dissabte, 31 d’octubre del 2015

Irrational man


Davant d´ Irrational Man gairebé ens resulta lògic pensar-la com una baula més de la cadena que ha anat configurant a partir de Delictes i faltes (Crimes and Misdemeanors, 1989), Match Point (2005) i El somni de Cassandra (Cassandra 's Dream, 2007), una línia articulada a partir de Crim i càstig, la novel·la de Dostoievski, com a tòtem absolut des de la qual construir les ficcions. I en aquest sentit, Woody Allen és translúcid quan en Irrational Man es verbalitza a través del seu professor de filosofia, Abe (Joaquim Phoenix), que tot es redueix a l'elecció, la moralitat i la inevitabilitat de l'atzar, elements que es conjuguen en les pel·lícules citades. I sí, és clar, la retorçada fascinació pel crim perfecte com l'acte suprem de la ruptura de les normes morals. 


En la seva senectut, Woody Allen ha depurat tant els seus recursos expressius que la paròdia no és l'instrument per desmuntar i desmitificar l'objecte que es ridiculitza, sinó que es vehicula de manera estructural en incorporar en el si del seu propi personatge que  tot aquell histerisme i vitalisme desbocat ha donat lloc a la placidesa d'un dolç somni. Perquè ara tot està estructurat sota un classicisme diàfan i senzill que esborra tot artifici artístic. Ja no hi ha espai per vel·leïtats i justament aquestes mateixes són les que alienen al seu personatge principal, quan es rendeix davant l'estètica del crim perfecte o el defensa com un acte de creativitat. 


Sempre he admirat la humilitat i l'honestedat de la qual fa gala Woody Allen. Ha minimitzat tant les seves arquitectures dramàtiques que estructura una posada en escena d'allò transparent, aferrada a uns patrons inamovibles perquè allò visual mai consumeixi als seus personatges i a les interaccions que mantenen entre ells. Això no implica que la imatge es descuidi, perquè Darius Khondji, proporciona un cromatisme estudiadíssim que transmeti aquesta sensació d'harmonia i de placidesa, colors càlids en els quals el vestuari dels personatges se sincronitza sempre amb els llums i tonalitats de l'entorn físic en el que es troben. 


Aquesta sensació agradable, aquest to gairebé idealitzat però discretíssim, dóna peu perquè els seus personatges acabin amb facilitat atrapats en els seus somnis delirants. Aquí és on Abe, per atzar (sempre l´atzar com a contingència), troba aquesta experiència existencial que li torni a donar aquest vigor que havia perdut després d'haver-se precipitat en l'espiral de l'autocompassió. Irrational Man ja no tracta sobre l'arribisme o sobre aquells depredadors que modelen la moral al seu capritx per justificar les seves accions, com a Match Point i El somni de Cassandra. Podríem dir que ara es concentra en la identitat d'allò mental i de l'imaginari. En definitiva, les il·lusions, sempre omnipresents en el cinema del novaiorquès, aquests miratges que els seus personatges es fabriquen per transcendir la seva miserable existència. 


El frau com a mètode de vida, la mentida com a instint de supervivència. En aquest cas aquesta identitat ve configurada pel pensament heretat, el de Kant, el de Kierkegaard, el mateix que forma part de Woody Allen i que acaba subtilment desmitificat. A partir d'aquesta construcció intel·lectual, Woody Allen presenta Abe, necessitat d'aquesta espurna mestra que li permeti sortir de la desídia. I si aquesta tarda a arribar te la fabriques al teu gust. És així com Abe acaba justificant-se a si mateix la noció del crim. 


Hi ha dos tipus de mentides en Irrational Man, les que es crea a si mateix el personatge d´Abe com un acte d'autorealització, un procés introspectiu i individual. I les que formula Jill (Emma Stone), que són sempre de caràcter social. És una màscara en la qual ella és plenament conscient de la seva naturalesa (nega a tot el seu entorn que està enamorada d'Abe). Perquè Jill funciona en el film com la veu de la consciència d'Abe o la personificació del seny que progressivament el professor de filosofia va perdent (Joaquim Phoenix respon fantàsticament al personatge). Des d'aquest plantejament, Irrational Man ens condueix amb agilitat per aquest procés en el qual la comèdia mental arriba al seu cim físic. O el que és el mateix, de la idea a l'acte. L'únic problema és que aquí estem parlant d'un crim, un detall sense importància.







dissabte, 24 d’octubre del 2015

Només són dones


Carmen Domingo que ens va sorprendre i emocionar amb Jo maté a mi hija (Sala Muntaner, 2014), fa la seva segona incursió en el teatre com a dramaturga; ara amb un grapat d'històries entrellaçades: un "fals monòleg" en què s'integren les veus de cinc dones represaliades pel feixisme després de la Guerra Civil. Domingo parteix d'un profund coneixement del tema -no en va és autora de l'assaig Con voz y voto. Las mujeres y la política en España (1931-1945) - per ficcionalizar la veritat històrica que s'amaga després de centenars de testimonis reals de la repressió franquista. La dramatúrgia dels durs i bells retrats que dibuixa Carmen Domingo, compta amb la intel·ligència escènica i l'ofici de Carme Portaceli, incansable lluitadora per descobrir-nos nous autors i sempre compromesa en la vindicació feminista o, senzillament, femenina.


 A Portaceli devem el haver convertit el text en un monòleg a tres veus: la de Míriam Iscla (actriu), la de Maika Makovski (compositora i intèrpret musical) i la de Sol Picó (coreògrafa i ballarina). Una mena de ressò en el qual una primera veu es veu amplificada per les altres dues en una magnífica caixa de ressonància que, amb forma de megàfon, ha dissenyat Paco Azorín.Una obra de teatre que cal anar a veure. Per conèixer una part de la història que no es coneix i cal conèixer. Però també per veure un muntatge molt ben fet, molt ben estructurat, molt ben dirigit, amb unes interpretacions que ens atrapen des del primer moment i ja no ens deixaran anar més. 


L’espectacle que dirigeix la sempre combativa Carme Portaceli posa llum sobre aquelles que van ser víctimes del terror franquista durant la Guerra Civil i la postguerra. Mestres, sindicalistes, que sense participar en la confrontació bèl·lica van defensar la llibertat i la democràcia, també d’analfabetes executades només  perquè volien saber què li havia passat als seus marits. Totes elles van caure a la xarxa d’odi. Quantes van morir? No se sap. No hi ha estadística d’això. 


L’espectacle es basa en un text escrit a partir d’històries reals de supervivents recollides aquí i allà com un fresc de la indignitat, com una imatge colpidora de l’animalitat dels assassins, però també com una mostra de la valentia i la dignitat d’aquelles dones torturades i afusellades, tant a presons militars com a les voreres de camins i carreteres. Una magnífica Míriam Iscla, que camina en cada espectacle cap a l’excel·lència, dóna veu a aquestes veus silenciades que s’entrellacen com sortint de les foses comunes on s’amunteguen calaveres. 


Conèixer com va morir l’àvia. Saber on està enterrada i trobar les despulles. Sentir el dolor de la mare a qui prenen la filla i a la que engarjolen, torturen, menyspreen perquè a més de roja és... dona. I les dones no són res per als assassins. Contaminar-se del patiment, de la suor. Això busca i aconsegueix una funció puntejada amb encertadíssimes frases musicals de Maika Makovski i les coreogràfiques de Sol Picó.



A través de Míriam Iscla, reviuen milers (no podem saber el nombre perquè "només eren dones") de mares, germanes, amigues, amants, esposes, filles ... Totes elles van defensar a la seva manera la legalitat de la II República Espanyola contra la revolta feixista, aquest va ser el delicte pel qual van ser assassinades, torturades, violades ... i, encara avui, terriblement oblidades.

dilluns, 12 d’octubre del 2015

Woyzeck caducat


El teatre Tantarantana ha obert la temporada amb l'obra Woyzeck caducat, una versió del drama de l'alemany Georg Büchner. Aquesta obra del segle XIX ha sigut adaptada i dirigida per Roger Torns. La seva versió trasllada l'acció als nostres dies. Quatre joves actors interpreten el muntatge. Marc Ribera encarna Woyzeck, un pluriempleat que lluita per tirar endavant la seva família. Paula Malia, dóna vida a la seva companya, Maria, mare del seu nadó. Arnau Comas i Roger Torns interpreten la resta de personatges, com el doctor i el capità, els més grotescos de l'obra, amb ajuda de titelles. El muntatge combina la interpretació hiperrealista de la soferta parella protagonista amb el vessant més irónic i simbólic dels que els envolten i se n'aprofiten. 


Woyzeck caducat s'inspira en l'original de Georg Büchner, metge i dramaturg alemany que va deixar el text inacabat al morir als 23 anys. També inclou un passatge de Roberto Zucco, de Koltés, una altra obra basada en un personatge real, com Woyzeck. Amb escassos elements escenogràfics -dos pupitres, un lavabo i uns matalassos-, Torns intenta explicar per què la societat produeix persones com Woycek, un home que embogeix i acaba destruint el que més estima.  Torns, va crear el muntatge com a treball de curs a l'Institut del Teatre i d'allà va saltar al Círcol Maldà, on va estar quatre dies, suficients per apreciar l'impacte que va causar en el públic, aquest és el motiu pel qual s´ha tornat a programar al teatre Tantarantana. 


Roger Torns ha escrit aquesta versió, Woyzeck caducat, esquematitzant molt l’argument i deixant l’essència del Woyzeck original. L’ha fet molt més atractiva visualment, fins i tot en algun moment divertida, malgrat que ha respectat en tot moment la duresa del que està explicant; per això s’ha recolzat en la manipulació de titelles a escala humana, de cançons creades per ell mateix i d’una posada en escena en la qual contrasten molt els dos personatges principals Woyzeck i Maria amb la resta de personatges secundaris, tots ells interpretats per Arnau Comas i el mateix Roger Torns, vestits de blanc. 


Woyzeck, aquí no és un soldat, sinó un treballador de neteja, que per tal de sobreviure a més de pencar tot el dia, fa també de conillet d’índies oferint el seu cos a la ciència per què facin experiments amb ell (com menjar iogurts caducats) i tot per intentar tirar endavant una família, la Maria i el fill dels dos. Maria en veure que les entrades de diners són minses, també ofereix el seu cos a espatlles de Woyzeck, per intentar viure una mica millor. La volguda contemporització de l’argument és una bona idea, perquè acosta l’obra als espectadors d’avui en dia; les interpretacions molt potents, a causa d´una proposta molt física. 


Considerat un precursor de l’expressionisme, Büchner relatava en la seva obra original, els efectes deshumanitzadors dels poders socials en un soldat (aquí un treballador de neteja), explotat per doctors i els seus caps. El protagonista rep pressions intolerables per un ésser humà, que el conduiran inevitablement a la follia i al crim. Feines a hores, feines mal pagades, precarietat i misèria que aboquen els cossos de la parella a explotacions inconfessables de l’un per l’altre fins als extrems d’un final tràgic que deixa la criatura en mans dels espectadors. Una metàfora segurament de deixar el futur als que són a la platea perquè des del protagonisme de l’escenari totes les portes possibles han estat ja tancades. Per veure i reflexionar!!!






diumenge, 4 d’octubre del 2015

Marits i mullers


Woody Allen va disseccionar els problemes de les parelles que fa anys que arrosseguen la convivència a la pel·lícula Marits i mullers. Àlex Rigola, un dels directors escènics amb més projecció internacional, ha adaptat a Marits i mullers aquella comèdia amarga. L'estrena a La Villarroel amb un muntatge original, en què el públic, a més a més de seure als dos costats de l'escenari central, es podrà acomodar en algun dels sofàs que utilitzen els actors. Aquests mobles delimiten l'espai i gairebé són l'únic element escenogràfic.  Rigola va triomfar a Madrid el 2013 amb una primera versió de l'obra en castellà, estrenada en coproducció amb el Teatro de la Abadía. 


A La Villarroel comptarà amb un nou repartiment. Andreu Benito interpreta l'escriptor i professor de literatura (Woody Allen al film). El seu matrimoni amb la Mònica (Mònica Glaenzel) comença a ensorrar-se després de conèixer la notícia de la separació del Joan (Joan Carreras) i la Sandra (Sandra Monclús). Completen la producció Lluís Villanueva i Mar Ulldemolins, que es despleguen en diferents personatges. Woody Allen, que va escriure, va dirigir i va protagonitzar la pel·lícula, va tenir com a parella en la ficció la seva llavors companya en la vida real, Mia Farrow. El mateix any de la seva estrena, 1992, es va destapar l'escàndol de la relació d'Allen amb Soon-Yi, la seva fillastra, cosa que va provocar una agra separació de Mia Farrow. 

                     

Moltes de les obsessions del realitzador nodreixen la història: fidelitat, amistat, amor, sexe, desig, procreació i, per sobre de tot, l'erosió del temps en les relacions. Rigola ha concebut un espai dramàtic serè per guardar l'aire i el temps d'una comèdia dramàtica que juga amb les emocions com caramboles de billar. Impuls encoixinat, rodar tou i so de contacte sord. L'elegància de la combinatòria del xoc de les vuit boles en joc.Sense aquest ferm control i desenvolupament de l'intangible aquesta comèdia del desencís per parelles no tindria la densitat del que és sincer. 


Les emocions tenen tot el temps del món -i el director és un mestre- per germinar a l'interior dels intèrprets, créixer i morir davant el públic. Unes per inanició, altres de manera violenta. Verbalitzades majoritàriament, però també perceptibles en els silencis que frenen la velocitat de la comèdia en sec. La dimensió dramàtica del que no es diu, tan important en l'obra d'Ingmar Bergman --inspiració directa de Woody Allen per a la seva pel·lícula- com en la de Harold Pinter. Pinteriana Marits i Mullers? Potser no queda tan lluny aquesta adaptació del misteri del que es calla perquè és això el que domina en un text com Traïció. 


Només és un matís -com tants en aquest muntatge de subtileses-, suficient per dotar aquesta versió d'una personalitat pròpia sense rebaixar la càrrega d'humor i les seves bales d'ironia del text. El director que deixa profunda empremta en l'invisible perquè els intèrprets despleguin tot el seu talent. Magma perquè els actors estiguin magnífics sense ser -o semblar- alguna cosa més que ells mateixos. La discreció de dir-se només  Andreu, Joan, Mònica, Sandra, Mar i Lluís i atrapar al públic en les seves històries agredolces quan parlen o només escolten. 


I en aquest muntatge tots estan tot el temps amb l'orella parada, atents als relats creuats de les seves vides inventades. No hi ha personatges absents. Són allà sempre, repartits en el quadrilàter de sofàs disposat per Max Glaenzel com els convidats exhausts d'una festa en el seu declivi, quan el cansament, l'alcohol i la matinada exerceix de mantra per insospitades confessions de supervivents. La veritat que neix de la rendició de la barrera de la consciència. És un privilegi estar a La Villarroel per compartir aquest moment.