dissabte, 25 d’octubre de 2014

MAR I CEL


El vell vaixell d'Àngel Guimerà i Xavier Bru de Sala torna a solcar la Mediterrània. La companyia teatral, especialitzada en musicals, Dagoll Dagom ha tornat a muntar el seu musical més icònic, Mar i Cel al Teatre Victòria per celebrar el seu 40è aniversari. És la tercera vegada que reestrenen aquesta història de pirates, després de l'estrena de 1988 i la seva posterior reposició en 2004. Sens dubte, aquest és el gran musical català per excel·lència. Els qui han tingut la sort de viure el naixement, l'esclat i la puixança de Mar i cel es trobaran aquesta vegada amb un espectacle renovat tant en la forma com en els intèrprets —un càsting 99,99% nou— però fidel a l'esperit de la primera adaptació: modernitzar Guimerà, fer-lo contemporani, entenedor i recuperar el seu paper estimulant per a noves fornades no només d'espectadors sinó també de nous intèrprets que troben en els reptes de Mar i cel l'escola imprescindible en qualsevol cultura teatral. 


La història explica com uns corsaris musulmans tenen presos a un grup de cristians. El capità dels pirates és Saïd, qui de petit va ser expulsat del país després de veure com assassinaven als seus pares. Ara solca els mars servint la seva venjança. Però dins del grup de cristians hi ha una dona, Blanca. L'obra escrita per Àngel Guimerà en 1888 és un dels drames romàntics per excel·lència de la literatura catalana, el nostre Romeo i Julieta. Un segle just després Dagoll Dagom va encarregar a l'escriptor Xavier Bru de Sala perquè la adaptés per al teatre. Al mateix temps el compositor Albert Guinovart es va encarregar de dotar el text d'una partitura única. El resultat es tracta d'una obra que s'aproxima més al concepte operístic que no al musical, tant per l'estructura narrativa i musical com, sobretot, per les veus, agafant tots els tons, greus i aguts, dels barítons a les més líriques. 


 Ningú es pot sentir aliè a la trama de fons de Mar i cel en un moment que les tensions i el xoc entre dues cultures i religions, la islàmica i la cristiana, i el mur que encara divideix el món en dos, orient i occident, torna a estar encès. Ningú, tampoc, no es pot continuar sentit aliè a la història d'amor, èpica i heroica, que, amb un to jovel i idealista es teixeix entre els dos pols oposats del conflicte, la jove cristiana Blanca i el jove morisc Saïd. Ella, hereva dels qui al segle XVI persegueixen i expulsen els moros. Ell, testimoni de la crueltat que ha patit la seva família i el desarrelament propi tot i ser també fill de la Mediterrània. La nova versió pivota igualment entre aquests dos grans eixos. L'equip de Joan Lluís Bozzo ha aconseguit amb aquesta nova versió armar el muntatge amb un muntatge audiovisual espectacular. La innovació entra de la mà de la tècnica amb una introducció d'efectes visuals de fons celestial i marítim, i d'efectes sonors ambientals que fan que el mar cobri més protagonisme i que el rugir de les ones i la tempesta s'escampi per la sala gràcies a un sistema similar a allò que el cinema va descobrir i que abans s´anomenava Dolby estèreo. 


Les projeccions de fons atorguen la profunditat que exigeix ​​el text (i que el reduït escenari no pot aportar) amb aquest mar i aquest cel que va mutant, amb el palau reial de Felip III o amb el soco.Però l'aposta més important d'aquesta recuperació de Mar i cel és el relleu generacional de la companyia, planter de futur que garanteix que la proesa de Dagoll Dagom de tornar-hi no acabarà aquí. Blanca és Anna Sant Martí, una actriu gallega de veu clara. Al costat de la noia està Roger Berruezo, Saïd, el capità corsari. En aquest cas, Berruezo se li nota un creixement per dotar el personatge d'una veu amb una amplitud de greus que li queda com un guant. Però el gran encert de càsting no està només en els dos protagonistes sinó també a la resta del repartiment. Torna Pep Cruz (actor senyera de la companyia) a ser Joanot, però després hi ha Xavi Lite, veu de baríton per marcar el fidel Hassen, la veu del grumet Idriss, magnífica Júlia Jové, el Osman de Víctor Arbelo, el Albanès de Marc Vilavella , el Ferran de Toni Viñals o la preciosa i delicada veu d'Elena Tarrats entre moltes altres. Un repartiment coral que marca el futur del musical a Catalunya.


 Però per sobre de tots hi ha un personatge omnipresent, l'emblema de la funció: el vaixell. Construït per Montse Arenós i Isidre Prunés (a qui se li va fer un calorós homenatge al principi de la funció causa de la seva mort), el vaixell pirata és majestuós amb el seu cavall de mascaró, movent-se de dreta a esquerra i girant sobre si mateix gràcies a un sistema hidràulic. Per això, al final, i després dels reiterats aplaudiments a tot l'equip artístic i tècnic, es va deixar uns minuts perquè el vaixell rebés també els seus crits mentre seguia solcant el mar cap a l'infinit, per portar aquest musical cap a l'eternitat.



dijous, 16 d’octubre de 2014

Desde Berlin


40 anys de la publicació de “Berlin”, un dels quatre o cinc discos cabdals en la història del rock . Disc elegíac, disc barroc, “Berlin” va ser, recordeu per aquells que tenim certa edat, aquell monument en 10 cançons que el 1973 va posar els cabells de punta als peixos grossos de la RCA que, després de l'apoteòsic èxit comercial de “Transformer” l'any anterior, ja es fregaven les mans amb una nova col·lecció d´èxits. Error en el tret. Aviat van saber que Lady day, Caroline says o The bed -altres tants himnes a la desolació / gamma suïcida no s'assemblaven molt als hits no menys magistrals de la talla de Vicious, Perfect day o Walk on the wild side. Amb l'angoixant  “Berlin”, Lou Reed signava una obra mestra, rubricant en vinil la seva irrefrenable missió de lliurar al món  l´arquetip d'obra conceptual, aspra i tendent a l'incomprensible, almenys per als que esperant mel reben fel. 


Eren temps, encara, de reticències davant de segons quins realismes, o potser davant d'un avançat en el temps 'Dirty realism' des de la música que arribaria cinc anys després a la literatura. “Berlin”, cinc anys després del Maig del 68 destapava sense subterfugis la situació d'una parella tocada per l'esquizofrènia, la degradació personal, la violència, l'addicció drogoaddicta i el suïcidi.
¿Com es reflecteix tot això en un muntatge escènic, a carn viva, sense que fereixi la sensibilitat dels espectadors i, a més, els embolcalli en una atmosfera poètica? Borja Sitjà, director del Romea i vell amic de Lou Reed, va encarregar a Andrés Lima que portés a escena una cosa tan complexa com el relat imaginari d'aquests dos desgraciats. Lima va citar, en la distància, a Juan Villoro, Pau Miró i Juan Cavestany. Cadascú va escriure les seves escenes i les va enviar. Mai es van veure. El director ho va acoblar tot. Faltava traduir en carn, crit i llàgrima l'epopeia d'aquests dos penjats. Van aparèixer a l'escenari Nathalie Poza i Pablo Derqui. I així va néixer Desde Berlin.


Caroline i Jim són dos joves ionquis —ella prostituta i drogoaddicta, ell, un proxeneta amb brots de maltractador—, que passen de la primera trobada ingènua a la tragèdia personal quan el temps ha marcit la ingenuïtat inicial i ha desfet la parella amb els fills sota protecció social. Ni la dramatúrgia ni la direcció els ho han posat fàcil, als dos intèrprets. Algunes de les escenes, a cor, o més aviat a cos obert, creen un clima de calidesa que s'estén silenciosament per la platea.
Una altra cosa és si els fans de Lou Reed acabin de trobar que les diferents escenes del muntatge els apropen o els allunyen de la banda sonora que puguin tenir en la seva memòria musical. Que ningú no s'esperi una reproducció del disc. El muntatge guanya per la partida teatral i per la interpretació de Nathalie Poza i Pablo Derqui que —a banda de fugaces intervencions al piano d'ella, a vegades perfilada en ombra xinesa, i a la guitarra elèctrica d'ell— es lliuren en cos i ànima a reflectir amb intensitat i passió l'ascensió a la glòria i la baixada als inferns dels dos personatges.


El director i els tres autors  que li han donat format dramatúrgic als carrers musicals del “Berlin” de Lou Reed, no han pretès pas il·lustrar narrativament el disc conceptual que els inspira, ni tampoc han caigut en la temptació de convertir el seu muntatge en una mena de concert dramatitzat. Del que es tractava , era de deixar-se arrossegar per les atmosferes creades per Reed per tal de traduir-les en un grapat d’escenes punyents tan intenses i intensament desorganitzades com els sentiments i les reaccions al límit dels seus protagonistes. I ho han aconseguit de forma més que notable, amb l’ajut impagable de les esplèndides imatges videogràfiques de Miquel Àngel Raió i de l’espai sonor i els arranjaments musicals preparats per Jaume Manresa. 


Tots ells, ens proposen un viatge cap el Berlín dividit en dos per un mur brutal ( una dualitat que també guarda el seu bon paral·lelisme amb la que es mou per dins de Caroline i Jim), que serveix com a rotund paisatge d’una de les grans obres mestres de la història de la música. Ha plogut prou des del 1973 perquè els espectadors del segle XXI sàpiguen del que els parla Lou Reed. El “Dirty realism” de ficció ha mort però el seu verí està més viu que mai en la societat actual. Per això el muntatge Desde Berlin llisca com un poema visual que fa de testimoni epidèrmic d'un temps present. Magistral!!!!





divendres, 10 d’octubre de 2014

BOYHOOD


Durant aquests dotze anys, Linklater i el seu equip -han arribat a estar involucrades en el procés més de 400 persones -preparaven durant setmanes el rodatge, filmaven durant tres dies i realitzaven una altra gran postproducció. I enganxaven  el que havien rodat al que havien fet prèviament: així anaven muntant durant el procés. L'última vegada que es van posar davant de la càmera va ser el passat mes d'octubre. "Per això, si sumem els dies, haurem fet gairebé 2 anys de preproduccions i preparacions, i altres 2 anys de postproduccions i muntatge. I hem rodat 39 jornades. Ha estat una petitíssima producció indie, encara que tot aquest temps treballat és econòmicament impossible de valorar " comenta el director. Això sí, mai els va ensenyar als actors, fins fa pocs mesos, el que s´havia filmat.


La màgia del cinema, o millor dit, la màgia de Linklater com a director, es manifesta quan la naturalesa distant i fraccionada d'un rodatge semblant es veu com una cosa continua i fluida. Linklater roda la infància d'un nen entremaliat i inquisitiu de sis anys anomenat Mason Jr, encarnat per Ellar Coltrane, i roda fins que aquest noi es converteix en un jove pensatiu i escairat de divuit. Dotze anys, doncs. Tot canvia en aquest temps, el nen i la seva família. I res canvia en realitat. Boyhood parla de l'Àlbum Negre on estarien les cançons que els Beatles no van escriure junts. El film de Linklater és com aquest fabulós àlbum inexistent: impossible però real. I sense misteri.


La pel·lícula no és trista perquè la seva dramatúrgia s'acosti a la tragèdia. Res a veure. Boyhood és trista perquè, no ens enganyem, la vida és trista; o, millor dit, el (pas del) temps converteix totes les vides en un esquinç emocional del qual és pràcticament impossible salvar-se. Així Linklater, contradiu Heisenberg-el científic, òbviament- emmarcant la realitat (sempre des de la ficció) en el seu just moment; posant en escena l'esdevenir vital d'un jove al llarg dels anys, afrontant com pot cadascuna de les etapes de la vida, més o menys, com tots els éssers humans adults ens hem vist obligats a fer volguéssim o no i sense que ningú ens preguntés el que opinàvem sobre això almenys, els que hem sobreviscut a tan complicada experiència.


Un dels grans encerts de Boyhood -o un dels molts encerts del film de Richard Linklater- resideix en la rara capacitat que té per reflectir la naturalesa canviant de l'existència. I encara que dit així pot sonar pretensiós, Boyhood no ho és. Per contra, és un film humil en què el temps flueix com flueix aquell famós riu dels presocràtics; aquest riu que és sempre el mateix i, alhora, no ho és. La pel·lícula atrapa el canvi constant, subtil i contradictori que comporta el pas dels anys; i ho fa, a més, amb els acords justos de sentiment. Sense ploranera  nostàlgia. Es podria dir que el cinema en el seu conjunt és el resultat d'un pols amb el temps. Linklater, que ja es va enfrontar al mateix repte en la trilogia que arrenca amb Antes del amanecer (1995), aconsegueix fer-ho de nou i aquest cop d'una manera tan senzilla com sorprenent. Almenys ningú ho havia fet abans així: posant-se, amb la càmera, del costat del calendari; seguint als seus personatges en el decurs del temps, i atrapant d'aquesta manera el resultat del seu pas.


Estem davant d'una d'una de les pel·lícules domèstiques més commovedores, perquè la seva sola existència, tan modesta i humil com un Súper 8 infinit, fa créixer la mirada de l'espectador, la implicació en la seva proposta, tan transparent com experimental, d'una manera que només el cinema sembla capaç d'aconseguir. Quan el sol es pon  i tot acaba, és impossible que no ens embargui una enorme malenconia. Què serà de nosaltres quan les llums de la sala s'encenguin? Què serà de nosaltres quan la vida i el temps estiguin de la nostra banda?









diumenge, 5 d’octubre de 2014

La nit just abans dels boscos


El Círcol Malda ha recuperat La nit just abans dels boscos (del dramaturg francès Bernard-Marie Koltès) és un text brutal i estrany que representa l’ànima adolorida de l’autor. Aquest monòleg violent i implacable,  també desconcerta de forma insòlita. No  pel text que és magnífic, sinó per l’experiència de la proposta tan física, vivencial i autèntica de la posada en escena. I sens dubte per aquest actor intens i formidable, sovint dolgudament outsider, que és l’Òscar Muñoz. És una obra nocturna i que, com espectadors, forçosament haureu de seguir la figura d’aquest estranger sense nom des de les dures ombres de la nit urbana. No us deixarà anar, perquè és una nit definitiva, que li suposa la darrera oportunitat abans de la confusió i la perdició completa.


La decisió de no fixar l’espectacle sobre un escenari concret és, sens dubte, un dels grans encerts de La nit just abans dels boscos dirigida per Roberto Romei. El públic –només una trentena de persones, d’altra manera seria difícil moure el grup i crear l’atmosfera que l’experiència requereix– acompanya el protagonista per diferents espais.  Primer, quan el descobreix en la penombra, mirant-lo de lluny; després, quan l’escolta, envoltant-lo; i, finalment, quan ja el coneix i pot arribar-hi a empatitzar, integrant-lo en la massa. Proximitat total i absoluta, perfectament conduïda per un únic intèrpret sobre qui recau tot el pes de l’acció, tant la prevista dins la funció com la que es desencadena arran d’aquesta. Es dirigeix directament al públic, el toca, el mira als ulls, el qüestiona, el desafia, se’n riu... trenca totalment amb la quarta paret.  De fet, només us parlarà, us parlarà una i altra vegada, i de ben a prop. Buidarà el pap de forma incontenible, us prendrà pel braç com un company de vida. I mirant als ulls i de la seva boca surt el discurs d’un de tants homes abandonats per la societat. 


 Ens toca. Un solitari, un estranger, un marginat i un diagnòstic del nostre món tan actual, malgrat el temps passat des de l’escriptura (1979), que arriba al moll de l’os tant dels més joves com dels més grans.  I ple de neguits, desplegarà idees impensables, somriurà davant vostre i encara, despietadament, us farà somriure..., potser. No ho sabeu, però us estima, i la nit que li oferiu amb la vostra presència serà certament la definitiva.
Lluny del lament, de la denúncia angoixant, de la desesperació, Òscar Muñoz i Roberto Romei creen un personatge empàtic, lluitador, agitador, tendre també.  i camina per l’amor, la mort, el sexe, amb nosaltres, els seus companys. Per al seu estranger la mort no està al final d'aquest monòleg; el seu nou immigrant brinda amb nosaltres i té forces per passar de tot i de tots els que li han ferit perquè, malgrat els maltractaments i les injustícies, no perd en cap moment la dignitat. 


Si en el muntatge de Patrice Chéreau que es va veure la temporada 2011-2012 en el Lliure de Gràcia, Romain Duris apareixia estès al llit d'un hospital, aquí Muñoz, com ja he comentat abans, ens aguaita directament al carrer. L´actor se serveix de diversos espais; així la denúncia és a plena veu en ple carrer, mentre que per parlar-nos de l'amor en to confessional ens reuneix dins de les galeries Maldà, a un passadís interior. El seu personatge sol·licita la proximitat física i l'afinitat emocional de l'espectador fent-li còmplice des de l'honestedat, fins que l'aconsegueix amb aquest brindis final a casa seva, bé com deia ell el seu “trullu” amb un regust a cervesa compartida. Seguiu-lo, seguiu-lo en la nit, sense por, fins on us porti! Imprescindible.