dimecres, 27 d’abril de 2016

Dansa d´agost



Em va impactar força quan la vaig veure al Teatre Lliure a l´any 1993. Quants anys fa!!! . Recordo sortir després de la representació commogut per aquell viatge en el temps que parlava amb senzillesa i sense artificis dels drames familiars d´aquelles dones que lluitaven per tirar endavant i mantenir la família unida. De seguida que vaig tenir l´oportunitat vaig comprar el text i me´l vaig llegir diverses vegades. Em sembla fascinant la idea de poder reviure el passat, de poder donar-li vida com fa en Michel, el narrador de l´obra. Com per art de màgia aquest passat pren vida i es manifesta. (Crec que té un component cinematogràfic important). En llegir-la van haver tres moments que em van commoure profundament, de fet em commouen encara, i sobretot aquest sentiment de nostàlgia i de comprensió cap al que hem estat. Som el que som com a conseqüència del nostre passat. I quan l´he tornat a veure a la Biblioteca de Catalunya he tingut el mateix sentiment, la mateixa sensació.



El primer és al ball de les cinc dones. Després que la Kate, la germana gran, comunica a la resta de germanes que al poble, s´està preparant el ball de la sega, totes volen anar però ella els hi prohibeix. Aquest fet origina una sèrie d´esdeveniments que desencadenaran un ball catàrtic de totes germanes, molt difícil de fer per a les actrius i un repte per a qualsevol director. He de dir que Ferran Utzet se- surt magníficament del repte així com les actrius (Màrcia Cisteró, Mónica López, Marta Marco, Nora Navas i Carlota Olcina) . És un moment molt important en l´obra i molt delicat de representar perquè és un ball especial i diferent. A més per les dones és un punt d´inflexió. Els altres dos moments corresponen quan el narrador (Albert Triola), amb amor i senzillesa, accepta en el moment que verbalitza el seu passat donant-li una comprensió profunda de qui és. Malgrat que van ser uns moments difícils, els reviu amb la innocència i la nostàlgia de la infantesa, perquè en la seva memòria va ser un estiu inoblidable.



El text ens submergeix en un món llunyà, per la distància i el temps, però que esdevé no només identificable sinó molt proper. Els personatges estan condicionats per la seva pròpia història, pel pes de la tradició, per l´ofec de la superstició religiosa, per les dificultats de supervivència però alhora ens expressen en les seves petites il·lusions quotidianes l´esperança en un futur millor. Una realitat precària de la qual s´evadeixen amb el miracle de la ràdio que els obre les portes a un altre món, i en la que apareixen amb força les arrels de la terra. En no haver-se pogut casar cap de les germanes, cadascuna per diverses raons, les converteix en dones on la moralitat i la religiositat havien de ser demostrades contínuament, i la manca de marit les condemnava gairebé a la subsistència. La lluita gairebé acarnissada de la Kate per mantenir unida la família ens dóna entendre el paper de la dona en una societat tancada i refractària als canvis, on si una dona no es casava i no era mare és com si no existís.  



Aquesta família dels anys trenta reviu a través de l´evocació nostàlgica, crítica i agredolça d´un adult que recupera la seva infantesa, el seu petit món familiar, aquells que el van marcar profundament. Són els records d´un home que restaran amb ell per sempre, com tots els moments importants de la nostra vida, és aquell “Paradís Perdut” amb reminiscències gairebé mítiques. Tanmateix també evoca la “caiguda” d´aquest paradís amb la desintegració familiar. Aquesta evocació del “Paradís Perdut” amb la distància del temps, fa que en Michael accepti el seu passat i per tant a ell mateix. Vaig intentar muntar-la amb un grup semi professional i per diverses raons que no venen al cas no va poder ser. Vaig fer un projecte d´escenificació amb aquest text quan estudiava a l´Institut del Teatre. I amb els meus alumnes he assajat algunes vegades escenes de l´obra.




Què tindrà aquest text que em fascina?? Potser perquè parla d´aquesta pèrdua de la infantesa, potser per la lluita de la Kati per mantenir unida la família, per la situació de la dona en els anys trenta, per l´arribada d´en Gerry Evans, és dir del mascle, en un món de dones... No ho sé....
Disculpeu que hagi parlat tan poc de la funció de La Perla29 a la Biblioteca de Catalunya per acabar el comentari ho faré: cal destacar vivament la espontaneïtat de la Maggie que encarna (mai millor dit) la Marta Marco, i la tendresa i candidesa de la Rose (Màrcia Cisteró), que compensa la seva disminució amb una sinceritat enèrgica que ens traspassa.Tota la resta tenen el seu moment, com ara la Kate, autoinstituïda responsable de la família en absència dels pares, que també s'esfondra de tant en tant. O els personatges masculins, com el monòleg sorprenent del tiet Jack (a qui tots anomenen pare), potser la part més interessant i políticament incorrecta, sobre el contrast de cultes i cultures, o els intensos diàlegs del Gerry i la Chris al jardí. Així com els també monòlegs del Michael, especialment al final dels actes primer i segon, que completen un viatge a la intimitat d'aquesta família.



Michael:..... Però n'hi ha un d'aquell temps de Lughnasa que em visita més sovint; i el que em fascina és que no té res a veure amb els esdeveniments. En aquest record, l'atmosfera és més real que incidental i tot és simultàniament veritable i il·lusori. També, l'aire hi és nostàlgic com la música dels anys trenta. Ve arrossegant-se d'algun lloc llunyà... com un miratge de so... una música de somni que és alhora sentida i imaginada... Quan ho recordo, m'ho imagino com una dansa. Ballant amb els ulls mig tancats perquè obrir-los desfaria l'encís. Dansant com si el llenguatge s'hagués rendit al moviment... com si aquest ritual, aquesta cerimònia sense paraules, fos la manera de parlar, de xiuxiuejar coses secretes i sagrades, per poder estar en contacte amb alguna cosa de l'altre món...


Dansa d´agost de Brien Frield !!!

                                                
                                                                                                               

dijous, 14 d’abril de 2016

Infàmia



Pere Riera sap que si vol connectar amb el gran públic parlant de teatre ho ha de fer a través d’un univers conegut, com és el de Hamlet, i més particularment amb el rol d’Ofèlia. Hamlet ha servit i servirà a grans dramaturgs d’excusa per acostar-se de manera directa, a través de l’univers dels actors, a grans temes col·lectivament íntims. Però posats a trobar referents en aquesta Eva Dolç (Emma Vilarasau) que ens proposen a Infàmia, els hauríem de buscar una mica a clàssics com Eva al desnudo i una altra mica a Sunset Boulevard. Crepuscular moment el que viu aquesta actriu que després d’arribar al més alt ara intenta passar pàgina inculcant tot el coneixement que l’experiència li ha donat a jovenets actors que necessiten superar encara molts càstings per arribar a ser com un dels seus grans admirats. Si és que mai hi arriben.


Una actriu retirada, malhumorada, antipàtica. Però amb aquella aura que tenen les velles glòries, aquella seguretat de la qual volen beure les noves generacions del teatre. Dos joves actors que s’han posat a les mans de la diva per aprendre, per captar l’esperit, la màgia de la interpretació. I un actor triomfador, un veterà en el zenit de la seva carrera, que irromp en escena per rescatar la seva antiga companya d’escenaris. Tot plegat esdevé una obra de teatre dins de l’obra de teatre. Mentre el jove intenta atrapar la magnificència de Shakespeare, la noia es prepara per a un càsting. Pateixen aprenent, és el que pretenen.


Assistim a una obra diferent, inquietant, amb tocs d’humor, amb molta tensió i amb un ritme frenètic, on es nota el segell de l’autor, Pere Riera en un plantejament arriscat del qual, gràcies també a les bones interpretacions dels quatre espases (Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Francesc Ferrer i Anna Moliner) surt victoriós. Comèdia agredolça -però comèdia- on el diàleg prima per sobre de la resta d’elements i que brilla especialment en els duels entre Vilarasau i Boixaderas. Tant fet a mida que s’aconsegueix l’efecte màgic del teatre. Aquell en que, ni que sigui per uns instants, sembla que res estigui preparat i tot sorgeixi per primer cop.


Anna Moliner, ja convertida oficialment en una de les actrius de Riera i que el director/dramaturg havia fet brillar a Lluny de Nuuk o Barcelona, aquí ens serveix el seu millor treball fins a la data oferint-nos tal quantitat d’Ofèlies que qui hagi de muntar una futura producció de Hamlet no hauria de tenir cap dubte en oferir-li el paper. L’escenografia crea tot un altre món, el món aïllat on es fabriquen les històries que ens han d’emocionar. Tot i que no és un escenari petit (hi ha públic als dos costats) sí aconsegueix recrear aquesta atmosfera tancada que fa oblidar el que passa a la vida real.


Pere Riera ens submergeix en el dilema dels límits (per dir-ho d’alguna manera) de la interpretació. El Toni, que el que pretén és recuperar per a la professió la seva antiga companya, arriba a extreure el millor dels joves actors tot apel·lant a la força i l’emoció que els dóna la realitat de cadascú. I on són aquests límits? Hi són? Estem parlant de crueltat? No hi ha debat perquè els personatges no dubten a trobar les llàgrimes més sinceres i pures dins de les pròpies ànimes.. A Infàmia, Riera posa el dit a la nafra de la més polèmica, potser. I aconsegueix el que es proposa: fer pensar i emocionar l’espectador.




dimarts, 5 d’abril de 2016

LES TRES GERMANES (Deconstructing Txèkhov)



La deconstrucció —un terme que de la filosofia va saltar a l'arquitectura i de l'arquitectura a la gastronomia— sembla que també ha arribat al teatre. Deconstruir una obra clàssica per obtenir-ne, doncs, un significat diferent, pot servir perquè aquells que han sentit a parlar o han vist l'obra en qüestió, acabin d'entendre'n els intríngulis. Però la deconstrucció també pot servir per fer-ne un exercici d'experimentació que acabi sent tant o potser més interessant que el mateix clàssic deconstruït. Diria que el dramaturg José Sanchis Sinisterra aconsegueix els dos objectius alhora perquè la seva proposta —elaborada per un encàrrec de la mateixa Sala Atrium— entra en les interioritats, les il·lusions i les angoixes de les tres protagonistes principals de l'obra d'Anton Txèkhov: Olga, la més gran, amb 28 anys; Maixa, la mitjana amb 25 anys; i Irina, la més jove, amb 20 anys.

El procés utilitzat per Sanchis Sinisterra fa que les tres germanes surtin del marc de la ficció i, en una interpel·lació directa als espectadors, els desvelin el que potser passarà, com passarà, què podria passar i per què passarà. És, doncs, una mena de retrocés en el procés d'escriptura de l'autor per replantejar la trama a partir d'una mirada manllevada de les mateixes protagonistes. En el cinquè aniversari de la sala Atrium, la companyia ha repescat aquesta obra, que va encarregar a Sanchis Sinisterra. Els 13 personatges de Txèkhov queden reduïts a la mínima expressió a l'obra de Sanchis: només les tres germanes apareixen en escena. Tres personatges que reflecteixen les il·lusions i les frustracions de la decadent classe alta russa.

Sanchis va preparar aquest text especialment per a la seva representació a l'Atrium i per a la seva companyia resident: la Companyia Sala Atrium. Però Sanchis no es va limitar a reduir el nombre de personatges, per adaptar el text a un escenari petit; l'autor valencià va optar per replantejar-se el conjunt de l'obra i, tal com anuncia el titol, "deconstruir Txèkhov". L'obra es despulla d'artificis i les actrius trenquen barreres amb el públic: se li adrecen personalment per explicar els fets i per interpretar les reaccions dels altres personatges de l'obra de l'escriptor rus, que es mantindran absents. La idea d'aquest teatre minimalista és reduir Txèkhov a allò essencial. Sanchis Sinisterra juga bàsicament amb la proximitat entre les actrius i el públic.



I les dimensions de la Sala Atrium són idònies per un espectacle d'aquestes característiques, ja que la primera filera està col·locada pràcticament a sobre de l'escenari. La configuració intimista de la sala permet jugar al màxim amb l'expressivitat dels personatges. Un joc de llums i ombres, pràcticament pictòric, enriqueix notablement l'obra. I el fet que tota Les tres germanes es representi en una petita sala ajuda a reforçar la sensació d'ofec, que arriba a ser insuportable, fins i tot per l'espectador.  Aquell "anem a Moscou!" passa de ser un somni a una maledicció. El destí, sempre lliga els dissortats protagonistes. La felicitat sembla renyida amb el present on només hi cap una certa nostàlgia, que acaba sent un record agre.

Sanchis Sinisterra experimenta amb unes repeticions, de text i de moviment escènic que, tot i que podria semblar reiteratiu, en realitat, aporta profunditat, raons per a un desencís més profund. El desig blanc domina Irina (Patrícia Mendoza), mentre que Maixa (Mireia Trias), salta d'una vida desenganyada a un guspira d'il·lusió. Olga (Marta Domingo) és la dona que sap que tot és fantasia i que no hi ha espai als somnis en la seva vida de dona soltera i adulta. Evidentment, el ressò del germà i, sobretot, dels girs impetuosos de Natasha, causen un efecte terrible en la relació familiar.

És un treball de direcció preciós, directe, amb moments de densa poesia, que ensenya com (durant poc més d'un any) les noies saben que mai més somniaran amb Moscou. Ni amb l'amor, ni amb una relació intel·lectual mínimament cultivada. Desesperant cant que es fa preciós en el plor silent de les actrius. Totes tres magnífiques. Molt recomanable.