dimarts, 25 d’abril de 2017

INCERTA GLÒRIA



Hi ha alguna cosa en l'últim cinema de Villaronga, en aquest díptic format per Pa negre i Incerta glòria, de renúncia convertida en virtut. O de llop vestit amb pell de be. En tots dos casos, el que comença com una adaptació temperada, maquillada convenientment amb el color d'un cinema de qualité, acaba en el terreny del deliri. Al final de Pa negre, per exemple, la màscara del costumisme queia per revelar que, en veritat, estàvem davant d'una pel·lícula de monstres.

Es pot interpretar que al final de Pa negre, en què el petit protagonista abraça el seu costat més fosc, funcionava també com a al·legoria de la pròpia trajectòria de Villaronga: un cineasta radical que ara envolta la irreverència amb la vestidura d'una polida adaptació històrica. No obstant això, Villaronga acaba boicotejant qualsevol intent d'aferrar-se a fórmules més clàssiques.

Incerta glòria, adaptació lliure d'una de les obres més importants de la literatura catalana, comença precisament del costat d'una certa pulcritud. De la novel·la de Joan Sales, el cineasta i el seu equip amb prou feines s'han quedat amb una part, amb el triangle -el quadrat, més aviat- amorós entre dos amics republicans que estan al front, Lluís i Soleràs, i Trini, la dona del primer. També hi ha la Carlana, una dona que se salva del fusell al·legant que no es va arribar a casar amb l'important terratinent amb el qual vivia, i que després lluita perquè es reconegui que els seus fills sí que són legítims.

Com Pa negre, aquest és un relat ple de grisos. A Villaronga el fascina la figura de la Carlana. La dona aranya, com la defineix la pel·lícula, per mar i per aire, mitjançant la imatge -el pla detall de l'insecte teixint la seva tela- i el diàleg -així ho diuen les paraules de Solerás-. De la mà de la Carlana, Villaronga torna al tenebrós univers dels contes. La Carlana habita en un castell, apareix en un moment asseguda al costat d'una vella filosa, i finalment revela un cos que Soleràs descriu com vell. És a dir: estem davant la imatge d'una bruixa.

Lluis cau davant l'encanteri de la Carlana, a la qual desitja "muntar", com els diferents personatges insisteixen a apuntar de manera molt poc subtil. En el marc d'una desesperada guerra civil, el desig va cristal·litzant. Fins que Villaronga troba de nou les seves essències: és el pla de Lluis davant la finestra, de nit, en l´ombra, fins que cau sobre el llit i, bocaterrosa, es masturba; o el de la Carlana asseguda al seu cotxe, mentre la finestreta reflecteix el foc de la casa en la que crema el cadàver del seu deshonrat pare.

Com ja passava a Pa negre, Villaronga sap esprémer la víscera de tots els seus actors. Marcel Borràs, en el paper de Lluís, es mereix tots els premis del món. El veiem fet un sac de nervis, el múscul fibrat revestint un braç prim com una barra de pa, fregant-se la pell amb una pastilla de sabó per arrencar-se els polls. El veiem amb els ulls carregats de còlera, transformant-se de l'home noble i idealista en un llop furibund. I Núria Prims, que fa de Carlana, està tocada pels déus, amb la cara de mosqueta morta que amaga més del que diu. I Oriol Pla, que és en Juli, cavant la seva tomba sota la via d'un tren. I Bruna Cusí, encarnant Trini amb tanta delicadesa.

Però hi ha una cosa que està per sobre dels personatges. Es tracta de la misèria moral, tan tòxica com una epidèmia de pesta, tan forta com una riuada que baixa cabalosa i s'ho emporta tot per davant. Joan Sales ja va saber tractar-ho magistralment en la novel·la, i Agustí Villaronga n'ha captat l'essència. Tot està curosament destinat a empresonar-nos en aquest infern humà, en què l'autèntic enemic no són ni els fusells ni les bombes, sinó el mal que habita dins de l'individu. Tots ens utilitzem els uns als altres, tots ens traïm. I més encara quan ens trobem al límit de l'abisme, amb una pistola sobre la taula. No em queda res més a dir. O potser sí. Potser encara no he dit res. Per entendre-ho, ho heu de sentir.


















dissabte, 8 d’abril de 2017

L´ÀNEC SALVATGE



Hi ha obres que reuneixen tots els ingredients que ens agraden: una direcció que és garantia de qualitat (la de Julio Manrique), un text consistent i ple de força (com el de l’escriptor noruec Henrik Ibsen) i una selecció d’actors difícil de superar (Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet, Lluís Marco i Elena Tarrats). Tot això i molt més és el que ens ofereix L’ànec salvatge al Lliure de Montjuïc. Resulta difícil no deixar-se seduir per aquesta proposta escènica. Marc Artigau, Cristina Genebat i el propi Julio Manrique han adaptat aquesta obra d’Ibsen que es va publicar el 1884.

És la primera vegada que arriba als nostres teatres i, per tant, el director parteix de zero, d’una taula rasa on tot està per construir i no hi ha lloc a comparacions. A casa d’Ekdal regna la felicitat; són pobres però estan units. En Hialmar (Ivan Benet) fa fotografies de casaments i bateigs. La seva esposa Gina (Laura Conejero) l’ajuda en la seva feina i junts crien la seva estimada filla Heda (Elena Tarrats). La casa d’Ekdal té una cosa que la fa especial.  Al soterrani (en el text original, a les golfes) hi amaguen un tros de bosc on van a caçar. Allà baix, a més de conills i altres bestioles, hi ha un ànec salvatge que és el centre d’atenció de tots, especialment de la filla i del pare d’Hialmar, Ekdal (Lluís Marco). Aquest, anys enrere, va ser acusat i condemnat per corrupció mentre que el seu soci i amic Werle (Andreu Benito) va sortir impune i va mantenir l’estatus social.

La família d’Ekdal es va arruïnar i tots els somnis d’Heinar es van fondre. La felicitat de la família d’Ekdal trontolla quan apareix el fill de Werle, Gregor (Pablo Darqui) que – com un salvador –  ha vingut a desvelar al seu amic de la infància una veritat que ell no ha demanat ni desitja. Encara que Gregor li explica que ho fa pel seu bé, se’ns plantegen seriosos dubtes sobre les causes reals: ressentiment, gelosia per l’estima que Werle (Andreu Benito) mostra per Hialmar, enveja per una felicitat familiar que ell no ha tingut ni tindrà mai? Pot una veritat del passat (petita o gran) destruir la felicitat construïda amb temps i esforç?  La veritat ha de prevaldre per damunt de totes les coses? Posseir-la ens fa més feliços?

Podem viure en una ficció de forma indefinida? Aquestes són algunes de les qüestions que ens planteja l’obra d’Ibsen. Com no podia ser d’una altra manera, tots els actors de L’ànec salvatge estan esplèndids: el poderós, gèlid i sense escrúpols Werle (Andreu Benito) que sense miraments va deixar caure el seu amic Ekdal però que protegeix la família d’aquest; la jove segona esposa Soerby (Miranda Gas) que sap perfectament el lloc que ocupa en el món i en el cor del seu marit; el ressentit fill, Gregor (Pablo Derqui) que no pot perdonar el seu pare anys de menysteniment i distància; l’avi Ekdal (Lluís Marco), refugiat en un món interior on li sembla normal caçar en un soterrani;

el seu fill Hialmar (Ivan Benet), un home dèbil, amb il·lusions i ambiciosos projectes que segurament no es convertiran en realitat i que viu en una mentida sense saber-ho; Gina, l’esposa que amaga un obscur passat i un secret però que dóna suport incondicional al seu marit i finalment la petita Hedvige, al voltant de la qual gira bona part de l’argument. Destaquen els enfrontaments entre Gregor (Pablo Darqui)  i el seu pare Werle, el seu amic Hialmar o el metge Relling (Jordi Bosch), un dels veïns.

La jove Elena Tarrats fa una excel·lent actuació en el difícil paper de la filla, Hedvige. Julio Manrique sempre aposta per una acurada posada en escena – com hem pogut veure aquesta temporada a El curiós incident del gos de mitjanit – i aquesta obra d’Ibsen no podia ser menys. L’ànec salvatge ens sorprèn amb una escenografia en dos plans (anterior i posterior) separat per un vidre que compleix diferents funcions. Mentre al davant es desenvolupa l’acció principal, gairebé en la seva totalitat a casa d’Ekdal, la part posterior de l’escenari acull el pati nevat de la casa i també és l’espai que ocupa el pianista (Carles Pedragosa) que amb la seva música acompanya l’acció i fa els interludis. 

L’ànec salvatge és impecable en tots els sentits: una d’aquelles obres que no podem deixar de veure