diumenge, 26 d’abril de 2015

PASOLINI


"Les poques persones que han escrit la història són les que han dit no -els sants, els eremites, però també els intel·lectuals, i no els cortesans i els assistents dels cardenals. Per ser eficaç, el rebuig no pot ser puntual, ha de ser gran, total ", li deia Pier Paolo Pasolini, hores abans de la seva mort, el periodista de La Stampa Furio Colombo. Aquesta última entrevista, recollida en el llibre, il·luminador i imprescindible, Demasiada libertad sexual os convertirá en terroristas (Errata Naturae), és la perfecta peça d'acompanyament a l'elegia fragmentària, sensible i polièdrica que Abel Ferrara ha dedicat a l'artista italià quan es compleixen quaranta anys del seu brutal assassinat a la platja d'Ostia. Pasolini havia acabat una pel·lícula de discurs terminal i inassumible, -Saló o los 120 días de Sodoma (1975), que no parlava tant del feixisme com a malson conjugat en passat si no de la interiorització de les seves mecàniques en la nostra societat de consum. Imatges amb què arrenca el film de Ferrara- i treballava en la posada en escena de Porno-Teo-Kolossal, pel·lícula que òbviament mai va arribar a fer però que, en un pervers joc de miralls, Ferrara es permet recrear a la manera pasoliniana: una multitudinària orgia de gais i lesbianes.


Encara que no són poques les seves virtuts, el que més m'interessa de la pel·lícula Pasolini és allò que ens revela no tant del geni italià com d'Abel Ferrara. L'aura de maleït que va acompanyar l'autor de Teorema (1968), la seva naturalesa transgressora, és un camp magnètic per al cineasta del Bronx, que en la seva adolescència ja va signar amb pseudònim una pel·lícula porno -9 Lives of Wet Pussy (1976) -, i que des de llavors, al llarg de les dècades, ha subvertit tot tipus de gèneres i formats: la sèrie B ancorada en el gore -Ángel de venganza (1981) -, capítols per sèries de televisió –Corrupción en Miami (1985) - , pel·lícules de culte -El rey de Nueva York (1990), The Addiction (1993), Go Go Tales (2007) - o documentals -Chelsea on the Rocks (2008) -, si bé la immortalitat de la seva obra sempre s'associa a dos films: Teniente corrupto (1992) i El funeral (1996).


Pasolini és, si volem, el gest tributari d'un cineasta potser no tan propens a aprofundir en el llegat de l'intel·lectual italià, sinó a comprendre a si mateix a través d'ell . Una forma d'exorcisme en pell aliena, com potser també ho era el seu anterior film, Welcome to New York, centrat en el descens als inferns de Dominique Strauss-Kahn. La pel·lícula s'ocupa així de retratar les últimes hores del creador italià, la seva quotidianitat i temps morts: llegint, escrivint, compartint la rutina domèstica amb la seva mare, conversant amb el seu agent, amb el seu cosí i ajudant, menjant amb l'actriu Laura Betti, assistint a un partit de futbol, ​​sopant amb el seu examant, el matrimoni del qual va desencadenar la depressió de Pasolini.

El film de Ferrara adopta una estructura calidoscòpica i laberíntica, navega entre paisatges íntims, temps morts, diversos flashbacks, la seva popular i profètica última entrevista, així com representacions de les obres en què estava treballant en aquell moment. La destil·lació i la síntesi, la recerca d'una depuració poètica que pugui  mostrar el pensament i la sensibilitat pasoliniana, dels seus múltiples rostres, és al cap i a la fi on resideix el motor (i les conquestes) del film, la controvèrsia és inherent a la seva existència. És fàcil entendre per què algú com Abel Ferrara té autoritat per considerar-se un dels possibles fills de Pasolini: a tots dos els uneix la voluntat de formular preguntes incòmodes des dels territoris d'exclusió de la normalitat, el poder i el gust dominant. Així mateix, estava clar que el director no s´acostaria des de la còmoda posició del biopic convencional. El que potser no entrava en cap previsió era que Ferrara marqués amb tanta força, a través d'aquesta pel·lícula, un particular punt i a part pel que fa a les últimes derives estilístiques i conceptuals de la seva trajectòria. 


En tot cas, el guió de Maurizio Braucci no està propulsat per la necessitat d'aclarir les tèrboles circumstàncies al voltant de la tràgica desaparició de Pasolini, si bé sembla avançar com ho fa un via crucis, una sèrie de rituals que condueixen a la condemna i la perdició. Des de la seva vessant formal i estructural, Pasolini s'agermana amb el que Paul Schrader va fer al voltant del més gran dels escriptors japonesos a Mishima (1985), on els últims batecs de la vida de l'artista japonès convivien amb viatges onírics, flashbacks i dramatitzacions de les seves obres.
Pasolini és la pel·lícula que el cineasta s'ha pres més seriosament en molt de temps. No hi ha morbo, ni voluntat “grogenca” en aquest retrat: hi ha diàleg sensible amb les moltes cares d'un poeta provocador, un artista complet, un radical pur.









dijous, 16 d’abril de 2015

Waikiki Honolulu


Waikiki Honolulu pot ser el nom del còctel de qualsevol bar. Waikiki, de fet significa "raigs d'aigua" i emplaça a aquestes magnífiques platges hawiananes que en l'imaginari col·lectiu es presenten com l'enyorat contrapunt a existències mediocres, maldestres, avorrides, fracassades i desfetes però que no obstant això bateguen en els seus propis móns. Al teatre Romea dins del cicle Off Romea s´està representant l'obra que porta per títol aquesta al·legoria anomenada Waikiki Honolulu per endinsar-se en un terreny tragicòmic de dos personatges urbans catapultats a les seves pròpies misèries, pors, incerteses i agonies que qualsevol pot reconèixer en si mateix o en els seus semblants. Aquest túnel fosc on amb prou feines s'entreveu un traç de llum i que precisament per això es busca amb desesperació, esgarrapant l'escena del desànim per recompondre l'etern somni de l'ofegat social. 

Després de dos mesos de treball sobre un guió improvisat entre els actors Joel Minguet i Borja Espinosa, el seu director i guionista Paul Berrondo va anar recollint aquelles entrades que li van semblar més interessants mitjançant el sistema "work in progress" (obra en procés). Així, a mesura que sorgien les escenes va anar construint la dramatúrgia que pretén ser un cant d'esperança a la desraó d'unes vides immerses en un guió que insinua un viatge cap al somni prohibit. En un auster fons en negre, només il·luminat per petites i subtils entrades de llum i una porta que mai s'obre, els dos personatges naveguen per les seves tristes i solitàries biografies per trobar aquest punt d'unió que per una nit els permet somiar amb Biarritz, un vespa vermella i un vent que bufi a favor seu. The river, de Bruce Springsteen els commina a entonar un cant que els condueix a una imaginària unió. 


L'homosexualitat fortuïta s'obre així camí per comprendre que els terrenys del que se sent sol i buit abonen una destinació tan incompleta com la pròpia heterosexualitat de la qual parteixen els seus protagonistes, més enllà de bé i del mal. Subtils i explícites confessions que desallotgen als seus inquilins d'un desnonament vital per buscar una llar d'existències trobades. Waikiki Honolulu és una historia d'amor. Però no l'amor dolç i amable de la comèdia romàntica, el dels finals feliços i les frases boniques. No. Aquesta història és una d'amor improbable, de l'amor que neix en les esquerdes de la terra erma, d'un amor fosc i amb data de caducitat, de l'amor sense esperança. I sí, com és obvi, és un amor homosexual, però això és clarament el de menys. 


Borja Espinosa i Joel Minguet interpreten dos personatges ambigus plens de zones fosques, de secrets i de desil·lusions. Un home que viu a la seva furgoneta i un exdrogoaddicte que es coneixen a un bar de barri en un vespre qualsevol. Dos homes a qui la vida no ha tractat gaire bé, que han comès errors i que encara n'han de cometre més. Tots dos actors es deixen la pell amb aquest text ple de girs inesperats i sobtats canvis d'energia. Una autèntica muntanya russa que Espinosa i Minguet dominen amb encert i la dosi justa de tendresa per fer-nos estimar aquests personatges més aviat poc estimables. A mida que avança la història, tot plegat té un cert regust de Danny and the Deep Blue Sea, obra del dramaturg americà John Patrick Shanley – més coneguda, potser, com a Danny & Roberta .


Però, si bé l’obra sembla veure directament de l’estructura, com dels personatges de Shanley, lluny de ser-ne una còpia o una versió, Waikiki Honolulu esdevé una obra nova i fresca que revisa aquest ja considerat clàssic de la dramatúrgia contemporània, i el revitalitza amb una nova mirada que l’omple de coses noves. Ja no existeixen Danny i Roberta, sinó dos personatges anònims que podrien ser qualsevol de nosaltres en algun moment de les nostres vides, algun moment que vam viure fa molt de temps, que encara no hem viscut, o que potser desitjaríem viure algun cop. D’aquesta manera, Waikiki Honolulu s’alça com una obra universal que parla sobre persones, fracassos i somnis, però sobretot d’esperança, superació i segones oportunitats, sense caure en el sentimentalisme barat o el drama convencional i buit. L’equip que ha fet possible aquest projecte recupera el joc originari del teatre, i transporta als espectadors arreu del món: a un bar, dins una furgo, a una llarga carretera vora la costa, i a tot arreu on ells desitgin i el públic es deixi. Una peça meravellosa, humaníssima, i honesta que no pot passar desapercebuda.






dijous, 9 d’abril de 2015

Inherent Vice (Puro Vicio)


Potser Paul Thomas Anderson sigui, ara mateix, el cineasta més radical de Hollywood, amb el permís de James Gray. Qui gosaria en aquestes terres, per exemple, filmar una trilogia sobre els Estats Units com la que formen Pozos de ambición, The Master i aquesta Puro vicio que ens ocupa? I no ho dic únicament per l'abast ideològic, conceptual, que formen aquestes tres pel·lícules sinó també per la seva ambició formal, pels nivells d'invenció estètica que arriben a assolir. En aquest sentit, si Pozos de ambición era una recreació del gran relat clàssic americà, i alhora la seva crítica, i si The Master proposava una revisió de la postguerra entesa com l'inici d'un somni capitalista més aviat dubtós, Puro vicio investiga els anys 70 per destapar el que van tenir d'al·lucinació, de narcòtic gairebé letal per a tota una generació. 


El punt de partida és clàssic: un detectiu desencantat (Joaquin Phoenix, en un altre dels seus personatges 'outrés') investiga diversos casos a Los Angeles post-maig del 68, el que permet que la pel·lícula es mogui en diferents ambients. No és això el més interessant, però, sinó el fet que, a mesura que avança, Phoenix es veu perdut en un territori cada vegada més nebulós, i que les seves troballes el porten a la conclusió que tot s'ha tornat indesxifrable. Per descomptat, Anderson ens fa pensar aquí al Robert Altman de El largo adiós o al Arthur Penn de La noche se mueve, dos clàssics dels 70 que ja investigaven aquests camins. 


Però Puro vicio va més enllà. Perquè no només vol certificar la fi del mite del detectiu en un univers progressivament opac, sinó que trasllada aquesta idea a la posada en escena, que fa del film una mena de viatge cap al no res, cap a l'abstracció de les formes, cap a la dissolució de les imatges. Al territori del cinema nord-americà comercial, ningú havia arribat tan lluny des de feia molt, molt de temps. Política, diners i sexe, tot és poder en aquesta pseudocomedia, radiografia calenta de les baixes passions que en el seu extrem humorístic apunta El gran Lebowski, i de vegades ens deixa amb ganes de més Nota, però que oscil·la com un pèndol fins a la negació del somni americà, el de Kennedy, i els que van guanyar la guerra però també el de la democràcia capitalista. 


PT Anderson potser no ha fet la seva pel·lícula més rodona, però sí que ha aconseguit que aquesta obra cinematogràfica no s'assembli a res. I per això, a més de recolzar en una banda sonora incontestable, de rastrejar el pati de darrere de la Costa Oest somiada per Don Draper, d'arribar al clímax en una escena de sexe més potent que la càrrega de la brigada lleugera i de ballar entre la paròdia i l'homenatge, entre el cultista i el descregut del noir; compta amb el millor home per al treball. Joaquin Phoenix està genial, deixa les tòpiques interpretacions al·lucinògenes de Johnny Depp a l'altura dels  mals somnis, i torna a seduir-nos amb una borratxera de destresa, d'enginy, de desimboltura aplicada a un text. La seva llibreta d'investigador privat ens marca el camí. Només els seus porros alleugen la caiguda de l'imperi nord-americà.





divendres, 3 d’abril de 2015

L´EFECTE


Sixto Paz s'atreveix aquesta vegada amb un dels textos més premiats de l'escena britànica en els últims anys, l'Efecte de Lucy Prebble, que va aconseguir el “Critics Circle Awards” a la millor obra de debut el 2013. L'olfacte de la companyia detecta aquelles obres que indaguen en les relacions humanes a través de l'amor. Ja ho van fer amb el seu més celebrat èxit, Pulmons i anteriorment amb Si existeix, encara no ho he trobat, que igual que aquesta nova proposta es van representar a la Sala Beckett. Ara s'impliquen en un text que dissecciona i analitza les causes de l'amor a través d'una història on una parella es troba i s'enamoren, i una altra es retroba i tracta d'entendre les causes de la seva separació. Una tragicomèdia de miralls deformats. En una clínica dos voluntaris se sotmeten a una sèrie de proves farmacològiques com conillets d'índies.


 Un equip, encapçalat pel Dr. Tom i amb la supervisió directa de la Dra. James proven un nou fàrmac antidepressiu. Aquests dos voluntaris que no es coneixen entre ells, se sotmetran a l'anàlisi i la investigació de l'evolució dels seus símptomes físics i psicològics. La interrelació de Tristán i Connie, els voluntaris, es fa cada vegada més propera i intensa a mesura que van augmentant la dosi. Són efectes secundaris, la dopamina que fa estralls i els crea un estat de vitalitat i felicitat que els porta a una atracció física i sentimental, vaja que s'enamoren irracionalment un de l'altre. Però durant tot el procés ens presenta el dubte de si el que senten és producte únicament i exclusivament del fàrmac o bé pot haver-hi un complement natural, una atracció no induïda. I mentre aquests dos joves viuen la seva particular història d'amor, des de darrere són observats pels doctors. La doctora va ser contractada pel doctor per a aquest treball encara no sent una especialista. Ja es coneixien abans, d'una relació fugaç la ruptura de la qual, a priori, el va afectar més a ella. 


Així es barregen en aquesta relació dues línies que s'entrellacen, dues anàlisis: el dels efectes de la medicina a la jove parella i el de les causes de la seva separació i el seu actual retrobament. Els dos científics experimenten en joves per trobar les solucions als problemes que els afecten. Totes les respostes són en el cervell, però, ¿seran capaços realment d'arribar-hi, d'entendre-les? El text de Lucy Prebble és lúcid, ben documentat i amb una estructura dramàtica de manual. Els seus personatges són "normals", es presenten en un paper molt marcat, el jove, segur, despreocupat,  la noia, més apocada, estudiant de psicologia, més convencional; la doctora, analítica freda, marcant la distància científica necessària. Però l'evolució dels esdeveniments, estimulats pels efectes de la medicina a uns i altres fa aflorar personalitats més complexes. 


Així s'arriben a plantejar unes relacions entre els personatges que arriben a un gir interessant que reforça la pregunta sobre la qual tracta el text: pot una pastilla provocar l'amor? La lluita d'uns i altres per demostrar o no la tesi desembocarà en un altre gir fatal per causa d´unes conseqüències no esperades que donaran la resposta final de l'autora a la pregunta. O no del tot. La productora ha decidit aquest cop encarregar la direcció a Carol López, una experimentada i solvent directora que aquí sap treure profit del seu elenc, dotant d'escenes tendres com la del ball i fixant-se en els moviments dels seus personatges, com s'aproximen els uns als altres, graduant les relacions al ritme que marca el text i sota les seves ordres estan Pau Roca, seductor viril, Nausicaa Bonnín, fràgil, prudent, i curiosa per l'experiment (bona elecció de l'autora, la de fer-estudiant de psicologia, ja que l'aproxima a la doctora James), Montse Germán, la doctora és el personatge més fràgil de l'obra amb què l'actriu fa una bona feina i Paul Berrondo, sempre solvent, un fix en les obres de Carol López. 


Un muntatge modest i discret però que respon eficaç a les necessitats de la posada en escena. Només afegir que és un plaer retrobar Montse Germán en el paper de la "asèptica" i eficient Dra. James, que l'actriu ha sabut presentar amb tots els plecs i replecs que permet el seu personatge i la recuperació de la directora Carol López després d´una temporada a Madrid.