diumenge, 24 de juliol del 2016

L´Empestat



L’empestat és una nova lectura de La tempesta de Shakespeare passada pel filtre de La pesta d’Albert Camus i maridada amb la Sonata núm. 17 de Beethoven (més coneguda com La tempesta), que interpreta l’actor i músic Carles Pedragosa. Una personal reescriptura de Jordi Oriol que repeteix el que ja va fer amb la seva particular visió de Hamlet, La caiguda d’Amlet l’any 2007, en aquella ocasió també passada pel filtre d’Albert Camus (La Caiguda) i dirigida igualment per Xavier Albertí.


Aquesta estranya història ve definida en aquest cas per La tempesta i per La pesta. Una altra vegada com ja he dit abans una (per) versió de Shakespeare i Camus. En l'escenari un piano, un pianista, un actor i una pluja incessant, fina, caladora. Centrada en dos dels personatges de l’obra de Shakespeare, Pròsper i Miranda que vivien sols en una illa on havien anat a parar després del naufragi. Allà han anat a parar també un seguici de la cort de Nàpols i Milà. Pròsper els educa i els hi ensenya el poder de les paraules. Amb la paraula neix la raó, la consciencia i amb aquesta la necessitat d’aclaparar. La paraula és una plaga. I la pesta … és silenci.

Finalment Pròsper, Miranda i els altres naufragats han deixat ja l’illa. Caliban i Ariel són alliberats. Per fi resten sols. Aïllats. Caliban torna a ser amo del seu petit regne, però ja no tornarà a ser el d’abans, ara que ha après a posar paraules al seu turment, que s’ha infectat d’aquesta plaga que és la llengua, que sols li serveix per evocar el món que l’ha traït; un univers empestat. Iván i Gabriel (dobles de Caliban i Ariel, personatges de La tempesta), i s'enfilen en una conversa entre paraula i música, on un al principi no sap molt bé de què parlen (el discurs narratiu i el conflicte s'esbossa al que llarg de totes les reflexions), però sí que entén el com.

I és que l'Oriol, en figura de dramaturg, es revela com un estudiós tant de Shakespeare com de Camus, per agafar una part de l'essència, comú a les dues obres referents, l'aïllament i la malaltia, i redactar un text on va filtrant referències a les dues obres a través d'un joc de paraules intens, un autèntic torrent que l'actor escup donant forma a un boig que utilitza la seva lírica juganera per denunciar a Déu, per criticar la humanitat, per llançar infinits versos existencialistes.

D'altra banda, cal lloar la posada en escena, simple però devastadora: una tarima amb un piano al damunt i una fina pluja incessant per aïllar encara més els personatges. I els dos intèrprets, toquen el piano, es llancen dins de la piscina formada a l'interior d'aquest, s'amaguen sota d'ell. És molt divertit veure com rellisquen, com s'adapten les paraules i els grunyits al ritme d'aquesta pluja. L'energia de la seva actuació no decau mai, ferotge i salvatge, i això que han de lidiar, sobretot l'Oriol, amb uns moviments molt marcats, mesurats per evitar qualsevol relliscada...

Cal pair-la amb gust (gaudir-la, fer-se-la seva) per arribar a una interpretació que aconsegueixi atrapar l’espectador, enlluernar-lo i deixar-lo bocabadat, reflectint en el sentit de les paraules: cap aquí és un Mot, cap allà, un Tom(b)... Els dos actors, posats a les mans de Xavier Albertí, ho aconsegueixen.








dijous, 14 de juliol del 2016

DEMOLITION



Demolition, cinema per a adults i no eròtic precisament, poema visual sobre la pèrdua. L'avantguarda de fer pel·lícules consisteix a fer propostes atrevides, dures i descarnades com aquesta. Si volem saber el que és el dolor inesperat i sobrevingut trèiem el cap per a aquesta finestra, no tots els viatges són bells i alegres, aquest ens parla del nostre interior, representant totes les contradiccions de l'ésser humà. Que som i perquè vivim, l'amor i el dolor....... La història: Davis és un reeixit executiu amb una vida aparentment ideal. Un matí, pateix un accident de trànsit amb la seva dona, que és la que conduïa el cotxe en aquell moment i ella rep l'impacte principal, morint com a conseqüència del brutal cop. A partir d'aquest moment, és realment quan comença aquesta història, que ens parla de la reparació del dany sobrevingut i per això ell haurà de reconstruir la seva vida.


Un nen i la seva mare, als quals coneix després del luctuós succés, l'ajudaran a entendre el seu passat i el seu futur, la demolició serà inevitable, serà necessària. Podríem entendre la pel·lícula com una realitat, o com una metàfora sobre els canvis inesperats. El seu director, el canadenc Jean-Marc Vallée (Dallas Buyers Club) i de la mà d'un gran guió de Bryan Sipe, ens sorprèn gratament amb un retrat intimista i de vegades radical de la condició humana. L'exuberància de les emocions complexes, en algun moment sonen desbordants, però totes les peces de l'engranatge mental del seu protagonista, comencen a quadrar quan comprèn el que sentia i el que sent ara cap a la seva dona.

La paradoxa del marit és, que realment no sent dolor davant la pèrdua de la seva dona o si ho sent no sap com canalitzar-lo. Per a ell, és un martiri no sentir el dolor que se suposa hauria de sentir davant un succés de tal magnitud; el fet de no poder plorar-la i amarar-se amb el seu record, és el que l´està destruint.Per a això emprendrà una reconstrucció de la seva vida i específicament de la llar conjugal, aquí la demolició serà literal i tindrà certs tocs de bon humor àcid. Trencar per començar, plorar per seguir, això és bàsicament del que ens parla aquesta proposta, que per moments es presenta en una atmosfera original i pertorbadora.

Per descomptat si calgués posar algun però o crítica constructiva, la cinta no seria la millor opció per als detractors de les produccions dramàtiques o trames un tant interiors; per contra serà una lliçó d'aprenentatge per a persones madures i interessades en la condició humana. Al final hi haurà esperança. De la part final, no puc revelar gairebé res com és natural, però si diré que contindrà emocions molt potents que giraran sobre el perdó vers un mateix; apareixent nous elements del passat que resultaran bastant sorprenents i novament inesperats. La companyia de Karen i el seu fill Chris, als quals s'acosta després del luctuós succés, l'ajudaran a afrontar la travessia pel desert i li serviran d'autocuració i expiació del dolor.


Jake Gyllenhaal (Brokeback Mountain) probablement té el personatge més complex de tota la seva carrera i el resol notablement, matisos i mirades difícils d'oblidar; actor en plena maduresa disposat ja a qualsevol paper per difícil que aquest sigui. Naomi Watts (21 grams) és una actriu extraordinària i ho demostra un cop més, les seves dues nominacions a l'Oscar saben a poc, el seu talent mereixeria major reconeixement. En el seu paper a Demolition ajudarà a Davis a superar el dol; l´amistat i la llavor d'un romanç serà el seu paper a la cinta.

Cal destacar l'aparició de Chris Cooper en el paper de sogre i cap de Davis, la relació amb el marit de la seva filla, després de la desaparició d'aquesta, es va enverinant i Cooper compleix a la perfecció amb el paper de dur.  l el més destacable de la producció, és la credibilitat que traspua tota la trama, no hi ha artificis, te n´oblides que estàs veient una pel·lícula i entres en un submón com si fos real. No obstant això no és una cinta fàcil, agradarà o no agradarà, no hi haurà mitjanies i com he dit en alguna ocasió, no ets tu el que tries a les pel·lícules, en realitat són elles les que et trien a tu.





















divendres, 1 de juliol del 2016

Dos buenos tipos



Los Angeles, 1977. El detectiu privat Holland March (Ryan Gosling) i el cercabregues a sou Jackson Healy (Russell Crowe) suporten, cadascun pel seu costat, una existència anodina i gris, endolcida únicament, en el cas de March, per la seva filla Holly (Angourie Rice). Una realitat que saltarà pels aires quan tots dos es veuen immersos en el cas de la desaparició d'Amelia (Margaret Qualley), una jove relacionada amb la indústria de la pornografia. Serà llavors quan es vegin forçats a col·laborar per resoldre el cas, i es converteixin a més en el blanc d'uns entrenats assassins.

Sobre la pantalla en negre, el platet d'una bateria introdueix un ritme funky. Segons després, un riff de guitarra il·lumina uns títols de crèdit que semblen robats de Boogie Nights (P.T. Anderson, 1997). Estem a Dos Buenos tipos, un efervescent viatge cinèfil a Los Angeles de 1977 en el qual el guionista / director Shane Black fa el magnetisme pop dels seus guions per a la saga d´Arma letal amb la irreverència postmoderna de la seva obra de culte, Kiss Kiss, Bang Bang (2005). No és gens habitual creuar-se amb una comèdia d'acció que no només persegueix les rialles fàcils, sinó que va modelant, a foc lent, la personalitat d'un duo per emmarcar.

Russell Crowe, gros i estoic, ens permet imaginar com podria haver acabat el seu personatge de L.A. Confidential si la sort li hagués donat l'esquena (i una màquina del temps li hagués transportat a una Amèrica sense glamour). Per part seva, un hilarant Ryan Gosling -la gran sorpresa del film- encarna un perfecte maldestre, un vidu capaç de somiar amb l'heroisme i d'arrossegar-se meravellosa i ridículament per les aigües del cangueli.

Un dels aspectes més interessants de Dos buenos tipos és que, més enllà de la seva condició de buddy movie nostàlgica, la pel·lícula aconsegueix transportar-nos, amb saludable desimboltura, al circ sociopolític i ideològic d'una era fascinant: una Amèrica habitada per l´agonia del somni hippy, el fantasma de Nixon (en carn onírica!), una colla de malvats capitalistes i diversos integrants de l'emergent i tèrbola indústria del porno. En resum, una versió festiva del que va retratar Paul Thomas Anderson a l'elegíaca i heterodoxa Puro vicio.

No hi ha dubte que els "dos bons tipus" es comporten com a personatges de pel·lícula: no desentonarien en una de Tarantino o els germans Coen, amb els seus loquaços monòlegs i la seva perpètua carrera per deixar anar la broma més enginyosa. Malgrat tot, hi ha un peculiar halo d'humanitat en l'escriptura de Black, un antídot contra el cinisme pur activat per la interessant presència en el film de la filla del personatge de Gosling. A més, en paral·lel, Black té la precaució de no adoptar una postura moralitzant, permetent que els personatges es moguin amb llibertat per un clarobscur americà marcat per les responsabilitats (paternes) i les addiccions (alcohòliques).

Fet i fet, el cor de Black mai deixa d'estar al costat dels seus protagonistes, als que abraça com si fossin els últims i romàntics estendards d'aquest paradís perdut i etern anomenat Cinema, així, en majúscules.