dijous, 21 de novembre de 2013

Acorar


I un dia va arribar Acorar. Ningú no sabia ben bé què volia dir ni què era ni qui el representava. I és que el porc, per als golafres del segle XXI, se serveix en safates de plàstic, envasades per a cuinar o llestes per a menjar.
El ritual ancestral de la matança del porc ha passat a millor vida per obra i gràcia de les normatives legals que regulen les matances animals als escorxadors oficials. Però queden les paraules. I l'autor i actor Toni Gomila s'hi agafa de la mateixa manera que un caminador assedegat s'ajup a beure a morro el doll d'aigua fresca.
Una veu sorgeix d’entre nosaltres per expressar el plany. Planyem la defunció d’un món, d’una realitat esvaïda, la qual anomenem ‘la nostra’, no tant perquè la posseïm, sinó perquè ens defineix.
Acorar és una reflexió sobre la identitat col·lectiva dels pobles, sobre què és allò que ens defineix, què és allò que fa que –encara- existeixi la nostra comunitat. El text pren per excusa narrativa la descripció d’una jornada de matances a Mallorca. I d’aquí el títol de l’espectacle. La d’acorar era una feina reservada al més expert, perquè no és gens senzilla de fer, i avui en dia ben pocs en saben. A partir d’un minúscul fet casolà, oferim una visió universal que provoca una reflexió a l’espectador sobre el seu món més íntim.


Arribarem a la secreta intimitat de cadascú perquè allò que oferim és universal.
Acorar és això: un doll de llengua fresca que sembla que vingui del passat, un passat encara no gaire llunyà, però que no ha perdut el sentit i que els parlants reinterpreten ni que no en tinguin consciència gràcies al context, l'expressió, el gest, la mirada de l'actor que durant una hora intenta fer de la matança del porc la metàfora de l'ànima d'un poble.
Des de la distància, pot semblar que Toni Gomila fa un monòleg críptic i espès, només per a gent entesa. Però no és així. L'actor beu de les fonts de la llengua escoltada i apresa des de la infància i baixa arran de terra per elevar-la de nou a la categoria de patrimoni lingüístic. I endolceix el seu relat amb ironia i bon humor fent reviure els personatges dels quals parla i mantenint-los en una capsa de vidre perquè siguin observats, però només per mirar-los i no tocar-los, de tan fràgils.


Gomila es refugia en els prodigis d'una llengua exuberant, pensada per aïllar (i vacil·lar) als forasters i fer-los comprendre que als que dominen els seus secrets no els preocupa la facilitat, una llengua que s'enriqueix amb varietats infinites de sinònims i malabarismes fonètics. I ens regala frases que, fins i tot quan no acabes de comprendre-les, pots assaborir durant hores: ("No deixis llobades i arriba an es cul des ribell" o "Cotxos arranquen i parteixen. Es ca, sadoll, ni lladra")
L'escorxador d'ofici sap que és el botxí que ha de clavar la ganiveta fins al fons del cor del porc i extreure'n tota la sang i el budellam. Sap també que ningú no té el secret de la sobrassada perquè no es torni blanca i esmorteïda. De la mateixa manera que sap que ha de clavar les paraules fins al fons de l'ànima dels que l'escolten perquè ningú no té tampoc el secret de la llengua perquè no es torni, com la sobrassada, blanca i esmorteïda. Llàstima que ja no hi sigui en la cartellera encara que La Seca l´ha tornat a repescar aquest novembre. Un plaer!!!!








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada