dissabte, 17 de juny de 2017

RICARD III



Múltiples personatges, manipulacions, enganys, traïcions i morts. Amb les seves tragèdies, Shakespeare era el George R. Martin del segle XVI. I així ho veiem en Ricard III, un clàssic protagonitzat per un dolent dolentíssim en el truculent camí que emprèn cap a la corona. Xavier Albertí recupera el to magnificent de l'obra en un gran muntatge amb 14 actors en escena i tots els mitjans de la sala gran del TNC. Es nota que Xavier Albertí juga a casa i sap explotar els recursos de l'espai, per més que els problemes de so segueixin sent el seu punt feble. L'escenografia de Lluc Castells i Jose Novoa al costat de la il·luminació d'Ignasi Camprodon creen una posada en escena impactant, freda, escèptica i atemporal, però molt atractiva i espectacular. També en el vestuari de Maria Araujo i en els moviments dels personatges veiem unes capes plenes de simbolisme. 

Una de les troballes del Ricard III de Xavier Albertí és observar el monstre com una manifestació extrema de la cursa despietada per ostentar el poder. Traïció i mort formen part d'un sistema que les dones -supervivents dels assassinats de pares, germans, esposos i fills, i de vegades també elles cadàvers útils- s'arxiven en carpetes de profund dolor, calculada oportunitat i freda venjança. Aquí no hi ha ningú amb qui simpatitzar i el director subratlla aquesta absència d'empatia amb una posada en escena que oscil·la entre la deconstrucció irònica i operística -en la línia d' Un Otel·lo per Carmelo Bene- i certa distància brechtiana.

El seu centre d'interès està en mostrar la descarnada teatralitat de l'obra, amb Ricard-Lluís Homar com a magnífic mestre de cerimònies d'un espectacle de guignol. Una curiositat és l'efecte de lenta maduració d'algunes escenes: van a més quan tenen el temps necessari per a desenvolupar la intimitat dialèctica dels personatges o els seus soliloquis. És el crescendo que afavoreix les actuacions de Joel Joan (Buckingham), Lina Lambert (reina Elisabet), Carme Elies (reina Margarida) i, evidentment, Lluís Homar que ofereix un gran ventall interpretatiu.

Davant la quietud i l'immobilisme de la resta de personatges, vestits de negre, només Ricard es mou, removent els fils al seu gust. I també el seu vestuari és l'únic que canvia el to fosc, una representació del seu ascens progressiu tant en l'escala del poder com en la de la "horterada". De tots els actors, el lluïment de Lluís Homar queda altament destacat. Deixem de veure aquest registre emfàtic a què ens té més acostumats per entrar en el d'un home malaltís, tosc i indesitjable.

No obstant això, quan més sobresurt la seva actuació és al final, moment en el qual es mostra derrotat i es despulla de la seva armadura per mostrar la seva vulnerabilitat. Fins a aquest moment, ens indignem i qüestionem cada avanç del malvat. Com és possible tanta manipulació i mentida? Com pot amagar tan bé el llop sota la pell del xai? I com ningú pot descobrir-i aturar els seus plans?

Però n'hi ha prou amb sortir del teatre i mirar a determinats successos dels nostres dies o del nostre passat per adonar-nos que la ficció no està tan allunyada de la realitat. I per això les qüestions universals de l'obra de Shakespeare segueixen vigent. Perquè factors com la por, l'egoisme o el desig de poder són atemporalment humans.

diumenge, 4 de juny de 2017

IVÀNOV



No, no anava a veure Ivànov, anava a veure un Rigola i em vaig trobar amb l'essència dels dos. El pusil·lànime personatge meravellosament interpretat per Joan Carreras i la millor cara dels muntatges de Rigola. Cada vegada més propers al teatre alemany contemporani, amb una clara influència de mestres com Ostermaier, el muntatge és una passarel·la d'animals humans ferits banyada per una àuria de naturalisme interpretatiu i en l'ús del llenguatge que posa els pèls de punta. Diuen els estudiosos de l’obra de Txékhov que Ivànov (1887/89), la seva primera obra de gran format, ja conté les que seran les constants del seu teatre. Entre aquestes constants, hi ha el retrat precís i minuciós d’un model social que s’esfondra davant l’accelerada i rotunda imposició d’un nou sistema econòmic. Àlex Rigola, en la seva libèrrima i sintètica versió, fita i furga aquesta perspectiva traslladada a l’ara.

L’ara és un present tan immediat que els actors conserven el seu nom propi a escena i es vesteixen amb peces del seu propi armari. L’ara representa l’extensió i assumpció planetària de la doctrina neoliberal. Com a símbol d’aquest present, Rigola pren la imatge grotesca -per reiterada i obsessiva- d’un Maneki Neko (el gat japonès de la sort que es pot trobar a qualsevol basar xinés). És la figura que apareix al cartell i a escena multiplicada i engrandida. És curiós constatar com una obra escrita fa més d'un segle tingui com a protagonista un mal tan comú en els nostres temps: l’Ivànov (aquí Joan Carreres) s’assembla molt a El Prometeu cansat del que parla el filòsof Byung-Chul Han en el pròleg a La societat del cansament (2012). El títol no deixa cap dubte: tot gira al voltant d’Ivànov.

El que es podria quedar en una gamberrada supèrflua made in Rigola, en els últims vint minuts quan tot esclata, tot cobra un sentit més enllà del que es mostra. Llegir entre línies és imprescindible per treure-li tot el suc al muntatge. Des de la metàfora de les còpies d'un mateix, els gats daurats de la bona sort que sembla que no l'ha acompanyat a la gran esperança blanca, Ivanov, que aparentment ho tenia tot de cara per ser el triomfador de les seves comunitat i que passa les hores entre plors pel que podia haver estat i  “tenir cura” de la seva dona malalta. Però Rigola no ha deixat tota la carn a la graella d'Ivànov sinó que ha dibuixat amb detalls precisos les dues dones que més influència tenen en la vida del nostre antiheroi. Magistrals la seva dona, Sara Espígul i la seva innocent i eterna enamorada, Vicky Luengo.

Rigola ha optat per una posada en escena centrada en la interpretació dels actors i actrius, tan nua com aquella memorable Gavina que Oskaras Koršunovas va portar a Temporada Alta el 2014. En canvi, Rigola situa el públic a banda i banda d’un passadís central, mantenint l’elenc al complert en tot moment a escena (com feia també Koršunovas), en un discret segon pla si s’escau: encara més exposats, més nuus. Malgrat la sobreexposició dels actors, el mecanisme funciona molt bé. Les relacions i els personatges s’estableixen en funció de la seva relació particular amb el protagonista.

Rigola s'oblida dels personatges i juga una partida a mort amb el naturalisme, els personatges es diuen igual que els seus actors, porten la seva roba i amb micròfons es parlen en la distància, no hi ha contacte, sembla més aviat una pantalla que una sala de teatre, de fet la tècnica arrossega a algun actor, la interpretació del qual es queda més plana del que hauria estat convenient. És el problema d´haver d'actuar sense teatralitat, amb un excàs conflicte visible, el sobre esforç actoral és enorme. No obstant, la comtessa Àgata Roca ens regala un trio exquisit en companyia de Pau Roca i Pep Cruz; Sandra Monclús esdevé l’encarnació del pragmatisme burgés en contrapunt al seu marit, Andreu Benito; mentre el polifacètic Nao Albet ens sorprèn en la pell d’un jove metge la rectitud moral del qual és pura intransigència.

Nao Albet és també l’ànima musical de l’espectacle amb una tria acurada de temes encara molt actuals -clàssics del pop/rock- entre els que sobresurt Under Pressure de Queen. Els clàssics són per ser llegits, que al teatre l'espectador ha d'arribar amb una idea clara, el teatre és més que un text, si se superen les barreres del conservadorisme teatral un podrà delectar-se amb aquesta versió extremadament lliure d'Ivànov.