El testamento de María

El Testamento de Maria és un text de l'autor irlandès Colm Tóibín que s'ha estrenat al Teatre Lliure després de passar pel Festival Grec de l'any passat. És una Maria incrèdula, molt humana i plena de dolor que ens explica la seva punyent història amb gairebé  totes les entrades exhaurides les tres setmanes que ha estat a Barcelona . Les raons: d'una banda que és la primera posada en escena teatral del director Agustí Villaronga, un dels creadors més personals del nostre cinema. I la segona i clau, és la seva (única) protagonista: Blanca Portillo. El text és tremenda i humanament bell. I Villaronga ho ha posat en escena amb un muntatge ric i fluid. L'escenografia de Frederic Amat ens situa en una sala amb dos imponents prestatgeries de fusta gegantines i rústiques, plenes d'objectes, com compartiments de la memòria. Un terra cobert de fulles seques de pi, un pou i una taula que neix del terra són els altres elements principals de l'escena. 

El magnífic i original vestuari ajuda als canvis d'escena. Una potent banda sonora acompanya en moments les transicions i una magnífica il·luminació, en contínua i subtil transformació, envolten les paraules. Agustí Villaronga ha optat per una dinàmica posada en escena, plena d'accions que la Portillo executa amb fluïdesa i sense ser forçades (encara que a alguns els sembla excessiva), però que és una proposta adequada per mostrar a una dona activa i en ebullició. El text de Tóibín és fascinant i ens planteja una Maria despullada de qualsevol retall de sacralitat. Una Maria amb pecat concebuda. Una Maria semi-pagana. Una camperola humil i desorientada que no entén el que passa al seu voltant. Una mare culpable per haver abandonat el seu fill en els seus últims moments. 

Aquesta és la Maria que Tóibín posa davant els nostres ulls. Una última heroïna tràgica i proactiva, que intenta salvar el seu fill al qual envolten els rumors. I una dona jueva que adora Artemisa, deessa de tot el que creix. I la Portillo ens fa plorar amb un regal interpretatiu que és molt difícil d'oblidar, mentre es troba guardada per uns homes (dos evangelistes) que la protegeixen i la vigilen. Aquests homes volen saber tots els detalls de la història del seu fill, Jesús. "El meu fill." I és que per a ella el seu fill no és el fill de Déu. Simplement és això, el seu nen. I aquí rau la tragèdia. Maria no entén a aquell que una vegada bressolava però que ara vola lluny d'ella. Ni per què parla en públic arriscant la seva vida, ni als deixebles als quals considera uns inadaptats. I molt menys aconsegueix comprendre per què comença a mirar-la amb supèrbia, escopint a la cara aquest “¿Qué tengo yo que ver contigo, mujer?” A les noces de Canaan. 

Ni per descomptat com li van clavar una corona d'espines i li van fer mostrar, li van clavar a una creu i l'hi van arrabassar. Blanca Portillo canvia d'una Maria

dona a una altra més jove de manera magistral i a través de la seva veu i els seus gestos es materialitzen davant nostre la resta de personatges, com Miriam, Marta o Marcus (l'únic inventat per l'autor). Carregar-se sobre les espatlles un text com aquest no és fàcil. Fer-ho amb la intensitat que ho fa, tampoc. Però el viure amb l'emoció i la bellesa que ho fa, no té preu. És una oportunitat única el gaudir i beure cada llàgrima dels seus ulls. No hi ha paraules per descriure els instants en què plora punyent, un autèntic cicló, transmetent amb sang, suor i llàgrimes, deixant-se la pell en el dolor d'una mare que perd el seu fill. Amb aquest penediment etern i insalvable d'haver abandonat, per covardia, en els seus últims moments. Una espina clavada en el seu cor que l'acompanyarà fins al seu final.

És un muntatge per recordar  perquè és un emocionant viatge, ple de matisos, inoblidable. Una posada en escena sensible i evocadora. Un text que és una autèntica joia, sobre el dolor d'una mare trencada per la pèrdua i el penediment, més que sobre la religió (sense resultar blasfema per això). I una interpretació alliberadora, d'una actriu que viu el personatge i el transmet a l'audiència de manera punyent. Una gran història d'una mare i el seu fill!!!!

Maps to the Stars

En perfecta sintonia amb el present, amb un moment de confusió propiciat per un canvi de paradigma, per una nova forma d'exposar-se davant del món, han aparegut en poc temps diversos films importants que es pregunten per la fama. Pel·lícules com Birdman (Alejandro González Iñárritu), Whiplash (Damien Chazelle) i Tusk (Kevin Smith) es qüestionen de maneres diferents, algunes més clares que altres, si l'èxit és la realització personal o el reconeixement desorbitat i , per això, sospitós. David Cronenberg se suma amb Maps to the Stars a la nòmina de cineastes a cops (mai millor dit) amb el tema. A partir d'un guió de Bruce Wagner, escriptor obsessionat amb Hollywood i càustic en disseccionar la seva maquinària, i amb tota l´entrega dels actors, el director d´Inseparables (1988) signa la sàtira actual més contundent d'aquest entramat d'estrelles. 

Formulada com un conte sinistre (amb la candidesa enverinada del personatge de Mia Wasikowska com a súmmum), furga amb esmolat humor negre en el fangar d'egos i psicopaties de la meca del cinema. No hi ha en ella pietat: Cronenberg dissecciona Hollywood amb la mateixa precisió i de forma tan invasiva i abrasiva com porta fent tota la vida amb el cos i la ment dels seus personatges.

Ara que en els últims temps, Cronenberg s'ha bolcat a filmar la paraula. Des d'Un método peligroso, el director canadenc es fixa eminentment en el rostre i afirma, sense cap pudor , que per a ell el cinema és un bust parlant. 

Un método peligroso i Cosmópolis es construeixen sobre la profunditat de camp: els personatges conviuen en el mateix pla. No obstant això, en Maps to the Stars, les figures ja no poden relacionar-se en el mateix quadre. Estan sols i es vinculen a partir del muntatge, del pla contraplà, d'un tall net, quirúrgic. Els personatges apareixen desenganxats del fons, que roman desenfocat. Així, l'espai s'intueix, està format pels llums d'una piscina, per les línies rectes d'una casa impecable, pels punts de fuga d'una cafeteria. És un lloc abstracte, com si Cronenberg fes de Hollywood un univers únic i estrany, o un planeta aliè. 

En el fons, Maps to the Stars és un film fantàstic, poblat de fantasmes. Havana no pot escapar al record de la seva mare, que es materialitza com un espectre en els moments més inesperats. Benjie, una estrella precoç que acaba de desintoxicar-se, no aconsegueix desprendre del fantasma d'una nena a la qual va visitar a l'hospital. Les estrelles del Hollywood que retrata Cronenberg compren a Whole Foods i fan ioga, però estan boges, colpejades per diversos traumes.

El mosaic de personatges resulta pertorbador. Una figura adolescent (Evan Bird) submergida a l'infern de la drogoaddicció, un conductor de limusines (Robert Pattinson) aspirant al triomf, un cínic terapeuta televisiu (John Cusack) que rehabilita figures socarrimades física i psicològicament, o una assistent (portentosa Mia Wasikowska ) totalment deteriorada. 

Maps to the Stars és una pel·lícula incòmoda, que fa dels seus personatges una mena d'alienígenes que habiten un univers ple de fissures, per on es colen els traumes i el desig. Així, quan arriba la violència, tremendament frontal, aquesta no resulta estranya, ja que no és més que una altra de les esquerdes del pervers món que retrata Cronenberg, en què la fantasia no és la d'una fàbrica de somnis, sinó de malsons.

 Contundent com sempre, Cronenberg ens exhibeix amb el seu personal estil aquesta àmplia parada de monstres, en la línia de David Lynch (Mullholand Drive), Vincente Minnelli (Captivos del mal) o Robert Altman (El juego de Hollywood).

Expedient K

El Círcol Maldà és un petit espai adaptat per al teatre del barri gòtic de Barcelona on s’hi poden veure autèntiques joies. Sens dubte, Expedient K n’és una . Una obra de dimensions reduïdíssimes, amb un sol actor a escena, sense escenografia, a partir d’un text brillant va teixint dues històries que al final queden entrellaçades magistralment. Felicito entusiàsticament tot l’equip que l’ha fet possible. Expedient K és un joc de miralls construït a partir d’una doble trama les escenes de les quals es van alternant. . D’una banda, un tècnic de so de l’època actual és en un castell a prop de Creta amb l’encàrrec d’enregistrar-hi el silenci per captar-hi veus i possibles presències fantasmagòriques (psicofonies). De l’altra, un jove de principis del XX que se sent maltractat i humiliat pel seu pare, li escriu una carta exposant-li la crueltat infligida.

 Carles, a qui tothom diu K., enregistra psicofonies, veus fantasmagòriques que omplen palaus oblidats i paratges sòrdids, incloent-hi el camp de Theresienstadt, en què ha pogut escoltar els crits dels. Ara som en un castell de Creta que havia pertangut a la familiar Reichel, col·laboradora amb els nazis en la tasca d’experimentar i crear els Gòlems, uns autòmats deshumanitzats capaços d’ordir un exèrcit de màquines perfectes. Mentre dialoga amb les veus del castell, Carles emula les històries d’un passat que ens arriba a través de la Carta al Pare de Kafka, molt ben trufada per la dramatúrgia excel·lent de la Susanna Garcia-Prieto. La dramatúrgia d’Expedient K, a partir de Carta al pare de Kafka, em va semblar magistral, ja que a la història de l’escriptor txec s’hi superposa una trama actual que es planteja interrogants molt vius encara, especialment sobre l’època dels nazis. El simbolisme d’Expedient K és més que evident, i en el fons representa la recerca d’alguna cosa perduda que volem trobar desesperadament. 

Dafnis Baduz, Susanna Prieto i Àlex D.Capo

La cap del tècnic de so, que es diu Ariadna, pretén que l’esperit que viu al castell és el fill jueu de Hitler. Ariadna estira el fil dins el laberint del castell prop de Creta, però en realitat, l’esperit del castell pertany a algú molt allunyat dels nazis. Els canvis de personatge que fa Dafnis Balduz, cada vegada més ràpids, menen al desenllaç final, en què es descobreix la identitat de l’esperit i es clouen les dues històries. Expedient K és una obra senzilla i sense pretensions, però preciosa i molt reflexiva perquè ens endinsa a les entranyes de la humanitat i les seves pors. Gran treball del meu amic Dafnis Balduz i una dirección mesurada, fínissima que ens porta a l´univers de les dues històries que s´entrecreuen magistralment!!!!

No feu bromes amb l´amor

En la seva primera col·laboració amb el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Natalia Menéndez ha presentat No feu bromes amb l'amor ("On en badine pas avec l'amour") d'Alfred de Musset (1810-1857), amb un sorprenent estil clar i alliçonador que no pot deixar indiferent els addictes al primer teatre públic del país. Com a directora des del 2010 del Festival Internacional de Teatro Clásico de Almagro, Menéndez està avesada a aprofundir, no només en els grans textos del teatre universal, sinó també en el context històric i social en el qual es van inserir. I des d'aquesta perspectiva, l'obra que Musset va escriure el 1834 és una tràgica història amorosa, contada magistralment, i, alhora, una  lliçó sobre els corrents classistes i, doncs, culturals que es registraven a França durant el regnat del monarca Lluís Felip (1830-1848). En els anys primers d'aquest període, els nobles encara aspiraven a recuperar la seva influència que una burgesia puixant els havia arrabassat en els regnats anteriors de Lluís XVIII i Carles X.

L'estupenda dicció dels actors i una intel·ligent explotació del to de farsa que batega en el fons de l'obra fan d'aquesta funció una proposta guanyadora. Escrita en el context de la crisi política i social de la revolució de 1830 com ja he dit abans, la peça no només explica la història del triangle amorós que centra el relat, sinó que potencia el costat grotesc dels personatges adults del seu entorn. El públic, situat als dos costats d'un escenari rectangular, s'identifica aviat amb una trama que gira al voltant dels riscos que comporta la frívola utilització dels jocs de la seducció.Una xarxa de circ, situada a la part superior de l'escenari, és l'espai destinat als plebeus. Ells són espectadors del que passa a la part inferior on campa com vol una aristocràcia en decadència i els seus parasitaris servidors. 

Carlos Martínez, entre juganer i ballarí, encarna el baró obsessionat a casar el seu llibertí fill Perdican (fantàstic Ramon Pujol) amb la seva gata maula de neboda Camille, una admirablement continguda Anna Moliner.Ell ha tornat de la universitat i ella acaba de sortir del convent. El jove veu amb bons ulls la idea del matrimoni, però mentrestant segueix els seus jocs amorosos amb la candorosa pastora Rosette (Clara de Ramon). A l'exnovícia no sembla interessar-li gaire el canvi d'estat civil fins que cau, i participa, en l'embolic de la gelosia i les provocacions del seu nòvio. La camperola acaba sent la tràgica víctima d'una moral burgesa que només beneeix els casaments entre afins. 

La intensitat de la farsa guanya punts quan entren en acció el preceptor de Perdican (Ferran Rañé), el capellà del baró (Albert Pérez) i l'endimoniada Senyora Pluche (Carme Balagué), dama de companyia de Camille. La música i la participació amb les seves acrobàcies dels artistes de la Central de Circ arrodoneixen l'estimulant funció. I no com una disciplina al marge del teatre sinó incorporant-los dins de la trama de l’obra amb música, moviment i gestualitat sense paraules, amb una caracterització que tenyeix de fantasia la mirada —potser l’única mirada— que es pot fer des del segle XXI als costums, prejudicis, educació i moral de segons quina societat del segle XIX sense caure ara en la temptació nostàlgica de pensar que totes les revoltes socials des d’aleshores ençà s’han fet per canviar-ho tot sense que canviï mai res.