dijous, 31 de desembre de 2015

Ricard de 3r




Després d´un recorregut prou llarg per les sales barcelonines, des de la Sala Beckett, passant per  la Villarroel i acabant a la Sala Flyhard, Ricard de 3r no ha deixat ningú indiferent. El jove Ricard llegeix la tragèdia que sobre l'ascens al poder de Ricard III va escriure Shakespeare. Ricard és un adolescent que, en paraules de la pròpia mare, "li costa trobar-se", pels companys de classe és un friki (o un freak) i un pringat com n'hi ha tants. En Ricard que, per la força de l'edat o per ser fidel a l'etiquetatge, se sent prou "al marge", s'obsessiona amb la figura shakespereana de Ricard de Gloucester fins a convertir-lo en el seu heroi.


El regne del nostre Ricard es troba al garatge de casa seva en el qual es tanca per tal de jugar constants partides d’escacs amb un destí implacable. Un destí  que es va construint escena a escena a cops de silenci, paraules mig dites, gestos nerviosos, ungles que rasquen la cara marcada per l’acne o per qualsevol altra irritació cutània de tal forma que intentant fugir de la marca repulsiva no fan altra cosa que remarcar-la encara més, papallones empresonades en presons de vidre, i trucades de mòbil que ofereixen un respir d’esperança per deixar veure tot seguit la força destructora de l’engany. Lluny dels discursos o de les tesis, lluny fins i tot de la necessitat de verbalitzar la ràbia,  l'espectacle dibuixa dia a dia i al llarg d’un any l’itinerari implacable que porta a que un noi anomenat Ricard,  que cursa tercer, que no se sent a gust ni dins del seu cos ni dins del seu món , i que juraria que sap mol bé el que  significa la paraula “bullyng”, es transforma en Ricard III, i fins i tot es mostra disposat a  sobrepassar les marques del model. I el pitjor ( i el millor) és que la proposta, no intenta vendre’t respostes miraculoses : pretendre saber com mantenir sempre tancades les portes de l’infern, és una fal•làcia massa comú que ajuda a tranquil•litzar els ànims, però que no va més enllà del miratge.


El  text de Gerard Guix, innovador i radical, està dirigit per Montse Rodríguez, una perfecta mestre de cerimònies que posa la cirereta del pastís a aquesta extraordinària creació. Però el nom amb el qual s’ha de quedar el públic és el de la jove promesa de l’espectacle: Quim Àvila. El viatge introspectiu d’Àvila per la ment del personatge de Ricard és d’una intel•ligència interpretativa extraordinària. Portat a l’extrem però perfectament calculat i amb un reflex d’emocions totalment ensinistrat, el protagonista transporta al públic a la bogeria d’en Ricard com si aquests fossin simples càmeres de vigilància que observen el seu dia a dia. Els seus ulls i els seus músculs expliquen amb veu muda la història anatòmica del personatge, i l’actor demostra estar connectat amb cada nervi del seu organisme.  La facilitat de moviment, l’elasticitat i el ritme sincronitzat en l’àmbit corporal aporten al relat una eficàcia narrativa pròpies de l’excel•lència escènica.


El públic és capaç de veure els factors externs del món de Ricard en les seves pròpies carns i fins i tot observar el pas del temps d’una manera que poques vegades resulta tan natural en teatre. Els monòlegs extrets directament de l’obra de Shakespeare estan interpretats amb un combinat de naturalitat i èpica que encaixen a la perfecció amb la història que s’explica. Gerard Guix, en la seva sisena obra per a l'escena, ens situa  davant un retall de vida petit però prou significatiu i complex. La seva és una escriptura a peu d'obra, un monòleg de gestos, sorolls, música i algunes frases que entenem com a parts de converses amb personatges en off.

En estreta complicitat amb l'autor, la directora Montse Rodríguez va teixint el fil argumental amb imatges i símbols prou evidents, mentre petits fragments de l'obra de Shakespeare suren per anar construint la intuïció de la tragèdia. Però és l'actor Quim Àvila qui, tot sol a escena, ens mostra l'evolució d'aquest fortuït aprenent de Gloucester. En un racó de garatge al que els espectadors han accedit per la màgia del teatre, es desplega tot el seu món i allí, invisibles i corpresos, assisteixen a la metamorfosi d'en Ricard. Ricard de 3r és un espectacle valent que, malgrat que parli d'un adolescent, apel•la a la societat en general i ens convida a una seriosa reflexió.

dijous, 24 de desembre de 2015

Soliloquejar amb algú




Una noia que passeja el seu gos. Miriam Marcet és la noia del gos, una persona que té por de sortir del seu espai de seguretat.
Una parella que s’ha conegut en una discoteca. Ell es Òscar Castellví, una persona normal, un noi amb cotxe que surt de festa. Ella, Maria Hernández, aparenta que només vol follar, però en realitat se sent molt sola i vol companyia, una persona que l’abraci mentre dorm.
Una noia que observa el parc des del seu llit. Mar Pawlowsky és una nena immobilitzada al seu llit que somnia jugar amb altres nens i fer pastissos.
Un personatge estrany. Ell és l’Àlex Marteen un músic que fa de trobador i catalitza tota la història.


El temps passa fins que aquest personatge estrany que ningú sap qui és ni d’on ve, es creua amb ells i els mira directament als ulls. Està sol però el veuen feliç, no té res, no vol res, però no el veuen patir. És això el que activa l’alerta i tots els personatges acabaran confluint en el parc en la mateixa nit, com atrets per un imant.
I es desferma la violència, una violència continguda en uns personatges atrapats en les seves vides, en les seves adolescències, en els seus desencisos.
Només el foc ho purificarà tot. Tornar a començar és l’única possibilitat.


La companyia El Eje és jove. Companyia sortida de l’Institut del Teatre i  formada per Maria Hernàndez, Marc Ribera, Mar Pawlowsky i Èric Balbàs. Després de presentar Cèl•lules T i Obsolescence han presentat aquest muntatge a la Seca, amb dramatúrgia i direcció de Roger Torns. Soliloquejar amb algú és una trobada nocturna de joves, sols i solitaris, que fumen, esperen, passegen el gos o surten a la recerca d’una mica d’afecte. L’escenari és quasi buit: un banc urbà i una paperera són els únics elements escenogràfics d’un espectacle on les càpsules de text s’entrellacen i es superposen i on la llum i l’espai sonor serveixen de guia espiritual. La llum, dissenyada eficaçment per Marc Salicrú i l’espai sonor, creat i executat en directe per Alex Marteen ens porten per on ells volen. Aquí el so és molt important: Marteen està present en escena, tocant, manipulant, cantant i xiulant, parlant amb un vocòder i omplint l’espai d’atmosferes musicals. És tècnic i personatge alhora, músic i ambientador.


Cal felicitar a la companyia per haver creat uns personatges tant interessants que, malgrat basar-se en clixés – si no tots, la majoria d’ells – es presenten genuïns, personalíssims i tant propers que podrien formar part dels nostres cercles habituals. En aquest sentit, destaquen les interpretacions d’Eric Balbàs i Marc Ribera, amb la parella de “kinkis” més simpàtica i tendra del parc; i de Maria Hernández i Òscar Castellví  amb el retrat més humà, dolç i alhora pervers de la típica trobada etílica a la porta d’una discoteca en una nit de festa. Als quatres actors de la companyia s’hi han unit Miriam Marcet i Òscar Castellví, a qui feia temps que no vèiem als escenaris, creant un repartiment molt homogeni d’intèrprets entregats, que defensen amb dents i ungles el text i l’espectacle.


En definitiva doncs, Soliloquejar amb algú és el retrat d’una societat ultracomunicada amb tot tipus d’aparells, programes, pantalles i xarxes, que en realitat no és més que un conjunt d’individus que cada vegada estan més sols i aïllats de la resta. Una idea paradoxal que El Eje i Roger Torns recreen amb certa fidelitat en el darrer espectacle de a companyia

dimecres, 16 de desembre de 2015

Una altra pel.lícula



Alguns parlen de crítica al capitalisme. Però Una altra pel·lícula, traducció lliure de Speed-The-Plow però amb sentit, s'apunta directament a la indústria de Hollywood, un dels paradigmes del capitalisme més salvatge. El conflicte que planteja l'obra està entre vendre´s al que és comercial o lliurar-se a l'art, al que és més pur, al que és més "correcte". Val a dir que el conflicte en si és el de menys. S'ha escrit i representat molt al voltant d'aquesta dicotomia. És tan antic com el bé i el mal.

Però el que aquí importa és sentir la veu de l'autor des del dibuix dels tres personatges: Bobby Gould, el recentment ascendit a cap de producció, Charlie Fox, el seu millor amic, la seva mà dreta que li porta en safata una oportunitat d'or: la possibilitat de rodar una pel·lícula amb un director de renom, i una dona, una secretària que des de la seva ingenuïtat  altera tot el que està previst. És molt interessant observar el desenvolupament de la història, amb un inici demolidor, amb els personatges en un estat d'excitació molt alt i com el mantenen sense que pràcticament passi res, sense que hi hagi un moviment narratiu molt marcat. Es passen una bona estona al·lucinats amb la situació i reiterant frases d'agraïment mutus. I tot i així, Mamet manté l'interès, mentre ens va donant pinzellades sobre la relació dels dos homes.

Però quan finalment arriba la secretària la festa se serena. Els dos homes projecten sobre d'aquesta pobra suposada ignorant els seus triomfs, la seva egolatria. Però no esperin una harpia, una manipuladora. La integritat de Karen i les seves intencions no són predefinides. Gould es creu Pigmalió, però ella aprèn ràpid, li agafa la paraula i acaba donant-li la volta a tot. El desenllaç posarà a tots tres enfront perquè acabin caient (o no) les màscares. Pel que fa a la proposta escènica de la Brutal, aquesta companyia d'un any de vida però amb un segell de qualitat molt treballat, és per a un servidor el més interessant de l'obra. Manrique llegeix l'obra de Mamet i la situa en el context temporal en què va ser creada, 1988.

Al principi només necessita uns pocs acords d'una guitarra perquè el menys espavilat reconegui el Faith de George Michael. Després una bateria d'imatges projectades de la història que van marcar els '80. Declaració d'intencions doncs. I té tot el sentit. Com comentava, la història parla de la indústria del cinema, del motor de la creació, art i la independència enfront del que és comercial, el blockbuster. I als '80, aquesta dicotomia va arribar al més alt amb la coexistència de productes com Indiana Jones, Star Wars, Retorn al futur, amb pel·lícules que seguien el camí del cinema independent marcat ja als '70. I en aquest terreny es mouen els personatges que dibuixen Manrique, Selvas i Aixalà.
A més, segell profundament del binomi Selvas / Manrique, integren el vídeo de forma orgànica per ajudar a la història a contextualitzar, a reforçar les transicions i acabar la història amb una broma fantàstica i amb un punt de mala bava que segurament al propi Mamet li hagués encantat . Tot això on ens porta: la maquinària de Hollywood s'ho menja tot, ho filtra tot, ho empaqueta, i ho escup de manera violenta. I ens agrada. Que segueixin així a La Brutal, que no renunciïn a allò comercial muntant productes d'essència independent.






divendres, 4 de desembre de 2015

TRUMAN


Potser tota pel·lícula problemàtica pot endolcir amb algunes dosis de sentimentalisme, i serà el judici de l'espectador el qual hagi de decidir si s'ha sentit enganyat, si creu que la pel·lícula (o el seu director) ha estat honesta amb ell. La manipulació de les emocions obeeix a certes regles. Per problemàtic entenem, per exemple, la malaltia mortal i el suïcidi. De quina manera s'aborda la història d'un home que ha decidit estalviar-se les desesperançades i doloroses sessions de quimioteràpia a la fase terminal d'un càncer. Truman, dirigida per Cesc Gay aconsegueix el mateix efecte que Despedidas de Yojiro Takita i Els amics de Peter de Kenneth Brannagh, encara que la seva proposta sigui radicalment diferent.



És la història de Julián, un famós actor de l'escena (en la ficció i fora d'ella, interpretat per Ricardo Darín), que al principi de la pel·lícula li adverteix al seu amic de la infància ( interpretat per Javier Cámara) que no intenti convèncer-lo del contrari. Tomás ha viatjat des de Toronto a Madrid per passar quatre dies amb el seu vell amic, amb qui no es parla des de fa molts anys, amb l'objectiu precisament de fer el que Julián no vol que faci: convèncer-lo que a la mort cal enfrontar-se fins al final. Fins aquí la premissa argumental de Truman, ben senzilla i anunciada en els primers minuts, que amb prou feines es complica al llarg del metratge i que es manté com el vector emocional i moral del film. Estem convidats a conviure durant aquest grapat de dies amb els dos amics, Julián i Tomàs, convidats a sentir el pes d'una amistat immune a la traïció. 



A Cesc Gay li interessen els comiats definitius (en elles bolca les emocions), però el que més li interessa és justificar a un personatge que no sembla capaç de sentir res ni per ningú ni per ell mateix, un personatge al qual suposadament hem d´admirar perquè sempre va amb la veritat per davant i no s'amaga darrere de màscares. Tampoc s'amaga de la mort. I llavors tornem a la idea inicial: els temes problemàtics i les formes edulcorades. Si els explico que el relat busca redimir al seu personatge amb l'amor cap al seu gos (el que dóna títol a la pel·lícula, de fet) i la devoció cap a un fill al qual tot just veu, conclourem que amb aquests materials es fan els melodrames lacrimògens i sentimentalistes. I així és.



Però el que fa especialment interessant a Truman és que Cesc Gay, aquest cronista de la solitud i les ansietats urbanites treballa el guió i les escenes amb la intel·ligència suficient com per eludir els paranys emocionals, o almenys per emmascarar-los i no fer-los "tan" evidents. El to camina sobre un perpetu drama que es trenca en la comèdia i viceversa, de manera que el calculat, simètric i conclusiu guió (hi ha potser més respostes que preguntes) adquireix vida pròpia en les interpretacions de Darín i Cámara. Potser, al cinema dels nostres dies, una pel·lícula com Truman ha de ser admirada no tant pel que aconsegueix materialitzar sinó pel que aconsegueix evitar.



Cesc Gay segueix depurant el seu inconfusible estil narratiu. Encara que dos personatges regnen en la història, però es tracta novament d'una pel·lícula coral, com ho eren les magnífiques A la ciutat (2003) o Una pistola a cada mà (2012). Hi ha aparicions breus però contundents de figures com Eduard Fernández, José Luis Gómez, Àlex Brendemühl o Pedro Casablanc. Truman semblava tenir oberta la portes al drama lacrimogen, però els seus intel·ligents tocs de comèdia converteixen el riure en un detonant de sentiments ocults. I es produeix un memorable retrobament entre Darín i Cámara després Una pistola a cada mà.