dijous, 30 de juliol de 2015

AMY


Tot és qüestió d'enfocament. A  El ocaso de una estrella, Sidney J. Furie va ressuscitar a Billie Holiday, amb les faccions de Diana Ross i els tòpics del biopic hollywoodià. Més creatiu, Gus Van Sant es va inspirar en la figura de Kurt Cobain per, des de la vessant intimista, radiografiar a tota una generació. Ara, una altra icona de la música popular amb estigma de màrtir, Amy Winehouse, passa pel filtre d'Asif Kapadia en clau documental molt pròxima a la que ja ens va oferir a Senna, el seu retrat del campió de fórmula I brasiler Ayrton Senna i la seva rivalitat amb el francès Alain Prost. Com la de tants famosos de l'actualitat, la vida pública d'Amy Winehouse es va desenvolupar en “prime time", amb el món sencer mirant-la. 


D'alguna manera, fins a la seva mort tràgica semblava prevista, predestinada, assumida amb antelació. Quan va morir, al juliol de 2011, es va pensar unànimement que "la pobra Amy" havia patit una sobredosi de drogues il·legals. Per a sorpresa general, la investigació forense va determinar que la causa immediata va ser una intoxicació aguda amb una droga legal: havia consumit una enorme quantitat de vodka. Asif Kapadia, el director de Amy, es va trobar amb un dilema molt propi del temps present: disposava de massa documents audiovisuals de la cantant, incloent-hi molt material mai exhibit. El primer muntatge d´ Amy durava tres hores i els pocs que ho van veure asseguren que resultava desolador. Tècnicament, Kapadia tenia suficients imatges i sons d´Amy perquè ella pogués explicar les seves vivències en primera persona. 


Però no n'hi havia prou: allò va ser molt ràpid i ella mateixa no entenia l'aterridora experiència que va ser la seva professionalització, coincidint amb la seva entrada en l'edat adulta. La pel·lícula necessitava altres veus: amics, familiars, associats, doctors. I tots ells intervenen. L'abundància de filmacions d'Amy Winehouse permet que el realitzador eviti aquest tòpic dels documentals que és la successió de bustos parlants. A mesura que avança el metratge, l'aparença de jove segura, íntegra i lliurada en cos i ànima a la seva passió pel jazz i el soul s'esvaeix amb la seva trobada amb la fama, que no sap pair, i aquí Amy es torna fràgil i desvalguda. Caiguda als inferns: bulímia, droga i alcohol en abundància conjuguen amb un setge mediàtic salvatge, caníbal. 


Amy conté fragments de gran interès per als seguidors de la cantant, alguns d'ells molt emotius (la seva reacció en rebre un Grammy anunciat pel seu adorat Tony Bennett o el seu duo amb ell mateix), i altres patètics (el concert frustrat per una descomunal borratxera a Sèrbia). Però aquesta opció narrativa per part de Kapadia també té els seus perills. Amy ens submergeix en una vida tumultuosa sense permetre'ns ni repòs ni reflexió. Kapadia fins i tot reflecteix el que va poder sentir la Winehouse quan sortia al carrer, afusellada pels flaixos dels paparazzis i els focus dels equips de TV. 


La potència del muntatge de Amy amaga, però, un clar repartiment d'herois i dolents. Mitch Winehouse no surt ben parat: el pare de l'artista es va presentar a l'illa caribenya on ella s´estava intentant refer ... acompanyat per un equip de filmació, disposat a rodar un documental que es titularia finalment: Saving Amy (Salvant l´Amy). Va ser Mitch qui va decidir que la seva filla no necessitava anar a rehabilitació, inspirant de rebot la memorable cançó "Rehab", però també facilitant que els seus problemes s’agreugessin. Blake Fielder-Civil, el gran amor de la vocalista, queda retratat com un aprofitat, en tots els sentits de la paraula: Els diners de la seva enamorada serviria per pagar el silenci del propietari d'un pub al qual Fielder-Civil i altres amics van agredir, un suborn que li suposaria una condemna de presó. 


El retrat acaba generant una gran angoixa : no sabem fins a quin punt Amy Winehouse va ser una víctima d'un sistema o si únicament va ser una encarnació més de la mística de l'autodestrucció en el territori de la música pop. Al final, quan grava un àlbum al costat de Tony Bennett, entenem com el món del show business acabar marcint un gran talent. Amy és en el fons una pel·lícula que commou i altera la nostra consciència.








dijous, 23 de juliol de 2015

Bangkok


Dins el Festival Grec 2015, La Villarroel presenta Bangkok, una obra del multipremiat Antonio Morcillo López guanyadora del Premi SGAE de Teatre 2013. Un text crític, entretingut i fresc que simbolitza un viatge per les ments dels més tocats per la situació política.Dos personatges en un aeroport sense avions. Un és el guarda de seguretat i únic treballador que queda a l'aeròdrom (exceptuant al seu company), l'altre és un ancià al qual han estafat i té un bitllet per viatjar a Bangkok en un avió que aparentment surt d'aquí. El primer, interpretat per Dafnis Balduz és un home amb incomptables carreres, màsters i cursos d'especialització que ha acabat sent un simple guarda de seguretat que ni tan sols es dedica a això, sinó que la seva tasca es basa en entrenar falcons. El segon està interpretat per Carlos Álvarez-Nóvoa, guanyador del Premi Goya, que fa un magnífic treball en el paper d'un viatger perdut amb una misteriosa història que posa de cap per avall la vida del guarda de seguretat. 


Començant ja amb un plantejament clarament crític i reconeixible per a tot tipus de públic, Bangkok és una conversa filosòfica entre dos personatges amb visions del món i experiències vitals molt diferents que es troben en el mateix espai i temps, aparentment, per casualitat.A mesura que passa l´acciço el capdell  es va desfent mica en mica, i el vell inofensiu i desprotegit, a qui convidaries a un plat de sopa, es revela com una guineu que se les sap totes i que es dedica a gestionar equips operatius pel prestigiós i hermètic club Bildelberg (ja sabeu, aquella societat secreta de qui es diu que dirigeix el planeta, una mena de govern ocult del món, integrada per financers, polítics i mecenes d’alta voltada).


La crisi econòmica, el desencís col·lectiu, l’apatia social i el desassossec esdevenen també personatges principals al voltant dels quals gira l’argument per justificar les accions. Per què, si no, cal eliminar (ordre de qui?) un famós blogger anònim que provoca mobilitzacions i anima els ciutadans a retirar els diners i cremar les sucursals de les entitats bancàries? Algú, en aquest món, s’ha d’encarregar de fer la bugada. Perquè hi ha –i sempre hi haurà- preses i depredadors, malgrat que dintre de tots nosaltres hi ha un banquer i un anarquista.


Entrem en un thriller polític ben ordit, que exhibeix una efectiva economia de recursos i esgrimeix, com a arma, la magnètica presència escènica d’ Álvarez-Nóvoa  (això no desmereix, en absolut, la tasca de Dafnis Balduz).  De fet, ja intuíem que llurs ideologies eren força oposades, però descobrim que s’arrelen en ètiques socials irreconciliables, obertament antagòniques.  L’encert de l’autor i director Antonio Morcillo és haver esquivat el maniqueisme fàcil i, sobretot, aconseguir que un desenllaç  gairebé de gènere fantàstic  (coherent, d’altre banda, amb el plantejament)  resulti versemblant.
  

Morcillo, a qui haurem de seguir-li les passes. Que no defalleixi. Un veritable thriller amb dosi de teatre de l'absurd. L'autor i director Antonio Morcillo ha sabut trobar un element real per desenvolupar la història de dos personatges enigmàtics.  L’home gran és un cínic pragmàtic, servidor del poder. El jove confia en què la realitat es pot capgirar.  A la fi dos missatges molt presents en la verborrea política del moment ben travats i exposats en una funció ben interpretada que manté la intriga fins a un final desconcertant.






dijous, 16 de juliol de 2015

La voix humaine


Després de les seves grans màquines Tragèdies romanes i El manantial Ivo van Hove ha tornat al Grec barceloní amb una peça de cambra, La veu humana (1928), que Jean Cocteau va escriure per Edith Piaf, el monòleg de una dona aferrada al telèfon com a única taula de salvació. Ha acabat una relació de cinc anys: ell s'ha anat amb una altra i ella intenta retenir-lo. Un text ja clàssic, sovint servit per grans dames madures embolcallades en sedes negres (Anna Magnani, Ingrid Bergman, Amparo Rivelles).
Halina Reijn, jove estrella del Toneelgroep Amsterdam, la companyia de Van Hove, vesteix una samarreta vella amb l'efígie de Mickey i Minnie Mouse (la parella perfecta!) I uns pantalons de xandall, i fa la impressió que porta diversos dies, setmanes potser, sense sortir de casa. Veiem un pis a punt de tancar, sense un sol moble. Paret blanca, nua. A terra, una ampolla d'aigua i unes sabates negres, masculines: l'únic que queda de l'absent (en l'original eren uns guants). I el telèfon, és clar: un sense fils i un mòbil, carregant-se.



Naturalment, no "escoltem" l'amant perdut a l'altre costat de la línia: el primer gran repte per a la protagonista de La veu humana és crear a aquest interlocutor i fer-nos creure en ell. Per cert, un incís: Van Hove vol estrenar l'any que L'altra veu, escrita i interpretada per Ramsey Nasr, on veurem (i escoltarem) al personatge invisible. Durant el primer terç de la funció, l´actriu treballa amb la tensió entre el fingiment de les seves paraules i el que el seu cos revela. Petits signes: un tremolor en la veu, la mà que queda detinguda, el riure forçat, l'intent de frenar el plor. O esquerdes que "ell" no percep però "nosaltres" sí: un atac de nàusea rematat per un cop de vòmit.
A poc a poc, la falsa calma dóna pas a l´incontenible xerrameca neuròtica, al xantatge emocional, a la súplica (quan li demana que no porti a l'altra a l'hotel que solien freqüentar), a la frase que condensa tot: "Què com estic ? Pregunta-li a un peix com creu que viurà sense aigua ", quan comprenem que faria qualsevol cosa per poder seguir parlant amb ell.


A mitja funció entra una mica d'aire en el que semblava una asfixiant caixa de vidre, gàbia o peixera, però és només una aparença. Quan la dona descorre el que resulta ser una finestra, pugen de cop els sons del vespre, l’enrenou dels cotxes, la gent que torna a casa, a les seves famílies, als seus amors: la vida, aliena, sense aturador.
Reijn ens ofereix una actuació continguda però plena de matisos i durant bona part de l´espectacle aconsegueix que passem per alt el ritme excessivament lent del muntatge.
Malauradament, al ritme lent de la peça de Van Hove s’hi ha de sumar l’espai. La Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors no només és poc adequada sinó que fins i tot juga en contra del muntatge. Per començar, la sala és massa gran per les dimensions de l’escenografia: les butaques del lateral i les més llunyanes tenen la visió limitada. Senten la veu, llegeixen els subtítols però li veuen mitja cara o mig cos i, per tant, la sensació de vouyerisme i tot el que això comporta, es perd.



Una altra característica d'aquest muntatge: l'absència d'ambigüitat. Tot és clar, sec, directe en aquesta versió. Res de misteri. Pur i fred espionatge dels fets i el seu desenllaç. Halina Reijn no demana admirativa empatia, ni commiseració. No ens vol, té altres assumptes que atendre i liquidar. Tot i així genera una peculiar corrent eròtica, sobretot quan la quietud s'apodera del seu cos i adopta l'elegant postura d'un dibuix sensual japonès. Aquesta esquena que ens ignora.



Però la inquietud arriba amb el so, perquè mostra l'altura del pis, la profunditat de l'abisme. La veritat com el so de l'abisme que puja del carrer, la veritat com una aigua gelada. En els deu minuts finals de la funció puja tot el dolor i tota la seducció. Ella desapareix, surt de camp, i torna, ritual, amb sabates de taló i un vestit de seda blava, i la cabellera solta. L'esquena contra la paret. Una taca blava contra la paret blanca, un xiprer blau. L'última trucada, el comiat. Obre la finestra. Surt a l'ampit.



dijous, 9 de juliol de 2015

Mi relación con la comida


Esperanza Pedreño al Versus Teatre barceloní, com una tempesta en camp obert. Pedreño de gira per tot l´Estat, després d'una llarga i aplaudidíssima estada al teatre Galileu de Madrid. Una actriu ferotge per a un text ferotge: Mi relación con la comida (2005), d'Angélica Liddell. Invectiva, sermó, pamflet, cascada d'interrogants, poesia tràgica. Veu de moltes fams, de moltes ràbies, amb Genet a la capçalera del llit. Han passat 10 anys des de la seva escriptura i Mi relación con la comida, que no coneixia, segueix viva, tensa, rítmica, plena d'idees. Em costa, d'entrada, creure a la multi premiada Liddell fent-li fàstics existencials a aquest menjar amb un "senyor de la cultura". També en aquest sentit no està lluny de Genet. ".


 Liddell arrenca parlant dels seus set anys sota l'aigua, aigua fecal, aigua de pobresa en una casa “donde las paredes estaban siempre húmedas porque no entraba ni un rayo de sol para secarlas” on els seus veïns eren encara més pobres que ella, perquè ella "tenia alguna posibilidad de prosperar". Em crec tot el que diu sobre la misèria, "este gran genocidio consentido"; me la crec per com ho explica i com ho serveix, Esperanza Pedreño. I em crec el que diu Liddell, sarcàstica, sobre la demagògia: “La culpa la tienen los hambrientos por convertirnos en demagogos. Son tan negros, tan pobres, tan sucios, tan mugrientos, tan ignorantes…, tienen tantas moscas en los ojos y en la boca…, el treinta y tantos por ciento de la población


Liddell i Pedreño, em sembla, estan en contra de l'entreteniment, perquè és com una porta oberta al que és banal, però resulta que aquí hi ha entreteniment del bo: ritme i veritat. Si no hagués aquest ritme ondulant en el text i la interpretació, batec de dos cors furiosos, el públic escaparia. El ritme és bellesa, el ritme és generositat, el ritme és ganxo, dels seus cors als del públic. El ritme és potència, la potència del que el text diu i la potència del seu bombeig en escena. El bellíssim i brutal passatge de la part familiar, els avis extremenys, la duresa de la vida camperola. Els nens rentant al riu els budells dels porcs, el riu a l'hivern, els budells fumejants en les mans." Esa es mi relación con la comida, una relación bruta, elemental, como el trazo de un idiota”.


El que no m'agrada de la proposta: la convicció (altiva, leninista) que el públic necessita ser adoctrinat i sacsejat, com si fos incapaç de pensar per si mateix: "L'espectador", diu Liddell, "ha de sentir-se culpable pel que fa a la realitat ". Fem el que podem amb la realitat. Som prou conscients, em temo, perquè la tenim a sobre. Només ens faltaria sentir-nos culpables. Tampoc m'agrada el de "treure" l'espectador a escena, encara que Pedreño ho faci amb tot l'amor del món, i breument. El públic ha d'estar a les grades: ha pagat per això. Un espectador en escena està a mercè de l'actor, i això és un petit abús de poder, una petita violència, tot i que a l'escenari no hi ha res petit. I a més distreu, crea una tensió innecessària. No cal pujar a escena per "córrer el risc de la possibilitat de revolució": tota butaca és una cadira elèctrica si el text és veritable, com aquí.


 Després la part en la qual vol retornar els trets de la guerra i la desmemòria, de la dictadura, d'una Església que va mirar cap a un altre costat davant l'Holocaust. Hi ha desmesura, per descomptat, però també un poderós anhel de justícia, de reparació. La cuina com a definitiva metàfora de l'empatx, l'art com fam nova, fam de bé comú. Mi relación con la comida és un pamflet polític contundent i necessari, en què posa contra les cordes la sagnant hipocresia de la societat del zàping i de la (des)informació. Es tracta d'un monòleg vibrant, sense concessions, que s'arrapa a la pell d'una actriu que desferma un magnetisme indefugible i una resolució trepidant: Esperanza Pedreño, que també signa la direcció, fa un treball poderós, vívid i subjugador. Amb una impactant simplicitat de recursos, aconsegueix d'arrossegar l'audiència per les giragonses d'un discurs implacable, amb un imaginatiu joc amb el vestuari i una gestualitat coreogràfica plena de matisos.




dijous, 2 de juliol de 2015

Un enemic del poble


Les clavegueres del balneari de ficció de Henrik Ibsen es transformen en aquest muntatge en un infern per al poble dels germans Stockmann: Thomas, el doctor, director del balneari i científic descobridor de les aigües putrefactes que enverinen els turistes que s'hi acosten; i Peter, l'alcalde, defensor del que ell anomena l'interès general i el bé comú. Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Oslo, 1906) es va avançar cent cinquanta anys a reblar el clau sobre els perills de la democràcia i les trampes que amaga en boca i en mans de segons qui. El protagonista de l'obra és el doctor Stockmann. N'hi ha hagut uns quants en l'última dècada als escenaris catalans. Esmentem-ne només tres: el de l'actor Miquel Barceló, del muntatge estrenat al Teatre Romea, el novembre del 2003, producció dels Teatres de la Generalitat Valenciana, sota la direcció de Carme Portaceli. El de l'actor Francesc Orella, portat al Teatre Tívoli, l'abril del 2007, pel Centro Dramático Nacional, sota la direcció de Gerardo Vera; i el de Bernat Quintana, en la versió minimalista de Les Antonietes, a la Sala Muntaner, el maig del 2013. El d'ara, al Teatre Lliure de Montjuïc, li ha tocat a l'actor Pere Arquillué, de nou imponent, sobretot a l'hora del discurs idealista que acaba monologant el doctor Stockmann en l'assemblea popular del poble.


L'acció passa al balneari en què treballa el doctor Thomas Stockmann. Després d'anys de dedicació i de grans inversions les instal·lacions s'han convertit en la principal font de riquesa de la població. No obstant això el Dr. Stockmann ha descobert que les aigües del balneari estan corrompudes a causa de la contaminació abocada en elles per les indústries que en el passat van poblar el lloc. L'aigua pot, fins i tot, ser perjudicial per a l'ús humà. Disposat a comunicar el fet a les autoritats públiques perquè es prenguin les mesures necessàries, el Dr. Stockmann s'enfrontarà a tots els interessos creats en la comunitat. 


L'aposta de Mayorga i Miguel del Arco adapta lliurement el text d'Ibsen per preparar un debat molt més que vigent en el moment socioeconòmic en què vivim i que versa sobre la forma en què l'ésser humà es relaciona amb si mateix i amb l'entorn en el qual habita. Què és més important per a l'home la veritat o la suma d'interessos creats? Quin paper juga el poder democràticament escollit en la gestió dels assumptes de la comunitat? Existeix la premsa objectiva o aquesta defensa sempre interessos propis o aliens? ¿Es pot triomfar disposant tan sols de la raó? Existeix realment la democràcia? Un enemic del poble es conforma com una obra tumultuosa que s'estructura a partir de tres fonaments: Un text, el d'Ibsen, senzill en els seus plantejaments però de gran audàcia especulativa i polèmica; un apartat d'interpretacions en la qual destaquen Pere Arquillué, Roger Casamajor, Pablo Derqui i Jordi Martinez, i una escenografia que sorprèn, agradi o no, pel seu atreviment formal. 


Un text, com dic, adaptat lliurement però que aconsegueix suscitar en l'espectador un debat en el qual es pot posicionar fàcilment a partir de la seva pròpia ideologia i del coneixement que posseeix de la realitat que l'envolta. Una possibilitat potenciada amb escenes com la que es desenvolupa a l'interior de la redacció del diari o la impactant assemblea veïnal en què part dels actors es barreja amb el públic per generar un context de proximitat i realisme. Pel que fa a l'escenografia el resultat és impactant. L'escenari ens mostra un ambient en el qual es barreja l'aigua, que fa referència al balneari, i diverses estructures industrials que al·ludeixen tant al passat que va enverinar les aigües del lloc com a la idea de desenvolupament i modernisme tècnic que s'imposa en l'actualitat . 



Els actors es mouen a l'escenari dividit en dos nivells i sobre el qual es projecten fons que ajuden a crear tant l'entorn natural del balneari com l'ambient de la redacció del diari o el de l'assemblea popular. El tercer component sobre el qual es construeix Un enemic del poble és el de la interpretació. Encara que l'obra s'emmarca en un treball a primera vista coral, destaquen en ell Pere Arquillué, que interpreta el doctor Stockmann, Roger Casamajor, que ens proporciona una actuació enèrgica; Pablo Derqui que encarna el "pèrfid" periodista que porta a terme el seu treball d'una forma no massa honesta o Jordi Martinez que dóna vida amb solidesa al representant dels empresaris del lloc.


 El Teatre Lliure ens proposa, però, una oportunitat de repensar el present a través dels ulls d'Ibsen (i de Mayorga i de l'Arco), amb una obra senzilla i de vegades ferotge que reflexiona sobre la solitud d'aquells que ho aposten tot pels seus ideals i principis, però que són rebutjats per una societat enlluernada per l'èxit i les comoditats. Una societat, en resum, com la nostra.