dimecres, 30 de novembre del 2016

La desaparició de Wendy


És difícil créixer. I quan s'ha crescut i ha sortit el bigoti, ja és impossible de tirar enrere i arrencar-se'l d'una estrebada. Això és el que li passa al Peter Pan / Ventafocs —personatge amb dues personalitats— d'aquesta obra iniciàtica de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940), la que marca un salt en el que seria després la seva extensa creació teatral. La desaparició de Wendy va ser escrita el 1974, però no va ser estrenada fins al 1985, a la sala Villarroel, a càrrec de la companyia del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, amb l'actor Martí Galindo en el paper protagonista, el que ara interpreta Xavier Ripoll. En aquella primera estrena, s'hi van aplegar intèrprets tan variats com Loles León, Pep Sais, Nadala Batiste o Xavier Capdet, entre altres, acompanyats de cinc músics.

La versió actual, que ha obert la nova seu de la Sala Beckett al Poblenou ha estat revisitada i mirada amb ulls nous pel director Oriol Broggi que n'ha extret al màxim possible tant de la poètica que amaga l'obra com de l'absurditat que explora l'autor. La desaparició de Wendy pertany a una època en la que Josep Maria Benet i Jornet abandona el realisme social i polític i escriu diverses peces de teatre infantil o juvenil. És la seva primera, que no última, declaració d’amor al teatre i en conseqüència un homenatge a l’ofici dels actors.

Els actors i actrius d’una companyia que volen estrenar una versió de Peter Pan i que per imponderables de la realitat es veuran obligats a canviar d’obra, tot i que els personatges es resistiran a desaparèixer. És una obra que, a diferencia de gairebé la resta de l’extensa producció de l’autor, admet sense patir la manipulació o substitució d’alguns referents i fins tot d’afegits visuals i sonors com els que ha introduït Oriol Broggi.

La desaparició de Wendy és una obra per veure amb els cinc sentits i sobretot per escoltar la banda sonora que, a pessigades, en un arranjament que en fa un max mix, acompanya cadascuna de les accions, des del rastre de Sisa amb aquella «Qualsevol dia pot sortir el sol» a la veu imponent d'Ovidi Montllor dient un fragment de «Coral romput» de Vicent Andrés Estellés, passant per tonades de cançó popular catalana com «Camí de la font», d'Apel·les Mestres, o una peça del Paral·lel com «El vestir d'en Pasqual» de J. Misterio i J. Viladomat amb els seus populars «elàstics blaus».


El director Oriol Broggi, que precisament va actuar el 2002 en l'obra Ronda de mort a Sinera, que va dirigir el desaparegut Ricard Salvat, no s'ha oblidat tampoc de Salvador Espriu en un moment del text, de la mateixa manera que fa referència a decorats i escenografies de Castells Planas —alguns dels telons del teatrí on es representa tot són seus— o dels germans Salvador o de l'arxiu de l'Institut del Teatre i fins i tot d'un antic Centre Moral i Cultural, del carrer Pujades, veí del barri del Poblenou.

A part dels referents a l´obra hi ha diverses lectures narratives: les línies de cada conte, deixant clar quan els personatges estan en Peter Pan i quan en Ventafocs; la que fa referència al joc teatral, són una companyia de teatre que escenifiquen una obra de teatre. Ells són els personatges, ells la viuen, però també la trenquen quan els egos floreixen i es reivindiquen com a actors. O és la reivindicació també dels personatges que demanen un respecte, que se'ls tracti de manera diferent que es fa en el conte tradicional;

i hi ha una altra línia narrativa, reforçada per la mà del director, que està en el diàleg del relat amb un passat molt propi d'aquest petit país, amb referències , com ja he dit abans a Ovidi Montllor, i a Sisa, i a un esperit reivindicatiu d'una Catalunya amb col·le de monges castradores, revetlles de festa major, soldadets indis de joguina i bigotis senyorials. Un viatge als '60, '70 i '80 .

Tot aquell que es troba en l'espai escènic interactua amb el text, des del tècnic de so o l´assistent en producció al músic (aquest espectacle no seria el mateix sense aquesta banda sonora que marca tan bé les emocions de cada escena) i, per descomptat, els actors de la companyia. Sobresurten les noies Mar del Hoyo i Diana Gómez, el mestre de cerimònies, un Joan Anguera que tracta de ser autoritari i flexible i que al final deixa que el vaixell sotsobri; i sobretot el treball de Xavier Ripoll, amb el dibuix d'un Peter Pan / Ventafocs desencantat i pusil·lànime. A través d'aquest personatge se'ns condueix a un final preciós on finalment s'uneixen totes les línies narratives, amb un missatge calderonià: la vida és somni, la vida és teatre, la vida pot ser un conte inacabat. O tots en un.


















dimarts, 22 de novembre del 2016

LA TREVA




La treva és l'acord temporal entre bàndols per posar fi a l'enfrontament directe i és també l'espai temporal entre l'arribada de la fotògrafa corresponsal de guerra Sarah Godwin (Clara Segura), greument ferida per l'explosió d'una bomba a l'Iraq, i el seu retorn als escenaris bèl·lics en l'obra del nord-americà Donald Margulies. En mig, una etapa al costat del seu company d'aventures, de guerres, el també reporter James Dodd (David Selvas) enamorat d'ella i que vol donar un gir a les seves vides. A la fi, la història de com aquest treball afecta les relacions d'una parella de corresponsals de guerra i sobre la qual l'autor planteja preguntes i reflexions que no són noves en el món del periodisme.


De què serveix fotografiar l'horror? És una qüestió de compromís humà o una addicció a l'adrenalina. Tot comença amb l'arribada de Sarah i James, fotògrafa de guerra i reporter de guerra respectivament, que arriben a casa. Ella està malferida després de patir en les seves carns un atemptat de bomba i passar dues setmanes en coma. Tot flueix en la seva relació, però des de la primera conversa ja s'intueix una petita escletxa. Al poc apareixeran Richard (Ramon Madaula), l'editor dels seus treballs i la seva nova "amiga" Mandy (Mima Riera). Aquesta dolça nena bé, organitzadora d'esdeveniments, actua com a contrapunt als dos protagonistes. El típic personatge ingenu i ignorant que serveix com a mirall deformat dels altres.

Per James i Sarah aquest personatge els servirà en un principi per mostrar-se amb certa superioritat moral, però també, d'acord amb l'evolució de la seva relació amb Richard, sembrarà els dubtes sobre la seva relació i els seus objectius en la vida. Doncs bé, tot això un ho veu des del primer minut d'intervenció de Mandy. I cal dir que en la primera trobada entre Mandy i els seus comensals està carregat de gags, burles i contrapunts que arrenquen rialles al públic. I és que li costa molt al text a posar-se en la tessitura dramàtica que se li havia de suposar. Però tot són punts de vista.

I Donald Margulies va escollir parlar de l'horror de la guerra des d'una situació més acomodada. Hi ha molts moments en què l'autor en boca dels seus personatges critica aquesta afectació falsa de certa societat progressista per la guerra i les injustícies, però ho fa des d'un loft de Nova York. Ens explica històries de la guerra, anècdotes viscudes pels seus personatges que els sacsegen interiorment, però no ens les mostra. Li interessa més mostrar un drama de personatges.

Amb el teló de fons de la guerra, parla de l'amor, el compromís i la realització personal, sense aportar molt més. Però és el seu punt de vista, i un no deixa de pensar en el que s'hagués pogut treure al tema si s'hagués abordat des d'una perspectiva més vivencial i documentada. Tot aquest text afecta les interpretacions. No és que estiguin malament, ni molt menys (de fet, David Selvas està realment fantàstic, és clar que té el personatge amb més recorregut emocional), però un té la sensació que haguessin pogut donar molt de més ... si el text els hagués permès. Cal criticar això sí, cert immobilisme en la proposta escènica.

La Treva és una comèdia que es digereix molt bé. A vegades tan naïf com la Mandy, de vegades que busca volar més alt que els seus globus, però es queda a mig camí, perquè això no era el seu veritable fi i no li arriben els mitjans. Teatre comercial per passar la tarda resguardada del fred o de la pluja. A la sortida, comproves que la vida segueix el seu curs. Si bé després d'uns quants espectacles estrenats ja coneixem els senyals identificatives de la Brutal, aquesta representació emmalalteix de major risc, trencar la linealitat, oferir més contrapunts. Esperem que en properes propostes siguin més atrevits amb textos amb més punta, que trasbalsin de veritat.



diumenge, 6 de novembre del 2016

UNA VIDA AL TEATRE



El títol no enganya. Una vida al teatre il·lustra la professió d’actor a través del dia a dia de dos actors que formen part d’una companyia estable de teatre de repertori. David Mamet va escriure Una vida al teatre el 1977 i li va dedicar a Gregory Mosher, productor i després director vinculat primer a l’escena teatral dels anys 70 a Chicago i després al cèlebre Lincoln Center de Nova York. L’obra és una successió d’impromptus, des dels dotze segons a poc més de dos minuts, que recorren la relació entre un actor  veterà (Robert) i un de jove (John) de la mateixa companyia. I reflecteix a la fi els conflictes de l’actor, els problemes físics i de memòria als quals s’enfronta el primer, així com la seva insubstancial personalitat lligada només al teatre, i el canvi d’actitud del jove, de l’admiració a la desconsideració.

Enric Majó ha escollit aquesta obra per celebrar els 50 anys damunt dels escenaris– interpreta el paper de l’actor veterà. El veiem amb barba blanca i disposat a “instruir en l’ofici” a qui despunta com la jove promesa de l’escena, personatge que interpreta Dafnis Balduz.  El públic observa els actors (fent d’actors) des de la privilegiada situació de qui veu sense ser vist en espais d’admissió reservada com ara als camerinos, entre bambolines o a la sala d’assaig. Els salts en el temps i l’espai es resolen amb uns foscos musicats que lliguen la múltiple consecució d’escenes i que, si bé són necessaris pels canvis d’escenografia i vestuari, poden impacientar algun espectador. Però Una vida al teatre no es conforma només en retratar la quotidianitat de dos companys d’escena amb petites anècdotes, fent pur metateatre analitza també les sensacions que experimenten els actors i reflexiona sobre alguns trets essencials d’aquest art en viu.
És deliciosa la capacitat de Mamet per creacions situacions còmiques amb la més fina ironia, adjectivar i visualitzar vivències íntimes quasi confessionals, i dir la seva sense transcendentalismes sobre el teatre i tots els qui hi juguen: des dels actors fins al crítics, que qualifica de sangoneres. La posada en escena, l'ambientació musical —gairebé un personatge més que ajuda a passar millor els nombrosos foscos que els canvis d'escena obliguen a fer— la direcció de Moisès Maicas i la interpretació d'Enric Majó —un Robert que fuig en tot moment del divisme que corria el perill d'haver adoptat segons la lectura que hagués fet de l'obra— al costat de la interpretació de Dafnis Balduz —un John que també fuig de voler trepitjar el mestre tot i que les seves lapidàries rèpliques i contrarèpliques faci la impressió que li rellisquin de les mans— fan d'un muntatge que ja té quaranta anys, una proposta que sembla nova, sempre que els espectadors, com deia al principi, tinguin clar que estan davant d'una reflexió tan profunda com embolcallada de senzillesa dialèctica sobre el fet teatral.

El text té la virtut de jugar amb els diversos escenaris del teatre: les reflexions després de la funció (que resulten un excel·lent i còmic inici), els moments previs al camerino (abundants i fèrtils en la peça) o la construcció d'escenes. Majó, en forma davant la marató d'entrades i sortides, i Balduz, brillant en la seva rèplica, mostren una gran complicitat, sobretot en els moments còmics. És aquí quan l'homenatjat es llueix amb un repertori de ganyotes al més pur estil Majó. Amb una gestualitat i una manera de dir un text cisellades durant cinc dècades.