dissabte, 29 de novembre de 2014

Timó d´Atenes


Després d’haver inaugurat oficialment l’onzena edició del festival Shakespeare, Timó d’Atenes torna a la Biblioteca de Catalunya amb la particular versió que n’ha fet La Brutal, una productora fundada per David Selvas fa tres temporades a la qual, i entre d’altres, ara s’hi ha incorporat Julio Manrique. Timó d'Atenes és una peça estranya, difícil, que el poeta escriu en 1607, gairebé com a pòrtic o primera incursió en l'experimentació formal dels romanços, a cavall entre la faula i el discurs moral. Poc se sap d'aquesta obra. Segons alguns estudiosos, Shakespeare va intentar escriure mà a mà amb Thomas Middleton, però no està provat. Sembla, igualment, que no la va acabar, que potser es va cansar d'ella i la va tirar al calaix; en tot cas no hi ha constància de la seva estrena i no s'edita fins a vint anys després. És possible  que se li creués Coriolà, composta per les mateixes dates, i que el personatge d'Alcibíades, el militar amic de Timó i repudiat pels senadors atenesos, amb el qual l'antiheroi romà guarda no poques semblances, fos el seu germen. Alcibíades es diria que ha estat una mica abandonat per Shakespeare: forma part del grup de convidats de Timó al principi, és un vague mirall de la seva caiguda i agent final de la destrucció de la ciutat, però té molt poques escenes. 


Tampoc sabem massa de Timó: el coneixem com milionari, generós i mecenes, sense família ni amant; se'ns diu, tard i molt de passada, que va ser militar, i la seva mort, potser fruit d'un suïcidi, és una incògnita. Sobre el seu perfil psicològic se m'ocorren dues possibilitats, a escollir: a) necessita ser adorat, però és un malgastador i un ingenu al que aixequen la camisa, detonant seva còsmica ira, i b) (més interessant) anhela secretament ser despullat de tot , per abocar-se al no res. La trama d'aquesta curiosa barreja de tragèdia, comèdia satírica i al·legat furiós és molt lleu: bé podria haver estat un monòleg o un poema dramàtic. Excepte Alcibíades, el fidel criat Flavi (aquí convertit en Flàvia) i el virulent Apemant, misantrop professional, els restants personatges són tot just ombres, pinzellades sense individualitzar, dos grups compactes: la petita cort de paràsits i aduladors que envolta Timó, i els visitants sense nom, irònicament equiparats per Shakespeare (lladres, senadors) que acudeixen després a la seva cova. Quan Timó es retira del món, l'acció s'atura i passa a ser reflexió (imprecatòria, però reflexió).


Timó d'Atenes és un text obert, un experiment sense cadàvers (físics) a l'escenari. Metafísics, tots. L'acció es retira per deixar pas a l'estricta reflexió. La conclusió és poc optimista per a la humanitat. Alguna cosa hi ha de lúcida decepció en l'etapa final de Shakespeare, confirmada després amb la seva última obra: La tempesta. Shakespeare la va situar a la Grècia clàssica; Sergi Pompermayer i David Selvas la transporten a l’Atenes dels nostres dies, però l’espectador pot ubicar-la en molts altres indrets, ja que la història que ens explica és del tot extrapolable. L’actualització també es fa visible a través del vestuari, la música i, sobretot, de l’escenografia, que contraposa els dos espais principals on es desenvolupa l’acció: la casa d´en Timó, un habitatge que endevinem dissenyat segons dicten les últimes tendències, i el descampat naturalista ple de deixalles on ha decidit acabar els seus dies.


Posada en escena reduïda als personatges essencials per explicar aquest viatge de l'aparença hedonista a l'ascetisme com a forma de protesta radical davant del món. Lliure de necessitats per a ser lliure per pensar i dir tot allò que el compromís davant el pròxim no permet expressar. Austeritat que es manifesta també en allò formal, amb solucions escèniques interessants, com l'ús del flash-back. Timó d'Atenes és també un vehicle perfecte perquè Julio Manrique mostri tot el seu arsenal interpretatiu. Un 'tour de force' físic, mental i emocional que aprofita a fons per demostrar per què és un dels actors de referència del teatre català. Present gairebé tot el temps a l'escenari, sedueix el públic amb la seva convicció per conduir el personatge per tots els estadis de la seva transformació interior. En cadascuna de les seves etapes i parlaments és d'una honestedat conqueridora.La violència i l’agressivitat dels crits i cops de peu, que pretenen plasmar el malestar que s’ha generat dins i fora del protagonista, contribueixen a refermar l’aire contemporani que caracteritza aquesta proposta  i que, d’altra banda, esdevé un bon esquer per captar un sector de públic jove que sovint es troba a faltar a les platees i per al qual s’ha creat el projecte Escena 25. Un bon equip d’intèrprets –entre els quals cal destacar Marta Marco, Mireia Aixalà, Òscar Rabadan, Fèlix Pons...– fan costat a un gran Julio Manrique.


PD.- La companyia La Brutal, fundada per l'actor i director David Selvas, ha afegit al projecte la parella Julio Manrique (exdirector del Teatre Romea) com a codirector artístic i l'actriu i traductora Cristina Genebat, com a coordinadora de continguts, entre altres col·laboradors. La primera obra va ser L'habitació blava (Teatre Romea, 2010-2011), i, a més de l'actual Timó d'Atenes, tenen en cartera: Los Esqueiters (Nao Albet i Marcel Borràs, estrena novembre Temporada Alta); Santa Nit (Cristina Genebat, estrena desembre 2014) i World of Wolves o W of W (Núria Legarda, a partir de textos de Shakespeare, sense data d'estrena).


dimarts, 25 de novembre de 2014

Love is Strange (El amor es estraño)


Que dues  dues persones enamorades portin 39 anys plegats és un fet irrellevant, per natural, que potser en un món com l'actual s'ha convertit en rellevant, per poc habitual. Que aquestes dues persones puguin casar-se després d'aquesta pila de temps de convivència gràcies a una nova llei que permet el matrimoni homosexual és un fet rellevant, en el social, que parteix d'un fet irrellevant, per habitual: l'amor, sigui de la condició que sigui. Que aquesta signatura, que aquest contracte legal, porti a un d'ells a l'atur a causa del component homosexual, i amb això a la crisi econòmica i a una sèrie de problemàtiques quotidianes de caràcter casolà, sentimental i amistós és un fet enormement rellevant . Encara que el que sorprèn, i és fantàstic, és que el director i guionista que ha descrit aquest panorama en els primers minuts d´El amor es estraño decideixi a partir d'aquí convertir en irrellevant que aquests dos éssers que s'estimen siguin homes, perquè amb això arriba a un fet rellevant: la naturalitat amb la qual s'hauria de veure que dues persones del mateix sexe s´adorin.


L'anecdotari cinematogràfic universal probablement acabarà registrant El amor es estraño com la pel·lícula del matrimoni homosexual entre Alfred Molina i John Lithgow al Nova York de la legalització dels casaments gais (aprovades el 2011). Encertarà, però es quedarà curt: aquest film no amaga una ànima exemplaritzant ni és el Philadelphia de la segona dècada del segle XXI. Aquesta és una pel·lícula d'actors, de secundaris habituals en sabatilles d'estar per casa, còmodes davant de qualsevol personatge que consagra la parella Molina-Lithgow, una de les més creïbles dels últims temps. Més enllà de tot això, incloses les opcions de nominació a l'Oscar, la història d'aquesta parella madura i de tots els que els estimen (és un film sobre els afectes i els riscos diaris que poden patir) davant d'una situació sobrevinguda, està rodada amb un gust i una precisió exquisits. 


Ira Sachs, al qual coneixíem per apuntar als sentiments difusos en El juego del matrimonio i Keep the Lights On, càrrega aquesta vegada el pes en la llum de la ciutat (Manhattan, un altre actor principal) i dels seus personatges, il·luminant les seves petites victòries i derrotes quotidianes. La sensibilitat i el tempo elegits per al doble desenllaç (aquest noi perdut a l'escala) obren el focus de l'esperança lluny d'amaneraments, amb el toc humanista just per tirar endavant sense auto enganyar-nos. 
A través d'una bella fotografia, tant en interiors com en exteriors, i d'una elegant posada en escena, de les que no es noten, però que engrandeixen cada seqüència pel seu gust per l'enquadrament, Ira Sachs ha realitzat una pel·lícula sobre la dificultat per conviure sota un mateix sostre, encara que sigui entre persones que s’estimen: marit i dona, aquests amb els fills, i tots ells amb un nouvingut.


 Una obra profundament novaiorquesa que, a més, juga bé amb el concepte del fora de camp i que conté una preciosa el·lipsi (clàssica, amb fos a negre, però inesperada, pel moment) que aglutina un conjunt en el qual llueixen les interpretacions dels dos actors: les seves mirades, els seus somriures, els seus petons, la seva delicadesa, la seva complicitat. I així, d'una manera irrellevant per assolir la rellevància, compondre una cosa que sembla passada de moda però que és perenne: una gran pel·lícula.


dilluns, 17 de novembre de 2014

El suïcidi de l´elefant hipotecat


La capacitat de LAMiniMAL a tergiversar una rèplica és notable. Tant sigui una cita,aparentment senzilla i concloent, com un moviment. Canviar un ítem d'una frase descobreix un món de significats diferents. La jove companyia, que treballa seguint el joc de l'aleatorietat que preconitza José Sanchis Sinisterra, presenta aquests dies a La Seca El suïcidi de l´elefant hipotecat un muntatge que satura de dicció però que, en canvi, persegueix una dramatúrgia que es pot reconèixer. La companyia busca en el caos la indefensió de l'espectador. Tot i tractar-lo sempre amb molta correcció, el porta a llocs en què aquest se senti insegur i, per tant, la funció no pot ser passiva. 


La trilogia Fer sonar una flor busca aquesta certa incomoditat (encara que convidin a vi i a patates fregides i sempre se sigui molt cordial). Els textos breus de l'autor es veuen pervertits per titulars del diari. De sobte, que una cosa sigui poca cosa, es converteix en l'anarquia, o la impotència.
Malgrat tot té la voluntat de generar una reflexió respecte al sistema imperant a partir de textos breus de Sanchis Sinisterra. Llavors La Seca esdevé un lloc de debat, un espai en comú on els petits fragments de vida compartida s’aproximen per crear una experiència teatral integradora. A les tres instal·lacions hi veiem conductes plenes de gestos repetits i sistemàtics. Relacions viciades que seran els acompanyants d’un text que poc a poc s’anirà teixint conjuntament fins a filar una única peça. Són moviments mimètics, pautats al compàs de la música. S’acceleren, s’alenteixen, s’aturen. Així com el text, que juga amb el ritme i la sonoritat. 


És un espectacle ple de mirades al públic, que el fa sentir-se partícip, implicat. Intentem estar pendents de tot, no deixar escapar res, però potser l’error està en voler captar i racionalitzar tots els estímuls. Hi ha quelcom de visceral que no és pot controlar però que ens va removent. És interessant el joc dels intèrprets, que deixen de ser-ho per esdevenir espectadors davant el gran monòleg final. El personatge parla del que significa per a ella acabar la funció i creuar la porta de sortida. És cedir-li el torn a l’actriu, desaparèixer com a personatge, renunciar a la seva vida. És allà on ens fan evident l’artifici teatral, ens obliguen a prendre consciència del fet escènic. Una màgia especial es construeix al voltant d’aquest moment, on per uns moments el personatge ens apel·la, ens mira, ens explica les seves angoixes. Som els seus confidents. I inevitablement amb el cap el magnífic text Sis personatges en busca d´un autor de Luigi Pirandello.


Segurament, l'encert d'El suïcidi de l'elefant hipotecat és que es poden reconèixer bé els personatges. No són realistes (l'exercici de moviment reiteratiu obliga a unes interpretacions fredes) però sí que es percep com el seu discurs va fent-se cada cop més simple, com si caigués per un embut, i els matisos quedessin fora de la botella. No és gratuït que els titulars els extreguin de diaris com ara La Razón, El Mundo i ABC. Les altres capçaleres es troven exposades, com si fos una opinió que no es vol discutir; es deixa marcir als quioscos. El que compta és la seguretat d'una classe que s'atreveix a discrepar en les motivacions del suïcidi.Com la de l'elefant que, després de dotze anys de provar de fer un salt per sortir del zoo de Tunis i veure que no n'era capaç, va acabar deixant-se caure. I morint.


dimarts, 11 de novembre de 2014

VICTÒRIA D´ENRIC V


La nova Kompanyia del Teatre Lliure s'ha enfrontat ara a un gran clàssic: Enric V; pot ser, de les recreacions shakespearianes de la història d'Anglaterra, la que ha gaudit de més èxit en l'escena contemporània. Però Pau Carrió -que signa versió i direcció- ha volgut, d'alguna manera, bastir el personatge amb escenes de la segona part d'Enric IV. Es tracta d'aquelles escenes en que ens mostren un jove príncep Enric desvergonyit i pocasolta, company d'una soldadesca gens noble i més atent a gaudir dels plaers de la vida que no pas als assumptes d'Estat. Un bon contrast amb la figura del valent i astut Enric V que portarà les seves tropes a una gran victòria i acabarà per ser el primer en la successió al tron de França.


Els fets històrics van ocórrer entre el 1387 i el 1422. Una de les primeres versions de Shakespeare data del 1594 —la distància de dos-cents anys crea llegenda— i la que es considera que dóna peu a la versió actual, és del 1598. I la versió que n'ha fet Pau Carrió vol recuperar, en part, l'esperit de com es representava en temps de Shakespeare, explicant als espectadors la història, fent-ne novament llegenda i reblant el clau en els aspectes que el pas del temps la fan encara més èpica.
Enric V, com a heroi que és, deixa poques ombres per a les contradiccions del seu personatge. Tot i així, la interpretació que en fa Pol López és molt àmplia, ja que la peça va tensant el personatge pel seu vessant més festiu i popular i per la seva grandiloqüència de monarca responsable. 


El joc de presentar l'escena despullada, com faria Shakespeare al The Globe, juga molt a favor. I també la incorporació musical (i l'apunt coreogràfic) per aconseguir que la lluita ressoni al cap de l'espectador com una superproducció quan, en realitat, tot es mostra amb un contrallum i cossos patinant sobre un linòleum humit. L'obligació de doblar de personatges permet que cada actor defensi rols ben diferents, cosa que és interessant d'ensenyar per a un repartiment com aquest format per la Kompanyia del Lliure. La paraula de Shakespeare no perd intensitat amb unes interpretacions més properes que si tot sonés ampul·lós. El joc funciona per la seva simplicitat i honestedat. El públic és, per moments, l'exèrcit a qui arenga per a una derrota digna o una victòria històrica.


Pau Carrió ha fet una versió que ha revestit amb música original —autoria d'Arnau Vallvè, a la bateria, músic del grup Manel, amb algun cop de mà, o de violoncel, de l'acriu Laura Aubert, i algun altre reforç musical del mateix Pau Carrió i d'Albert Prat— i que ha despullat d'artificis, posant-se ell mateix com a mestre de cerimònies i deixant una sorpresa visual i plàstica per a una de les escenes finals que integra en el muntatge la coreografia de tall contemporani i la interpretació coral indie. Entremig, el text adaptat de la versió de Shakespeare manté la riquesa del llenguatge original, sense absurdes frivolitats, i amb una notable bona dicció, essencial en una obra com aquesta que ha de rebotar sense dificultats cap als espectadors.


El repartiment respon amb equilibrada entrega a les exigències d’aquesta versió que qüestiona l’objectiu de la victòria i planteja interrogants sobre les seves conseqüències.




dissabte, 1 de novembre de 2014

La Isla Mínima


Alberto Rodríguez és un director que augmenta en interès a cada nou film que realitza. No era el mateix el d´El Traje que el de Siete virgenes, el d'After que el de Grupo 7.La isla mínima comparteix amb aquesta última el gènere policíac, però tant la història relatada com la manera d'utilitzar l'espai i inserir-lo com un protagonista més des dels preciosos títols de crèdit (plànols alçats dels aiguamolls de manera que semblin un dibuix al·lucinant abans que una geografia real) és ben diferent. A més, sent un relat neoclàssic d'enquesta policíaca (dos agents d'ideologia oposada, expedientats tots dos per diferents raons, han de aclarir l'assassinat de dues germanes adolescents en un poble de les maresmes del Guadalquivir), és també un retrat ajustadíssim, sense alçar la veu , dels efectes gens residuals del franquisme, o tardo-franquisme, en la societat dels vuitanta.


 A poc a poc, el realitzador andalús està construint, com qui no vol la cosa, potser la més coherent de les carreres en el cinema criminal que s´hagi vist en el recent cinema espanyol. En aquesta, sens dubte, la seva pel·lícula més rodona, per no,  dir, la seva primera obra mestra, aconsegueix a més una cosa que ja s'intuïa en l'anterior  Grupo 7 (2012): la capacitat del director, i del seu guionista, el imprescindible Rafael Cobos, per reconstruir amb extrem rigor el referent històric més o menys recent. Aquí, una exposició de l'impactant fotògraf sevillà Atín Aya li serveix d'inspiració per armar un trencaclosques fascinant, es miri per on es miri: la resolució d'un doble crim a les maresmes del Guadalquivir, en l'any de gràcia de 1980; un escenari senzillament exquisit,i  un assassinat repugnant. 


La pel·lícula d'Alberto Rodríguez és apassionant des del punt de vista del gènere: Déu n'hi do reconduir amb èxit fins a tres trames criminals en una sola pel·lícula, sense perdre mai de vista cap, i complint amb satisfacció la conclusió de totes. Ho és des del punt de vista dels seus personatges. La relació entre el policia demòcrata Raúl Arévalo i l'esmunyedís Javier Gutiérrez (excel·lents tots dos, però cal delimitar que aquí el segon aconsegueix el seu millor personatge en cinema fins a la data) és qualsevol cosa menys maniquea. Des del punt de vista històric, que potser és el que millor sap reflectir el film. Aquest moment de canvi, quan molt viscontinianament el que és vell es resisteix a morir, però el que és nou li costa molt obrir-se pas (en definitiva, la creació d'una ficció essencialment política), mai havia estat reconstruït així en el cinema espanyol. 


La incertesa, l'horror sense nom, la vida dels “señoritos” avorrits que es passen de la ratlla, però també la passivitat de les classes subalternes, els somnis d'adolescents que es moren d'avorriment i aspiren a un món de confort, el dia a dia d'anar trampejant per seguir vivint, són els elements del trencaclosques. Al film no li falta gairebé res: tensió i atmosfera, tempo modèlic, alguna que una altra sorpresa i gir ben portats, excel·lent treball dels seus dos actors protagonistes, ajustada i expeditiva violència, dos finals exemplars (un pel que fa a la trama policíaca, un altre en relació a aquest retrat de la societat espanyola i la influència de la dictadura).


I, com ja he dit, un ús excel·lent del lloc, de l'espai físic, la terra mansa perforada per l'aigua que sembla influenciar emocionalment els personatges més que qualsevol una altra cosa, un lloc que sembla oblidat del món. I el retrat d'una societat i d'un canvi polític que explica moltes coses del que està passant actualment en la societat i en la política espanyola. On el franquisme i la corrupció estan instal.lats en el poder i que són un simptoma de la descomposició d´un règim. Una gran, immensa pel·lícula.