dimecres, 28 de gener de 2015

NIT DE REIS


La companyia Els Pirates en va fer una representació exclusiva el mes d'octubre a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya dins de l'últim Festival Shakespeare. Per això el pas ara a un espai íntim i reduït com el Círcol Maldà, per a una obra que compta en aquesta versió amb una desena d'intèrprets, requeria un procés d'adaptació física perquè hi ha molt de moviment, una certa gresca col·lectiva, una fugaç batalla d'espases i un afegit, marca de la casa, amb diverses peces musicals.
 Nit de reis se situa en un indret imaginari, Il·líria, que tot i que podria beure de les fonts del segle III, els entesos atribueixen a l'Adriàtic, entre les actuals regions de Croàcia, Montenegro i Albània, tot i que admeten que podria ser també un espai fantasiós, d'il·lusió (Il·líria), i inspirada per Shakespeare en una obra de Plaute on un bessó arriba a la recerca del seu germà.


Sebastià (Bernat Cot) i Viola (Queralt Casasayas) són dos germans bessons. Un naufragi davant la costa d'Il·líria els ha separat. Viola arriba esgotada a la platja amb l'ajuda del Bufó de la cort del duc d'Orsino (Laura Aubert). I com que Viola creu que el seu germà bessó és mort, es disfressa d'home i es fa passar per un patge anomenat Cesàrio a la cort del duc Orsino (Xavi Frau), que està enamorat d'Olívia, una noia de casa bona (Mònica Barrio). Però ella el rebutja, i per això el duc d'Orsino utilitza Cesàrio (la falsa Viola) per fer de confident i missatger. I vet aquí que Cesàrio (entengui's Viola) acaba enamorant-se d'Orsino, a la vegada que la jove Olívia s'enamora del misatger Cesàrio. I embolica que fa fort! Plantejat l'enrenou, la resta no fa res més sinó embolicar la troca i la farsa té un pobre cap de turc: el majordom d'Olivia, en Malvolio (interpretat per Arnau Puig), una mena de Quixot que viu entre imaginacions i somnis, que es mira el mirall i s'hi veu guapot, i que per això és el cau de les bromes dels que l'envolten i el que proporciona algunes de les situacions més hil·larants.


Nit de reis és una de les obres més complexes de Shakespeare per la diversitat de relacions, històries i nivells de lectures que conté. El ritme frenètic que exigeix dels seus intèrprets, així com la claredat per explicar la història sense fer a un costat la profunditat dels personatges, són alguns dels reptes que plantea.En aquest cas, Els pirates teatre, fa una versió que compleix amb tots aquests requisits i encara més. Tots els reptes que he esmentat, Adrià Aubert els aconsegueix vèncer amb una direcció centrada en la claredat de les relacions i motivacions dels personatges, però sobretot, amb coses que moltes vegades trobem a faltar en els muntatges isabelins: alegria, intel·ligència i sentit del humor.
Sense grandiloqüència ni pretensions, aquesta companyia ens ofereix un muntatge que resumeixi frescor, joventut i energia, amb actuacions que sorprenen en la seva qualitat en un marc senzill i sense grans mitjans tècnics. 


Tot i que el nivell actoral és bastant homogeni i gaudim a tots els actors, no puc deixar de destacar el treball d'Arnau Puig al paper de Malvolio -divertidíssim en les seves desventures i desenganys- Ricard Farré com un esbojarrat hedonista, Xavi Frau que va lidiar molt bé amb el repte d'un personatge tan difícil com és Orsino i a Laura Aubert (que mai deixa de sorprendre'ns amb la seva capacitat actoral i musical) fent un bufó extraordinari. Tots aconsegueixen l'ambivalència d'aquesta obra que va des del riure fins l'amargor, passant per mil matisos. Shakespeare fa un teatre d'actor, un teatre de contacte amb l'espectador, un teatre intel·ligent, on els directors realment savis ha de deixar el seu ego a un costat i donar-li l'espai a l’ intèrpret. I no ens queda res més que agrair-li a aquesta jove companyia que ens recordi el que és el teatre de Shakespeare: meravellós!!!!




dissabte, 24 de gener de 2015

El President


El territori de Thomas Bernhard és el de la paraula. Ja sigui la més pausada i descriptiva de la versió de la novel·la Tala que es va poder veure a Temporada Alta sota la direcció de Krstyan Lupa,  com la trepidant, frenètica, d’'El president', una tremenda farsa sobre el poder construïda sobre dos llargs monòlegs amb els quals retrata la misèria moral dels protagonistes. Bernhard posa damunt de l’escenari aquest matrimoni pervers, en un moment d’urgència després d’un seguit d’atemptats dirigits contra ells i en què ha mort un coronel i el gos d’ella. L’acció està en les paraules i aquestes es manifesten sobre una mateixa idea, la por a la mort. Això és l’únic que uneix el president i la presidenta, éssers ideològicament aberrants, i ambdós  diàfana expressió del poder tirànic, capriciós, egoista. 


La força dels dos intèrprets compta amb una magnètica Rosa Renom que escup el que diu, fa ganyotes amb la llengua fora, com un Einstein femení, rebat els vestits que tria per al funeral d'estat que l'espera i plora pel seu gos víctima de l'atemptat. S'hi aparella la salvatgia de Francesc Orella, que es va estripant ell mateix en una ferida interior provocada per la mort del coronel de confiança, per la por que l'assetja, per l'adulteri consentit que té a casa i que ell també practica i per l'esfondrament de l'imperi que ha creat, pas a pas, des de ran de terra. Un deliri acompanyat d’una expressivitat obsessiva  que vesteix de grotesc la funció i que Rosa Renom i Francesc Orella assumeixen amb una eficàcia total. Renom, superba amb la gestualitat maniàtica de la presidenta i modelant amb enorme ductilitat  el trastorn. Orella fa por. De tan real com és. Un cínic perfecte. Un mal nascut de socarrel.


Dos personatges secundaris sobresurten en l'aparent monòleg doble: el de la Senyora Frölich (Montse Pérez) –canvi de vestuari per ordre de la mestressa, del negre al vermell—, immersa en el seu silenci revelador, i l'Actriu (Daniela Feixas) groc llampant, físic voluptuós i esgarip permanent, ni mitja paraula, al servei del capritx del President, a canvi del qual un parell de vegades passa per caixa amb el bitlleter escurat. Amb elles dues, però gairebé a l'ombra, el nou Coronel guardaespatlles (Josep Costa), imatge sorruda d'un sistema opressor i prestat a la traïció; i el doble paper de Massatgista i d'Oficial (Josep Julien) al costat de l'Ambaixador (Sergi Misas), figures gairebé de cera que completen el quadre de la decadència d'una república que pot ser la de qualsevol lloc d'Europa, sense oblidar que qui pensa en Thomas Bernhard pensa sobretot en Àustria.


El text d'El president ha estat traduït per Bernat Puigtobella i la direcció i posada en escena és, al meu entendre, un dels millors treballs de Carme Portaceli. Bona coneixedora de la producció dramàtica i del pensament de Thomas Bernhard, la directora veu en l'obra del dramaturg una crítica sense pietat i plena d'ironia d'una classe dirigent que va perdre la guerra en el moment en què (aquesta classe) ja s'està esfondrant. La doble moral, l'acceptació de la democràcia sense cap convicció, la relació entre el President i la Presidenta, les traïcions... Aquest és el seu món, un món patètic que fa pena. I por.
La democràcia mal entesa és la dictadura més perversa. Portaceli aconsegueix atrapar la mirada cínica de Bernhard  amb un somriure glaçat dels espectadors. Genial!!!!






dissabte, 17 de gener de 2015

RHUM


Rhum és, senyores i senyors, una mostra del riquíssim llegat de l’inoblidable artista Joan Montanyès ‘Monti’. En efecte, una de les principals contribucions del pallasso Monti a l’escena contemporània catalana ha estat la recuperació i revitalització del repertori pallassesc tradicional. La d’en Monti ha estat una feina feta amb una convicció i una voluntat irreductibles, des de Clàssics(1996) a Història d’un pallasso (2012), passant per Klowns (1997), Utopista (1999), Fools Folls (2000), Pallassos de Nadal (2001) o Fòrum dos mil i pico (2002), així com en aquella malaguanyada experiència del 2004 que va ser l’itinerant Circ Còmic Grottesco.


Rhum, dirigida per Martí Torras i protagonitzada per altres col·laboradors de Monti com Jordi Martínez i Oriol Boixader, és una reflexió sobre l’ofici de fer riure que parteix de la figura d’Enrico Jacinto Sprocani, un dels grans pallassos de principis del segle XX. El pallasso Rhum era conegut per la seva extraordinària habilitat per a la improvisació però, com en el cas d’altres clowns, la seva vida personal va ser força desgraciada. De fet, va morir sol i oblidat l’any 1953. Rhum, va deixar escrit el mateix Monti, pretén posar remei a aquest oblit i retre homenatge a un dels oficis més generosos de les arts escèniques: el de fer riure al públic. Una feina (o més ben dit un art) capaç d’aportar optimisme, esperança i fins i tot felicitat als espectadors.


Un bolo de treballar, i al LLiure?”, pregunta el pallasso carablanca al telèfon. “Sí, també treballem per a sales alternatives”, diu. “Però amb el Rhum..., és clar”, se li sent dir, ara. I es preocupa. Es preocupa perquè el Rhum no hi és. Igual que Monti, el pallasso “oficial” del Teatre Lliure, fa més d’un any que no hi és. Ell, que tantes vegades es va batre en duel, però “a ‘muehte’, a ‘muehte’ de morirse, a ‘muehte’ de que gane el mejor”, no va assistir a aquest duel, protagonitzat pels seus col·legues Jordi Martínez, Pep Pascual, Joan Arqué, Roger Julià i Guillem Albà. L’emotivitat, la poesia, el gamberrisme i la professionalitat d’aquests pallassos, però, el va tenir molt present en una funció de la qual Monti va ser coautor, per homenatjar, precisament, a l’admirat i mític pallasso de fa gairebé un segle, Rhum. La dramatúrgia de l’obra exigeix que el Rhum aparegui. I l’hauran de suplantar.


Un duel "a muehte" amb pistoles de mentida però frases de vaquers a l'estil Clint Eastwood; una serenata que fa l'ullet al musical 'Mar i cel'; insinuacions picaresques; interacció amb els espectadors amb el número del xiulet i el picar de mans a tres bandes; el número d'un grup de nedadores sincronitzades espaterrant que tenen nom universal: les Swimming Brothers; el número del sopar romàntic i el xef Martínez amb una espectadora voluntària; el número del toro ballarí com una mulassa de festa major; el número del mirall sense mirall; el número del globus-instrument musical de so agut; el número dels globus, la diana i la ballesta; i molta música, no només de fanfàrria típica de pista sinó també cantada, que posa a prova les facultats de "tenorització" de Jordi Martínez i Joan Arqué, mestre de cerimònies i coprotagonista amb Martínez de tot el tinglado.La resta d´actors fan tots els papers de l'auca i, sovint, per postres, els toca el rebre.


Rhum té un final que canvia de cara: la veu en off de Monti, d'un enregistrament recuperat d'un espectacle de la Mercè, el seu barret miniatura, la capa de pedaços acolorida que el distingia, els sabatots... i l'ombra del perfil de la figura de Monti, darrere la cortina de fons... Són uns escassos minuts finals, plens de silenci que només trenquen els aplaudiments. Però la troupe encara es guarda un bis de sorpresa a la màniga amb el concert esbojarrat d'objectes, ampolles, joguines i altres utensilis domèstics. El cossi de llautó, el bang de la pistola al sostre i la caiguda a plom d'un ram de pots de llauna de conserva, com si fos uns esquellotada, posen l'espetec final a un espectacle de pallassos convertits en actors. No tinc paraules. I si la tornen a fer no us la podeu perdre!!!!!
  





dissabte, 10 de gener de 2015

Desdèmona


William Shakespeare a penes els va donar joc, però sí que ho va fer, quatre segles després, la dramaturga nord-americana Paula Vogel. Va agafar Desdèmona, la seva criada Emília i la prostituta Bianca, els tres personatges femenins d'Otel·lo, i es va imaginar les seves vides i sentiments a Desdèmona, a play about a handkerchief (1979). Després de la seva estrena al Festival Shakespeare, l'obra ha recalat a la Sala Muntaner durant el mes de desembre de l´any passat amb un muntatge que ha suposat l'estrena de la companyia La Mandona. Tres actrius -Alba Florejachs, Sara Espígul i Carmela Poch- que aquesta vegada han estat dirigides per Martí Torres. Gemma Martínez i Maria Ribera les han substituit en algunes representacions per coincidència amb altres compromisos.
L´autora es mira el clàssic des d'una òptica femenina i que recrea com haurien pogut ser les últimes vint-i-quatre hores de Desdèmona abans que el moro Otel·lo, mort de gelosia, la degollés per culpa d'un mocador utilitzat maquiavèl·licament per Iago i comprometent traïdorament Casio.


La seva dramatúrgia de desconstrucció del clàssic d'Otel·lo respon a operacions similars a la de tom Stoppard (Rosencrtatz i Guildernstern no són morts), de bastir de complexitats uns personatges que l'autor del The globe van considerar circumstancials. L'apropiació dels personatges femenins d'Otel·lo no és gens  innocent. Vogel desgrana molta mala llet i il·lustra la dependència de les dones cap als homes però sobretot les enveges de les unes envers les altres.
El director Martí Torras ha disposat un espai metafòric i concret. Concret perquè il·lustra una bugaderia, on les dones deurien tenir la sensació de llibertat, de no ser observades. Abstracte perquè aquests llençols poden semblar la puresa inicial de Desdèmona que s'anirà veient com és d'injusta, egoista i depravada. Un lloc perfecte per practicar el vell art de les bugaderes i on les confessions mig dites i els secrets mig amagats se centrifuguen dins el safareig de la neteja. Un espai on la blancor, de blanc torrat, fa plena de llum la posada en escena i on, per un ull de bou audiovisual, apareix el rostre sorrut d'Otel·lo (inconfusible Orson Welles en blanc i negre) espiant les descarades converses de Desdèmona amb la serventa i la prostituta.


La posada en escena és molt honesta. Juguen amb tocs de comèdia, sobretot arran de la vis còmica de Florejachs, que interpreta Emília, la criada que tant estima com maleeix la seva senyora, Desdèmona. El triangle el completa Bianca, la prostituta que, tot i representar la "dona nova" es revelarà com una versió diferent de la dona més retrògrada de la casa, només buscant la comoditat. Les llibertats d'aquella època, sembla apuntar Vogel i rematar Torras, no arribava gaire més que la distància d'un llençol de matrimoni. L'obra té bons encerts com introduir Orson Welles en el paper de gelós Otel·lo mirant per l'espiell, o arrodonir el principi i final amb una peça remugada a mitja veu per les actrius
Aquesta Desdèmona és la targeta de presentació de la nova companyia La Mandona (Espígul/Florejachs/Poch). 


La versió d'Helena Tornero i la direcció de Martí Torras arrodoneixen una proposta molt poc convencional, que s'obre i es tanca amb un remoreig de balada, que va molt més enllà d'on va arribar Shakespeare i que treu de darrere els llençols tres personatges femenins que a Otel·lo sembla que no hi siguin, malgrat que, totes i cadascuna des de la seva posició, són les víctimes de la tragèdia.