gran (re)descobriment . Aquest és l'efecte assolit pels notables intèrprets de La Ruta 40. Una part del mèrit ja el té el mateix autor, Thorton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 – Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre dels EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l’obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s’escapi de les mans.L’adaptació de la jove companyia LaRuta 40 que lidera el director Alberto Díaz l’ha feta seva sense sofisticacions i amb un simbolisme i una poètica que reforcen el caràcter minimalista de l’autor. Al llarg dels noranta dinars de Nadal —¿de veritat en passen noranta sense que te n’adonis?—, van apareixent i desapareixent els diferents membres de la família: naixement, vida i mort. 


Pel saló del Círcol Maldà, habilitat com a menjador de la família Bayard, s'allarga un interessat silenci. El públic reacciona amb rapidesa al pas del temps i els seus relats d'expectatives, rutines i pèrdues. Rabent perquè l'autor fa passar davant l'espectador les vides de tres generacions en menys d'una hora. Actors i actrius molt joves que prescindeixen de perruques i postissos per convèncer-nos que passen per totes les edats de l'ésser humà, fins al seu mutis final. Així ho va imaginar Wilder, que inclou en el seu drama una porta de la mort. La memòria acumulada en les parets del Maldà facilita encara més la immersió en aquesta màquina del temps. 


El dinar de Nadal. Aquell moment que es repeteix una vegada i una altra en les nostres vides amb millor o pitjor fortuna. En qualsevol cas, tots tenim una imatge d’aquests moments i som conscients del rol de cadascun dels membres de la família en aquests dinars. De fet, vist en perspectiva tots els dinars de Nadal són més o menys el mateix, només canvien els personatges (n'hi ha que arriben de nou, n'hi ha que ens deixen) i alguns petits detalls. I aquesta és exactament la idea darrera de El llarg dinar de Nadal. De noranta dinars on no hi falta ni hi sobra res i on tot el que l'autor depura perquè no hi sigui s'omple amb les vivències o els records que els espectadors en puguin tenir. És per això que el director comenta que quan la funció té espectadors joves, és rebuda amb una actitud vital i moltes de les escenes provoquen somriures i tot. En canvi, quan els espectadors són de generacions més avançades, la tensió es manté en silenci i la lliçó de vida de l'obra és rebuda amb ulls d'experiència que hi detecten segurament un punt més d'amargor per la pèrdua inevitable del passat. 


Una família com tantes altres, amb els seus naixements i les seves morts, amb les tietes solteres i els fills rebels, amb les seves rutines i costums, amb tot el que es pot esperar en aquests casos. I tot això en només una hora. Com s’ho fan? us preguntareu. Doncs jo crec que fan màgia. Amb petits detalls, frases que es repeteixen, variacions de moviment gairebé imperceptibles i una quasi total absència d’elements els actors envelleixen literalment davant dels nostres ulls mentre passen els minuts i els anys a la família Bayard. Una feina actoral i de direcció totalment impressionants, plenes de matisos i executades amb precisió mil·limètrica, que et deixen bocabadat a la cadira. Però no us deixeu enganyar pel seu plantejament senzill i la seva aparent innocència


El llarg dinar de Nadal és un text que, almenys a mi, em va commoure moltíssim. De fet, em va omplir d’un enorme sentiment de melangia i tristor que em va acompanyar tot el vespre. Perquè El llarg dinar de Nadal ens enfronta al pas del temps amb una cruesa implacable. Una hora per veure i entendre en la nostra carn el que vol dir créixer, envellir, casar-se i formar una família. El millor text que he trobat mai sobre la pèrdua. A partir del 22 de gener torna al Círcol Maldà. No us la perdeu!!!!!!


dissabte, 27 de desembre de 2014

TRILOGIA MOZART


La companyia catalana Dei Furbi té al darrere una dilatada trajectòria de 12 anys que s'allarga encara més en el temps si jutgem l'experiència de la seva directora, Gemma Beltran, hereva d'algunes de les influències de teatre de gest més importants de la història moderna de l'escena del país, com els ensenyaments del mestre de pantomima polonès i professor de l'Institut del Teatre de Barcelona Pawel Rouba. Entre els seus espectacles anteriors cal destacar Asufre (2009/10/11), Homes de Shakespeare (2008), L'illa dels esclaus de Marivaux (2006/07). Després de l'èxit obtingut als Max amb La Flauta Màgica, que els ha donat “visibilitat” en el panorama del teatre espanyol, els revoltosos Dei Furbi estrenen el seu nou espectacle: Trilogia Mozart.


Dei Furbi s'enfronta ara a La Seca-Espai Brossa a la trilogia creada conjuntament per Mozart i el seu llibretista Da Ponte. De la mà de la seva directora, Gemma Beltran, la companyia aconsegueix edificar un espectacle que, en poc més d'una hora, fusiona Les noces de Fígaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Una síntesi arriscada però resolta amb desbordant imaginació i un gran sentit líric, lúdic i visual posat al servei de la crítica a l'abús dels privilegis de l'aristocràcia, la submissió de la dona i la fragilitat de la condició humana que bateguen en el rerefons d'aquestes obres. Beltran va a l'essència del contingut de les peces i amb una hàbil relectura dramatúrgica aconsegueix entrellaçar-les per construir un espectacle que acaba captivant l'espectador. Per aconseguir el seu propòsit barreja teatre, dansa, cant a cappella, mim i l'esperit carnavalesc de la Commedia dell'arte. Amb aquests elements i un compenetrat equip d'intèrprets no només construeix un espectacle pletòric d'humor sinó que aconsegueix traslladar la cara amagada de la tragicomèdia mozartiana.


 La clau d’aquest espectacle rau en la possibilitat de transcendir els arguments individuals de cada òpera per generar-ne un de nou que els unifica, tot donant sentit així a aquesta “trilogia Mozart” que és, de fet, una trilogia sobre el “llibertí”. Així, un pot anar descobrint a través de l’obra com, en clau d’humor i fins i tot de sàtira, els tòpics del llibertinatge més propi del segle XVIII són atacats per diversos flancs, fins a desmuntar el mite del llibertí, del Don Joan, Casanova o Da Ponte de torn, que descobreix com la seva virilitat és directament proporcional a la seva intel·ligència. I en aquesta línia argumental única, un pot veure-hi tres perfils del llibertí: el Don Alfonso de Così fan tutte –que ja en la seva decrepitud i en absència de l’exercici del llibertinatge gaudeix provocant enganys de faldilles entre els joves beneits–, el comte d’Almaviva de Le nozze di Figaro –un aristòcrata que ha perdut el “dret de cuixa” que la seva noblesa li concedia temps enrere i fracassa en l’intent d’aprofitar-se del seu estatus, essent burlat per tothom, fins i tot per la seva esposa– i, finalment, el Don Giovanni, prototipus exultant d’aquest mite del llibertinatge, que acaba transgredint les normes morals fins al punt de sucumbir-hi amb la seva vida. 


Davant aquesta lectura interessant, la proposta de Gemma Beltran demana dels actors/cantants un tour de force d’agilitats físiques per tal d’omplir un espai escènic només ocupat per una faldilla/gàbia/cambra/amagatall gegant, altrament molt polivalent. Musicalment, les exigències no són menors, si bé el tractament musical de les òperes queda reduït a la seva mínima essència, sobretot en el cas de Le nozze di Figaro. D’altra banda, una elecció en cap cas aleatòria, perquè un cop més es demostra que la proposta és més teatral que no pas musical. Robert González, Queralt Albinyana, Anna Herebia, David Marcé i Albert Mora, que s'alterna amb Marc Pujol, donen resposta a les exigències d'una producció que els obliga a un gran desplegament actoral i en el cant on, sense grans ostentacions líriques però amb acceptable afinació, compleixen de sobres. No us ho perdeu. Fins a la l´11 de gener a La Seca- Espai Brossa!!!!





dimarts, 23 de desembre de 2014

NORWAY.TODAY


Des d'Alemanya —lloc de residència de l'autor Igor Bauersima (Praga, 1964), tot i que és va educar a Suïssa i és d'origen txec—, fins a Noruega, hi ha un bon tros. Però allà dalt, terra nòrdica i gèlida pròpia d'Strindbergs, Ibsens i Bergmans, àvids de drames i conflictes emocionals, també hi ha penya-segats que semblen fets a posta perquè adolescents disposats a no lluitar pel seu futur s'hi acabin suïcidant. L'obra de l'autor, arquitecte de professió però amb una flaca pel teatre i el cinema, escrita fa més de deu anys —potser en un moment d'incertesa pel canvi de segle—, traduïda a més de vint llengües i representada en més de quaranta països, és d'aquelles que no tenen fronteres perquè estan bastides sobre una corda fluixa que tensa els sentiments i furga en el subconscient traïdor de qualsevol ésser humà, sigui d'on sigui. El mite dels escarpats noruecs no és sinó un recurs per situar en un paratge desolat la desolació dels dos personatges de 'Norway.Today'. 


La Julie i l’August, els protagonistes adolescents,  no pateixen cap malaltia terminal, simplement estan cansats de tot i, això, segons ells, és motiu prou suficient per desaparèixer del mapa. Són europeus, blancs, estan sans, tenen una família que els estima i a la que estimen i, aparentment, la vida resolta. Julie, de vint anys, cansada del món que ha trobat en herència. És a través d'un xat que Internet li dóna l'oportunitat de trobar algú que, com ella, vulgui viure l'experiència del suïcidi. I apareix a l'altra costat de la pantalla ell, August, d'uns 19 anys, avorrit de no trobar tampoc el seu lloc enmig de l'univers. La cita de la parella és allà dalt,  al capdamunt d’un penya-segat noruec des del qual pretenen llançar-se al buit agafats de la mà en una caiguda lliure de 600 metres.


Algú podria dir, de forma simplista, que són dos discapacitats emocionals inadaptats, criatures encara, que tan bon punt madurin abandonaran els deliris de flirtejar amb l’abisme davant d’una adversitat. Potser sí, qui sap, però seria el recurs fàcil: estigmatitzar-los com a ànimes desorientades que no saben el que es fan i que prefereixen abocar-se al precipici com a solució ràpida en lloc d’aprendre a gestionar el fracàs. I no es tracta d’això. Perquè sí que saben el que es fan. Massa, que ho saben! I posseir aquesta llibertat els encoratja encara més. Matar-se no ha de ser fàcil. I s’ha de ser molt valent per fer-ho. 


És un espectacle recomanat per a aquells que vulguin redescobrir com, en el llenguatge teatral, mínim recurs vol dir sovint màxima eficàcia. I si aquesta combinació fa conxorxa amb els espectadors, la vivesa de la trama va progressivament en augment. Julie i August (Mariona Tena i Joan Carles Suau) interpel·len els espectadors des del primer moment com si tots fossin hipotètics participants del xat en el qual els dos concerten la seva tràgica cita. Hi ha un to de nostàlgia clarament adolescent en l'obra perquè l'autor els situa en una fugida sense retorn, amb els mínims queviures per passar l'última nit, amb una tenda de campanya... i empeny els dos personatges a viure a l'extrem les que previsiblement poden ser les seves últimes hores, forçant el sentiment de l'amor ni que sigui en la imaginació com una fita de la qual no poden fugir. 


La mort no ha de ser tan dolenta, si els que hi van no hi tornen. I això és el que es plantegen els dos nois, dirigits amb mà esquerra per Àlex Mañas, que els sap extreure tots els matisos: assaborir el moment de fer una cosa irrepetible. Aquesta independència, aquesta llibertat d’escollir quan ha de ser l’hora de la nostra fi, i anar-la a cercar de forma voluntària, és sobre la que pivota Norway.Today, estrenada al 2001 a Düsseldorf, i que invita, de forma incòmoda, a plantejar-nos qui som nosaltres per decidir el futur d’un individu. Què ens legitima a decidir, en nom d’un altre, una cosa tan íntima i personal.



dimecres, 17 de desembre de 2014

FELICITACIÓ 2015




A tots el que em llegiu us desitjo un nou any ple de desitjos i noves experiències!!!!!! Moltes gràcies!!!!!

dimarts, 16 de desembre de 2014

KRUM


Des que l'autor israelià d'origen polonès, Hanoch Levin (18 desembre 1943 - 18 agost 1999) va estrenar Krum —subtitulada aquí amb 'el Crosta'— han passat gairebé quaranta anys. ¿Per què fa la impressió, doncs, que hagin passat el temps? Perquè el mateix autor ja hi imprimeix en el seu origen un aire frívol, gairebé de cabaret —una de les seves flaques escèniques—, per amagar sota la invisible "crosta de la societat" les amargors, les migradeses, les misèries i les petites felicitats d'un grup de veïns d'un barri de tercer ordre on el protagonista (Krum, el Crosta ) torna després d'un viatge del qual admet que no n'ha tret ni aprofitat res sinó l'interès del moure's pel propi viatge i s'adona de la immobilitat del veïnat, de la seva continuïtat, com si no hagués passat res, de la passivitat de tots davant el frenesí que ell arrossega per assolir un horitzó diferent. 


El retrat de la condició humana des del punt de vista de l'absurd és un bon material per tramar una història que basculi entre el drama i la comèdia. Des d'aquí, Hanoch Levin, nascut en el si d'una família polonesa supervivents de l'Holocaust, va crear el personatge del impassible Krum.  El text, i la bona adaptació de Sergi Belbel i Roser Lluch que es representa al Lliure de Gràcia, traspua poesia amarga, dosifica píndoles de existencialisme i nihilisme i conté una profunda crítica a una societat immobilista, profundament estúpida. Carme Portacelli capta el missatge de Levin i ofereix una direcció fantàstica emfatitzant tots aquests aspectes a través de balls i altres trucs escénicos.Krum torna a barri amb les mans buides. Ha passat una temporada a l'estranger, però diu que no porta res, que no ha treballat, que no li ha servit de res anar-se'n. Aquesta entrada sintetitza bé l'esdevenir del personatge, un tipus que viu una vida monòtona, sense ambició, sense ànim de voler arribar en lloc. En el seu entorn, la mediocritat i la pobresa d'esperit de la majoria dels seus amics i coneguts és generalitzada. 


A Krum hi ha molta vida, però també hi ha mort. Hi ha amor, casaments, trencaments, naixements, malaltia i degradació. I tot com si realment no passés, en un registre a vegades una mica estrafolari —no gosaria dir esperpèntic perquè no hi arriba— ni diria tampoc absurd perquè toca sempre de peus a terra,  però si hi ha una mena d'humor que el que pretén és precisament esgarrapar l'amargor.
El protagonista, Krum, és interpretat per un sòlid Pere Arquillué, que alterna el paper del personatge més despenjat i cínic, amb el del personatge més comprensiu i sentimental, des de la seva incompatibilitat per estimar l'autoestima i l'inevitable fugir de l'amor fins a l'acompanyament per veure l'última posta de sol del personatge de l'Afligit (un característic retro fet per Oriol Guinart), malalt de mena, a qui Krum és gairebé l'únic que ret homenatge en un funeral amb urna i cendres de paperets platejats inclosos com una alenada de fantasia màgica. 


Krum és una obra amb una forta presència de personatges femenins: la mare de Krum, la vídua Crosta (que interpreta Pepa López sense defugir en cap moment el seu paper de marassa impertinent); l'Ansiosa, l'amant de Krum, nascuda per a estimar, fins que el vestit blanc els separa (Gabriela Flores); la Felícia, la veïna de la vídua Crosta (que broda Carme González), mestressa de casa que amb el seu home (Albert Pérez) viuen només per beure i menjar en cadascuna de les celebracions a les quals són convidats; o la ja esmentada Xona (Lluïsa Castell) casada per no vestir sants amb el malaltís Afligit i protagonista d'algunes de les escenes més tendrament humorístiques; i per acabar, una mena de convidada especial, la Tuiti (Mónica López ), veïna que va abandonar el barri de petita i que viu en un món de coloraines i fantasia, acompanyada d'un italià amb els fogots a la bragueta i que, només perquè ella perd un botó, fa anar de quatre grapes per terra tant a Krum com l'Afligit.Una dotzena de personatges que ballen, canten, i es mouen a ritme de coreografia contemporània i que es deixen sempre un espai per respirar i no ofegar-se entre ells. 


Gràcies a això, altres secundaris com el Silenciós, poques paraules (Jordi Brunet), el Metge i també l'italià dels fogots, Bertoldo (Jordi Collet), o el pretendent i finalment marit de l'Ansiosa, un enginyer que només és tècnic, de nom Takhtikh (Joan Negrié) juguen un paper important en el conjunt per elaborar un retrat col·lectiu. Però aquest retrat de la infelicitat i la misèria és aclaparador. Massa pròxim com perquè no se li glaci a un el somriure. Genial!!!!


divendres, 5 de desembre de 2014

Interstellar


Teníem les estrelles, sempre les vam tenir. Però era tot tan bonic, tan aterridor, tan fascinant i incomprensible que vam haver de construir models a escala per explicar-nos la immensitat. Llavors evoquem els mites, els relats, la poesia. I a mesura que la nostra recerca de transcendència es va anar unint al nostre progrés intel·lectual, combinem aquestes tres instàncies en una sola: la ciència-ficció. Christopher Nolan no oblida que, abans de l´escapisme, el gènere va ser un instrument d'exploració i introspecció; un intent més de buscar respostes en el cel, però conscient que la clau sempre va estar en el nostre interior. Previsible (però desconcertant) per a alguns, imprevisible i també desconcertant per als qui reconeixen que és un dels cineastes més creatius dels últims temps, incloent-hi les seves incursions en la sèrie de Batman, el londinenc Christopher Nolan persisteix amb Interstellar en la seva condició de visionari. 


Era un vell projecte de Steven Spielberg que ell ha convertit en realitat després de batallar durant gairebé sis anys, amb el seu germà, un guió ple de dificultats sortejades amb l'habilitat que caracteritza l'autor d'una cult movie com Memento (2000), i sense oblidar Origen (2010). Interstellar s'obre amb un model de la nau Apollo sobre una prestatgeria plena de llibres polsosos. Hem oblidat les llegendes, la ficció, però també la ciència. Hem abandonat la NASA i ens hem deixat seduir per la start-up. Estem tan obsessionats mirant-nos als basals  de fang que hem oblidat que, de vegades, les estrelles es reflecteixen en ells. Però aquesta immersió en dos universos paral·lels, espai i temps, és fascinant per les seves brillants imatges i les reflexions subjacents en elles. Com el mateix cineasta reconeix, tot procedeix de les teories del astrofísic Kip Thorne, a qui fins i tot li va oferir participar com a actor en un paper, el de mestre de la ciència, finalment interpretat per l'admirable Michael Caine, actor fetitxe de Christopher Nolan.


La pel·lícula ens porta a un futur proper. El protagonista és un antic membre de la NASA, vidu i amb dos fills, que ara és granger. En un planeta sota el canvi climàtic provocat pel mateix humà i sacsejat per terribles núvols de sorra, l'únic aliment encara cultivable és el blat de moro. Per això decideix pilotar una nau espacial que navegui a través del temps i l'espai, a la recerca d'un altre planeta habitable. "La por a morir no es pot programar", afirma un dels personatges. És una cosa present en aquest viatge còsmic cap a un futur que ens anticipa els efectes de les alarmes climàtiques del present . Nolan sembla un prosista entestat a trobar l'ànima a través de les matemàtiques, a apuntar fórmules precises per descriure la mecànica (quàntica) del cor. Aquesta és una història íntima sobre un pare i una filla. 


Si bé Nolan és tant un fabulós creador d'imatges que voregen l'impossible com un bàrbar constructor de situacions límit de gran espectacularitat, també és cert que és en el terreny dramàtic on sol tirar més per la via del traç simple -per exemple, el més feble de la meravellosa Origen (2010) eren els traços  gruixuts que definien la relació del protagonista amb la seva esposa morta. Una dicotomia complexa que fa que, per moments, Interstellar apunta més cap a Contact (1997) que a 2001: Una odissea de l'espai (1968), però de la refrega surt indemne, més que per la contenció melodramàtica de la història, per la seva gran elaboració. I és que Interstellar és una pel·lícula per viure, més que per veure. Un delit audiovisual que supera Avatar (2009) i l'última trilogia dels Star Wars (1999-2005) en la seva arquitectura antropo-galàctica.  


També és una colossal paràbola sobre la nostra relació amb l'infinit, l'obra més ambiciosa d'un director que mai s'ha caracteritzat per la seva modèstia. Hi ha alguna cosa simfònica en els seus espais sonors, alguna cosa temerària en la seva obstinació per conjugar la física teòrica de Kip Thorne amb el monòleg d'Anne Hathaway sobre l'amor com a constant espaciotemporal, alguna cosa heroica en el salt mortal del seu tercer acte. Interstellar opera a una escala monumental, però el nucli del seu missatge s'exposa amb sentida ingenuïtat des d'aquesta imatge d'obertura: no hem d'oblidar mai que l'únic privilegi que se'ns va concedir en aquesta roca va ser la possibilitat de mirar les estrelles. Perquè és allà d'on venim, i allà és on tornarem.