dilluns, 29 de setembre de 2014

LUCY


Productor de més de 100 pel·lícules, guionista d'unes 50 (alguns d'aquests crèdits són per pel·lícules basades en personatges que ell va crear), director de 16 llargmetratges, Luc Besson és una figura de primer ordre en el cinema mundial. Això el converteix en un director dels millors? No. Fa un cinema amb segell personal? Sí, i no només per ser director i únic guionista de moltes de les seves pel·lícules (també d'aquesta flamant Lucy) i per treballar habitualment amb els mateixos col·laboradors en la fotografia, la música i l'edició. Besson està interessat en la potència: la potència, entesa com vigor i com a possibilitat. La força, el professionalisme i la dona forta són altres nuclis recurrents de les seves pel·lícules. Això el converteix en un autor cinematogràfic? No, les seves pel·lícules no són intransferibles en la seva forma. Besson filma però no signa, o almenys no completament. Amb Lucy, Besson torna a un cinema d'alt impacte, un que no havia explorat com a director al segle XXI. Lucy és una barreja, potenciada, de la seva Nikita i de la seva Joana d'Arc. Lucy té força i té la capacitat de veure (molt) més enllà. 


Lucy és ciència-ficció a més d'acció: explora les possibilitats de desenvolupament cerebral pels efectes d'una droga sintètica, en dosis massives, en el cos d'una dona. La dona és Scarlett Johansson, l'estrella de Hollywood posada al centre d'aquesta pel·lícula en gran part actuada per europeus i asiàtics. També està Morgan Freeman, que fa una altra vegada de científic fiable. I com a dolent està Min-sik Choi, l'actor sud-coreà d´ Oldboy i tantes d´altres. Besson fa un cinema global des de les procedències dels seus actors, des de la geografia (Taipei, París), i expandeix el seu relat cap als orígens de l'evolució humana, des d'allà comença i fins i tot s'anima amb els dinosaures.
Lucy té dos moments extremadament commovedors. El primer arriba quan la protagonista irromp en una sala hospitalària des d'on truca a la seva mare mentre està sent operada de l'estómac, i en primeríssim pla contemplem al personatge de Scarlett Johansson en els seus últims (i emotius) minuts com humana, almenys tal i com coneixem l'ésser humà fins ara. Besson es recrea en el seu rostre, en la seva mirada perduda mentre ella detalla a la seva progenitora records de la seva infància, sabent que a partir d'aquest instant ja no tornarà a ser la mateixa. 


El següent gran zenit de Lucy és la trobada cara a cara amb un insospitat avantpassat humà en una parada d'un viatge en el temps i en l'espai, clímax absolut d'aquesta pel·lícula que al mateix temps s'erigeix ​​com un estrany mite fundacional que en última instància ens parla de qui som i, potser, d'on anem. Corre per les xarxes socials una nota suposadament del mateix director on explica que Lucy és en la seva arrencada una nova versió de León, El profesional, sumada a Origen, de Christopher Nolan, i que cap al final del relat aspira al mateix abast que 2001: una odisea del espacio, del genial Stanley Kubrick. Doncs bé, el llargmetratge no només agrupa aquestes pel·lícules, sinó que en Lucy encara ressonen molts treballs, des de la sèrie Dollhouse (Joss Whedon, 2009-2010) fins a la recent Transcendence, de Wally Pfister, sense deixar de banda un bon nombre de llargmetratges que es pregunten per la mutació de la nostra ment via el desenvolupament tecnològic o mitjançant les drogues, com succeeix a Sense límits (Neil Burger, 2011). 


En aquesta pel·lícula la substància que precipitava l'aventura era el NTZ, gràcies a la qual el personatge de Bradley Cooper es convertia en un superdotat que tracta de treure profit econòmic del seu cervell hiperactiu; mentre que a Lucy, però, es tracta d'una síntesi química d'una hormona natural i l'objectiu de la protagonista no és de caràcter crematístic, sinó més profund. Almenys, tot el profund que permet un llargmetratge amb boges i irresistibles persecucions per París i amb un capo de la màfia taiwanesa disposat a qualsevol cosa per tal de liquidar a la nostra heroïna. 


El millor de la funció és, amb tot, Scarlett Johansson, regalant-nos aquesta Lucy ultradimensional i visionària. Que la confirma com el cos d'acció i pel qual transiten altre tipus d'intensitats del cinema d'aquesta meitat de dècada, prenent el testimoni, a més de les magnífiques protagonistes de la filmografia de Besson, a la altre temps superheroïna Angelina Jolie (com oblidar la seva presència infalible en treballs com Tomb Raider, Wanted i Salt?). Divertida, portentosa i emocionant, Lucy va i també ens porta molt lluny.

dilluns, 22 de setembre de 2014

WOYZECK


Woyzeck no és només una obra inconclusa. El brutal i imprescindible text de Georg Büchner -sense ell potser el teatre europeu seria un altre- personifica el mite del caos com a esperó creatiu. El drama existencial del soldat ras Franz Woyzeck era un munt de papers oblidats a un calaix, sense ordre, gairebé il·legible. Va ser l'escriptor Karl Emil Franzos el que va recuperar els lligalls i els va reelaborar en la versió que l'ús ha convertit en canònica, encara que amb el debat obert.
La proposta de Marc Rosich és neta, essencial, lliure del pes metateatral de la troballa del manuscrit i la biografia de l'autor que solen contaminar moltes posades en escena, embriagades davant la possibilitat de tancar el missatge inacabat de Büchner. Rosich en canvi opta per reconduir la tragèdia cap a un entorn més proper i més actual. Opta per evidenciar que el drama existencial del protagonista és el d'un proletari qualsevol i fer, alhora, una metàfora de la pressió dels treballadors actuals.


El centre del muntatge està ocupat pels personatges i les seves miserables vides. I potser per la mirada alerta - potser allunyada de la realitat- del nen que creix en aquest lloc trist, obligat a deixar-se bressolar per una cançó de bressol que funciona com mordassa contra el mal viure. Woyzeck, el personatge principal, interpetat per Carles Gilabert, és un soldat sotmès a una sèrie de pressions de l'entorn, especialment per part del seu superior, el Capità (Ricard Sadurní), que el sotmet a diferents abusos, i del Doctor (Santi Monreal), que l'usa com a conillet d'índies per a les seves investigacions. La fredor i desconfiança de la parella de Woyzeck, Marie (Ester Cort), mare també del seu fill de pocs anys, erosionen la ment del soldat, el fan caure en un procés de deshumanització i alienació. Enfolleix i queda atrapat per visions cada vegada més apocalíptiques
El treball actoral és potser dels millors que ha ofert la Parking Shakespeare, destacant el treball d'Ester Cort (Marie) i, especialment el de Carles Gilabert (Woyzeck), amb una gran tensió entre la clarividència i la ràbia de la dignitat amenaçada, i el dimoni de la bogeria i la gelosia. Carles Gilabert ens regala un Woyzeck tremendament humà que es mou, constantment, entre l'alienació, la bogeria, i la lucidesa de qui sap que no escriurà el seu final. "Penses massa, Woyzeck" li adverteix el capità. I ell corre, corre d'un lloc a l'altre, de nit i de dia, com si així pogués escapar, com si no fos un hàmster dins la gàbia de la societat.


L'obra, que la companyia va representar en una nau industrial del Poblenou, s'ha emmotllat a la Sala Beckett, mantenint tota la immediatesa de la posada en escena i l'essència d'una dramatúrgia que repensa i reordena l'original per apropar-lo a les obsessions que assetgen la societat actual. Aquesta adaptació del text de Büchner vol ser un compendi d'alguns dels racons més reveladors de la seva visió, aprofitant que s'acaba de celebrar el bicentenari del seu naixement. Com a homenatge, Rosich també ha inclòs en el muntatge passatges d'altres peces teatrals, cites de cartes que va enviar a la seva promesa des de l'exili i fins i tot informes mèdics del seu pare. Es tracta d'una obra que en el seu conjunt és breu, però que amb la seva veu influent prefigura l'autor imponent que podria haver arribat a ser si no hagués mort als 23 anys. 


diumenge, 14 de setembre de 2014

Zwei Leben (Dos vidas)


El drama històric i el thriller d'intriga són els dos ingredients fonamentals a l'hora de cuinar Zwei Leben (Dos vidas), un film germànic basat en l'existència de dues dones vinculades a la República Democràtica Alemanya i associades a una intricada investigació del Tribunal d´Estrasburg al voltant d'un passat tèrbol. Inspirada en els escrits de Hannelore Hippe, i plena de girs al llarg d'una pertinaç investigació judicial, la pel·lícula ens trasllada a l'atmosfera gèlida de les escletxes posteriors a la Caiguda del Mur de Berlín, als complexos anys noranta. Un període de cicatrització lenta i angoixant, de redempcions pòstumes i reconciliacions difícils, de trenclosques que van canviar de peces, de famílies trencades per les pèrdues i retorns a la llar, en un país on hi havia massa  lluites internes i un conflicte d'identitat que va seguir, anys després, partint en dos l'espina dorsal alemanya i calant en el moll de l´os de la seva població.


Com tot drama històric de qualsevol època o lloc, Dos vidas explica vivències que obren ferides, i injustícies irreversibles, i que ens adoctrinen, des dels ambiciosos terrenys de la ficció, sobre les conseqüències i factors de les circumstàncies que altres van viure. Des de la llar d'una tranquil·la família noruega de classe mitjana, comencem a albirar les pistes, elements i claus d'una investigació de l'audiència d'Estrasburg destinada a destapar crims i atrocitats comesos pels serveis secrets de la RDA, i vinculats a Noruega: Durant l'ocupació nazi, nombrosos soldats alemanys i dones noruegues (aquelles anomenades com «les alemanyes tristes») van mantenir relacions de les quals van néixer nens, percebuts com aris i suposadament destinats a la millora i el rejoveniment de la sang de l'imperi hitlerià. Per això es van obrir hospitals i clíniques de natalitat, i des del govern nazi les esperances es dipositaven en la nova fornada de petites criatures, que després de la gran derrota bèl·lica van ser menyspreades i relegades a l'oblit. 


La injustícia es va perpetrar a través d'aquells anomenats "fills de la vergonya", i una vegada va estar Alemanya fraccionada en les seves dues meitats antagòniques, el règim de la STASI es va encarregar impetuosament de controlar els seus partidaris i dissidents, regulant les entrades i sortides geogràfiques amb meticulosa cura i mesures poc ortodoxes. Una noia qualsevol ho tenia bastant complicat en aquest entorn hostil a l'hora de creuar les fronteres al seu gust o recuperar una família perduda, així com posar-se en contacte amb certs éssers estimats. Dos vidas ens arrossega a una història visceral i commovedora, i molt digna, en la recerca per desentranyar els secrets més foscos que van envoltar una època d'ombres i van contagiar de problemes les vides de moltes dones europees.
La pel·lícula explica una història basada en fets reals i protagonitzada per Liv Ullman i Juliane Kohler, en la pell de dues dones de vida gens senzilla; existències marcades per la seva relació amb la STASI, o policia secreta del govern comunista que regia la zona oriental, vides els secrets de les quals seran trets del fang de l'oblit per obrir una escabrosa investigació sobre violacions de drets humans i brutalitats comeses a causa del ferri espionatge i control de dissidents.


Mitjançant els interrogatoris i les recopilacions informatives d'un jove i ambiciós advocat (Ken Duken), la carrera professional del qual acaba de començar, ens enganxem a la pantalla per convertir-nos en còmplices i testimonis simultanis de la intricada investigació. Aquest home comença, amb àrdua paciència, a rebuscar els fonaments de la injustícia en arxius, fotografies i entrevistes i a ficar-se en el context familiar per tal de contrastar dubtes i retrets que es van succeint progressivament. Aquesta faceta detectivesca i policíaca contrasta amb la més intimista i misteriosa de la seva protagonista (Juliane Kohler), el conflicte interior de la qual és albirat mitjançant un bon grapat de flashbacks que es remunten a la seva joventut i als difícils anys després del Mur de Berlín, traçant un mapa confús de records i traïcions. No faltaran, al llarg de la trepidant trama, records d'angoixa, escabroses tortures policials, complicades decisions matrimonials i xantatges àvids en una lluita de titans àvids per alçar-se amb el poder. Enmig, veritats solapades per mentides que pugnen per sortir a la llum i demostrar al món la injustícia i la tragèdia de les persones per elles oprimides. 


És, per tant, Dos vidas, un sentit in memoriam cap a aquests centenars i centenars de dones, personificades o anònimes, que van ser víctimes o supervivents marcades per aquesta  antagònica lluita d'interessos polítics i econòmics dels anys de la Guerra Freda i les dues Alemanyes enfrontades en sagnant oposició. La seva estètica lúgubre de clarobscurs, mar embravit i interiors solemnes i reflexius contribueixen a traçar el recorregut del present al futur en la configuració d'una realitat sòrdida i complexa. D'un passat d’escombralls encara en procés de ser reconstruïts, d'una història que tot i ser dolorosa i decebedora, mereix ser explicada des del cinema, la literatura o qualsevol plataforma artística que recordi als seus  herois, heroïnes i caiguts.



dissabte, 6 de setembre de 2014

Per sobre de totes les coses


El teatre musical fa molt temps que funciona molt bé a la cartellera barcelonina, i més quan està ben ideat i produït. Per aquest motiu molts teatres de la ciutat s'arrisquen a programar musicals, ja siguin de petit, mitjà o gran format. I el Gaudí no és una excepció. Si ja l'any passat va programar La festa salvatge (The wild party, d'Andrew Lippa) i a principis de 2014 va estrenar una divertidíssima versió de la Gran Duquessa de Gerolstein, d'Offenbach, Meilhac i Halévy, aquest juliol s'ha reservat l'escenari per a una altra producció de mitjà format com ho és Per sobre de totes les coses. Cal dir que les aventures musicals del Teatre Gaudí són agosarades. L'ultima és aquesta versió catalana de la òpera pop 'Bare' que va triomfar a Califòrnia i Nova York creada per Jon Hartmere i Damon Intrabartolo. Vint Intèrprets i quatre músics omplen l'escenari central de la sala per defensar una història d'amor entre dos homosexuals adolescents en un col•legi religiós cap al 1991 Tot resseguint l'ideal romàntic de Romeu i Julieta.


Tots dos mantenen una relació íntima que desconeixen al centre, a causa de les ànsies de popularitat de Jason i la por a que es reconegui obertament la seva homosexualitat. L'ambient de l'internat es mou entre els rituals cristians i les ganes de festa i de passar-s'ho bé del grup d'estudiants. La relació entre Peter i Jason anirà empitjorant a causa de les voluntats dispars de tots dos i a les pressions que reben de l'entorn i de les seves respectives famílies. En breu, però, tots dos hauràs de demostrar quins són els seus veritables sentiments i què estan decidits a perdre (i a guanyar) pel camí. Però en aquest cas el tema a debat no és altre que el despertar sexual dels joves internats i sobretot, la pressió que pateixen aquells que opten per una sexualitat diferent. Aquí és on es troba atrapada la relació entre Jàson i Peter, els quals han compartit molt més que una habitació a l'internat. El musical s'estructura a partir d'una història cantada, en la qual sentirem poc text parlat, ja que la majoria de l'acció transcorre a través de la lletra de les cançons. 


En aquesta ocasió Daniel Anglès ha agafat la batuta per dirigir un musical en què trobem un nodrit nombre d'actors-cantants i ballarins sobre l'escenari. Per sobre de totes les coses és un musical en què veiem sobre l'escenari un ampli nombre d'actors i ballarins, un fet que li dóna a l'espectacle un aire de gran musical. La majoria d'ells realitzen una actuació secundària, en referència a la representació de l'obra, si bé, hi destaquen alguns personatges com Jason (Jan Forrellat) i Peter (Marc Flynn), els personatges la relació dels quals dóna peu a la trama del musical ; Ivy (Anna Herebia), la companya de classe que se sent atreta per Jason i que formarà part d'un fatal triangle amorós,o Roxana (Desirée Moreno) la germana acomplexada i rebel de Jason. 


Com a part de l'elenc de "adults" responsables de l'internat i familiars dels joves estudiants trobem a Eduard Doncos, que interpreta al capellà de l'internat; Ester Bartomeu que dóna vida a la  insensible mare de Peter i a Lucy Lummis, que encarna la germana Chantelle, una de les monges del centre religiós. I és precisament aquesta última la que protagonitza dos dels moments amb més força del musical, que no són altres que l'aparició de la Mare de Déu en un dels somnis de Peter en versió Madonna com "Like a Virgin" (un clar exemple de la confusió religiosa dels més joves), i quan la germana Chantelle li explica a un desesperat Peter, que Déu ho fa tot bé (en referència a la seva opció sexual), un número  musical al més pur estil Sister Act, espectacle que s'estrenarà a Barcelona l'octubre. Un relat que només pot funcionar amb un conjunt homogeni que potenciï les adolescents emocions dels protagonistes.  A fe que ho aconsegueixen. La vocalització és bona i hi ha uns quants números magnífics. Daniel Anglès ha dirigit amb enginy aquesta nova fornada d'actors i actrius cantants amb resultats esperonadors. Tant de bo puguin tornar a una sala més gran!!!