dilluns, 26 de desembre del 2016

MOLT SOROLL PER NO RES


Molt soroll per no res va ser escrita entre 1598 i 1599, és a dir en període central de la producció dramàtica de Shakespeare, i fou publicada en quarto el 1600, i més tard, el 1623 dins el recull First Folio que contenia trenta-sis obres del dramaturg.Es tracta d’una de les seves millors i més populars comèdies. La trama, eminentment de temàtica amorosa, gira al voltant dels malentesos que produeixen en dues parelles d’enamorats, els rumors, les trampes, els parnays de les aparences, i la calúmnia ordida amb enganys. Amb allò que diu la dita popular a propòsit de les aparences, Shakespeare construeix una magnífica comèdia que combina l’enginy i una sòlida comicitat amb temes més transcendentals com l’amor, el desig, l’orgull, la calumnia, la vergonya, la infidelitat, l’engany i l’honor.



Absolutament tot en Molt soroll per no res té dues cares i està organitzat i presentat d’acord amb un principi binari d’aparellaments i d’oposicions. Com ja destaquen en el programa, “avui en dia, sobretot gràcies a Shakespeare, estem acostumats a la mescla de dos estils dramàtics dins d’una mateixa comèdia. Però en el seu moment, Molt soroll devia semblar una audàcia experimental, ja que combina dos gèneres en aparença irreconciliables, l’alta comèdia i el melodrama, atorgant a cadascun d’ells el seu llenguatge característic (prosa i vers) i saltant de l’un a l’altre, no només d’una escena a l’altra, sinó també d’un parlament a un altre, o d’una frase a la següent.



La dualitat, doncs, és present en tota l’obra i en tot moment: dos gèneres dramàtics, dos llenguatges, dos registres escènics, dues parelles d’enamorats (Hero i Claudi, Beatriu i Benedicte), dos cavallers (Benedicte i Claudi), dues donzelles (Hero i Beatriu), dos germans nobles (Don Pedro d’Aragó el seu germà bastard, Don Joan), dos germans d’edat (Leonato i Antonio, Leonata en aquesta versió), dos malvats (Don Joan i Borachio)… Oposició de sexes, oposicions de caràcters i oposicions dialèctiques.



I en els dos nivells de personatges de l’obra, una correspondència entre els senyors i els criats i subalterns en les parelles entre Úrsula i Borachio; i també el duel d’agudesa verbal entre Beatriu i Benedicte té la seva rèplica en la hilarant incontinència verbal farcida de corrupcions del llenguatge d’en Cirereta i els seus companys guardians. Tot plegat contribueix a un joc i una dinàmica constant de plans i interaccions dramàtiques, d’embolics i d’intrigues que captiven sens dubte l’espectador. la dramatúrgia de Marc Artigau i Àngel Llacer parteix del text de l’excel·lent traducció de Salvador Oliva que adapten per adequar-la al context de l’època daurada de Hollywood, on en les seves produccions la versemblança era el de menys perquè el que comptava era l’entertainment, el fet d’oferir un espectacle brillant, divertit i alegre.



Així doncs el seu Molt soroll per no res no té lloc a Messina on arriba l’infant Don Pere d’Aragó, sinó en un plató del Hollywood de principis dels anys cinquanta enmig del rodatge d’un musical. Casar Shakespeare amb els temes de Cole Porter i Irving Berlin per crear-ne una versió musical compta amb el precedent cinematogràfic de Kenneth Branagh, l’any 2000, amb Treballs d’amor perduts.



En aquest muntage del TNC se’ns proposa, doncs, traslladar-nos a un plató cinematogràfic on la direcció escència de Llàcer s’uneix a la direcció musical de Manu Guix per retre un homenatge als musicals clàssics de Hollywood i als números musicals més emblemàtics de Cantant sota la pluja (1952), però també de Top Hat (1935).En les escenes, coreografies, decorats i vestuari hi ha flaixos que ens recorden Gene Kelly i Debbie Reynols, Fred Astaire i Ginger Rogers o altres icones i ressonàncies de cabaret com la Marlene Dietrich de l’Àngel Blau; en el vessant dels personatges més còmics de l’obra, els referents són els germans Marx i Donald O’Connor.



La representació del comportament amorós en les parelles, amb ingredients com l'orgull, l'honor, l'engany i la calúmnia, troben en David Verdaguer (Benedicte) i Bea Segura (Beatrice) -que han jurat que l'amor els és aliè però acabaran claudicant- dos vehements i encertats intèrprets. El mateix passa amb Marc Pociello (Claudio) i Aida Oset (Hero), encara que en un pla més sensible i entendridor.El Leonato de l'obra original és aquí per fortuna Leonata, una Victòria Pagès amb senyorial presència interpretativa.



Fantàstic també Albert Triola com el malvat Don Juan i a molt bona altura Jordi Coll (Don Pedro), Lloll Bertran (Margarida), Marc Pociello (Claudio), Enric Cambray (el capellà Francesc), la citada Altarriba (Úrsula i Conilleta), així com la resta de l'implicat repartiment d'una producció d'impecable engranatge.



dilluns, 12 de desembre del 2016

Un obús al cor



L'univers literari i teatral de Wajdi Mouawad és un reliquiari de les experiències vitals que han marcat la seva vida. A la sagrada urna guarda una guerra civil atroç en un país tan llunyà i enyorat. Guarda l'horror que es cola en la quotidianitat i la màgia d'una cultura mil·lenària que conviu amb els seus morts. Guarda el desarrelament de l'emigrant en noves i fredes terres, el so d'una llengua familiar amb un altre accent i una forastera adquirida, amb tot el pes d la seva cultura. Guarda llaços familiars esfilagarsats, sempre a punt de desfer l'últim fil. I guarda una ànima d'artista: dramaturg, literat, pintor. Guarda una individualitat que ha aixecat entre dos mons.

En Un obús al cor torna a obrir aquesta valuosa caixa de Pandora perquè surtin els seus coneguts dimonis. Però aquesta vegada ho fa com un exorcisme per superar un tràngol molt concret: una pèrdua associada a un dolor molt profund. Un dolor que qualsevol pot reconèixer. Aquesta vegada tots els fantasmes ocupen el lloc que els correspon. Oriol Broggi i Ferran Utzet han agafat aquest delicat receptacle de vidre gelat d'una tempesta de neu i una trucada de la Parca per regalar al públic un espectacle amb la precisió emocional d'un escalpel. Un instrument afiladíssim en mans d'Ernest Villegas que es marca un monòleg interior d'extraordinari impacte escènic. Un muntatge intens sense meandres. orrent emocional intens sense lírica estancada, amb una posada en escena que ofereix a l'espectador algunes de les imatges més belles que ha creat Broggi per dir-ho tot sense paraules.

La por, la infància i la guerra són sempre presents en l’imaginari del torrencial Wajdi Mouawad. Un obús al cor és la versió teatral de la novel·la 'Visage retrouvé' (2002). Una història de sofriment sense ornament de transcendència. Una història que comença amb una trucada intempestiva (la mare agonitza a l'hospital, en el negre carrer assota la tempesta) i acaba amb un silenci i una mirada llunyana i infinita. En el trajecte cap a l’hospital i davant del cadàver, Wahab reviu dolorosos fragments de la seva vida. Com aquell dia en què la mare va canviar de cara. Almenys ell ho veia així. O aquell dia en què va veure la mort, una dona de negre de llargs cabells i braços i cames de fusta damunt d’un autobús en flames.

Amb el to de llegenda i la fantasmagoria característica dels seus textos, però sense l’èpica de la tetralogia, el monòleg està travessat per la guerra civil  que va patir el Líban fins al punt que Wahab la considera la seva germana bessona. És Mouawad amb totes les seves s'obsessions. Hi haurà monstres que neixen de les entranyes d'una vella mitologia però aquesta vegada sabem per què irrompen. Identifiquem el terror que els alimenta.

Els directors han estat savis en entendre que és un monòleg sense meandres que requereix de molt poc per explicar-ho tot. Una cadira, una cortina, una llunyana projecció, una mínima banda sonora, un aïllat efecte i més ombres que llums. El actor és Ernest Villegas en el seu millor treball actoral. Una gran interpretació que podria ser esplèndida si no defugís els fantasmes que li observen. Hi ha dos moments intensos en què sembla mirar com si els espectadors fossin les erínnies de la seva tragèdia. Escrutadores ombres que invoca per presenciar les escenes en les que la seva vida s'esquerda amb successos excepcionals.

Dos instants en què el muntatge -i la seva interpretació- adquireixen una altra dimensió. I queda el meravellós final, quan l'actor s'ha quedat sense paraules i plora. Una emotiva glossa: des del fons un tècnic comença a mullar la sorra de la sala amb una mànega. Acte concret, en aparença allunyat de qualsevol discurs dramàtic. Simplement fa la seva feina. Fins que es queda a l'altura de l'actor i amb un gest simple crea un arc de pluja sobre el seu cap. Una cosa quotidiana es converteix en una elegia per acompanyar els últims passos del personatge.