dimecres, 23 de setembre de 2015

Psicosi de les 4.48


Hi ha autors maleïts perquè ningú els vol representar, per la seva dificultat, per la connexió amb el públic que requereixen, perquè necessiten una digestió lenta i perquè per a alguns "no venen". Entre ells, la dramaturga anglesa Sarah Kane. Tan maleïda i tan de culte que una vegada que entres en el seu univers,  és molt difícil de sortir-ne.
Sarah Kane és una important dramaturga britànica de la dècada dels 90. Els seus textos s’emmarquen a l’In-yer-face theater, que podríem traduir com “teatre sense embuts”, un teatre que busca incomodar l’espectador, burxar-lo, molestar-lo i enfrontar-lo amb temes incòmodes de la manera menys amable possible. Mark Ravenhill (de qui no fa gaire vam veure a Barcelona el seu Shopping & Fucking al Teatre Tantarantana) és un altre del seus representants més importants.


 La producció teatral de Sarah Kane però, és escassa. La dramaturga, afectada per una depressió profunda, es va suïcidar als 28 anys, uns mesos després d’acabar d’escriure Psicosi de les 4.48, el que molts diuen que és el seu text més personal. I deu ser així. Psicosi de les 4.48 ens introdueix a l’espai mental d’una dona que pateix depressió. Un text fragmentat amb un ritme impecable on assistirem als alts i baixos, els motius, les raons, els sentiments, la ràbia, la impotència, les sessions de teràpia, la fragilitat, la por, l’amor i les ganes de viure d’aquesta dona que malgrat la seva malaltia desborda una dolorosa lucidesa que desarma.


Només pel fet d'haver saltat saltat a l'arena de la valentia, d'haver optat per un text tan difícil, ple de foscor, l'últim que va escriure abans de suïcidar-se i posar-lo en escena, tota la companyia es mereix un sonor aplaudiment. No diré que és el que més em va impressionar però la poètica del text i la factura física i mental que exigeix aquest monòleg a l'actriu que ho interpreti és tan potent com el suïcidi artístic de la intèrpret que es llanci a ell amb o sense xarxa.
 El treball d'entrega absoluta d´Anna Alarcón ve molt ben acompanyat, per una il·luminació, un espai sonor i una escenografia mnimalista que, sense gaire res, permet construir les escenes de maneres diferents, trobant un cert ritme en les reiteracions d'espais o elements. És un text dur, que no permet contemplacions. 


Una feina desagraïda perquè obliga endinsar-se en un món fosc i en el que quasi no hi ha recompensa. La profunditat dels ulls d'Alarcón guanyaran en profunditat després d'aquest treball de recerca interior. A l'espectador li queda la reflexió de si és hipòcrita per acceptar una vida amb continues limitacions o si el comportament de Sarah Kane només es pot assumir des de la malaltia. Moisés Maicas, el director, va presentar un altre monòleg, (aquest cop amb Mar Ulldemolins) també corprenedor: 20 de novembre, de Lars Norén (Sala Atrium 2012). Aquell treball, que repassava els moments abans que un exalumne pretengués atemptar contra la seva escola (i que partia de material real) transmetia una angoixa major perquè si Kane pren una decisió fatal que no perjudica vitalment a ningú més, la de 20 de novembre ensenyava que l'amenaça en les escoles és invisible i constant, però això és un altre tema. 

Sarah Kane
Psicosi de les 4.48 és un espectacle commovedor i autèntic que no us hauríeu de perdre. Un magnífic inici de temporada per a La Seca.

dilluns, 14 de setembre de 2015

El grito en el cielo


La Zaranda Teatro Inestable de Andalucía la Baja és una companyia molt prestigiada, coneguda i multipremiada internacionalment, sobretot a Amèrica Llatina. En la geografia espanyola compten amb un públic fidel que mai es perd els seus espectacles. A Catalunya són profundament admirats per la gent de l'ofici escènic, però bastant desconeguts pels espectadors, inclosos els que tenen hàbits teatrals. Ara es pot reparar això perquè La Zaranda recala al Romea, obrint la temporada del teatre barceloní fins al dia 20 de setembre, amb el seu últim treball, El grito en el cielo. Un muntatge estrenat a Temporada Alta de Girona, l'embrió del qual neix a la Biennal de Teatre de Venècia del 2014. 


D'aquí ve precisament ara La Zaranda després de realitzar un interessant taller en un antic manicomi on han representat El régimen del pienso, espectacle que al costat de El grito en el cielo significa un canvi de rumb en la companyia. Però tots dos incideixen en les bases sobre les que se sustenten els seus espectacles: una recerca constant, la consideració del teatre com a ritual sagrat, les devastacions que deixa el pas del temps i uns personatges que no viuen un argument, sinó una passió. També el repartiment presenta novetats, ja que l'habitual trio d'actors de la Zaranda, Gaspar Campuzano, Enrique Bustos i el mateix director, Francisco Sánchez, se sumen Celia Bermejo i Iosune Onraita. 


Amb 37 anys de trajectòria, el grup ha aconseguit no perdre en el camí seva condició de companyia friki, a la qual se li pot considerar fundadora del “neoesperpent”, hereu de Valle-Inclán, però amb components contemporanis com és la seva poesia escènica, la seva aversió per les modes i les tàctiques comercials, els seus textos depurats, una plàstica senzilla però colpidora i poètica i l'ús simbòlic i metafòric dels objectes més diversos. Mestres en l'ús clarobscur tan barroc com teatral, La Zaranda posa ara El grito en el cielo per aquelles persones condemnades,en el tram final de la seva vida, a romandre en una confortable i asèptica residència: un lloc poblat de desesperança per a personatges desnonats de la vida. 

Aquests personatges sense nord viuen en una estrafolària i asèptica avantsala mortuòria, "d'una clínica de referència internacional", on encara és possible somiar amb un viatge que els torni la vida, el dolor (com a part de la condició humana) i el tresor de la llibertat perduda.. Els quatre protagonistes de l´obra emprenen un viatge de retorn a la vida, al seu dolor i a la llibertat. Fugen del "confort i l'asèpsia" conscients que la vida va lligada al dolor i al risc. El plantejament terrible de l'espectacle no deixa entreveure la seva extraordinària comicitat; aquesta comicitat apareix, però, des de l'inici. 


El sentit de l'humor negre i profund de La Zaranda vessa per tot l'espectacle, presentant-nos uns personatges que ens entendreixen i diverteixen per la seva proximitat. Estimem la seva esforçada lluita per la dignitat, tot i saber-la inútil. Passió, compromís i genuïnitat defineixen a la companyia, que el 2010 va guanyar el Premi Nacional de Teatre. 
Després de 37 anys de trajectòria, deixant de banda les modes i les tàctiques comercials, les seves obres són el resultat d'una recerca constant, d'una introspecció profunda i d'un treball en comú que dóna lloc a la creació, una realitat que sorgeix com si tingués vida pròpia. La mort, les devastacions que deixa el pas del temps, la memòria són tractats amb humor i ironia sense perdre gravetat ni transcendència.