dimecres, 21 de febrer de 2018

LA TRISTEZA DE LOS OGROS




Endinsar-se en la consciència i en el relat d'alguns adolescents que han vist la seva vida truncada o trastocada per circumstàncies adverses és un camp de tenebres que remet directament a l'experiència onírica. Per això és absolutament encertat estèticament que Fabrice Murgia hagi adoptat aquesta perspectiva per subsumir-nos en dues històries que corren paral·leles i que es relacionen conceptualment; tot i que mantenen contextos molt diferents. L'essencial d'aquest espectacle és vivificar l'atmosfera de pertorbació mental, intentar posar-se en la ment de dos individus que observen la realitat amb el mateix dubte que adoptem nosaltres com a espectadors.

L'imaginari i el real batallen sense descans. La veritat de l'art, redunda en la realitat. Inspirat pels diaris de Natascha Kampusch, aquella nena austríaca que va ser segrestada quan tenia deu anys durant 3096 dies per un criminal que es va suïcidar poc després que la jove s'escapés; i per la biografia de Bastian Bosse, el jove que va ferir a diversos alumnes en la seva antiga escola a Alemanya a finals de 2006; per després suïcidar-se. Tots dos nascuts el 1988. La primera, interpretada amb idònia ingenuïtat i certes dosis de valentia per Olivia Delcán, qui monologa amb la ignorància de qui manca de context suficient per a comprendre la seva situació.

El dramaturg s'apropia de les entrevistes que Natascha va concedir a la televisió per emplaçar-al seu tancament a través de fetitxes musicals (la figura etèria de John Lennon -una altra víctima de l´obsessió- i el seu tema «Oh, My Love», que es converteix a la banda sonora de la tristesa), de sèries de televisió de l'època i de ninots que remeten a una nena tancada en un tenebrós País de Mai Més; mentre se succeeixen els mesos. El segon és encarnat per Nacho Sánchez, un intèrpret que es fa mal en escena, a qui li travessa l'angoixa. En ell veiem com els seus pensaments es tornen més foscos, com l'assetjament escolar, la seva vergonya insolent i la seva fòbia social el transformen en un monstre, en el dolent dels seus còmics favorits.

Però perquè la boira s´espesseixi més, comptem amb la presència insistent i maliciosa d'una narradora (micròfon en mà) com una nina diabòlica, de follet juganer o de sàtir que, igual que els ogres, es va alimentant dels somnis que aquells protagonistes tenen frustrats. Andrea de San Juan imprimeix caràcter a la funció, la dota d'un ambient confús; doncs sembla que ens va a explicar un conte infantil; però després ens endinsa en un món macabre, com a gran part de la rondallística europea que identifiquem en relats com el «El flautista d'Hamelin».

L'adaptació, a càrrec de Borja Ortiz de Gondra, s'aproxima, amb certs detalls -noms de carrers, la referència a les xiquetes d'Alcàsser, ... - a la realitat espanyola; encara que el veritablement fonamental és que s'hagi configurat un muntatge amb una factura suggerent que ens permet observar els dos joves tancats en els seus cubicles; mentre algunes projeccions gegants, disposades per Jean François Ravagnan, il·lustren l'esdevenir dels esdeveniments.

Cal recalcar que, malgrat els excessos narratius, aquests es contrapesen amb les particularitats de la primera persona, de les confessions privades, de la sinceritat sense traves que aconsegueixen unir un espectacle d'històries tancades i conegudes que són transcendides per traslladar-nos a la manifestació de la maldat, de l'horror i de com el seny es perd en l'horitzó si les condicions són inapel·lables. En definitiva, La tristeza de los ogros és una breu peça que teixeix una xarxa de significacions surreals, que ens exigeixen una empatia gens fàcil de pair.