dilluns, 24 d’octubre del 2016

EL CORATGE DE MATAR



No és la primera vegada que les obres críptiques —potser perquè beuen de les fonts autobiogràfiques i també tràgiques—, de l'autor Lars Norén (Estocolm, Suècia, 1944) han passat per diverses escenaris catalans. Fins ara, però, probablement pel seu caràcter de teatre poc convencional, ho havien fet en tres sales petites i privades: la Sala Beckett, amb l'obra «Dimonis» (2006), la Sala Atrium amb «20 de novembre» (2012) i el Versus Teatre, amb l'obra «Kyla (fredor)» (2014). És la primera vegada que una obra seva forma part de la programació del Teatre Nacional de Catalunya. Lars Norén és considerat el continuador de la nissaga Strindberg, Txèkhov i Ibsen i un dels autors veterans i més reconeguts a tot Europa.

Poeta, director i dramaturg, havia escrit i estrenat el 2007, un anys després de l'assassinat de la periodista russa Anna Politkvoskaïa, l'obra «A la memòria», com també va fer després l'autor Stefano Massini amb el monòleg «Dona no reeducable», vist al Teatre Lliure la temporada passada. L'obra «El coratge de matar» és una de les de la dècada dels setanta de l'autor —data del 1978—, i forma part d'una trilogia no estrenada aquí juntament amb «Acte» i «La depressió», unes obres que tenen, com algunes altres de l'autor, l'adscripció dels personatges en feines de restauració.

Enfrontar-se a un text de Lars Noren és entrar necessàriament en un seriós procés d’introspecció del que és difícil sortir-ne indemne. Els seus textos ens endinsen en les relacions més intimes entre les persones: no tant sols les relacions de parella, sinó, i sobretot, la relació amb els nostres progenitors que marcaran i, en alguns casos, determinaran les primeres. Com van fer els seus il·lustres predecessors, Ibsen i Strindberg, Noren en situa al bell mig d’aquestes relacions en el seu vessant més agre i punyent.

És el cas dels protagonistes absoluts d’ El coratge de matar : pare i fill lliurats a un exercici d´intolerància mútua que ratlla la psicopatia. Manel Barceló i Nao Albet embarcats en una nau a la deriva lluitant per fer-se amb un timó que no saben menar. L’un i l’altre mostrant-nos el cantó més fosc i dolent dels seus personatges. Barceló aconsegueix entendrir-nos amb la seva interpretació del vell desvalgut que no és, per anar deixant caure la seva màscara a poc a poc i mostrar-nos, al final, la seva alcohòlica i bavosa luxúria.

Nao Albet, com a fill, se sap el dipositari de tota la baixesa moral del pare, intenta controlar la seva neurosi allunyant la figura paterna de la seva vida. Nao Albet -que també és el compositor de la banda sonora- fa una interpretació valenta mostrant-nos un personatge permanentment crispat i insegur però amb una determinació malaltissa. Radka/Maria Rodríguez és l’agent de l’acció dramàtica: per ella coneixerem la trista vida sexual del fill i les seves misèries morals i ella serà el desencadenant que precipita el final.

Magda Puyo mou les tres figures per un espai irreal a força de simbòlic, tenint en compte també la presència d’una mare que, encara que ja és morta, plana per l’escena i es deixa veure, d’alguna forma, en alguns elements escenogràfics. L’espectador es troba al davant d’un mena de taller/magatzem ple de rampoines d’entre les que sobresurten en quantitat, bustos i membres humans en guix ocupant una polsosa prestatgeria i algunes caixes, quadres penjats amb poca cura que tal vegada cobren vida, una taula d’antiga oficina... res pot fer d’allò una autèntica llar. Malgrat tot, és l’espai que habiten i comparteixen pare i fill; un espai tan sòrdid com la seva pròpia vida i que anuncia des de l’inici el parricidi del desenllaç. 

dimarts, 11 d’octubre del 2016

L´INFRAMÓN



Les alertes davant la virtualització de la vida són cada vegada més recurrents no només en filosofia, sinó també en la literatura, l'audiovisual i el teatre. Sembla indubtable que el progrés tecnològic és el futur. El que ja no queda tan clar és fins a quin punt aquest avanç sigui beneficiós per a la societat. Juan Carlos Martel Bayod, que segueix amb la tendència de dirigir espectacles d'autors contemporanis i que ja es va encarregar al Lliure de muntatges com L'espera ( 2011) i Joc de Miralls (2015), es posa al capdavant en aquesta ocasió d'un aclamat text de la dramaturga americana Jennifer Haley.


En ell, l'autora planteja un univers distòpic en què internet ha estat substituït per una tecnologia que va més enllà: l'inframón, una realitat virtual que permet no només la interactuació a través d'imatges, sinó una immersió virtual dels cinc sentits. En un context en què les sensacions induïdes estan arribant a suplantar les reals, una jove detectiu interpretada per Mar Ulldemolins es dedica a investigar al senyor Sims, Papa a la vida virtual (Andreu Benito).


Aquest respectable jutge ha sabut confeccionar a l'inframón un espai sense regles, en el qual cada dia es mata, es tortura i s'abusa de nens virtuals. Un lloc en el qual deixar-se anar al plaer sense lligams ni sentiments i en què només les sensacions i la llibertat tenen cabuda. Al seu torn, una detectiu (Mar Ulldemolins) d'una institució encarregada de perseguir-los investiga la il·legalitat d'aquest regne artificial. Així i tot, la seva excessiva implicació íntima en l'afer fa que visqui en la pròpia pell, encara que sigui com a avatar (Joan Carrera), la sofisticació perversa de la ciberrealitat.


El timó de l'obra i la llum entre mons virtuals la posa Mar Ulldemolins, que manté i guanya el pols a Andreu Benito, la interpretació torna a convèncer, però que no deixa de ser part d'aquesta zona de confort de la qual ens té acostumats i que torna a funcionar molt bé a l'inframón.
L'inframón esdevé una obra futurista  que aborda els límits i les conseqüències de la part més fosca del que passa en el món virtual. Té l'encert de fer-se molts, molts interrogants. La virtualitat incentiva els comportaments il·lícits o n'és una vàlvula d'escapament terapèutica? Quines derivacions ètiques, morals i psicològiques té l'activitat humana a internet? Com se'n pot garantir la legalitat màxima, sense limitar-ne la llibertat? Viurem en el futur una vida plenament virtual.


L'inframón no és un futur tan llunyà, de vegades fins i tot podíem pensar que la realitat ja ha superat la ficció. Sigui com sigui, la dramatúrgia, si un no està avesat al món tecnològic actual potser li vingui massa de nou. Però ser capaç de desentrellar la filigrana de conceptes i de passar d'un món virtual al real i al revés en un constant viatge és el que fa que el significat de l'obra cobri una vida tan real com inventada. No hi ha temps per avorrir-se si un té ganes de pensar en tots els conceptes i preguntes que desprenen les imatges que es poden arribar a desprendre de l´obra.


Tan important o més que els actors és la posada en escena. Magnífica escenografia d'Alejandro Andújar que juntament amb el disseny de llums de David Bofarull, el disseny de so de Damien Bazin, el vídeo de Joan rodon i la programació de Proto Pixel converteixen la sala de Gràcia en un submón pervers amb una atmosfera més que adequada pel que els nostres ulls estan a punt de presenciar