dijous, 27 de febrer de 2014

Agost


Actor capaç d'alternar el paper d'Andrew Lockhart en la sèrie Homeland amb la seva guardonada (amb un premi Tony) interpretació del George de Qui té por de Virginia Woolf ? als escenaris , Tracy Letts és també un dramaturg marcat per certa bipolaritat : entre la vocació d'enfant terrible i la creixent temptació de trobar el seu lloc entre Tennesee Williams i Eugene O'Neill, o d'afirmar com un desaforat Anton Txèkhov - sí,el concepte és tota una contradicció - d'Oklahoma. Com adaptador, tres de les seves peces han estat recentment portades a la gran pantalla. Dos, d'indiscutible interès, les ha dirigit el veterà William Friedkin , Bug i Killer Joe , i no s´han arribat a estrenar als nostres cinemes. La tercera és Agost, l'obra per la qual Letts va guanyar el Pulitzer i que ara fa tres anys va posar en escena Sergi Belbel amb un repartiment encapçalat per la gran Anna Lizaran i Emma Vilarasau al Teatre Nacional de Catalunya.


Agost és el clàssic drama de família americana que s'arrenca els ulls, flamíger i desmesurat, un drama exaltat i ferotge, però amanit amb altes dosis de comèdia negra. El primer tram de l'obra, que es desenvolupa en algun lloc erm i depressiu d'Oklahoma, promet un viatge al fons del dolor: una dona devorada pel càncer i de caràcter aspre, perpètuament plena de pastilles, i un marit alcohòlic que no trigarà, molt elegantment, en desaparèixer del mapa. El funeral del suïcida reunirà tota la família i propiciarà la coneguda expulsió de dimonis, retrets, confessions , etcètera. Com en la premiada obra de teatre en què es basa, la pel·lícula està narrada de forma cronològica, intensa, sense flashbacks ni ornaments. És un fulletó però molt ben escrit, amb gran seqüències  (la del sopar, llarga i divertida, és extraordinària ) i suculentes interpretacions. Hi ha grans composicions masculines ( Ewan Mc Gregor , Sam Shepard , Benedict Cumberbatch , Chris Cooper), tot i que els llorers se'ls emporten les dones. Meryl Streep té algun moment sobreactuat sense perdre el temperament , però les seves tres filles (Julia Roberts , Juliette Lewis i Julianne Nicholson) estan fenomenals , si bé la reina de la funció , prodigiosa , és Margo Martindale, qui encarna la germana de Streep .


Agost està tan plena de dolor i de ressentiment, està tan plena d'autèntica merda emocional, que no et queda una altra cosa que somriure, però dins, molt dins teu , t´esgarraparà les entranyes, sentiràs una punxada , potser , inexplicable, que et farà remoure´t  a la butaca. Tots els seus protagonistes- fins onze personatges de la mateixa família -han evitat fins ara, amagats en la seguretat del silenci i la mentida, mostrar-se tal i com són. Des del moment en què la mare - mai ha estat tan excessivament diva Meryl Streep - destapa l'ampolla de l'amargor, l'efecte dòmino és imparable. Es puja el teló dels retrets i ja no torna a baixar. I tots, sense excepció, van arrencant capes fins que, literalment, no els queda una altra que fugir de si mateixos.


El més important a Agost és aquest text brutal i voraç sobre la descomposició d'una família convertida en bruta epifania de totes les tragèdies americanes .









dimarts, 25 de febrer de 2014

Només un anunci


Aquesta hilarant comèdia sobre el món de la publicitat ha estat finalista del premi Quim Masó 2013 per a projectes teatrals. El seu autor, Alberto Ramos, és un dels dramaturgs més destacats del teatre català actual. En els darrers anys ha estrenat, amb gran èxit, les obres Yayoflautas lejanos, Pau I el Conqueridor, No em dic Manuel o Pep Talk.
És ben clar en el títol amb aquest Només que la idea de partida és una experiència petita, trivial, tot i que desconeguda per a la majoria dels consumidors (preguntar a un grup de ciutadans per quina campanya els impacta millor i així, decidir en la forma de l'anunci final). Una trobada forçada de desconeguts (aparentment) que reorganitzen els seus rols (el que parla massa per fer-se valdre, el cínicament còmic, la que escolta i manipula per un tercer interès, la pragmàtica...) per acordar el millor anunci possible d'aquesta marca d'aigua natural. 


La idea és ben diàfana, concreta. Aquesta anècdota desemboca en uns salts continus de girs dramàtics. L'anunci passa a ser el context i el que domina, finalment, és la relació entre els membres d'aquest grup. Hi ha molt engany, molta trampa. 
Només un anunci és una comèdia i un joc de misteri. És el Cluedo. Res i ningú no és el que sembla. Gairebé ningú: hi ha un divagador compulsiu que és tan ell mateix que seria inútil fer aflorar una personalitat oculta. Els altres (la moderadora del 'focus group' i els dos elegits per avaluar un anunci d'aigua) són personatges que destaparan escena a escena el que són i per què hi són.
A l´obra  veiem com una agència de publicitat ha seleccionat tres persones que hauran de veure dos esbossos d'anuncis, jutjar-los i triar-ne un per a una campanya d'un client, una empresa d'aigua embotellada. Cap d'ells té una feina relacionada amb la publicitat. La reunió, moderada per una professional, és observada pels clients: l'empresa anunciant i l'agència de publicitat, que es troben a l'altra banda d'un mirall i no poden establir cap mena de contacte amb els participants. Aquesta és una de les normes que s'han de respectar. Una altra norma (no escrita) és que no s'hi poden introduir armes de foc. És de sentit comú. Però el món de la publicitat no es regeix pel sentit comú.


El text d'Albert Ramos podria estar en la línia crítica d'El mètode Grönholm si al final no pesessin tant les motivacions íntimes dels personatges. L'important és que el muntatge funciona, també per l'excel·lent tempo marcat pel director Carles Mallol i un equilibrat nivell interpretatiu, destacant l'estil que exhibeix Alícia Puertas. Én definitiva una comèdia amb tocs de thriller i trama sorprenent que toca el crostó a l’imperi de la publicitat











dimarts, 18 de febrer de 2014

OSLO 31 de Agosto


Aquesta pel·lícula noruega del 2011'adapta de manera molt lliure ( i esplèndidament ) la novel·la de Pierre Drieu La Rochelle en què es basa l'obra mestra de Louis Malle Fuego Fatuo ( 1963 ) .
L'itinerari és similar, actualitzant l'època, canviant la ciutat i fent que el protagonista no estigui desintoxicant-se de l´alcohol, sinó de tot tipus de drogues . Anders aviat finalitzarà un tractament en un centre de desintoxicació. Com a part de la seva teràpia, li autoritzen a anar a la ciutat per assistir a una entrevista de treball. Aprofitant aquest permís, es queda a la ciutat vagant i reunint-se amb gent que feia temps que no veia .


Als seus 34 anys, Anders és intel·ligent, guapo i de bona família però està profundament pertorbat per les oportunitats que ha desaprofitat i per les persones a les quals ha decebut. Encara és jove, però sent que la seva vida ja ha acabat  El dia s'acaba i es presenta una llarga nit en què els errors del passat suscitaran la possibilitat de l'amor, d'una nova vida i de l'esperança d'imaginar un futur a partir del dia següent.
Amb la senzillesa com a millor arma expressiva, i un to documental infectat de veus en of, Oslo 31 de agosto retrata, alhora, un canvi de temps i un canvi d'actitud personal. Admirador de la Nouvelle Vague, Joachim Trier,el director, també treu la càmera als carrers per recorre’ls amb el seu antiheroi , entre festes, entrevistes de treball i retrobaments amb els vells amics. La fragilitat feta persona, el dubte existencial com a leitmotiv i antimotor .


Som espectadors del preciosisme de l'estiu nòrdic, ple d'imatges-sensació (contemplem l'estranya emoció que sent quan s'acosta a Oslo en cotxe; escoltem com enumera la seva vida mentre està assegut en un cafè, solitari, els salts de raccord durant la conversa entre Anders i Thomas al parc són d'un encert commovedor), boniques, seductores, però, fet i fet, hipòcrites i buides. I, com sembla voler dir-nos Trier, imatges que conformen un escenari que es revela, en la seva bella fotogènia, com un mortífer parany emocional.
Implacable, devastadora aquest segon llarg de Joachim Trier ha estat una de les propostes més engrescadores de la cartellera actual. No hi ha cap concessió al melodrama ni a la psicologia barata en aquesta ficció que flueix fins a una segona part enlluernant pel seu domini del temps mort, oposada a la estructura episódica i més convencional de la primera.


 I l’espectador no trobarà repòs pel que fa a un retrat contundent de la manca d’esperances, de la depressió davant un entorn acomodatici i burgès. Potser Trier estigui parlant d’Oslo, però tot resulta igual de reconeixible per a l’habitant de qualsevol ciutat europea, fins al punt que la pel·lícula acaba copsant una tonalitat abstracta, al·lucinada: les escenes que descriuen la nit i l’alba d’aquest viatge cap al no-res són de les més terrorífiques que he vist darrerament.





dimarts, 11 de febrer de 2014

A propósito de Llewyn Davis


Els germans Coen tenen prou amb anècdotes petites i ficcions localistes, de collita pròpia o inspiració literària, per pintar, pel·lícula a pel·lícula, el gran fresc d'Amèrica, del Far West (Valor de Ley ) a l'última paraula en espionatge ultramodern (Quemar después de leer), passant per radiografies molt personals dels anys trenta (Muerte entre las flores, El gran salto, O brother !), els quaranta (Barton Fink , El hombre que nunca estuvo allí ) i ara també, a Inside Llewyn Davis (A propósito de Llewyn Davis) que se situa entre els més brillants èxits de la seva fèrtil filmografia, els seixanta : 1961 és l'any a què vam viatjar en aquest retrat del Greenwich Village novaiorquès i el bullici de la música folk .

Oscar Isaac
Com ja he dit abans amb el folk dels 60 surant en l'aire i amb Bob Dylan esperant a la volta de la cantonada , Joel i Ethan ens presenten a la seva última perla, ''el germà idiota del rei Mides, que converteix en merda tot el que toca . Llewyn Davis és un patètic rebel barallat amb el món. És un desgraciat d'enciclopèdia. Pitjor encara, és un '' looser ''. Mentre s´esquinça les cordes (les del seu instrument i les vocals), intenta esbrinar en quin sofà podrà dormir aquesta nit, amb qui haurà de cridar- (o barallar-se ) quan baixi de l'escenari i com dimonis s´enganyarà per no apagar el somni de mantenir viu al seu art. Oscar Isaac, genial en les bronques , en els comentaris incisius , en les cançons (en definitiva, en l'auto - fustigació ), va a l' apartament de Carey Mulligan , que es deixa l'ànima en cada paraulota que surt de la seva boca (especialment en les set lletres que resulten en '' asshole '', punyal que es mostra aquí en la seva essència més pura). Compartint les mateixes parets està Justin Timberlake , qui torna a fer-nos creure que és bon actor. Aquest donarà pas al veuassa d'Adam Driver, qui poc després ens presentarà a Garrett Hedlund , tremend en l'absència de decibels ... i quan creies que no volies sentir mai més la paraula '' bullshit '' , va John Goodman i li dóna un nou sentit. 

Carey Mulligan, Justin Timberlake i Oscar Isaac
El solidíssim guió (un dels millors en la carrera dels Coen), prodigi del millor humor jueu i, és clar, coenià,  tanca magistralment el cicle. El trajecte i la culminació , com demanàvem, arrepleguen aquesta lògica marciana marca de la casa (o d'aquest '' American Weird '' del qual Ethan i Joel són mestres absoluts). D'aquesta excusa inesgotable que , per a l'ocasió, es vesteix de vella tartana per portar amb mestria a través d'un hivern inclement convertit de sobte en devastador i divertidíssim conte sobre el contundent encant - i tendresa - del fracàs. 

John Goodman
Negra o blanca, impossible discernir, perquè l'art, com aquell esport del qual - no ho dubteu - ningú té ni puta idea, '' és així ''. És la salvació i alhora el martiri, l´única raó per voler seguir vivint en un càstig la circularitat del qual és d'una contundència cruelment clàssica. Pateixin-lo o gaudeixin-lo , però ni se'ls passi pel cap tractar-lo d'entendre. Perquè parlem d'una pel·lícula que, sis mesos després de la seva posada de llarg oficial, encara no se sap si és una de les millors comèdies o, per contra, un dels millors drames en l'excelsa carrera dels seus autors




divendres, 7 de febrer de 2014

VÀNIA


Les Antonietes, una companyia i productora que s'ha especialitzat amb èxit per fer lectures contemporànies  dels clàssics,  ara ha presentat l'obra Vània.
Ho van fer amb Stockmann (Henrik Ibsen) i amb Molt soroll per res(Shakespeare), entre d'altres, i ara viatgen a la ruïnosa finca camperola on el mestre rus va tancar Vània, la seva neboda Sònia, el doctor Astrov, el professor Serebriakov i la seva dona, Elena. Una colla de personatges que, atrapats en la seva pròpia desídia, carreguen amb les seves frustracions fins que un bon dia exploten i les vomiten. Sota la direcció d'Oriol Tarrasón, els interpreten: Pep Ambròs, Annabel Castan, Bernat Quintana, Arnau Puig i Mireia Illamola. El muntatge, Vània, amb vestuari i ambientació actual, s´ha  representat al Teatre Lliure (Espai Lliure) de Montjuïc, dintre del cicle Aixopluc,  i ara hi són al Círcol Maldà. En la relectura del clàssic, la companyia ha buscat el costat més vitalista i irònic d'un text que habitualment es pinta molt negre i pessimista als escenaris i també,en pel·lícules com Vania en la calle 42.
Amb Vània remunten el text com si aquest efluvi dramàtic que és el temps txekhovià els mantingués tancats en una situació sense altra sortida que "jugar " a ser els protagonistes d''Oncle Vània'.

Míriam Illamola, Annabel Castan i Pep Ambrós 
Dins d'aquest espai invisible delimitat pel deixar passar les hores i els dies que caracteritza Txékhov, es mouen amb descarada llibertat, prenent i deixant els seus personatges com qui canvia de postura en una tertúlia entre amics, dient només aquelles paraules que els semblen importants per explicar-se i sobreviure, recreant aquelles escenes que realment serveixen l'essència del joc. Una adaptació respectuosa –la respiració dels personatges és la mateixa, només més jove i directa–, però sense acovardir-se davant el pes històric del text i l'autor.
Els personatges d'aquest Vània reben els espectadors ajaguts, amagats, immòbils i embolcallats en plàstics transparents —uns plàstics que reomplen també algunes de les fileres de butaques—, com si, a manera que van iniciant les seves intervencions, s'enfrontessin al seu naixement com a tals. 

Albert Quintana
El vodka a dojo, les piles i les puntades de peu als vells llibres d'un antic cau intel·lectual, la bonhomia i la deixadesa temporal de la gestió de la finca per part de Vània i Sònia, la invalidesa en cadira de rodes del professor malalt com a metàfora de la invalidesa intel·lectual d'aparador de ciutat, la discussió sobre la venda de la finca com a recurs de supervivència del professor i el tret de gràcia de Vània —o de desgràcia— amb què Txèkhov va posar el punt àlgid de tensió, ni que la sang no arribi mai al riu, acompanyen una interpretació molt ben apamada per cadascun dels intèrprets i ben dirigida per Oriol Tarrasón, que manté el caràcter tradicional de frustració de Vània, emfatitza l'enamorament de la neboda Sònia, rejoveneix el caràcter i dota d'un cert cinisme el doctor Astrov, no ultrapassa el poder de seducció d'Elena i mostra un Teleguin / professor Serebriakov en una ajustada balança entre la calma de Teleguin i l'esquizofrènia del professor. Sent a més una de les  saboroses pinzellades metateatrals que conté el muntatge. 

Pep Ambrós 
El director té la complicitat d'un excel·lent equip interpretatiu. Tots tenen el seu moment de lluïment, tot i que les mirades se centren en Ambrós i Quintana. El primer és un Vania costa avall, de vegades deformat per la seva incontinència etílica, però el jove actor agafa les regnes del personatge amb enorme determinació. Quintana és igual de seductor que Astrov en un treball rodó. Ell sol domina l'escena per moments. Reitera que hi ha en ell un actor per als papers més importants.
Concebuda com un assaig obert, l´essencial posada en escena és com una alenada d'aire fresc que rejoveneix el text sense renunciar a la malenconia txekhoviana.
 
La companyia Les Antonietes 


dissabte, 1 de febrer de 2014

La Rosa Tatuada


Carlota Subirós ha estrenat, per primera vegada en català, La rosa tatuada de Tennesse Williams al Teatre Nacional. El text, un "cant dionisíac al plaer del món i a la bellesa de la vida", segons la directora, va ser escrit el 1949 a Barcelona pel dramaturg nord-americà, pensant en Anna Magnani com a protagonista. I si aquesta actriu té una rèplica catalana, aquesta és Clara Segura, que "s'entrega en cos i ànima" al personatge de Serafina delle Rose, una siciliana emigrada al sud dels Estats Units que es queda vídua i ha d'afrontar l'amor al marit i un dol rigorós, l'atracció per un altre home que entra a la seva vida i la pressió de l'entorn entre el purità catòlic dels italians i el comportament alliberat i sensual de la nova vida americana.   
L´obra, és plena de referències místiques, animistes o religioses (la rosa de la iconografia cristiana, la cabra com a animal tràgic i a la vegada sexual, els cants corals adults i infantils, la fetillera...) i també és farcida de fantasmes personals, com el de la filla adolescent de Serafina, una criatura de quinze anys de caràcter salvatge, segons la seva mare, a qui anomena Rosa, i que té nom i trets de semblança amb la germana real de l'autor amb qui el va unir una estreta relació, justificada per ell mateix com a no incestuosa, abans de la malaltia mental d'ella. 


Per tot això, La rosa tatuada només pot ser vista i llegida avui, segle XXI, com un testimoni d'un temps ja llunyà i d'una societat encotillada i plena de prejudicis —que em sembla que és el que no ha estalviat la directora Carlota Subirós, autora també de la traducció— tot i que conceptes com la immigració —en aquest cas la immigració italiana als Estats Units dels anys quaranta-cinquanta ambientada a l'àrea de Nova Orleans— i les seves dificultats d'integració recobren a hores d'ara un relleu especial. De fons, un sentiment que difícilment elimina el pas del temps: l'empremta de la infidelitat, tan arrelada en la cultura occidental, més enllà fins i tot de la mort, d'un dels membres de la parella. 



Si ens fixem, doncs, en la composició de l'obra observem l'atreviment que comporta l'elecció de l'escenografia, en la qual l'habitatge dels Delle Rose es materialitza com un cubicle que gira sobre si mateix i sobre el qual se sobre-impressionen imatges i colors al llarg de l'obra. Si bé aquesta aposta sorprèn per la seva audàcia artística, l'aïllament de l'habitatge sobre un escenari buit enorme fa difícil copsar el context espacial i social de l'obra, deixant-la en uns llimbs difícil de concretar per a l'espectador. A això se suma l'opció per una il·luminació de poca intensitat i l'ús de tonalitats musicals de ritme ètnic, amb l'objectiu de donar-li un toc més intimista a la representació i apel·lar a allò més emocional que portem a dins.



Clara Segura està envoltada d'una companyia que fa més de cor grec que mai i que només se n'escapa com a excepció l'altre protagonista: el senzill camioner immigrant, Alvaro Mangiacavallo (interpretat per Bruno Oro), i a qui Serafina veu de cos com la reencarnació del seu marit mort a trets, també camioner i contrabandista a hores perdudes, però reproduït en un cap i cor que qualifica de babau. Per sort, no tan babau com pot semblar, perquè Bruno Oro, modera i frena el personatge per no caure en un retrat apallassat. 


De la formació coral, cal dir que se n'escapen també David Marcé i Marta Ossó, el mariner Jack que festeja Rosa, la filla adolescent de Serafina, i que provoca que aquesta fugi de casa per donar sortida a la salvatgia que porta dins i que s'ha desfermat del tot el dia de la seva graduació a l'Institut, després del llarg temps de dol depressiu de Serafina, tancada a casa, fent feinetes de modista per a les dones del veïnat fins que descobreix la mentida que es transforma en veritat sobre la doble vida del seu marit mort.