dimecres, 30 d’octubre del 2013

La Marquesa de Sade


El risc, la varietat , la diversitat i les ganes de muntar textos que no es limitin a un o dos personatges marquen la temporada del Teatre Akadèmia . La sala privada amb capacitat per a 70 persones segueix endavant al carrer de Buenos Aires amb l'impuls de l'equip que capitaneja Mercè Managuerra . La seva segona temporada ha començat  amb La Marquesa de Sade, una versió sintetitzada per Konrad Zschiedrich - dura una hora i mitja aproximadament - del text de Yukio Mishima , interpretat per Àngels Bassas , Muntsa Alcañiz , Agnès Romeu , Andrea Montero , Laura Fité i Enka Alonso . Pel director, Emilià Carilla la lluita contra la intolerància del Marquès de Sade (1740-1814) és terriblement actual . Aquest home que va viure al límit i va desafiar les convencions fascina a tots els personatges femenins de l'obra que transcorre entre 1772 , quan unes dones denuncien una de les orgies del marquès , i acaba en 1790 , quan Sade surt de presó i la seva dona pren una dràstica decisió . Muntsa Alcañiz , que va interpretar el paper d'Anne Prospere , cunyada de Sade, en l'aclamat muntatge que Jordi Mesalles va estrenar al Lliure el 1986, interpreta en aquesta ocasió al personatge més madur, a la mare de la marquesa.


Els tres actes que conformen l´obra, ens situen en els dies posteriors de les orgies de Sade dutes a terme a Marsella, on les noies participants, posteriorment l’han denunciat. El Tribunal ordenarà la seva decapitació, però Mme de Montreuil amb l´ajuda d’amistats evitarà la mort del seu gendre. El Marquès quedarà engarjolat durant sis anys i en el moment de ser indultat, la mateixa Mme, que el va salvar de la mort, decideix moure fils perquè el tornin a empresonar. Arriba la Revolució Francesa de 1790 i amb això, la possible alliberació del Marquès, que ha estat dotze anys més reclòs sense veure (ni viure) la vida. Dins del drama que podien suposar les orgies del Marquès de Sade en el temps que transcorren, s’hi sumen unes espurnes de comèdia que fan brillar les situacions i a les pròpies actrius. 



l conjunt de les sis dones és d’un nivell força alt. Muntsa Alcañiz escolta i juga magistralment amb tot el que passa i amb els cinc personatges restants (Mme de Montreuil). Àngels Bassas ens porta a un personatge (Mme de Saint – Fond) tan estripat com ple de veritat. És divertidíssima i esgota al màxim tot allò que ens proposa. Dos monstres grans, molt grans que cal veure i recordar en el teatre. La resta de l’equip és més que correcte amb Andrea Montero i Laura Fité al capdavant i la protagonista, A. Romeu que interpreta Reneé de Sade, la seva dona, meravellosa  al monòleg final, que és commovedor. Negant-se a rebre al seu marit, acabat de sortir de la presó, li tanca les portes al canvi que proposa ni més ni menys que la Revolució Francesa. Se sentia més còmoda en el paper de transgressora en l'ancien régime que de protagonista destacada del nou, mentre la mare s'adapta a la nova situació amb aquest talent descomunal que tenen totes les mares per assimilar els canvis i d'aquesta manera protegir la família. L´obra  ens acaba transportant pels camins més foscos del plaer en una actuació que de ben segur quedarà gravada a la memòria de tots aquells que hagin vist  l’obra.


diumenge, 27 d’octubre del 2013

B.FLOWERS


A B. Flowers Marta Carrasco es converteix en un ram de flors per ser regalat que, al cap de pocs dies, mor perquè li han tallat les cames. Així és la poesia contundent de la coreògrafa Marta Carrasco. No deixa indiferent. Si fa uns anys imaginava un món de persones estrafetes intentant sobreviure, ara la seva lletjor té una fragància inequívoca encara que Carrasco s'ha proposat “posar una mica de vellut enmig de tant paper de vidre”. Per Carrasco, és innegable el paral·lelisme de les flors amb les dones. Tot i la negror amb què habitualment tenyeix les seves peces, la coreògrafa tanca B. Flowers amb un vers de Salvat-Papasseit: “Res no és mesquí”. Però no amaga la duresa de ser guapa com una flor. De fet, la violència a les dones sempre ha estat una preocupació per a l'artista. Ja quan van obrir amb Carme Portaceli la Factoria Escènica Internacional (FEI) a la Nau Ivanow ja es va mostrar interessada a fer tallers amb dones del barri que haguessin estat víctimes d'agressions dels marits.
L´espectacle concebut en diferents quadres independents però amb un mateix lligam conceptual, conté imatges corprenedores, d´una intensitat emocional i d´una bellesa plàstica inqüestionables.


La peça està carregada d'un llenguatge en què s'amunteguen moviment, imatges preciosistes, paraula, un univers sonor barroc per les innombrables insercions sonores de peces musicals o bé de cançons tendres i infantils, gravades amb la mateixa Carrasco, que es repeteixen, ara com un joc, ara com un mantra dolorós. Aquestes músiques principalment cantades, i algunes molt conegudes com “Capullito de alelí”, “Angelitos negros” o “Rum and Coca-Cola”, juguen entre l´aparent frivolitat i la cruesa més nua. De l´estètica kitsch i naïf (l´inici), del to farsesc (a ritme de swing), passen a tons i estètiques poètiques (les ombres del cos nu distorsionat sobre la pantalla, el naixement d´una nova vida), fredes i tràgiques (l´ humiliació, les tortures i el suicidi) i tot d´una, sense transició es passa d´una a l´altre.  
Majo Cordonet i Anna Coll intervenen en l'espectacle. Totes dues ja van participar en Dies Irae en el Rèquiem de Mozart(2009). Marta Carrasco assegura que el protagonisme és coral, cadascú és protagonista al 33%. La coreògrafa aprofita els valors diferencials de cada artista. Així, per exemple, de Cordonet n'extreu el seu parlar argentí. Coll admet la dificultat d'actuar en les obres de Carrasco, en què és imprescindible “transmetre des de l'escenari, has de transcendir molts límits, per això els seus espectacles traspassen, tenen una intensitat brutal”.
Un teló de plàstic transparent al fons, salpicat de clavells a l´igual que l´escenari, són els únics elements escenogràfics, on les tres artistes actúen en una rápida caracterització, canvis de vestuari i maquillatge i utilització d´estris dramàtics com màscares i plàstics envoltants. I els clavells vermells, símbol de passió, de vida, de mort I de sang, sempre presents arreu.


B. Flowers –inicialment el títol era Bijoux (the flowers)– té prevista una notable gira, abans d'estrenar, fet que demostra la confiança que generen els muntatges de la ballarina. Després de les tres setmanes al Tantarantana de Barcelona, té gira programada a Terrassa, Mèxic, Tolosa, Lasarte i Segòvia.
Aquest últim treball de Marta Carrasco (Premio Nacional de Dansa i tres premis Max), B. Flowers, creat en l'espai per a desenvolupament de les arts L’Estruch de Sabadell i estrenat al festival Temporada Alta de Girona. Les crítiques, una vegada més, deixen bé l'obra, però el que potser no es dirà és que aquesta creadora reconeguda internacionalment ha hagut de demanar un crèdit personal per poder fer possible aquesta obra. Es tracta de 25.000 euros, una quantitat petita per tirar endavant un espectacle però suficient per arruïnar una persona. Uns diners que la creadora necessita per pagar els sous de l'equip –de primera línia i disposat a treballar per menys– i que sap que potser no pugui tornar. Aquesta situació sembla pròpia d'algú que comença, que ha d'arriscar i demostrar alguna cosa, però Marta Carrasco és el millor de la dansa catalana. Potser valdria la pena revisar la política de subvencions culturals d'aquest país.











dissabte, 19 d’octubre del 2013

Cruce de caminos


Segons ha quedat fixat en la memòria col·lectiva, la promesa d'un nou Hollywood adult va quedar truncada per l'efecte combinat de l'aparatós fracàs comercial de La puerta del cielo (1980) de Michel Cimino  i el triomf del blockbuster com a model. Anys més tard, una altra possibilitat utòpica - la de l' indie americà- va acabar sent reduïda a etiqueta de mercat instrumentalitzada per les majors. Però les ganes d'aixecar l'acta de defunció del cinema americà semblen estar passant per alt, entre tanta celebració de l'excel·lència de la ficció televisiva un moviment interessant, potser encara subtil en allò  quantitatiu : en pel·lícules com The Master ( 2012 ) de Paul Thomas Anderson , Mud ( 2012 ) de Jeff Nichols i aquest tercer llargmetratge de Derek Cianfrance sembla detectar l'impuls de tancar un cercle, reconnectar amb la possibilitat d'aquest nou Hollywood adult partint del que queda de l'indie, fonamentant aquest relleu en una matisada nostàlgia per la gran tradició del cinema clàssic americà .
Dos anys després de Blue Valentine torna el famós motorista, només que ara de forma literal. Cruce de caminos comença amb Ryan Gosling com a motorista anant cap un escenari circense ple de gom a gom on executarà una de les seves perillosíssimes funcions. Amb aquesta presentació i sense gairebé adonar-nos, en un portentós pla seqüència, se´ns mostra una autèntica declaració d'intencions per part de Cianfrance, que repetirà posteriorment des del punt de vista estrictament formal (aquesta impressionant persecució en la qual es fa impossible respirar), i que d'alguna manera marcarà el to de l'obra.


Cruce de caminos (en la versió original, The Place Beyond the Pines), com si d'una novel·la es tractés, no té cap pressa en treure de sobre les presentacions.  És més, les allarga (perquè les tasta) i les barreja amb les altres etapes de la narració. Pròleg (s), introducció(ns), nus (os), desenllaç (os) i epíleg (s) configuren un immens riu propici per a una altra història de vides creuades ... només que aquesta no és una altra història qualsevol de vides creuades. Més enllà de la impactant reivindicació de la modernitat - estilística - feta des d'una Amèrica que sembla reticent a aquest concepte, el factor que resulta més atraient d'aquest film és que és plenament conscient de la seva naturalesa suïcida, tot i així no lluita contra ella, sinó tot el contrari. L´abraça i , com sap que està maleïda des de la seva concepció, almenys intenta treure el màxim partit a la situació .
La culpa, la identitat, la perdició, la família, el perdó ... així com molts més temes d'igual transcendència, es conjuguen en un entorn visualment meravellós i en espectacular el·lipsi contínua, escrivint un relat que es pot seguir igualment bé amb l'excusa - fluvial - de veure com van evolucionant i succeint entre si els diferents personatges. Això passa perquè darrere de les càmeres hi ha un cineasta que sap lluir-se en cadascuna de les funcions en les quals se li requereix. 


En la seva última creació, assoleix la proesa de mostrar satisfactòriament (i molt més) cada terreny que visita : el drama pren el camí del romanç, del policíac, de la família, del criminal ... i al final de cadascú, la sensació de plenitud és gairebé total .
Malgrat el risc, a Cianfrance li quadren tots els càlculs (els resultats són preciosos, emotius, sincers i sorprenents ). Fa gala d'una gran sintonia amb el seu - magnífic - repartiment, resol amb pols ferm les - apassionants - cruïlles del guió i, per sobre de tot, s'alça com una de les veus imprescindibles per entendre i tornar-se a enamorar del cinema americà. S'ha confirmat una estrella que sembla que, de moment, tan sols podrà ser aixafada per la seva pròpia ambició. 

I encara que el brau motorista acabi cruelment estampat en un mur de seguretat, sempre li quedarà el consol d'haver estat capaç d'efectuar alguns  salts reservats només per als millors del circuit. I quan el destí ens agafi, almenys podrem dir que li mirem als ulls i ens riem a la seva cara.


dimecres, 16 d’octubre del 2013

TAXI...Al TNC!


Canvi de cicle. Esperem molt del nou TNC de Xavier Albertí i de moment, per encetar aquesta primera temporada, el gran mestre de cerimònies ha transformat la Sala Gran en una gegantina màquina del temps que ens transporta al mític Paral·lel dels anys 20 i 30 del passat segle, quan el gènere de les varietés sorgit de la Barcelona més canalla actuava d'hegemònic divertiment interclassista. Irreverència, ploma, música, màgia, humor; tot té cabuda en aquest calaix de sastre amb més de 70 artistes implicats i on el mateix Albertí (convenientment caracteritzat) dirigeix l'orquestra en directe al més pur estil music hall.
Taxi... Al TNC! és una inauguració diferent, un macro-espectacle benèfic i popular, obert a tot tipus d'espectadors i amb la vocació de trencar la solemnitat pròpia d'un acte inaugural, fent així trontollar els aires de grandeur que sempre han acompanyat a tan insigne equipament.
Durant hora i mitja i sota la dramatúrgia de Lluïsa Cunillé , Josep Maria Miró i Xavier Pujolràs, se succeeixen diferents números musicals (no tots) presentats per la gran veu de Jordi Boixaderas. També hi ha orquestra en directe sota la batuta de la directora polonesa Wanda Pitrowska que es presenta a si mateixa d'una manera suggestiva i que amaga una altra identitat sota del seu vestit de gala. Cada número és dirigit per un director diferent : Josep Maria Miró (qui aquest any estrena dues obres en el mateix TNC ), Carlota Subirós, Alícia Gorina, Jordi Prat i Coll , Xavier Martínez, Jordi Oriol, Israel Solà, Lurdes Barba, Joan Maria segura i el mateix director artístic del TNC , Xavier Albertí.


L'únic fil conductor de la vetllada és el bon humor, l'astracanada i la sàtira. Hi ha alguns números que resulten brillants. Com aquest Viatge deliciós en què el tenor Antoni Comas i la soprano Claudia Schneider presten les seves precioses veus als personatges bíblics de Josep i Maria en un viatge d'alt contingut sexual. També amb quedo amb el ritme de Fresquibilis sur mer amb un elenc esplèndid de dones destacant Marcia Cisteró i Mercè Arànega, o amb els Mali Vanilli, un duo còmic de cantants que es fan passar per una parella al cuplet de Soy Miguelito, o amb la esplèndida Aina , de veu poderosa i presència expansiva que relata la vida d'una prostituta a Flor de vici . El que es va endur però a majoria dels elogis va ser sens dubte Lluís Homar  capaç de fusionar home i dona en el número d´El cap viu. .
Però en aquest Taxi ... Al TNC ! no solament hi havia cuplets, balls sensuals i cotilles. El número del Mag Hausson, habitual de l'Espai Brossa - La Seca qui juntament amb Lina Lambert d´hostessa va saber enlluernar al públic amb els seus jocs de cartes i d'ampolles. Però sens dubte qui van sorprendre més van ser Animal Religion, un duo d'acròbates i ballarins. Un al piano interpretava El Vestir d'en Pascual de Joan Viladomat , l'altre es contornejava com si fos un gat. Un número de gran bellesa i complexitat.


L'espectacle va acabar amb la irrupció de quatre dels integrants de EGOS Teatre, una meravellosa companyia de teatre musical , que es van acomiadar del públic amb el tema que dóna nom a l'obra. Tots els diners que es recaptin en aquestes funcions seran per al programa Apropa Cultura, impulsat per L'Auditori però que té la implicació de 30 equipaments de Catalunya. Aquestes sales ofereixen entrades a 3 euros per facilitar l'accés a grups com ara de discapacitats, víctimes de violència de gènere i malalts mentals.

Una suggestiva inauguració de temporada. 


dimecres, 2 d’octubre del 2013

Un trozo invisible de este mundo


Les maletes es desplacen per la cinta corredora. Cauen a terra i xoquen entre elles, acumulant-se . Són trossos de vida d'immigrants, estancats, no poden avançar, no els deixen. Per allí apareix un senyor que decideix posar ordre a aquests vestigis, els separa i els posa drets i en fila . Mentre ens explica la seva visió sobre l'ordre que ha de seguir aquest món, tractant al públic també com si fos immigrant , adoctrinant-nos sobre la nostra naturalesa migratòria. Que ens quedi clara la diferència entre nosaltres i ells, que entenguem que aquí al primer món, amb les seves pròpies misèries, no podem cabre. Aquest policia duaner és el mar al principi d'Arquímedes i no deixarà que ocupem el seu espai. Qui ens fica el discurs demagògic és Juan Diego Botto, autor d'un text traçat amb poesia i dolor que es diu Un trozo invisible de este mundo, i que  s´ha representat al Teatre Lliure de Montjuïc aquest passat mes de setembre. L'obra està dirigida per Sergio Peris - Mencheta , recent guanyador del Premi Ceres per aquesta obra.
L'actor argentí establert a Espanya des de fa molts anys aprofita la seva condició d'exiliat argentí per armar unes històries descarnades, que tant provoquen el riure com humitegen els ulls. Són cinc relats, cinc soliloquis : 4 representats pel mateix Botto i un per l'actriu i cantant Astrid Jones.


El primer Arquímedes, amb el guàrdia , serveix per posar-nos en antecedents , deixar-nos un somriure congelat i treure'ns la vena dels ulls davant d'un tipus amb un pensament no molt diferent del que té gran part de la societat . Després, amb Locutorio,  l'actor se situa entre maletes per oferir-nos un recital còmic ficant-se en la pell d'un argentí que crida al seu país des d'un locutori espanyol . Aquest home ha de lluitar per imposar les seves paraules en un remolí de confusions mentre parla amb la seva dona. Li explica les seves misèries quotidianes a la ciutat mentre treballa en l'obra i al mateix temps intenta començar un negoci per a ella des de la distància. Tot el que  explica ens fa riure, però per sota repunta el dolor pel qui se sap lluny i sol. I com a autor Botto sap tallar el riure en el moment just : en l'anècdota de l'ucraïnès que cau de l'obra per caminar adormit .
Després del testimoni al locutori se'ns presenta una altra immigrant per la cinta de les maletes amb Mujer. Es tracta d'una dona africana que s´adreça ​​al seu fill, explicant-li la seva vida i la seva odissea particular a l´immigrar a Espanya. El canvi és sobtat i de mica en mica, l'angoixa i la foscor plana sobre el públic. És emocionant el testimoni d'aquesta actriu, Astrid Jones, que mostra el seu somriure més pur encara que res del que pugui explicar sigui per riure . El seu cant final ens trasllada al més profund de la terra africana , el lament d'una mare, d'un poble que no pot veure créixer els seus fills. Nua l'ànima.


El quart i cinquè testimonis serveixen perquè Juan Diego Botto s'immisceixi de ple en la seva història pròpia, en el seu drama personal: la història d'Argentina , banyada de sang per la dictadura . El primer relat ens presenta el testimoni de Turquito , qui està acabat de sortir del Centre de Tortura de la Marina Armada per acompanyar uns oficials a fer una passejada per Buenos Aires. A l'home , ansiós de llibertat, se li demana que reconegui col·laboradors. Aquest reflexiona sobre el seu paper d'heroi, de supervivent com ho fos Primo Levi , que va relatar les seves experiències a Auschwitz en Y si fuera un hombre. Després, en un salt temporal, al El previlegio de ser perro se'ns presenta el que seria el cosí d'aquest home, qui filosofa amb ràbia i sarcasme sobre el que suposa estar lluny de casa i perdre-ho tot per culpa d'un exili polític . El monòleg va carregant-se de mala llet a mesura que l'home va embastant diferents anècdotes per demostrar la seva tesi que els argentins no poden ni han d'oblidar, que la justícia ha de reconèixer el dany fet i castigar els malvats . De totes les històries que ha viscut aquest testimoni la que més despunta és la del rodamón i el seu gos, donant consistència a la denúncia cap a la naturalesa bàrbara i injusta de l'home.


En aquesta obra les emocions colpegen necessàriament les consciències. I ho fa gràcies a un text directe, sec, amb bon ritme, amb uns actors que senten el drama com a propi i amb una escenografia funcional i metafòrica que posa llum a este trozo invisible de este mundo.